Peña Ruaba: Milopa al Mallo Estrella

Ahir va ploure una mica durant el dia, però a la nit ha fet una tempesta impressionant. Aquest matí el càmping estava ple de bassals. D'ara en endavant, la previsió era de bon temps així que enfilem cap al nostre objectiu: Peña Ruaba, a fer la Milopa (6b, 350m). Les referències que portem indiquen que el 6b només és un pas i que la via està generosament equipada, made in Sueño Vertical.

Des del pàrking, mirant la paret que regalima...

Seguim les indicacions que es troben a la xarxa per arribar al pàrking a la segona bassa i hi arribem prou d'hora. Hi ha dues furgonetes que hi han fet nit però encara estan preparant-se i nosaltres ho tenim tot a punt a la motxilla així que enfilem el camí fins a peu de paret. Es tracta de seguir la pista una estona més i agafar un trencall que surt lleugerament cap a la dreta. Podeu trobar el track al meu Wikiloc. El corriol ens acosta cap a la paret i aviat toca resseguir-la a una certa distància en direcció est, cap a la dreta. En relativament poca estona som a peu de via. També en relativament poca estona va apareixent gent i més gent, per sort per ells van a la Sendero Límite, gairebé tots. Després en vindran més que es repartiran una mica per les vies de més a la dreta -a la nostra ningú.

La veritat és que, de lluny, hem tingut dubtes si la paret estaria practicable. Amb bona voluntat imaginàvem que la via esquivava les xorreres més importants. Un cop a peu de via veiem que sí, que més o menys es deixarà fer! Menys mal!

Començo amb el primer llarg (V+) i començo esquivant mullena. Passats uns primers metres comença un ressalt vertical, que té bon canto, però on s'ha d'esquivar algun punt que està moll. La roca no és perfecte, però l'he trobat prou bona! Trobem assegurances a dojo, en algun punt massa i tot. A la part final del llarg resseguim una fissura per la placa de la dreta i aviat trobem la reunió.

El primer llarg. El trobem gairebé sec, excepte un parell de zones sense problema. 

El Ramon ataca el segon llarg (V). Aquí hi ha una xorrera que ens obliga a moure'ns un xic més a l'esquerra encara del que demanaria la via. Hi trobem un passet curiós però la resta es va fent prou bé. El llarg fa uns 35 metres.

Segon llarg. Va per l'esquerra de la taca d'aigua.

El tercer surt una mica per l'esquerra. Aquí la roca té un punt de dubtós en algun lloc. Hi trobem abundants xapes excepte en un lloc on, precisament, la roca no convida gaire... Llarg d'anar fent.

Tercera tirada, curteta.

La quarta tirada és una mica més llarga (40m) i de dificultat similar (V), d'anar fent. Res destacable excepte un tram més vertical i un tros on la roca no és excel·lent, tot i no ser bona. Aquí m'ha semblat que un bolt estava a sobre d'una crosta, a jutjar pel so que feien les preses que l'envoltaven en colpejar-les... Potser entra fins a roca ferma, potser no. Com es pot veure a les fotos, fins aquí hem estat a l'ombra, cosa que s'agraeix per no rostir-se tot i que això ha fet que la roca trigués més a estar 100% seca.

Quarta tirada. Anar fent! De tant en tant algun punt bonic.

La cinquena tirada comença amb un tram curt que segueix la tònica dels anteriors i després s'arrampa molt. L'empalmo amb la sisena passant per l'esquerra d'una savina. Per la dreta hi ha bolts però la roca està molla i la savina permet llaçar-la bé. Tinc la sort de trobar la reunió a l'ombra encara!

Vista de la cinquena (i sisena) tirada.

La setena (com, de fet, la sisena) és una tirada de Los Terceros También Existen, de tràmit.

Setè llarg.

La vuitena comença seguint la mateixa línia que portem fins a un bolt vermell que indica que cal trencar cap a l'esquerra. Hi trobem alguns parabolts més en clar flanqueig fins a una canal. Després s'ascendeix una mica fins trobar una reunió a la paret de l'esquerra. La faig per assegurar el segon, però després el Ramon m'assegurarà des de la canal, perquè és com si estiguessis a terra. 

La novena és una tirada molt, molt bonica sobre roca excel·lent (6a, 30m) . Va per la paret més vertical que porta al Mallo Estrella -fins ara es pot dir que anàvem a buscar el Mallo de la Mora. L'itinerari fa algunes ziga-zagues i cal gestionar bé les cordes. De fet, fa moltes més ziga-zagues que les xapes, per sort. També està farcit de bolts, tants que en salto alguns per evitar més ròssec del necessari. Hi trobem diversos trams d'apretar-li, al principi, pel mig i al final. Però sempre es troba la manera d'anar pujant sense haver-se de cansar massa per encadenar. M'ha agradat molt!

La novena tirada és molt bonica -i sinuosa!

Em poso també a la desena tirada, que surt per l'esquerra, a buscar un lloc assequible per superar la barrera desplomada que hi ha sobre la R. Hi trobem força xapes fins arribar al punt on ja s'endevinen les dificultats. Cal agafar canto realment xic per pujar peus i agafar més coses xiques fins que, una mica més amunt, he trobat una regleta suficient per mirar-m'ho. Ara sols toca pujar peus de la manera menys traumàtica possible i ja està superat! Després la via té algun ressalt més i va sempre en tendència cap a l'esquerra. L'entrada a la reunió torna a ser vertical, però amb molt bon canto. Un ressalt bloquero marca la màxima dificultat del llarg. Content d'haver-lo encadenat també!

El llarg més difícil, amb un primer ressalt de presa petita.

El dotzè i darrer llarg és de tràmit, amb uns primers metres més verticals però amb canto generós i una zona de rampa d'anar fent fins a la reunió.

Darrera tirada.

Em moc cap a la dreta, a buscar un lloc còmode per recollir trastos i enfilem el camí de baixada.

Ja des del camí de baixada, veiem les dues basses. 

  

La baixada està àmpliament explicada a la xarxa, però consisteix en baixar per una seqüència de cordes fixes i cadenes fins al coll del Mallo de la Mora. D'aquí, seguir més trams amb cordes, cadenes, etc i trams de corriol fins empalmar amb la via ferrada (aquí hi ha cable de vida d'acer). En general, tot amb tendència l'esquerra (mirant avall) fins que arribem al corriol que travessa la paret cap a la dreta, a buscar el camí pel que hem vingut.

 

L'experiència ens ha agradat! Un love-climb en tota regla, però amb moviments ben bonics sobre roca prou bona. Els darrers llargs són, amb molta diferència els millors, tot i que la part de baix, la que es va obrir primer, no desmereix en absolut. 

 

A Peña Rueba avui hi havia força penya! A pàrking hi havia més de dotze vehicles. La gran majoria, a la via de moda. Segurament hi ha moltes vies boniques. Amb una mica menys d'equipament les vies serien un 10, i no parlo de reduir-lo a la meitat! No descarto gens tornar-hi perquè hi ha molt terreny de joc!