Agulla de l'Arbret

Avui he sortit amb la Susanna, una amiga de la Cristina. Ella és una escaladora de via llarga i a mi m'agrada fer via llarga, encara que no ho sembli pel que vaig penjant al blog. A més li encanta Montserrat i això és una combinació poc freqüent! Li he proposat de fer alguna cosa suau, que jo fa temps que no em moc per aquest terreny: L'Agulla de l'Arbret. Aquí hi ha la Om Mani Padme Hum, la Aitor i l'Aresta Brucs. Les primeres són dues vies que ja he fet alguna vegada, però que no m'importa repetir perquè són molt bones. L'Aresta Brucs em queda mooolt llunyana a la memòria... crec que la vaig fer fa un munt d'anys, però només ho crec.

Fem l'aproximació pel refugi d'agulles i enfilem el camí més marcat que surt del refu en direcció a Les Bessones sense guanyar alçada al principi. Però de fet, és millor agafar el corriolet que puja més tieso al principi, anant a buscar la roca, i que ens estalviarà haver de remuntar una part de la canal, com hem fet nosaltres. Coses de no saber bé tots els caminets...

Arribem a peu de via i bufa un aire d'allò més emprenyador. A més, encara no ens toca el sol perquè les Bessones projecten la seva ombra. Tot plegat fa que l'Aresta Brucs no sigui una opció i ens n'anem una mica més avall. Decidim posar-nos a la Om Mani Padme Hum i la Susanna demana començar. Ella enceta l'escalada d'avui, ben abrigada però fins i tot així acaba amb poc tacte a mans i peus. Per sort, la via es deixa fer prou bé, amb una desena d'assegurances que permeten no preocupar-se de res. La reunió és a la dreta d'un forat característic i aquí hi toca el sol i no hi fa vent, ideal! En aquest llarg la principal dificultat està al voltant d'un forat gran que es mig creua de dreta a esquerra. Això i acostumar-se a la roca d'agulles, quan fa temps que no hi has escalat!

La Susanna al primer llarg. Clima hivernal que deixa mans i peus glaçats!

El segon llarg comença amb un ressalt més vertical i té algun altre ressalt més amunt que és on t'has de concentrar més. La resta, anar fent, amb molt bona roca. Faig reunió a uns bolts amb anelles, tot i que intueixo que uns metres més amunt, a una feixeta, hi ha d'haver una altra reunió.

La Susanna es posa al tercer llarg i, efectivament, aviat troba un parell de parabolts a terra, al replanet on també hi ha una savina desmillorada. Segueix amunt fins una reunió prop del ràpel. Aquí, buscant una mica, potser es pot posar alguna cosa. Ella tira amunt perquè el terreny és prou senzill, tot i que cal anar atent. Me'n vaig fins a la instal·lació de ràpel, força incòmode per treballar-hi, però que ofereix un camí sense entrebancs a la recuperació de les cordes. Baixa la Susanna i jo la segueixo fins tocar terra a una canal. D'aquí tornem al camí i decidim la següent jugada.

A la tercera tirada. El sol s'agraeix força!

Davant de l'alternativa Aresta Brucs o Aitor, al final ens decantem per aquesta darrera. Aquesta vegada començo jo, en part perquè és la seqüència lògica i en part perquè així faré de primer les tirades que vaig fer de segon la vegada que vaig anar-hi amb la Cristina.

El primer llarg té la primera xapa molt amunt, en la línia de via molt menys equipada que recordava. Després se'n van trobant allà on toca. També recordava que la via tenia una tendència a anar cap a l'esquerra. Tots dos records m'han portat a posar un bon tricam en un forat, abans de veure que la següent xapa em quedava a la meva dreta, sobre la vertical de l'anterior. Segurament no hagués calgut posar-lo però més val que sobri que no pas que falti. A partir d'aquí trobem xapes on toca amb una excursioneta per arribar a la reunió.

Al primer llarg de la Aitor.

La companya es posa al segon llarg, que surt més o menys en la vertical de la reunió. Algunes xapes costen de veure d'entrada, però n'hi van havent. Això no ens estalvia haver d'escalar algun tram amb més aire del que voldríem i ella ha posat un tricam abans d'una xapa que queda en tendència a l'esquerra.

Al segon llarg s'ha de navegar una mica...

Tiro jo al tercer. Aquí també hi trobem una zona que requereix una mica de concentració pel terreny més vertical i després cal escalar una mica. Es van trobant assegurances però no abunden. Em planto a la reunió que abans no he fet mentre estàvem a la Om Mani. Per tant, a la companya li torna a tocar el mateix llarg que abans, ara fins la mateixa instal·lació de ràpel. D'aquí repetim la jugada i en poca estona estem amb els trastos recollits i a punt per fer el camí de retorn. Ara arribem al refugi per la banda correcte i d'aquí fins al cotxe, el passeig de rigor.

Acabant la feina a la tercera tirada. Sols (escalant) en aquest indret màgic d'Agulles.

Una bona primera sortida per entrar en contacte plegats. Repetirem! La meteo no ens ha acompanyat tant com ens hagués agradat... Hem hagut de pujar abrigadets... més del que semblava deduir-se de les prediccions, però hem pogut escalar bé.