Riglos: Normal a la Aguja Roja i Via del Bolo

Després de canviar de plans, amb el Ramon optem per anar a la zona de Riglos, on sembla que la meteo serà benigne. Fa molts anys vaig fer una via de la qual només recordo uns ràpels espectaculars per la baixada. I quan dic molts anys, estic parlant de fa 40 anys! Per tant, es pot dir que no hi he escalat mai.

Amb la furgo del Ramon ens instal·lem al càmping Armalyagal a Murillo de Gallego. A recepció hi ha una gent la mar d'agradable, entre ells un escalador que ens fa diverses recomanacions. El que li demanem és no passar gaire por, jeje.

El Mallo Cored (esquerra) i l'Aguja Roja (dreta de tot). 

Entre les diverses alternatives, optem per començar a agafar el contacte amb la roca amb la Normal a la Aguja Roja. La ressenya parla de IV+ i ha estar retroequipada. La via comença enfilant-se a un enorme tascó de roca encastat entre la nostra agulla i la veïna. Toca enfilar-se per  la fissura de l'agulla veïna, amb passos en díedre, més espectaculars que difícils. La roca sembla prou estabilitzada i és de molt bon agafar i hi ha una bona colla de xapes (4 o 5). En un lloc on hi trobo una mica massa d'aire resulta que me n'he saltat una... La intuïció ja hi porta, però diuen que val la pena obrir-se i no entrar massa a dins la fissura. Fem la reunió a la paret de l'Aguja Roja. Suposadament aquí hi ha ombra tot el dia, però el primer llarg està al sol i l'ombra tot just comença a entrar a la paret que ens ve a continuació a les 10:20. Per sort, no fa calor i bufa un aire agradable.

El primer llarg és 100% Riglos!

El Ramon ataca el segon llarg que s'enfila en lleugera diagonal cap a l'esquerra a buscar una fissureta. El terreny es redreça progressivament fins superar la verticalitat, però hi ha bon canto i no s'ha de tibar excessivament. Hi ha uns passos interessants a la part final, també per entrar a la reunió, que queda un xic a la dreta.  

El segon llarg, bonic i principalment plaquero.

Em poso al tercer llarg que, fonamentalment, segueix un díedre marcat. Al principi la roca és prou bona, més aviat per la placa, fins a entrar al díedre. Allà hi ha alguns bolos que es mouen, tot i que deuen estar ben encastats. En tot cas, gràcia no fa! La tirada es deixa fer prou bé i hi trobem xapes i algun pitó quan toca. També hi trobem un espàrrec de parabolt tallat, suposo que el resultat de les tensions del retroequipament. De fet, hi ha bolts amb xapes de tipus diferent: unes blanques i altres brillants i més noves. Ignoro si el retroequipament són només les xapes més noves o bé si abans no n'hi havien de cap tipus... En tot cas, si es porta algun catxarro es posaria sense massa problema. 

Entrant al díedre.

La tirada té alguns passos ben espectaculars, sempre amb bon canto, que fan gaudir de la tirada malgrat que la roca no sigui excepcional. Nosaltres hem empalmat els dos llargs de díedre en un, com fa la majoria de gent, resultant una tirada de 40 metres ben bonica. La reunió es fa, atenció, a unes mega-anelles fixades a uns cables d'acer gruixudíssims que donen diverses voltes a una agulleta secundària que queda a la paret de l'esquerra! Impressionant.

 

 

Vistes des de la nostra R3, al final del díedre. I vista de la R3!

El darrer llarg és més arrampat i un xic més senzill. La reunió es fa a una savina reforçada també amb uns cables que donen la volta al cim de l'agulla. Està clar que aquí és difícil aconseguir anclatges 100% fiables i s'ha de recórrer a l'enginyeria! 

Darrer llarg, fins al cim!

Per baixar es fa un primer ràpel des del cim fins a la reunió de l'agulleta i el cable. D'aquí un altre fins la R2 i d'aquí un altre fins a terra (35m).

La via ens ha agradat molt. Ha servit per entrar en contacte amb la roca i les sensacions de Riglos que és el que volíem. Bolos enormes, verticalitat absoluta i roca ara sanejada però dubtosa originalment. Ens plantegem si val la pena fer la Directa a la Normal (6a) que va a parar fins a la nostra R1 però optem per anar a fer la Via del Bolo, al Mallo Cored.

Toca baixar una mica fins al trencall del cartell que indica Cored o Aguja Roja i tornar a pujar fins a peu de via. La via queda a la paret oest però el sol ha anat avançant i calculem que ens tocarà el sol força aviat...

Bones indicacions! Al Cored, per l'esquerra.

Em poso al primer llarg (6a). Toca enfilar-se damunt d'un bolo enorme (que dóna nom a la via), no sense dificultats. A partir d'aquí, verticalitat o més i amunt! Alguna panxeta que s'ha d'anar negociant pel lloc més adient, amb bon equipament i roca perfecte, això sí! El tram més dur són els darrers metres de la paret: aquí desploma lleugerament i s'ha de tibar fort. Per sort, aconsegueixo anar veient la forma de fer-ho. En algun lloc m'ajuda alguna marca de magnesi, en algun altre, fixar-me en un bolo lleugerament gastat que indica que la gent s'hi enfila per encarar el pas... I en algun lloc una taca blanca m'ha fet llançar-m'hi i trobar-me res de res. No sé si és algun tipus de merda d'ocell... En tot cas, he aguantat i he entrar a la R1, que queda en un flangueig a esquerra. El Ramon fa el llarg ajudant-se en alguns llocs. 

El primer llarg extraploma que no és broma!

El company no està plenament motivat, li molesta el sol que comença a entrar de costat i proposa baixar. Des de la R1 això no és immediat perquè no té anelles i alguna ressenya diu que la via és rapelable. Per tant, dedueixo que des de la R2 podrem fer-ho i això ens dóna una excusa per escalar el segon llarg (V+).  Aquest és més senzill, no tan vertical, però amb presa més xica i s'ha de negociar amb cura. A la part final, on es redreça, hi trobem un pas exigent, per passar una mica cap a la dreta. També surt i és la mar de bonic.

El segon llarg no és tan vertical. Tot i això té una part final delicada.

Tempto el Ramon per continuar però no es deixa enganyar, tot i que ara venen un parell de llargs més senzills (V) abans del mur final (6a). Però no es deixa seduir. A la R2 hi ha 3 bolts, un d'ells amb anella i podem rapelar. A peu de via anem a buscar una raconada on encara hi toca l'ombra per recollir trastos i enfilar el camí de retorn. Amb el que hem tastat de la via podem dir que ha de ser un viot!

Tornem cap al poble, fem un gelat XXL i una beguda ben ensucrada i ens n'anem al càmping, a gaudir de la piscina, que fa prou calor! El primer contacte amb Riglos ens ha deixat un bon gust de boca malgrat la retirada tàctica. Podem fer vies d'aquest tipus sense patir excessivament!

El darrer llarg... de piscina!