dimarts, 23 de juliol del 2013

Boy-Roca a l'Elefant


Avui hem anat amb la Cristina cap a Sant Benet. Que recordi, jo no havia fet mai la Boy-Roca, així que la proposta era corregir aquesta mancança. Sabia que el meu estat de forma actual no era l'ideal per anar a aquesta via, però tant se val... De moment és al sac.

La Cristina està molt forta i marca un bon ritme que ens deixa a Sant Benet amarats de suor. Per sort estem a l'ombreta i corre un xic d'aire... que de mica en mica evolucionarà fins esdevenir un vendaval!

Comencem un xic amunt i a la dreta de la trompa. El primer llarg és completament net llevat d'una parabolt un parell de metres abans de la reunió. Poso dos bons merlets, però, perquè això de tenir la corda directa fins al terra fa un cert iuiu... Els darrers metres per entrar a la reunió són els més difícils del llarg. De fet, sembla que pertanyin al segon i que algú hagi situat la R1 fora del seu emplaçament lògic: uns metres abans seria, a més, força més còmode.

El segon llarg surt un xic per la dreta de la reunió i es manté per la dreta de l'aresta. És més dificíl que el primer i per això té dues xapes en els 30m de recorregut. Llaço un merlet després del segon parabolt perquè hi ha una bona excursioneta fins la R. Val la pena anar navegant un xic a dreta i esquerra per trobar els còdols més grossos...

La Cristina al segon llarg.

La tercera tirada és l'estrella de la via. El començament és un xic arrampat però amb bon canto fins a trobar un pitó que no es veu des de la reunió. Després el terreny es posa vertical i anem trobant parabolts. Mentrestant, el vent ha anat pujant d'intensitat i et fa trontollar en algun pas, cosa que no ajuda precisament: Aquí ja cal tibar de valent! Jo vaig aguantant fins una franja horitzontal, on m'ho he de mirar un xic de peus. Em penjo per no fondre'm massa i aquesta serà la tònica a partir d'ara. En algun lloc fins i tot m'ajudo del metall perquè no tinc ganes de fer cap tibada més burra del compte... Als darrers 3 o 4 parabolts la cosa afluixa un xic i permet gaudir més de l'escalada. L'he trobat un llarg (30m) força dur: cal molta continuïtat per engalomar-lo a vista, cosa que és precisament el que més em manca ara per ara. Però hi tornaré algun dia!

Lluitant (encara) al tercer llarg.

Als darrers metres del tercer llarg.

A la quarta tirada trobem un parabolt, visible a uns metres des de la reunió. Amb bona vista, també es veu el segon, que queda un xic a la dreta del que seria la vertical de la línia. Sort que la Cristina té la vista més que bona, que sinó m'hagués embarcat recte amunt! En aquest llarg el vent està a punt de tombar-me literalment en algun punt i pujo amb força tensió. Per sort, hi ha suficients parabolts (4, diu el blog de l'escalatroncs) per anar marcant el camí. La R4 queda al peu del ressalt final.

Fent els llargs anteriors ens hem preocupat un xic per la negror que es veia al pla de Bages, i és que hi havia unes bones cortines d'aigua no massa lluny i uns núvols força sospitosos al damunt nostre...

Està clar que eníem motius per preocuparnos... Per sort no ens va ploure!

El darrer llarg és força curt. Els primers metres són un xic més drets, però la roca, com a tota la via, és excepcional. Trobem una reunió cimera amb dos parabolts, que no fem, després un altre parabolt i encara un spit més havent ja superat el cim pròpiament dit, que és on m'aturo intentant fugir -inútilment- del vent.

Des d'aquí fem una desgrimpada delicada per la força del vent i baixem per una canal a anar a buscar unes plaques. Algunes fites ens indiquen el camí a seguir. Quan arribem a un corriolet, el seguim en direcció a la Prenyada i aviat som al camí ben marcat de l'ermita de Sant Salvador. 

El resum seria: una via sobre roca excel·lent, amb força aire entre assegurances allà on la dificultat baixa de V. El tercer llarg és força difícil, de continuïtat, i més que vertical. Val la pena portar alguna baga per llaçar algun merlet.


3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Ep Petrus! bona via, jo la tinc pendent d'un dia que em vaig trobar malament i vaig decidir baixar del tercer llarg a l'alçada del pitó, vaig desgrimpar i amb pena li vaig demanar al Toni que rapelessim...encara hi haig de tornar, la vau fer al matí? com s'estava de temperatura? suposo que amb el vent be no?

Gatsaule ha dit...

Al final veig que has trobar una bona companyia per anar-hi!! La recordo molt divertida, aquesta via!

Petrus ha dit...

Hola, Jaume! Nosaltres hi vàrem anar a la tarda i s'hi estava la mar de bé pel que fa a la temperatura. El vent, però, fort com per fer-te trontollar! Jo també hi havia anat feia temps i vàrem baixar, el company des de la R2 i jo de la R1, perquè jo tampoc no estava fi. Val la pena anar-hi ben motivat i amb ganes de tibar fort a la tercera!

Sí, Joan: ja pensava que no trobaria ningú que no l'hagués feta, aquesta. És un traçat molt atractiu sobre roca de primera. I encadenar-la ha de ser una guapada!