diumenge, 17 de gener del 2016

Vinya Nova-Torrent del Pont-St Jeroni-Cami dels Francesos-Can Jorba-Vinya Nova


Avui hem fet una caminada matinal per Montserrat amb la Rosa. Hem aparcat a la Vinya Nova i hem enfilat el Torrent del Pont amunt. Avui ja no es pot escalar a les vies de la nostra dreta, però hi ha uns paios que semblen ignorar-ho. El camí és agradable de pujar, té un pendent constant no massa intens que fa que, probablement, sigui la forma més còmode de fer cim venint per la banda sud.

Quan el torrent s'obre, just abans d'un trencall, parem a fer un mos.

Fent un mos després de sortir del Torrent del Pont

Vista al Coll dels Pollegons. Els Gorros al fons.

Seguim pel trencall de l'esquerra, n'ignorem un altre que surt a l'esquerra i seguim amunt, seguint una carena que ens portarà fins al transitat camí de Sant Joan a Sant Jeroni. 

En poca estona som al cim i gaudim de la bona vista que tenim. Fa un xic de vent, però és suportable. Baixant les escales ens trobem la Cristina, l'Albert i la xica, que finalment han optat per caminar perquè el matí era gèlid i no convidava a escalar.

 Al cim. Tenim bona vista!

 Vista cap a Sant Benet i Gorros. El mar al fons.

Després del revolt que fan les escales cimeres, estem al cas del trencall que surt a la dreta vers el Camí dels Francesos. Anem baixant per un camí conegut i ben marcat. Trobem el trencall que portaria a la canal del migdia a la dreta. L'ignorem i anem avall. També trobem un trencall que baixa a mà esquerra i que desconec... Investigarem perquè al mapa no surt.
 
 Baixant pel camí dels Francesos. Núvols que avui seran fotografiats pertot.

Aviat som prop del Coll de Mosset, i seguim directe avall, fins al començament del camí. No ens arribarem a Can Jorba i agafarem un corriolet que ens menarà al punt de partida evitant la pista.

dissabte, 16 de gener del 2016

Desdentegada


Avui amb en Ramon hem anat a la Desdentegada. Calia buscar un lloc arrecerat, i l'hem encertat. Amb el que no comptava és que el sol deixa d'entrar en alguns llocs força aviat, però no hem patit pas fred, no.

Hem començat per la placa del sostre taronja, on hi ha les més faciletes. Comencem per la #17 (V+). Una via on cal portar moltes cintes, llarga, mantinguda i ben guapa. El més difícil és al principi i després és anar fent. Per sort, s'han reequipat les reunions amb anelles. Diria que la darrera vegada encara hi havia els ganxos originals, però potser m'equivoco. En aquesta primera via, en Ramon ha flipat amb la tècnica de peus, però l'ha fet ben bé!

En Ramon, a la primera del dia, la #17!

A continuació, al Ramon li ha fet gràcia fer la de la seva dreta, la #18 (V+). És de l'estil, amb un començament un xic més delicat, on cal dansar bé sobre merdetes de peus. L'hi ha sortit millor, tot i que jo la trobo més dura.

Jo mateix a la #19

D'aquí hem passat a la #14, un 6a+ guapíssim i ben llarg. Crec que portava 16 cintes i no me n'ha sobrat cap... Aquí cal apretar una mica més. Al principi, amb algun pas de finura, com a les anteriors. Després es redreça i hi va havent forats, cantos i bons peus, però tot això s'ha d'anar trobant i, a més, s'ha d'aguantar!

 Al muret de la #14

Al Ramon també li ha sortit i ha quedat més feliç que un anís. Però abans hem viscut l'anècdota del dia: Recuperant la corda, aquesta ha caigut i ha fet algun embolic entre les tres primeres assegurances. Total, que anem tibant i ens ha aparegut un nus que ni fet expressament!



Nusos que apareixen per art de màgia... És el que té la muntanya màgica!


Algun embolic amb les cordes ja l'havia viscut abans, però ha estat la primera vegada que s'hi fa un nus simplement recuperant-les! Com diuen els castellans, vivir para ver!

I, per acabar el dia, he decidit provar la #22 (6c). A la seva esquerra n'hi ha una altra amb parabolts, de la que no en tinc cap informació. Si algú en sap alguna cosa, s'agrairà! La #22 no l'havia fet mai i anàvem amb el temps just. Així que tocava fer-li un pegue a vista i a mort! Els primers metres són sobre presa petita, amb algun moviment interessant, però van sortint bé. La cosa es complica als voltants del llavi on comença un desplomet. S'hi arriba bé, però per superar-lo hi ha un bon pas. Primer una llastreta i quelcom més fins posar els peus al forat del llavi. Després una merdeta d'esquerra per pujar peus i caçar unes bústies no massa bones, però que han servit. Després encara queda algun passet, però aviat es pot reposar un xic amb bons peus. Anava ben petat i he hagut de refer-me en uns quants llocs, però ha acabat sortint!

No demostra res, però una foto és una foto! Per aquí hi va la #22!

No ens ha quedat més temps. A més, tots dos ens n'hem anat ben contents, cadascú amb el seu grau màxim a vista a la butxaca. Què més es pot demanar!

A prop nostre hi havia tres nois que estaven a la placa de la #26, #27 i #28. Aquí hi tinc feina per un altre dia!


dissabte, 9 de gener del 2016

Faraó de Baix, el Columpi


Aquest matí hem anat a buscar novament el vessant sud de Montserrat. Avui ens n'hem anat al Faraó de Baix, al sector del Columpi, on havia estat fa uns mesos.

Hem anat a començar per la El Pivotante (6a), que jo encara no havia fet mai. Com la resta d'aquest pany de paret, és bastant durilla pel grau. Regletes i foradets que requereixen unes bones tibadetes als primers metres i més amunt tampoc no regalen res... En Ramon avui decideix anar en top-rope, que ahir va cansar-se fent altres feines, però en total se n'ha sortit la mar de bé.

En Ramon, a El Pivotante

A continuació m'he posat al primer llarg de Lleno de Rabia (6a+). És de l'estil de l'anterior, però un xic més rabiosa. Serveix per anar escalfant i perquè en Ramon faci el díedre en top.

 En Ramon fent el díedre. La Lleno de Rabia queda just a la dreta.

Després ens n'hem anat un xic més a la dreta, a provar alguna de les vies llargues i dures que hi ha. Trobem una cordada a la Amnistia així que em poso a l'Antonio

A l'Antonio (6c) vaig fent bé fins que comença el tram més vertical, a l'alçada del sostret que ve en diagonal de la dreta. Fins aquí va sortint presa típica de la cara sud, amb algun alejillo important. Però en el punt més complicat no llegeixo fàcilment la continuació i em penjo per no petar-me. Després de veure-ho clar, tiro amunt sense massa problemes, reposant en un parell de llocs més. Si bé al principi m'ha semblat impossible, quan em despenjo veig clar que puc engalomar-la en un segon intent.

Al primer intent a l'Antonio. El punt on es torna més complicada ja és a tocar.

En Ramon li fa un top-rope i se'n surt força bé, tot i penjar-se en algun punt i rebre un xic de força ventral. I això que representa que ell anava petat...

Arriba el moment de fer-li un segon intent. La primera meitat, fins on m'he penjat abans, em surt molt i molt bé. Anant a vista he apretat molt més del compte. Ara que sé que hi ha presa puc pujar molt més relaxat. Arribo al crux on tibo un xic en bavaresa amb l'esquerra per posar el peu dret sobre el sostret i agafo correctament la seqüència de cantos raonables i així vaig aguantant fins la reunió. Recompensa al segon intent, apretant, però sense excés. M'ha deixat una sensació boníssima! A veure si un altre dia cau la Insubmissió o, qui sap, la Amnistia!

A punt d'acabar l'Antonio. A la dreta, una cordada a Insubmissió.

Tant el Ramon com jo teníem compromisos que ens han fet que avui toqués deixar-ho aquí i hem enfilat el camí de baixada. Avui hem estat tres cordades per aquesta zona. I hi havia algú més al sector de la dreta, però res comparat amb la quantitat de cotxes que hem trobat al Clot del Boixar... Allò devia ser la rambla!

dijous, 7 de gener del 2016

La primera matinal de l'any


Avui hem tornat a la mateixa zona que l'altre dia: a la Roca del Tambor Gran i el Gerro. Hem començat fent la #6 (V+) de la Roca, per escalfar un xic: avui fa un día rúfol, amb poc sol i als voltants hi bufa el vent. Per sort, nosaltres estem a recer del vent, però malgrat tot els dits queden freds en contacte amb la roca.

Escalfant -o intentant-ho- a la Roca del Tambor Gran.

En Ramon ha tingut bones sensacions, millors que les de  l'altre dia. Per continuar la feina, proposo anar a la part dreta de la cara est de la Veïna del Gerro, on hi ha un 6a+ que no he fet mai. Així que ens posem a Kill da Poma (6a+), una via curteta, però amb un pas bloquero per superar el desplom. He anat un xic per la dreta de la primera xapa del desplom, per després creuar cap a l'esquerra i xapar la segona des de ben amunt, un cop fet els passos durs. Potser es pot xapar abans, però segur que peta més. En Ramon també s'hi ha posat de primer i només s'ha hagut de penjar un cop estudiar els moviments. Bloquera, però serveix per escalfar.

A Kill da Poma.

Baixant he posat cintes a Kimba el Groggy (6c) i m'he mirat la zona xunga, allà on supera el desplom. Per tant, quan en Ramon ha acabat Kill de Poma, m'hi he posat des de sota... i ha sortit a la primera! Sota el desplom hi ha un pont de roca espectacular per la dreta. D'aquí una bústia d'esquerra i una pedra/bústia lateral dreta força separada. Per fer el pas, jo m'he agafat d'esquerres en una rebava lateral i pinçant el dit gros a un monodit. D'aquí, pujar peus, tibada burra fins una pedra que fa baixada, pujar peus i anar a caçar un bolo rovellat bo. Des d'aquí es xapa la darrera i s'acaben les dificultats. El pas està molt concentrat al desplom, però també hi ha tomàquet per sortir de terra, un xic per la dreta de les xapes. Al sac!

En Ramon, a sota del bombo de Kimba...

 
 ... i havent-lo superat i ja en terreny més suau.

En Ramon també li ha fet un intent i li han sortit els passos, però penjant-se força. Baixant, ha passat la corda per la darrera xapa de Mal de Vell (7a) per poder fer-li un top-rope. N'hi he fet dos. El primer, per descobrir els passos i el segon, per intentar encadenar-ne alguns. 

 En Ramon, mirant-se Mal de Vell.

El pas més dur està entre la primer i la segona xapes. Jo m'agafo amb dreta d'un forat gran, primer en lateral i després gairebé en invertit, pujant el peu dret fins una bústia que hi ha a sota i estirant mà esquerra fins un forat-regleta raonable. Després val la pena canviar dreta a un bidit dolent, però que pot ajudar per anar de dretes a unes rugositats acceptables. Canto raonable fins arribar a una bústia enorme i bona. D'aquí s'ha d'anar a buscar una pedra rovellada amunt a la dreta. Per arribar-hi s'ha de moure la mà esquerra a la bústia per agafar-la bé en lateral i d'aquí a la pedra, també en lateral. No anara directament a una bústia sinó a algo intermig i reservar la bústia per la dreta. A partir d'aquí ja es va fent bé. Al segon intent, m'he hagut de penjar bastant, però els passos han anat sortint. Bàsicament m'he quedat sense pell a les primeres falanges -a banda de mancar un xic de potència...


 Jo mateix, al començament de Mal de Vell.



I després de que en Ramon li fes un últim top-rope al Kimba, ens n'hem anat cap a casa. Amb feina feta i feina per fer, que és del que es tracta. A veure si  ara no cal esperar sis anys...


dijous, 31 de desembre del 2015

Acabant feina pendent de fa 6 anys


Fa més de 6 anys vaig fer la primera visita al Gerro. Em van quedar deures pendents i vaig fer-hi una visita llampec que, malauradament tampoc no els va resoldre. Després de les bones sensacions d'aquest dimarts, avui podia ser un bon dia...

He aconseguit convèncer al Ramon d'anar a fer esportiva per la zona. Hem començat per la Roca del Tambor Gran, mal anomenada Roca dels Cartutxos, on jo hi havia fet un 6b (la #8 de la guia nova de Montse Sud) el dia de la visita llampec. Avui hem començat per la #6 (V+). Bastants metres de continuïtat sobre bona roca -una via molt recomanable!

 A la primera del dia.

Després hem fet la #7 (6a+). Aquí hi trobem un passet on s'ha de tibar de valent. La resta és molt similar a l'anterior, sobre roca igualment de primera. Ara bé, a totes dues s'hi nota el pas de la gent: la roca es veu sobada, tot i que encara no patina enlloc.

Avui en Ramon també ha portat companyia. Curiosament coneix
quan fem una via senzilla o complicada....

En Ramon al 6a+.

D'aquí hem anat al Gerro o, estrictament, a la veïna del Gerro, a la seva magnífica cara est, a atacar la que jo em pensava que era la Mal de Vell, però que és la Què faig, què fem (6c), que està amb uns químics curiosos. Fa sis anys la tenia ben matisada, però havia caigut dos dies a la darrera xapa. Curiosament, alguna imatge d'aquesta zona no se m'havia esborrat en tot  aquest temps -i pensar que oblido un munt de coses més importants... El que té el nostre cervell!

Sort que a la piada d'aquella vegada em vaig apuntar els moviments claus. Així he pogut passar la nit visualitzant-la! El que no recordava de cap manera és que la paret desploma un colló -de fet, no desploma massa, però Déu n'hi do! Quan he arribat a peu de via m'he cagat en veure el desplom, però després m'he concentrat i li he fet un pegue tranquil, posant cintes i penjant-me arreu. Els passos han sortit sense dificultats i baixant he acabat de matisar-los. En Ramon li ha fet un tast en top-rope i, tot i que li queda lluny, l'ha gaudit.

En Ramon, apretant fort...

...i aquí a punt de sortir de les dificultats!

Ha arribat l'hora de fer-li l'intent bo. El pas més dur és el llançament des d'una bústia bona de dreta al forat gran a la zona entre la primera a la segona xapa i, de fet, he fallat un cop. Total, que baixo i ho torno a intentar, aquesta vegada amb èxit. El canvi de mà per xapar la segona ha sortit, bufant força. Després, el canto d'esquerra, rebot a forat rom, dreta a una rebava plana i estirada fins una pedra marró per sobre de la tercera xapa. D'aquí, anar fent fins la baumeta, pillar la bústia salvadora, xapar i reposar. Amb una pedra invertida d'esquerra he aconseguit reposar la dreta i des de la bústia l'esquerra, així que he encarat el pas psicològicament dur per mi. Esquerra a una bustieta amb un bec de pedra, dreta a una pedra rovellada, pujar peus com toca i xapar la darrera. D'aquí a la R és un passeig i ja la tinc!

En Ramon encara li ha fet un altre intent, aquesta vegada amb menys èxit que l'anterior. Amb aquesta via ja ens hem donat per satisfets. Alguna dia caldrà tornar-hi a fer l'autèntica Mal de Vell (7a)!
 

dimarts, 29 de desembre del 2015

Collbató, Segon Pis


Avui he sortit amb una bona colla: En Tati i la Gina, als que acompanyaven el Cristian, la Marta i el Jordi. Casualitats de la vida, amb en Jordi coincidim sovint al circuit de relax del Gimbe, però mai no ens havíem trobat a la roca. Després de rumiar-ho un xic, tenint en compte que el Cristian mai ha escalat sobre roca i que el Jordi no fa massa que escala, decidim acostar-nos al segon pis cantó esquerre. Aquí hi ha algunes vies assequibles, però malauradament poques prou interessants perquè en Tati hagi de despentinar-se...

Amb en Jordi comencem per la Si te fot, te fots (V), mentre els altres estan a la Adicció Vertical (V). La fem tots dos sense dificultats -aquestes estan als primers metres de via i després és un passeig sobre bona roca. A continuació ens posem nosaltres a la Adicció Vertical. Aquesta és un xic més atlètica i variada.

Mentre els altres van fent, amb en Jordi ens posem a la Natrix (V+) que jo encara no havia fet. Comparteix inici amb la Espiadimonis i és en aquest inici desplomat on està la dificultat: un pas bloquero que es deixa resoldre prou bé si t'hi poses bé. En Jordi ha pillat als voltants de la segona xapa... una llàstima perquè ja estava la feina feta!

Baixant he deixat les primeres cintes al 7a de la seva dreta perquè després en Tati i la Gina li facin un tast. El començament és durillo i la Gina no arriba bé a les primeres preses. El Tati la fa després sense dificultats.

La Gina i el Tati s'han posat a Tris Tras (6c). L'altre dia en Jortx la va fer i el vaig veure tibant força. Però després de veure'ls, m'hi poso i m'ha sortit! Té un començament estrany, de posar-se bé fins agafar un esperó rom. El pas més difícil és aguantar d'aquest esperó, en un punt on fa una rebava acceptable i anar a buscar un bon forat a l'esquerra. Després, algun passet d'equilibri, però res extraordinari. A tots tres ens ha semblat senzilla pel grau, però qualsevol es posa a decotar-la, amb el que costa fer 6c's!

En Tati a Tris Tras.

Després d'aquesta, la Gina li fa alguns intents a la Orlando Zapata (7a). L'altre dia, jo també vaig fer-li un tiento en top-rope, però em va semblar un xic per sobre de les meves possibilitats.

La Gina, lluitant a Orlando Zapata.

En comptes d'això, em poso a Enderrocs Autori (6b+), la de la dreta del 6b+ senso nom que l'altre dia em va sortir al segon intent. La Enderrocs comença durilla, amb peus justos, fins que la paret de la dreta de la fissura permet anar trobant bons peus. Després, les xapes estan a la placa de l'esquerra, però val la pena continuar per la dreta fins que el terreny convida a passar a la placa. Aquí hi va havent canto fins que s'ha d'anar a buscar una franja horitzontal. Aquí hi ha el crux: presa petita per pujar peus i pillar la franja que és roma pràcticament a tot arreu. Aquí s'ha d'anar cap a l'esquerra, movent peus i aguantant les mans dolentes fins pillar alguna pedra cantelluda d'esquerra. Més a l'esquerra encara hi trobem els cantos que permeten arribar a la R. He encertat això d'anar a l'esquerra de casualitat, perquè anava bastant encegat, i el resultat ha estat una engalomada a vista però ben infladet. Estic eufòric, jeje! Encara que li va gran, en Jordi s'anima a provar-la en top-rope i ha anat fent prou bé! Només ha tingut dificultats a la part final, però la resta ha anat la mar de bé.

En Jordi, a Enderrocs Autori.

He hagut de lluitar més la Enderrocs que no pas la Tris Tras. Segur que hi ajuda el fet d'anar al flash, sabent els passos... en tot cas he quedat ben content. He deixat la resta de la colla tibant encara, però jo volia ser a dinar a casa, ni que fos una mica tard. A més, després de les bones sensacions, qualsevol s'arrisca a perdre-les!

dissabte, 19 de desembre del 2015

Després de molt de temps... La Griviola Bella!


Després de molt de temps de tenir-la en cartera, de diversos intents fallits, de que els companys l'han anat fent sense mí i moltes altres incidències, avui ha estat el dia de fer la Griviola Bella al Montgròs.

 El nostre objectiu d'avui!

Hi hem anat amb el Ramon, que s'ha enfrontat a la seva primera gran via estrenant peus de gat. El dia ha estat esplèndid, com si volgués compensar-nos per les seves males passades anteriors, i ens ha deixat escalar en màniga curta el dia 19 de desembre, poc abans de les prohibicions.

Hem fet l'aproximació per la banda sud en una hora llarga. Passada la bauma-bivac que queda pujant a la dreta per la canal del migdia cal estar atents a una roca gran a l'esquerra on una pintada indica la paret est del Montgròs. Després trobem alguna corda i només falta seguir la intuïció. Nosaltres hem anat un xic per la dreta i no hem hagut de fer el senglar per arribar al peu de via. Allà, una marca ens confirma que estem al lloc correcte:

No hi ha dubte: som al lloc que toca!

El Ramon em cedeix tots els llargs, cosa que li agraeixo. Començo, doncs, enfilant-me canal amunt. Llaço dos cops el mateix arbre, un a l'arrel i l'altre a la copa i tiro amunt. Un tasconet hagués quedat perfecte en un forat a la dreta, però no en porto i hi he d'entaforar un alien mig mal posat per ajudar a arribar al parabolt que queda al mur. No és difícil, però s'ha d'apretar el culet. Xapat el parabolt queda un pas de decisió per posar-se a la placa de l'esquerra i flanquejar sense pujar fins arribar a la feixa i buscar la nostra reunió.

A la R1 decideixo que pujaré sense motxilla. No hi ha res que em faci més nosa quan he tibar-li, i aquí caldrà fer-ho. La penjarem d'una de les cordes i ja anirà pujant quan recuperi les cordes. El llarg comença vertical, amb presa petita. És qüestió d'anar-ho mirant i no cansar-se més del compte. Passats els primers bolts, la paret es tomba una mica. Però de seguida torna a redreçar-se! Al principi es va fent amb canto raonablement bo. Més amunt ja s'ha d'apretar més i hi ha un alejillo al lloc on algú hi ha deixat un maillon. Es fa bé, però jo poso un tricam per si les mosques. Més amunt encara queda un bon tros que no afluixa -al contrari! Jo m'he anat movent a dreta i esquerra, mirant de reposar un xic, i he arribat a la reunió ben petat, però encadenant. Quin llarg més exigent! He fet passos ben curiosos, tibant de foradets de formes estranyes, en díedre, en placa... vaja, de tot i en quantitat. L'he trobat molt dur!

La pega de pujar la motxilla al final de la corda és que la càmera s'hi ha quedat dins i, per tant, no hi ha fotos d'aquest llarg. I mira que n'és de fotogènic!

Mentrestant el Ramon ha començat prou bé, però en algun moment ha sentit la crida de Newton i ha retornat a la R1. Res que no resolgui un segon intent! Estrenar peus de gat aquí té els seus problemes, i acaba arribant a la R2 veient alguna que altra estrella! En el procés uns francesos que ens han demanat on eren les xapes al primer llarg ja han arribat a la R1 i amenacen amb atrapar-nos!

El tercer llarg és força més senzill. Una arrencada vertical, que val la pena agafar per la dreta, protegida per un parabolt, ens porta a una zona senzilla fins abastar un pont de roca i, uns quants metres més amunt, una segona xapa abans d'entrar a la reunió. Allà on les assegurances allarguen, entre la primera i el pont de roca, hi ha bona presa. El més delicat és als voltants de la segona, per arribar a la reunió.

El quart llarg també té un inici verticalet, amb un parell de bolts que asseguren la jugada. Trobem uns burins a una antiga reunió a l'esquerra i d'aquí val la pena anar un xic a la dreta, on les preses semblen més abundants. Jo he posat un tricam i un alien, (crec, perquè escric això després del dinar de nadal) abans d'un burí que deu tenir 3mm entrats a la roca (a jutjar pel que surt) i on cal posar-hi una plaqueta recuperable. Més amunt he tornat a posar alguna cosa ben bona per acabar d'assegurar els 20 metres restants sobre terreny senzill. La reunió queda a la dreta del gran forat.

Arribant a la R4, al gran forat de la paret del Montgròs

A la cinquena tirada cal flanquejar marcadament a la dreta fins trobar una canaleta. Aleshores es va pujant de forma relativament tranquil·la, posant algun tricam i un bon camalot del #2 abans d'un tros més vertical. Els companys francesos, que anaven amb una mà al davant i l'altra al darrera, ens han implorat que els deixéssim el friend posat i el Ramon els ha concedit el desig -és un tou ;) La reunió es troba allà on s'acaba la canaleta, en un lloc força il·lògic. Tant, que jo no l'he vist -de fet he posat un tricam un metre a la seva dreta- i he tirat amunt, fins al llavi on, segons la meva modesta opinió, seria la ubicació lògica... quan el Ramon m'ha avisat que s'estava acabant la corda. Si s'acaba la corda i el llarg fa, en teoria, 40m, vol dir que l'he liat! He buscat amunt i avall, esquerra i dreta, a veure si trobava alguna reunió de les vies veïnes, sense èxit. Total, que he muntat reunió en un merlet i he fet pujar el Ramon.

Quan ell ha trobat la reunió (i li ha fet una foto perquè jo me'n convencés) jo he continuat amunt fins la següent R -aquesta sí que l'he trobada. En aquest llarg he llaçat un merlet i he posat un alien, més que res per treure'm pes de sobre.

La sisena tirada

D'aquí al cim queda una vintena de metres que jo he encarat anant cap a l'esquerra. Al cim cal buscar un lloc on assegurar el company perquè no hi ha cap reunió.

Com que els francesos s'han fet fotocim, nosaltres no podíem ser menys!

La via ens ha deixat més que satisfets. Pel Ramon ha estat un martiri de peus, fins i tot després de posar-se els gats vells -i comprovar que no s'aguanten tan bé com els nous! Per mi, la segona tirada ha estat una prova ben dura, però superar-la m'ha produït un bon subidón. La resta de la via és ben guapa. Probablement, la tirada més expo m'ha semblat la primera, on no portava el que m'hagués anat bé. 

Val a dir que hem flipat amb la cordada mixta francesa que ens venia al darrera! El paio anava amb cintes exprés i corda simple i prou. Al primer llarg preguntava per on anaven les xapes! Això sí, a la segona ni s'ha despentinat. 

Ara, el millor del dia ha estat el solet, que ha estat un regal. Com ja he dit, devia ser la disculpa dels astres per petites putades que m'havien fet en el passat.

dimarts, 8 de desembre del 2015

Iniciació a CAM Nou Barris


Feia dies que no sortíem amb la Clàudia i també feia alguns dies que havíem previst sortir aquest pont. Arribat el moment, també s'hi ha afegit la Devi, que no havia escalat mai. La meteo no ha estat la més adequada per un dia d'iniciació, però finalment s'ha aguantat i ha estat un bateig reixit!

Proposo d'anar cap a Collabató i deixo que les nenes triïn: caminar més i estar tranquils o anar més a prop i tenir vida social. Evidentment, han triat l'opció més còmode i hem enfilat cap a CAM-Nou Barris. De lluny es veu gent arreu, tot i que no hem vingut pas gaire tard. Sembla que a la Placa del Pi no hi ha ningú i hem enfilat cap allà.

Com a primera via, ens posem a la Toni (IV). Després meu, puja la Clàudia, que ja sap més que bé com funciona la cosa. Després és el torn de la Devi! Amb les explicacions ben fresques s'hi posa i puja amb força facilitat. Una estrena de primera!

La Clàudia, a la primera via del dia

 I la Devi, en el seu bateig de roca!

Després hem fet la de la seva dreta, Arítjol (IV+). Aquesta és un xic més difícil, amb un pas de finura al mig. Però també ha sortit la mar de bé.

Les vies més senzilles ara estan plenes i ens posem al Totxo de l'Òscar, a la Piccolina (V). Aquí hi ha uns passets més verticals, però amb presa agraïda. Comparteix reunió amb la Cala Lluna, on ara mateix hi ha gent.

 
La Devi, despenjant-se al Totxo de l'Òscar

Mentrestant proposo de fer l'Almogàver Tossut (V+). Els primers metres són verticalots i cal tibar un xic, malgrat que hi ha bon canto. I la cirereta del pastís és l'entrada a la reunió, extraplomada i molt a la dreta, el que causa més d'una dificultat al sector femení. Malgrat això, l'han anat fent prou bé! La veritat és que no pensava pas que la Devi se'n sortís tan bé el primer dia!

 
La Clàudia, entrant a la reunió de l'Almogàver Tossut

Per acabar, ha quedat lliure la Cala Lluna (V) i ens hi hem posat. Aquesta és llargueta en comparació amb les anteriors, d'anar fent amb un parell de llocs on s'ha d'apretar un xic més. Les noies la fan amb una mà a la galta.
Amb aquesta donem per tancada la sessió matinal, sessió d'iniciació més que exitosa per la Devi. Ja sabem què li portaran els reis/tió! Crec que la sortida d'avui ha complert l'objectiu: li hem inoculat el virus, i ara ja no podrà estar sense escalar! Felicitats!

La meteo ens ha fet un xic la guitza al principi, amb boira i fins i tot alguna remulladeta, però al final l'astre rei ens ha regalat unes bones clarianes, de les que s'agraeixen en aquestes èpoques de l'any.

dissabte, 5 de desembre del 2015

Dies de dubtes


Hi ha projectes que semblen no voler realitzar-se. Aquests dies no m'havia mirat la meteo, perquè havia sentit que tindríem un anticicló llarg. Per tant, m'he endut una ingrata sorpresa en treure el cotxe i veure que... estava plovent! He recollit el Ramon i hem enfilat cap al Bruc. Aquí també hi ha plogut. Ens acostem un xic cap a can Jorba i confirmem que les arestes es veuen mullades. De moment el dia està tapat, així que decidim canviar d'objectiu i anar a fer esportiva a la Desdentegada. Al llarg del matí el dia s'ha anat arreglant, però ha tornat a ploure un parell de vegades (!), sense conseqüències però.

Ens n'anem al fons del sector, al Sector Moscón, on no he escalat mai. Li fem una ullada a les vies i decidim començar per la Amigo A0 (6a). L'inici és finet de posar-s'hi bé. Més tranquilament s'arriba a la tercera xapa i d'aquí la següent queda a Pekin. Vaig pujant controlant bé perquè la roca convida a aprofitar una fissureta mig cega on hi ha algun trosset de qualitat dubtosa. La xapa encara queda lluny i s'ha de fer un passet difícil. Després m'adonaré que aquí hi ha un parabolt tallat i, a la vora, un casquillo de spit rovellat. No entenc res. Potser es pot posar un alien o tricam a un forat de la fissura, però no crec que això calgui en un sector esportiu... Ara mateix falta exactament una xapa amb la qual cosa et jugues una galeta important perquè hi ha un pas dur i hi ha uns cinc metres entre xapes. 

M'he estat una bona estona remirant-m'ho i decideixo desgrimpar fins la xapa anterior i flanquejar  a l'esquerra, a buscar la xapa de la via veïna Nefer se Aleja (6a). Desxapo la última de la Amigo A0 per limitar el fregament i tiro amunt. Aquí hi va havent canto i les xapes estan repartides irregularment. Dues de molt properes i alguna de més allunyada. Més amunt torno a no entendre res perquè les dues vies s'ajunten i es tornen a separar. A casa veig que antigament hi havia una reunió intermitja que ara no hi és. Curiosament, el tram que queda és el millor i més dur de la via: un mur verticalíssim, amb forats i cantos, alguns bons i altres no tant, on cal aguantar de valent! La reunió queda força a la dreta i és comuna amb la Amigo A0. Arribar fins aquí ha suposat molta estona d'escalada, entre l'encigalada, la desgrimpada i els 35+ metres mantinguts. Despenjar-se significa aprofitar la corda de 70 al màxim. Sort que la corda a l'assegurador no fa les ziga-zagues del recorregut!

Anar fent, sense badar, a la Nefer se Aleja després de la "chicane" d'entrada

Veient les peripècies, en Ramon decideix posar-s'hi en top-rope i la fa sense massa dificultats, reposant en un únic lloc al mur final.

No hem pensat a deixar una cinta llarga a la quarta (que seria la cinquena) xapa de la Amigo A0, així que tenim l'excusa perfecta per fer-la en top-rope. Mentre la faig trobo el casquillo de spit una mica més avall de l'espàrrec d'un parabolt tallat. Confirmo que hi ha un passet d'apretar. A més, m'agafo en un lloc on queda una rebava del que sembla que era un còdol gran, confirmant la meva aprensió inicial. Diria que és el pas més delicat de la via, junt amb l'entrada. Després la via es tranquilitza molt fins al mur final. Aquí torna a apretar una mica i cal saber navegar per trobar els cantos i forats adequats. Seria prou bona.

35 metres més de continuïtat a Amigo A0

A continuació muntem un top-rope al 6b de la dreta, la Tortuga, amb la idea de fer-li un intent des de baix, si s'escau. Ja s'endevina que el tomàquet és a les primeres xapes, però la realitat és que n'hi ha més del que sembla. Els forats que s'intueixen com la línia lògica mirant-ho des de terra són tots dolents... i no n'hi ha de millors. Els peus un xic patinosos tampoc no contribueixen a facilitar la feina. Total que, després d'un primer intent fallit, la faig en top i decideixo que no hi tornaré pas. En Ramon també s'hi posa i, fent honor al nom de la via veïna, també arriba a la R. La via té les dues primeres xapes molt dures i la resta és anar fent, sobre una roca no excel·lent. Prescindible.

 Després de superar els primers metres de la Tortuga

En aquest punt portem gairebé 100 metres d'escalada de continuïtat gens fàcil (tot i que només n'he encadenat 35) i decidim que ho deixem aquí. Aquest sector té un aire diferent de la resta de vies que he fet a la Desdentegada. Si bé comparteix amb elles la llargada i la roca, l'ubicació de les assegurances és peculiar (deixant de banda que siguin parabolts i no químics i la desaparició de la xapa esmentada): a vegades les assegurances conviden a canvis de direcció que la roca no suggereix. He mirat una mica el 6a+ de la dreta i no m'ha atret. No sé si el 6b de l'esquerra (Tienes ya el Moscón) val la pena... En tot cas, la roca és molt bona (i abrasiva!) a la majoria de llocs de les dues primeres que hem fet avui. La graduació també m'ha semblat dura, però ja se sap que això és subjectiu...

I, a banda d'altres escaladors, també hem tingut companyia animal:


dissabte, 28 de novembre del 2015

Placa Gunilla & Co.


Avui hem anat amb en Ramon al Clot del Boixar, a la Placa Gunilla i l'Agulla de la Mosca. Calia veure si el company està plenament en condicions... i sí que ho està, sí!

Hem començar per la via #11 (V), a la dreta de la Sra. María. Guapa, llàstima que es fa curta! Després fem la Sra. María (V+), si fa o no fa igual que l'anterior, potser amb un passet més vertical.

En Ramon, a la #11.

 Gaudint de la segona via del dia, la Sra. Maria.

Després passem a la Sra. Gunilla (6a) que és una via molt i molt guapa. Començament de posar-s'hi bé i després només s'ha d'anar fent. En Ramon les ha encadenat totes fins ara i amb aquesta avui s'ha emportat el seu primer 6a!

L'espectacular Gunilla, amb uns núvols fotogènics...

Repetim jugada amb la Hunk Papa (6a). Similar a l'anterior, un xic més curta i també ha anat a parar al sac particular del Ramon. Ja van dos...

El segon 6a del dia pel Ramon, la Hunk Papa.

Mentrestant el sector s'ha anat omplint a vessar. Per sort, encara hem pogut posar-nos a Astragal (6a+). M'ha sortit, tot i que al crux m'he complicat la vida anant per on no devia... Malauradament aquí en Ramon ha hagut de penjar-se un cop, sinó, avui fa el ple. Però es confirma que està al 100%!

Acabant el dia a la Astragal.

I amb aquestes donem per acabada la matinal, que jo tinc melics per lligar... Hem fet un bon nombre de vies, no massa llargues però totes bones i sobre roca inmillorable. Un altre dia ja tibarem més!

diumenge, 15 de novembre del 2015

Nexus


Avui he sortit amb els Xapoutot, aquesta vegada a fer una via. Ens trobem al bar Anna i, després d'unes truites amb botifarra negra (a càrrec d'alguns valents) ens n'hem anat a la Palleta. En Jordi i en David, a la Palleta pròpiament dita. L'Albert, la Cristina i jo, a la Nexus.

Les càmeres amb pantalla tàctil, a vegades fan fotos soles...

Comença l'Albert amb la primera placa. És prou exigent, amb l'afegit d'haver de lluitar contra la polseta que està escampada arreu. No dóna gaire confiança haver de tibar de foradets i notar com els dits se'n van anant... Després dels primers metres, la cosa es tranqulitza. Trobem la R1 seguint una repisa cap a l'esquerra, al peu del primer díedre taronja.

 L'Albert, al primer llarg.

Em poso al segon llarg. Ja es veu que aquí s'haurà de tibar. Però va sortint bon canto i aviat s'agafa la primera savina i d'aquí ja es xapa el primer parabolt. Després és qüestió d'anar aguantant, amb bona presa, però paret ben vertical. Més amunt la roca es torna negra, amb líquen cabrón arreu. A més, hi ha un passet ben durillo i no saps on cony agafar-te que no tingui merda al damunt... grrr. Més amunt es va tranquilitzant, però la roca segueix coberta fins la R2, per sort a l'ombra d'un arbret. Després d'una netejada amb la Karcher aquesta tirada, milloraria i molt. Pel que fa a les savines, ajuden i molesten alhora, però és el que hi ha.

Jo mateix, al segon llarg.

Faig també el tercer. Pur tràmit fins la R3, sobre un pedestal al peu del següent díedre.

La Cristina ataca el díedre amb solvència i seguretat. Passets d'anar-s'ho mirant, cap d'ells extrem, però que confegeixen un llarg ben mantingudet i guapo. En algun punt la roca no és esplèndida. Jo he arrencat una presa sense conseqüències. El llarg està equipat, però es pot afegir algun friend, que és el que ha fet la Cristina.

Els darrers metres per arribar a la R4.

El següent llarg també el fa ella. Comença per la placa per anar a buscar la fissura que permet ajudar en alguns passos. Després se'n torna a la dreta, a la placa, per terreny finet, però amb bons peus. Ara bé, s'han de saber fer anar perquè no hi sobra gairebé res.

La Cristina, a la placa de després de la fissura.

Canviem cordes i faig el llarg de tràmit pel Mato-Grosso, aprofitant un forat per posar-hi un tricam, perquè hi quedava la mar de bé. Cal anar a buscar la R al peu d'un díedre que mena a la bola cimera.

Ataco també el darrer llarg, que ha resultat sér esplèndid. Dels que fan història! Comença aprofitant un xic la fissura però aviat se'n va descaradament per la placa vertical, esquitxada de bons forats. Al principi hi ha xapes freqüents, però aviat hi ha alguna excursioneta. Però quan hi és, la dificultat ha baixat una mica i es deixa fer molt bé. Després cal anar fent, amb xapes de tant en tant, on val la pena deixar cintes llargues. La bola cimera comença lleugerament desplomada, però amb una llastra boníssima que permet pujar prou bé, vencent la gravetat i el buit que ens tiben avall. Després hi ha algun passet i es va a buscar la tercera xapa (de la bola) cap a la dreta. Per sortir-ne torna a haver-hi un passet. Jo he anat per l'esquerra i he hagut de tibar més del que hagués volgut. La Cristina, per la dreta i no s'ha despentinat, però això no vol dir res :)

Gaudint del magnífic darrer llarg!


Els darrers metres de la via.

Des de la R7 cal acabar de sortir al cim i carenejar una vintena llarga de metres fins trobar una instal·lació de ràpel. El primer (35m) ens porta a una instal·lació a l'alçada d'una lloma rocosa que puja a la dreta de la Derso-Urzala. Aquesta instal·lació també queda a la dreta de la darrera R de la D-U. El segon ràpel segueix la planxa de roca fins trobar un R (35m). D'aquí fem el tercer ràpel en vertical avall. Passem un desplom i seguim baixant fins una repisa amb arbres (60m). El quart ràpel ens porta fins al terra en 60m justos. Val la pena encarar el descens amb temps de sobres. Sense conèixer-lo pot ser bastant encigalador!

Finalment, la via m'ha agradat força. Sens dubte, hi ajuda el que l'hagi encadentat tota. Tot i això, m'ha desagradat profundament la roca terrosa i liquenosa del primer i segons llargs. El tercer és  de transició (eufemisme). El quart i cinquè són bons. El sisè també és de transició però el darrer és espectacular.