Tornem-hi!

 
Després d'uns dies inactiu a causa d'un intens mal d'esquena (és que quan superes la barrera dels 20 anys...) avui -amb molèsties molt lleugeres- tocava fer la prova de com responia escalant. La conclusió és que em fa el mateix mal escalant que no fent-ho. Si demà no me'n ressenteixo, això voldrà dir tornar-hi!

Avui el gran triomfador ha estat el Ramon, amb qui havíem quedat fa uns dies per anar al Revolt de l'Àliga. Ell no havia fet mai cap via de primer (ja s'havia picat perquè fa uns dies la Gemma li havia passat al davant :) ) i avui n'han caigut dues: la #6 i la #9. No està gens malament, arribar a un V el primer dia!

El Ramon, de primer, a la #4

Després d'aquestes dues hem anat a tastar una placa més a la dreta, on hem fet les vies #16 (6a) i #15 (6a+). La #16 és una plaqueta d'anar-s'hi posant bé bo i buscant el millor camí. La seva veïna #15 ja és una altra història. Aquí, primer cal tibar una mica per superar la panxeta d'entrada. Després ve un tros tranquil amb bon canto que es va acabant, restant únicament el fil de l'aresta com a mitjà de progressió fins arribar al darrer químic: en aquest tram he hagut de fer algunes contorsions per mantenir l'equilibri. L'arribada a la reunió encara requereix alguna tibada llarga.

Jo, a la part final de la via #15

El Ramon ha hagut d'apretar fort i ha quedat ben baldat. Per això, hem anat a l'olla que formen díedres #12 i #13 on hem atacat la #13 (V+). Pura progressió atlètica en díedre-bavaresa i una entrada a la reunió de tibar-li un xic.

En Ramon, progressant en "X" per la #13

Després d'això hem anat al peu de l'Àliga, on uns companys de Vic i rodalies (Arnau & cia) tenien muntades les vies #20 i #22. Com que tenia ganes de fer-ne alguna d'aquest sector, m'he ficat a la #21 Matador (6a+). Comparteix la primera assegurança amb la #20 New Man i després va amb tendència a la dreta per buscar la fissura de la dreta de l'Àliga.

Té una entrada durilla, amb cantos raonables, però un xic més enllà de la vertical. Van sortint cantells fins a la tercera assegurança. A partir d'aquí cal emprar la fissura, empotrant la mà i ajudant-se d'algun canto per la dreta. Curiosament, el xapatge de la darrera es pot fer amb relativa comoditat, recolzant el genoll esquerre a la paret de l'esquerra. Una tibadeta d'un empotrament de mà i una obertura un xic espectacular en X permet respirar tranquil fins la reunió. He bufat, però ha sortit!

La via #21 que ha esdevingut, a falta de més ambicions, el projecte del dia

Per acabar la sessió, ens hem posat a la #24 (6a). Es tracta d'una via que segueix una placa adornada amb multitud de llastres, algunes de les quals fan certa besarda (quina llastra, quina por, sembla de cartró! ^®). Però la màxima besarda la fa un parabolt que està a sobre d'una llastra. Quan xapes sents com ressona la buidor... i pensar que 30 cm a l'esquerra i a la dreta hi ha bona roca!

La via en sí és la mar de guapa: vertical però amb el canto suficient pràcticament arreu. No obstant, sembla poc repetida: als primers passos cal barallar-se amb uns pinxos que t'ataquen per l'esquena i les anelles de la reunió estan rovellades, sense gaires rastres de despenjades.

En Ramon a la #24

I entre que s'acabava el temps i que ja estàvem satisfets, cap a casa!