Pla de Manlleu - Can Fonoll

Avui he sortir amb l'Ernest i el Ramon que, malgrat la neu, s'ha animat a escalar avui. Inicialment havíem previst visitar les terres d'en Pana, però finalment no pot venir i decidim navegar cap al sud on el temps apunta que serà millor.

Dubtem d'on anar i jo recordo que en Tati ens havia parlat del Pla de Manlleu. Faig una cerca ràpida al Climb Around, localitzo unes vies i un aparcament i cap allà que anem! Després ens adonarem que Pla de Manlleu és un disseminat de sectors i que jo he triat el que queda més allunyat: Can Fonoll. Però ho descobrirem quan ja estarem mans a l'obra!

Seguin les indicacions de l'App localitzem bé l'aparcament i l'inici de l'aproximació. Curiosament veiem que al darrera ens ve una parella i ells estan més sorpresos que nosaltres de trobar companyia aquí. Resulta que estem al cul del món i que aquí només hi venen els locals... si és que hi venen! Però ens va de conya tenir companyia per situar les primeres vies. Busquem dos suposats cinquens que no trobem. Bé, en trobem un només! Pensem que el de l'esquerra segurament ha estat desequipat perquè a la part de dalt ha caigut un roc del tamany d'una nevera... I aquest, segons la guia del Luichy seria un 6a.

Ens posem, doncs, mans a l'obra a Fertxu  (V+). Una via curiosa, lleugerament desplomada en diversos punts, amb presa molt petita i que ens ha sorprès per la dificultat! A més l'Ernest, que fa de guia avui, té problemes per xapar alguna assegurança perquè ha de fer un passet més que nosaltres, que trobarem la cinta posada. Ens ha sorprès, com he dit (val a dir que la noia de l'altra cordada que hi havia ja ens havia avisat d'això...).

A la primera del dia. Més dura del que sembla!

D'aquí l'Ernest proposa fer un top-rope a la veïna de l'esquerra, Arácnidos Escalatus (6a) segons la guia, i desequipada per fer amb friends, segons la guia també. Vet aquí la solució de l'enigma! A mi m'ha semblat més franca que l'anterior. Serà que m'hi he pogut posar bé. Això sí, als darrers metres ara no s'hi podria posar res perquè ha caigut el gran bloc que dibuixa la guia i que, segurament, tenia fissura a tot el seu volt...

Un top-rope a la via "desequipada"... que s'ha de fer amb friends!

Després ens posem a Nora (6a), la del mig de les tres que hi ha a la placa de l'esquerra on som. Aquesta es deixa fer la mar de bé: sols una entrada tensa i algun moviment de mirar-s'ho una mica per la placa. La roca ens ha recordat la de Vallirana aquí.

Franges tipus Vallirana a Nora. 

I ara li toca el torn a la de l'esquerra, Quim (6b). L'Ernest llegeix l'entrada la mar de bé i se'n surt amb una ma a la galta. Quan és el meu torn no veig com agafar-me per anar a buscar una bústia invertida que salva la situació i em penjo. Torno a baixar i a la segona surt, amb la segona xapada, això sí... A partir d'aquí la via es deixa fer molt bé i només cal una mica de decisió a la part final. Bonica, com l'anterior!

Després d'una entrada rabiosa, la resta de Quim es deixa fer.

Una mirada al rellotge ens convenç de que toca retirada. Entre que hi ha un tros conduint per carreteretes, l'aproximació, que hem situat les vies i tal no tenim temps per més. El sector ens ha agradat, malgrat una aproximació una mica llarga (20 minuts) i que no hi ha una infinitud de vies (19, diu el Luichy). Al sector principal, just on s'arriba, hi ha unes quantes vies que es veuen ben potents, potser massa. El mur es veu molt espectacular! Queden algunes vies assequibles, però. No descarto pas una altra visita algun dia.

El que segur que intentarem és anar a visitar algun dels altres sectors del Pla de Manlleu!

Collbató

Avui hem anat a Collbató amb l'Ilker i ens ha acompanyat la Rosa, que no està en condicions d'escalar, però que té ganes de que li toqui l'aire.

Començo el post obrint un parèntesi per posar una foto d'avui, molt especial:

D'aquesta foto, vull destacar la bossa de magnesi: les fa BruNau @brunau_bn i són una filigrana. Fetes a mà, amb materials triats amb molta cura i amb decoracions de cordes velles reciclades. Cada detall està molt ben treballat. Són molt xules, per exemple, per regalar! I ara, tanco parèntesi.

Ens n'hem anat a la Placa del Pi perquè allà hi ha vies ben assequibles. Quan arribem estem sols però al cap d'una estona es posarà a petar de gent. Tot i això, hem pogut anar fent més o menys tot el que volíem!

Hem fet 3 vies de la mateixa Placa del Pi. Començant per la més difícil, la Arítjol (IV+), seguint per la de la seva esquerra, la Toni (IV) i acabant per la més fàcil, la GMA (IV) a l'esquerra de tot.

A la Placa del Pi.

A la Arítjol hi ha algun passet finet, finet. De fet, després s'hi posarà altra penya i la feina que hi han tingut... L'Ilker les ha fet prou bé, anant de segon. I a la GMA li he proposat que s'hi posés de primer i ho ha fet. Encadenada i ben encadenada!

D'aquí hem passat a l'esquerra, a fer la Almogàver Tossut (V+). Aquí hi ha força més feina, amb roca polideta i alguna apretada a la primera part. I, a més, un pas ben tonto per entrar a la reunió. Aquí el company ja ha tingut més feina, jeje.

Per acabar la feina ens hem posat a una via nova que hi ha entre la Piccolina i la Almogàver. És de l'estil de la Piccolina, potser un xic més picantona, i comparteix reunió amb la de l'esquerra. Com que comença des de baix, s'acaben fent més metres i això omple més. (Dubte: ara que miro la ressenya, podria ser que aquesta via nova fos, precisament, la Piccolina? S'hi han canviat les xapes darrerament??)

A l'esquerra de la Placa del Pi: Totxo de l'Òscar.

Amb aquestes cinc vietes donem el matí per finiquitat. Però ara ve l'anècdota del dia (i de l'any):

Com que el company ha d'agafar el bus, anem amb una mica de pressa per recollir trastos. La Rosa s'ofereix a baixar-nos les motxilles, que estan al replà de dalt, a la Placa del Pi. En fer-ho s'oblida d'agafar la motxilleta on hi porto aigua, barretes, buff... i la càmera. Tot s'ha de dir que, amb la quantitat de trastos i gent que hi havia, és ben comprensible que no la veiés. A casa comprovarem, dimarts, que no la tenim i imaginarem el que ha pasat... Després de tornar a peu de via el dimecres, sota la pluja, i comprovar que no hi és ja dono la cosa per perduda. Però la Susanna suggereix que truqui a la Guàrdia Urbana de Collbató i ho faig. I allà em donen la bona notícia de que la tenen! Olé! Un ensurt que acaba bé! He pogut completar les fotos de l'altre dia i recupero una bona companya d'escalades.

Colorantes Permitidos a l'Elefantet

Avui amb la Susanna ens n'hem anat cap al monestir. El dia pinta molt ventós però confiem que a l'Elefantet estarem arrecerats, cosa que s'ha complert, a estones!

Hem tingut alguns dubtes per situar el peu de via però, finalment, ho hem fet prou bé! Ens preparem, repartim els llargs i ens posem mans a l'obra. La Susanna ja l'havia feta fa bastant temps i es demana fer el tercer llarg. Això vol dir que l'altre llarg més difícil, el darrer em toca a mi. Així que arrenca ella!

El primer tram és una rampa sense massa complicacions. Hi ha un burí que costa de veure i ella llaça una savina que creix a la fissura de la dreta. Després toca esforçar-se per arribar a la primera xapa. Jo hi arribo amb una certa comoditat, però ella ha de fer filigranes per xapar-la, així que es protegeix amb una altra savina a l'esquerra. Als baixos els toca fer el pas més difícil de la tirada sense protecció... decisions que es prenen al fer reequipaments. Una vegada fet el primer pas, la resta de la tirada és d'anar fent. Ara bé, si algú va amb la ressenya del llibre de Sant Benet, que marca IV+, s'endurà una bona sorpresa. Més aviat hem de pensar en el V+. Una vegada a la placa, hi ha assegurances suficients.

La Susanna al primer llarg.

Al primer llarg, amb el monestir al fons.

Em poso al segon llarg, de tònica similar, potser un xic més senzill, amb un tram intermig suau i amb algun aleje que arreglo posant un alien a una bona fissura. El tram més dur el trobem a la part final, quan es redreça i la via se'n va lleugerament a l'esquerra. Passo de llarg la reunió i vaig fins a l'arbre des d'on engega la tercera tirada.

Al segon llarg.

La companya es posa mans a l'obra al tercer llarg. Com ja és ben sabut, aviat es veu clar que la tirada no és 6a, com  diu el llibre de Sant Benet, i cal seguir en A0 i en A1. Prossegueix en lliure fins xapar la primera de sobre el sostre amb l'ajuda de la Panic, si no hagués tocat fer servir el maillon que hi ha a la xapa anterior. Superar el sostre demana fer servir l'estrep i després tocar molt, molt ferro fins que el terreny no es torna mig assequible. Quan és el meu torn faig un intent de fer-ho en lliure però aviat desisteixo. El primer tram potser seria factible una vegada visualitzats els moviments. Però, d'una banda, no són gens evidents i, de l'altra, hi ha algun canto més que sobat. Per tant, em sento prou orgullós d'haver fet només A0. Per superar el sostre ni tan sols he fet l'intent de mirar-m'ho i, novament, em sento ben orgullós d'haver-lo pogut fer en A0 perquè he estat temptat de treure l'estrep. També s'ha de dir que aquí el vent bufa de valent.

A la tercera tirada hi ha feina de la bona!

Arribo a la R i la Susanna es posa al quart llarg (V+/6a). Es tracta d'una tirada fina, fina, on s'ha de levitar en una bona colla de moviments. Ella resol amb autoritat i jo encadeno com puc: aquí també bufa un vent de pebrots que sacseja de valent i sovint no veig on poso els peus per les llàgrimes que em provoca el fort vent. 

Sense aturar-me gaire em poso a la cinquena tirada (6a+). La primera xapa queda força alta, tot i que hi ha canto. Ara bé, a partir d'aquí la cosa desploma lleugerament. Vaig fent, en lliure, però reposo a un munt de llocs. Va sortint canto, però s'ha de veure quin i com fer-lo servir... El llarg va una mica en tendència cap a l'esquerra fins que les dificultats comencen a minvar. Després tira recte amunt, per una fissura podrida amb uns còdols que m'han fet força pànic pensant en l'efecte del munt d'aigua que caigut darrerament. Queda un darrer ressalt sobre terreny dubtós també. Aquí no he vist una reunió que hi havia i jo me n'he anat més amunt, a buscar unes savines no massa bones, però que, combinades, fan prou bona pinta. En aquest darrer llarg el vent ja no molestava gairebé i a la reunió cimera no fa ni gota de vent. Misteris!

Darrera tirada.

Des de les savines hem anat al cim cim i d'aquí hem fet un ràpel curtet fins al collet des d'on s'agafa el camí dels totxos lolos. 

Fotocim, amb l'Elefant i la Mòmia (parlo de les agulles) al fons.

Hem quedat satisfets de la via. Ara bé, cal dir que el tercer llarg és molt, molt difícil en lliure. Hi ha ressenyes que hi marquen 6a, l'Escalatroncs hi posava 6a+, igual que al cinquè. El cinquè segurament ho és però el tercer segurament estaria als voltants del 6b+/6c en qualsevol lloc del món (anant a vista). Sembla haver-hi consens en que fer servir l'arbre o no marca una diferència. No ho he provat, però m'ha semblat que "només" són dos passos més: més amunt hi ha molta feina (i molt dura) encara. També s'ha de dir que el vent que feia, tant a la reunió com a la tirada, segurament no han creat l'ambient propici per al fanatisme...

Tocarà tornar-hi algun dia i provar la tirada una mica abans d'intentar encadenar-la. La resta de la via es deixa fer prou bé.

I ara l'anècdota del dia. Quan la Susanna ha arribat a la R1 jo m'he posat els gats, he recollit trastos, els he posat a la motxilla i me l'he cordat a la cintura. Aleshores m'ha semblat que la cintura de la motxilla estava molla. Merda, penso: ha vessat l'ampolla d'aigua. Però em miro la mà i dic merda, ara literalment! Algú ha fet la cagada de la seva vida (us juro que jo no he fet mai una cagada així mai a la vida) a peu de via (literalment: ni un metre més enllà) just on hem deixat els trastos per vestir-nos. I sí: l'ha cobert amb alguna pedreta. Però la pedreta només ha servit perquè no la veiéssim en primera instància i hi deixéssim coses al damunt. I quan la pedreta s'ha mogut ho ha empastifat tot. He hagut de rentar-me la mà amb una mica d'aigua i fregar la motxilla amb boixos... Evidentment la pudor de merda m'ha acompanyat tot el dia. Sort del vent... Gràcies, company, per ser tan porc!

I la segona anècdota és que demà perdré la càmera de fotos (escric això una setmana més tard) i, per tant, només hi ha fotos de la Susanna en aquest post. Si algú sap d'algú que el diumenge 30 de març s'ha trobat a la Placa del Pi de Collbató una motxilleta de roba de nylon (de les de propaganda) amb una càmera al seu interior i vol tornar-la, que ho faci, si us plau.

Actualització: He recuperat la càmera! Els que van trobar la motxilleta la van portar a la Guàrdia Urbana. I allà estava! Moltes gràcies!!!
 

Torrelletes

Portem molt temps de mal temps i hi ha ganes boges de sortir. Estic content pels pantans i tot això, però la salut mental comença a ressentir-se de tants cap de setmana limitats pel que fa a la meteo... No oblidem que un dels elements claus perquè sigui xulo viure on visc és el bon temps, si no, hi ha molts llocs on es viu millor!

Feta la pataleta, comença l'explicació d'una sortida que apunto una setmana més tard i , per tant, la memòria segur que no és massa fina... En tot cas, hem sortit l'Ernest el Tati i jo mateix i ens n'hem anat a Torrelletes. 

Allà hem començat escalfant pels suposats V perquè tots estem en mode d'anar fent. Així que hem tatxat novament Pica'm l'Ullet (V) i El Trencall (V). Boniques de fer, però demanen estar a l'alçada.

L'Ernest, possiblement a El Trencall..

Després ens hem posat a Reventa Calderes (6a+) a proposta de l'Ernest, que la ha encadenat fa poc. Avui em toca encetar itineraris així que vaig a vista. Per sort, xapem la primera amb la canya i, també per sort, he deduït la seqüència bona a l'entrada, on hi ha una bona apretada. Després hi ha un tram amb millor canto, un tram senzill però amb una galeta fins a terra i, per acabar, un ressalt bonic que es deixa llegir i fer prou bé. 

Entrada de Reventa Calderes.

L'Ernest no la fa i  s'ha posat a Danmesi (6a+), just a l'esquerra. I sort que ho ha fet perquè si no arribem a veure com ho fa l'entrada no hagués pas sortit. És menys evident que l'anterior i, sens dubte, més difícil. Més amunt s'ajunta amb la que ve per l'esquerra i el mur final potser és més suau que l'anterior.

Aquesta potser és la Danmesi.

A partir d'aquí hem passat a Baixa Si Vols Fumar (6a).  L'Ernest l'ha provada fa uns dies i avui es sent amb motivació per fer-la des de baix, i se'n surt! Jo també m'hi poso, i no me'n surto. Hi ha un pas, molt dur, que se'm resisteix de mala manera. En un parell d'ocasions em quedo a un pas de decisió per anar a buscar un canto bo, però no m'atreveixo. Sensacions que mai no he tingut fent un 6a i és que tots opinem que està molt desfasada. Potser un altre dia...

Al·lucinant a Baixa Si Vols Fumar.

El Tati no s'ha volgut embolicar i s'ha posat a Ja Ho Veurem.

I per acabar, ens posem a Tivali Murtro (6a), la via que queda a la dreta de la de químics. Diria que l'altre dia ens vam fer un embolic amb els noms de les vies, perquè em pensava que la tenia tatxada i no, vam fer la Ja Ho Veurem (6a). La Tivali surt prou bé, tot i que m'hi he posat amb molt poc convenciment després de la bufetada anterior. Dels tres 6a que que estan de costat, aquest és el més fàcil, seguit per Ja Ho Veurem i seguit per Baixa Si Vols Fumar que és més difícil que qualsevol dels altres 6a+ que hem fet. Segurament, 6a, 6a+ i 6b.

Gaudint de Tivali Murtro.

I amb això pleguem trastos. A sota més fotos, que no aconsegueixo situar amb precisió...

Agulla de l'Arbret

Avui he sortit amb la Susanna, una amiga de la Cristina. Ella és una escaladora de via llarga i a mi m'agrada fer via llarga, encara que no ho sembli pel que vaig penjant al blog. A més li encanta Montserrat i això és una combinació poc freqüent! Li he proposat de fer alguna cosa suau, que jo fa temps que no em moc per aquest terreny: L'Agulla de l'Arbret. Aquí hi ha la Om Mani Padme Hum, la Aitor i l'Aresta Brucs. Les primeres són dues vies que ja he fet alguna vegada, però que no m'importa repetir perquè són molt bones. L'Aresta Brucs em queda mooolt llunyana a la memòria... crec que la vaig fer fa un munt d'anys, però només ho crec.

Fem l'aproximació pel refugi d'agulles i enfilem el camí més marcat que surt del refu en direcció a Les Bessones sense guanyar alçada al principi. Però de fet, és millor agafar el corriolet que puja més tieso al principi, anant a buscar la roca, i que ens estalviarà haver de remuntar una part de la canal, com hem fet nosaltres. Coses de no saber bé tots els caminets...

Arribem a peu de via i bufa un aire d'allò més emprenyador. A més, encara no ens toca el sol perquè les Bessones projecten la seva ombra. Tot plegat fa que l'Aresta Brucs no sigui una opció i ens n'anem una mica més avall. Decidim posar-nos a la Om Mani Padme Hum i la Susanna demana començar. Ella enceta l'escalada d'avui, ben abrigada però fins i tot així acaba amb poc tacte a mans i peus. Per sort, la via es deixa fer prou bé, amb una desena d'assegurances que permeten no preocupar-se de res. La reunió és a la dreta d'un forat característic i aquí hi toca el sol i no hi fa vent, ideal! En aquest llarg la principal dificultat està al voltant d'un forat gran que es mig creua de dreta a esquerra. Això i acostumar-se a la roca d'agulles, quan fa temps que no hi has escalat!

La Susanna al primer llarg. Clima hivernal que deixa mans i peus glaçats!

El segon llarg comença amb un ressalt més vertical i té algun altre ressalt més amunt que és on t'has de concentrar més. La resta, anar fent, amb molt bona roca. Faig reunió a uns bolts amb anelles, tot i que intueixo que uns metres més amunt, a una feixeta, hi ha d'haver una altra reunió.

La Susanna es posa al tercer llarg i, efectivament, aviat troba un parell de parabolts a terra, al replanet on també hi ha una savina desmillorada. Segueix amunt fins una reunió prop del ràpel. Aquí, buscant una mica, potser es pot posar alguna cosa. Ella tira amunt perquè el terreny és prou senzill, tot i que cal anar atent. Me'n vaig fins a la instal·lació de ràpel, força incòmode per treballar-hi, però que ofereix un camí sense entrebancs a la recuperació de les cordes. Baixa la Susanna i jo la segueixo fins tocar terra a una canal. D'aquí tornem al camí i decidim la següent jugada.

A la tercera tirada. El sol s'agraeix força!

Davant de l'alternativa Aresta Brucs o Aitor, al final ens decantem per aquesta darrera. Aquesta vegada començo jo, en part perquè és la seqüència lògica i en part perquè així faré de primer les tirades que vaig fer de segon la vegada que vaig anar-hi amb la Cristina.

El primer llarg té la primera xapa molt amunt, en la línia de via molt menys equipada que recordava. Després se'n van trobant allà on toca. També recordava que la via tenia una tendència a anar cap a l'esquerra. Tots dos records m'han portat a posar un bon tricam en un forat, abans de veure que la següent xapa em quedava a la meva dreta, sobre la vertical de l'anterior. Segurament no hagués calgut posar-lo però més val que sobri que no pas que falti. A partir d'aquí trobem xapes on toca amb una excursioneta per arribar a la reunió.

Al primer llarg de la Aitor.

La companya es posa al segon llarg, que surt més o menys en la vertical de la reunió. Algunes xapes costen de veure d'entrada, però n'hi van havent. Això no ens estalvia haver d'escalar algun tram amb més aire del que voldríem i ella ha posat un tricam abans d'una xapa que queda en tendència a l'esquerra.

Al segon llarg s'ha de navegar una mica...

Tiro jo al tercer. Aquí també hi trobem una zona que requereix una mica de concentració pel terreny més vertical i després cal escalar una mica. Es van trobant assegurances però no abunden. Em planto a la reunió que abans no he fet mentre estàvem a la Om Mani. Per tant, a la companya li torna a tocar el mateix llarg que abans, ara fins la mateixa instal·lació de ràpel. D'aquí repetim la jugada i en poca estona estem amb els trastos recollits i a punt per fer el camí de retorn. Ara arribem al refugi per la banda correcte i d'aquí fins al cotxe, el passeig de rigor.

Acabant la feina a la tercera tirada. Sols (escalant) en aquest indret màgic d'Agulles.

Una bona primera sortida per entrar en contacte plegats. Repetirem! La meteo no ens ha acompanyat tant com ens hagués agradat... Hem hagut de pujar abrigadets... més del que semblava deduir-se de les prediccions, però hem pogut escalar bé.