divendres, 10 de juliol de 2020

Triomfant a la Gravera


Avui hem fet una escapada de tarda amb en Josep. Enfilem direcció Berga i veiem una foscor imponent cap a ponent, així que decidim anar a la Gravera, que queda un xic més a l'est i està a tocar del cotxe per si hem de sortir per cames... La veritat és que ha estat tronant una bona estona al principi així que teníem dubtes raonables.

De les millors imatges del dia, a la tornada.

Total, que amb els dubtes el company es posa a Lauri (7a). Ell l'ha fet uns quants cops i la té controlada, tot i així es penja: entre que estem "escalfant" i que la memòria no és 100% precisa, no cal trencar-s'hi gaire les banyes...


La fissura inicial de Lauri. Al bony següent hi ha un passet.

Em toca escalfar a mi, així que em poso a la mateixa via, en plan tranqui, si és que es pot "escalfar" "en plan tranqui" a un 7a! L'inici ressegueix una fissura en diagonal a l'esquerra i es fa bastant bé. Això sí, hi ha un pas molt cabró, on els peus s'han de posar en adherència que no hi ha: al company aquí li anaven lliscant els peus avall... Després toca un pas llarg, amb certa intensitat, cap a l'esquerra i després toca el crux. En Josep ha trobat una forma, nova per ell, de fer-lo. Jo ho miro i remiro i al final ho acabo veient. Després venen uns metres tranquis i una placa final rabiosilla. I des de la darrera xapa, flanqueig a la dreta i entrar a la reunió per una zona desplomada amb ganes, però amb canto. M'he penjat un munt de vegades, però he anat veient els passos. Ho desmunto tot perquè està tronant amb ganes.

Una tibada llarga per entrar a la zona dura de Lauri.

Han anat caient gotetes, però res important, així que el company aprofita el top-rope i es posa a Leviatán (7a), que arrenca i acaba al mateix lloc, però va per la dreta, bastant en vertical. Sua de valent per anar veient els passos, però més o menys li treu l'entrellat. Mentre baixa, em posa alguna cinta perquè jo li faci un altre top a Lauri.

Li faig un segon intent, ara apretant una mica més, però m'he d'anar penjant també. Matiso el crux mentre pujo però quan torno a provar-lo de baixada no tinc pas força per fer-lo. Acabo de posar-hi cintes perquè el company la faci des de baix.

Així que en Josep s'hi posa a muerte, però falla al crux i s'ha de penjar.

Ara tinc la corda passada i estic dubtant si fer-li un tercer pegue en top-rope... o provar-la des de baix. Al final, decideixo provar-la des de sota, sí. Em noto escalfat, i se m'ha anat passant la inflada del segon top-rope i em noto bé, prou bé. Reposo una estona més, estovant els avantbraços i m'hi poso.

La fissura diagonal surt bé fins al pas dur. Aquí ho he fet diferent els tres intents. En aquest, m'abraço a la roca, recolzant la part interior del genoll a la fissura i reptant una mica per pillar un bec salvador. Estic esbufegant a tope! Aquí m'encongeixo força i aconsegueixo reposar, sobretot calmant la respiració. Quan em noto amb força faig una remada des d'una regletilla de dretes, uns forats roms d'esquerra, obrir peu esquerre a una presa bona, pujar peu dret i estirada fins una regleta bona. Aquí torna a tocar reposar, que els peus són bons, i a continuació ve el crux: Esquerra a un forat, xapar amb dreta i pillar una regletilla lateral per la dreta. Lateral per l'esquerra a l'alçada del pit, pujar peus, regletilla lateral per l'esquerra i aquí ve: pujar peus a una punxeta doble per al peu dret i estirada brutal. Per sort, pillo el foradet bo i sé que ja no em deixaré, tot i que queden uns moviments d'adherència de peus, però amb bones mans, resseguint un nínxol que puja en diagonal a la dreta. Aconsegueixo reposar i calmar-me. Només queda la placa dura del final. Mentre reposo faig cleques a uns forats de mans que després potser aprofitaré per als peus, però no estic segur de veure'ls des de dalt. Aquest tram jo el faig diferent del Josep: Des d'uns forats horitzontals en una fissura cega, pillar una gota d'aigua ronyosilla per l'esquerra i una nyapa per la dreta, obrir peu dret a una gota d'aigua i pillar un foradet-got acceptable per la dreta. Pujar peus, potser a un dels forats de mans inicials i estirar-se a una bústia vertical bona per la dreta primer i esquerra després. Xapar. Des de la bústia, estirada llarga a la dreta, a pillar canto bo, seguit de cantos bons, desplomats però bons. Aprofito una aresta lateral i xapo la reunió. Encadenada!

A continuació, el soci li fa un altre top-rope a Leviatán i aquesta vegada l'encadena. Ha fet alguna tibada forta de monodits i regletilles... esperem que els dits no es ressenteixin. 

Leviatán.

Per acabar la jornada no tinc pas ganes de tibar gaire, així que el Josep proposa anar a "un díedre molt suavet i tranquil", que no és altra que King Kristu (6a). Se suposa que ha de ser una passejada, així que m'hi poso tranquil. La primera xapa està a can pixa i la segona també. Pel que fa a l'escalada, es tracta d'anar fent, però sense descans: la paret de la dreta és desplomada i, si bé a l'esquerra hi va havent presa, s'ha d'anar treballant. Les xapes estan totes a la paret de la dreta, a un metre de la fissura, el que obliga a fer contorsions a cada xapatge i continuar amb la corda en posició estranya. Incompresible. Diria que fa 30 anys, quan es fa obrir la via, ja hi havia qui tenia criteri per posar les assegurances. Seguint amb el tema escalada, hi ha moviments de tot, alguns de placa, molts de díedre i algun d'encastament de mans o dits. A la part final, la via segueix per la paret de la dreta i hi ha algun moviment ben curiós. En total, una via contínua, amb un criteri estrany pel que fa a l'equipament i on si algú només fa 6a, no la farà ni fart de vi. Serveix per acabar el dia, però no és un love-climb en absolut.


 Cool-down a King Kristu.

Amb tot això ja s'ha anat fent tard. Finalment el dia ha aguantat, tot i els trons i alguna gotellada al principi de tot. Hi havia una humitat ambiental altíssima, que ens deixava xops després de cada pegue. Tot i això, la tarda ha estat un èxit. M'he de remuntar més de 10 anys enrera per veure-hi algun 7a encadenat, la Astèrix 2010, a Perles (que clarament no és 7a) i El Mono Dead a Montserrat, al Totxo de Ponent, el 2009. Aquestes setmanes de fanatisme van donant el seu fruit. Ara toca mantenir-ho, que no és poc. El company, per contra, ja imagina 7b's... De fanatisme que no en falti!

Més vaques, gaudint tant o més que nosaltres.


Cap comentari: