diumenge, 22 de maig de 2016

Camping. Esperó del Místic i una mica més


Després de temps de no fer via llarga, avui hem anat amb la Cristina i un amic seu de Santpedor, l'Albert, a l'Esperó del Místic, a la Roca d'Esparreguera a la zona del Càmping de Montserrat. Càmping vol dir aproximació gairebé zero, cosa que avui s'agraeix: la Cristina tenia ganes de plegar d'hora i ens ha fet matinar de valent :)

Després d'algun malentès ens trobem al pàrquing del Monas i fem la curta passejada fins a peu de via: passada la tanca, una paperera a mà esquerra i una pedra amb taca groga que indica el corriol que puja cap a la paret. Com sempre, l'Escalatroncs té una bona ressenya que descriu el que cal saber... El començament de la via queda marcat per un parabolt rovellat.

En absència de preferències, el repartiment a base de palets m'ha atorgat els dos primers llargs. Començo doncs el primer (6a), pujant per una rampa en lleugera diagonal a l'esquerra fins trobar el primer parabolt de la via. Un maillon indica que hi ha tomàquet i així és: cal posar-s'hi bastant bé i anar buscant per aixecar-se de terra. Més amunt hi ha una mica més de presa però torna a haver-hi un passet de dificultat similar per superar una panxeta. Més amunt la cosa afluixa una mica i les assegurances s'espaien.

L'Albert arribant a la reunió.

Encaro el segon, que comença amb un mur vertical amb molt bona aparença (6a). La roca és bona, però el canto hi és escàs i cal saber moure's. La dificultat baixa un xic i les xapes s'espaien força, sense estressar massa el coco. Després la paret canvia d'inclinació i de roca: s'ajeu un xic i la presa es fa més fina. Les xapes allarguen més encara i aviat s'arriba a la reunió, en dues anelles que queden un xic a l'esquerra.

La Cristina al principi del segon.

El tercer llarg (V) té un inici vertical, amb bons cantos que permeten pujar força còmodament. Després flanqueja en diagonal a l'esquerra per una placa de roca excel·lent i acaba arribant a una còmoda reunió en un replanet al peu d'una altra placa.

El ressaltillo del tercer llarg.

La quarta tirada (V+) no arriba a ser vertical el que permet que un bon moviment de peus compensi la petitor que trobem a les preses de mà. Aquí apareixen algunes llastres sospitoses que espatllen només aparentment la tirada: en tot moment es pot navegar per roca prou bona i agraïda! Com més amunt, més es suavitzen els moviments i més aire entre les xapes.

Bones vistes arribant a la R.

La Cristina és l'encarregada de coronar i posar la cirereta al pastís. El darrer llarg té una rampa fins el ressalt on trobem el que deu ser el pas més bloquero de la via. Un xic per la dreta de l'únic parabolt trobem una presa que permet pujar peus i després apareixen preses suficients per no prendre mal, però no hi sobra res. Segurament hi ajuda trobar la seqüència correcta.

Des d'aquí hem fet un ràpel de 60m fins la R2 i de la R2 un de 50m fins a peu de via. Aquí la Cristina s'ha acomiadat i amb l'Albert hem decidit fer el primer llarg d'alguna altra via.

Directa Americana (al Dru del càmping, jeje)

Després de buscar una mica, ens hem posat al primer llarg de la Directa Americana (6a+). Des de sota, la cosa no inspira massa: es veu herba al principi, un pitó ronyós un xic més amunt, un mosquetó rovellat al que sembla una bona placa i més amunt, al mur que es veu guapo, una baga blanca... Tot plegat no augura res de bo!

Començo amb cura i aconsegueixo posar una baga al pitó. Després d'uns metres dubtosos entro a la placa bona xapant el mosquetó rovellat que es veia des de sota. Aquí venen uns bons metres finets fins una lleixa. Sortir-ne té el seu què: ho he mirat a dreta i esquerra i m'he acabat decidint per la dreta. Després es va trobant canto suficient, però cal aguantar i donar la talla perquè el mur es ben vertical durant una colla de metres i hi ha força aire entre xapes. A poc a poc la paret perd verticalitat i es deixa anar fent millor. Les assegurances queden on toca, però en tot moment obliguen a escalar. Fa estona que estic comptant les cintes que em queden perquè anem justets després que la Cristina se n'anés: he arribat a la R a zero, després de posar un cordino amb mosquetó al pitó i una baga de reunió pel camí. Per cert, que a partir de mitja tirada el fregament es fa notar de valent i cada xapatge és una agonia... per si la tirada resultava fluixa!

Des d'aquí un ràpel de 45m ens porta novament a terra i d'aquí hem enfilat cap al cotxe. Avui la meteo aconsellava fer una matinal perquè s'esperaven tempestes passat el migdia. Hem tingut la sort de que el cel ha estat força tapat, si no ens haguéssim rostit de valent. Però fins i tot ens hem posat una segona capa quan bufava un xic d'aire. Genial!

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Unes vies perfectes aquestes dues! vas saber triar eh? les dues millors he he he
La Directa Americana al Drú sublim, recordo que també em va tocar la primera tirada, fantàstica!! llàstima de no poder continuar amunt, reserva't un dia per acabar-la que val molt la pena, així com la Gaston va Bufat, també molt bona, i és quie el Marcel és un artista.

Petrus ha dit...

Sí, són vietes ben guapes. I l'atzar em va regalar bones tirades aquesta vegada. Algun dia acabarem la Directa Americana... La Gaston potser és una mica massa dura per gaudir-la... Ja veurem!