Terestel a la Cara del Mico

La Terestel a la Cara del Mico era una via que feia molt temps que tenia a la llista. Va estar de moda durant l'època dels blogs (molts dels quals estan difunts) i tothom l'havia anat fent... menys jo. Així que li vaig proposar al Ramon d'anar-hi i ell va accedir gustosament.

Avui (escric això molt més tard, per tant, la memòria pot fallar) hem agafat el cremallera i ens hem plantat a Sant Joan sense despentinar-nos. Amb poc esforç hem arribat a peu de via. Per un instant hem temut que hi trobaríem gent, però no, estaven a vies de més a l'esquerra, així que hem tingut el terreny de joc completament per a nosaltres.

El Ramon em cedeix l'honor de poder fer la via de primer, cosa que accepto gustosament! El primer llarg no és excessivament difícil però s'ha de mirar una mica. També val la pena afegir-hi algun flotant perquè les distàncies són considerables. Crec que vaig posar alguns tricams a la placa i un alien a la fissura. 

Al primer llarg. Finura i anar fent!

El segon llarg és l'estrella de la via. Surt una mica cap a la dreta, s'enfila en vertical i torna a anar cap a la dreta. Toca escalar amb finura, en terreny força dreta, buscant sempre la millor forma de progressar. És un tram preciós! Quan t'habitues als moviments i a la roca, apareix un tram més fi, on hi ha el pas més difícil de la via, amb presa molt més xica i terreny força vertical. El més difícil és a un spit que hi ha per sobre d'un parabolt, on he apretat fort fins situar-me en terreny més tranquil, per xapar un clau, crec, dins el díedre. Ara toca decidir-se a sortir enfora, cap a l'esquerra. Per sort, ara ja hi ha bon canto i només cal confiar en les forces, minvades per les apretades anteriors. Encadenat! Llarg brutalment bonic!

 

 

L'espectacular segona tirada. Boníssima! A la primera foto 
tirada des de dalt, se'm pot veure l'ombra ;) 

La tercera tirada se'n va lleugerament cap a l'esquerra. Hi ha algun pont de roca, reforçable i crec que ho he fet. Després, terreny una mica més vertical protegit per una expansió i finalment flanqueig a la dreta per superar el llavi final sense massa dificultats. La reunió està uns metres abans del cim.

Arribant a la R3 (dalt) i fotocim.

Per baixar cal canviar de vessant i muntar un ràpel no massa llarg per terreny arrampat fins arribar a un collet on ens podem treure trastos. 

La via m'ha encantat! El segell Picazo és una garantia total i aquesta no és una excepció. Ha estat bé no fer-la fins ara per poder-la gaudir al màxim! De material, hem portat un parxís d'aliens i els tricams i alguna cosa he posat. Per tenir una referència per al sol, les darreres fotos del Ramon arribant a la R2 són a les 12:10. Per tant, ombreta fins aleshores.

Ajunto la ressenya del romanticguerrer, bona com sempre:

Fernando Lajarín al Gorro Frigi

Avui amb la Susanna hem anat a la Fernando Lajarín del Gorro Frigi. Tocava cercar ombra i via tranquil·la i no hi ha gaire opcions disponibles... Pugem per les escales fins al pla de Santa Anna i després remuntem cap a Gorros. Quan arribem al camí ample de Sant Joan a Sant Jeroni ens trobem amb uns coneguts de la Susanna que han pujat amb cremallera! Una opció que havíem descartat pensant que el primer pujava a les 10 del matí... Qui no es mira els horaris ha de tenir cames!

Cames també ha de tenir que no sap orientar-se. Primer perquè enfilem camí amunt passada la Gorra Marinera. Pel que sigui, jo m'havia imaginat que havíem empalmat amb el Gorro Frigi ja, fins que la companya m'ha fet adonar de l'error. Tornem al camí i seguim endavant. La intuïció diu que toca vorejar el Gorro Frigi molt enllà, però en un punt dubtem de si ens hem passat de llarg. Consultem la foto de la guia que diu que per anar a la cara oest, la nostra, hem d'agafar una canal a uns 25 metres acabat el peu de l'agulla. Total, que tornem enrere i remuntem la canal i cada vegada hi veiem menys esperances.. fins que comprovem que ens tocarà baixar per la banda oposada... Veiem un collet amb un fita, hi baixem, agafem una canal amb una corda i arribem a peu de paret. Allà ens trobem amb una cordada que ja havíem trobat abans: ells pujaven i mentre nosaltres retrocedíem. Aquesta cordada han resultat ser el Manel i la Ita, crec (confirmo).

Amb el seu ajut ens acabem de situar a peu de via i ens posem mans a l'obra. La sort ha fet que a mi em toqués començar però veient la cara de decepció de la Susanna li he cedit el plaer així que s'ha anat enfilant. El llarg (6a+) està equipat amb burins que fan bona pinta i algun parabolt cada 3 o 4 expansions. El primer parabolt està força amunt, coincidint amb el pas durillo d'aquesta tirada. Fins allà tot és finet però es deixa fer. En un punt trobem una mega-bústia salvadora que dóna aire. Al primer parabolt toca confiar més en algun còdol rom de dits però per sort després van sortint cosetes. El llarg és prou mantingut fins bastant amunt. Després afluixa una mica fins la reunió. Calen bastantes cintes!

La Susanna encadenant el primer llarg.

El segon llarg surt bastant cap a la dreta. En aquest llarg cada burí té un parabolt al costat i només cal trobar-los, cosa no sempre senzilla. Però hi trobem un bon nombre de xapes i el terreny és ben amable. Això sí, els bessons treballen de valent!

Segon llarg, molt més suau!

La Susanna fa la tercera. El primer burí costa de veure i queda una mica a la dreta de la vertical de la reunió. Més amunt n'hi trobem algun altres. Llarg més senzill que l'anterior.

Faig la quarta tirada, que surt cap a la dreta i després se'n va a buscar el bosc. Tiro amunt fins al cim del bosquet, muntant R en un arbre. D'aquí en surten 3 vies en 3 metres d'amplada: la nostra és la del mig!

La Susanna em cedeix el darrer llarg cosa que accepto gustosament. Terreny amable, ben assegurat i moviments bonics ens porten a un petit bosquet que travesso sense manies i tiro amunt, a veure si trobo alguna reunió. Al final hauré de baixar una mica, fins un parell de xapes grogues que deuen ser d'alguna de les vies que teníem a dreta i esquerra.

Arribant al cim. 

Fem cim i baixem pel "lloc antic". En comptes dels dos ràpels moderns, que baixen més verticalment, fem un ràpel de 60 metres per la dreta (mirant avall) d'uns arbres fins a un replanet. D'aquí toca flanquejar una mica fins la canal, anant amb compte.

Fent l'aproximació hem suat el que no està escrit. Però escalant hem estat bé, prou fresquets. Hi ha ajudat un dia un xic enteranyinat. La via ens ha agradat molt. Encadenar el primer llarg ha estat durillo també de segon, tot i que es pot fer en A0. El fet que agafi en fred segur que hi ajuda, però és finot de veritat. La resta és un love-climb dels que fan escola! Penjo a sota la ressenya del col·leccionista de vies:

 

 

Més Coves de Ribes

Avui amb en Tati hem tornat a les Coves de Ribes.

Hem començat escalfant a Can Torrat de la Coloma (V+). D'anar fent, però més vertical del que sembla d'entrada.

A la primera del dia. 

Seguim amb la de la seva dreta Pepo Cobretti (6a). Aquí hi ha una bavaresa desplomada on s'ha de tibar fort. Si saps on anar, per exemple perquè el company s'hi ha posat primer, perfecte. Si no, rebentes... Aquesta surt, però aquí ja tibo més del que em convé i se'n ressenteix el xassis...

Bavaresa potent...

A partir d'ara tiraré en top-rope, i serà un decisió assenyada. Seguim amb El Gordo y el Flaco (6a+). Té un pas difícil a una zona que ja s'endevina llisa des de baix, a la part inferior, i a la part de dalt hi ha canto, però s'ha de tibar molt. Surt, però en TR.

El Gordo i el Flaco. Bona i dura i amb un alejillo.  

El Tati té ganes de tatxar La Casa dels Ous (6b) que l'altre dia se li va atravessar. Avui surt ben bé. En top-rope, jo també l'encadeno. Al crux, remada llarga amb esquerra baixa fins regleta per xapar. Esquerra a regleta i dreta creuada a agafar un invertit a sobre. Explosiu però surt. I el bony final també surt, però després de molta estona de mirar-ho. 

Al 6b.  

A continuació muntem la veïna Pam (6b). Baixant m'ho vaig mirant i li vaig treient l'entrellat. Sembla que toca anar per l'esquerra fins agafar una mena de lleixa horitzontal. Aquí s'ha de flanquejar cap a la dreta (dur) i atacar el ressalt que ve (es deixa fer). El bony final és més senzill que l'anterior. Em surt en TR.

Al segon 6b del dia.  

Comença a entrar el sol i pleguem veles. Curiosament, la jovenalla va arribant ara. Fa una estona han arribat uns clàssics de la nostra època, anys 80, i hem recordat batalletes. 

Campdevànol - Coves de Ribes

Avui he sortit amb el Tati i hem anat a buscar l'ombra cap al Ripollès. Concretament, passat Campdevànol, a les Coves de Ribes. Fa un temps vaig estar al Cingle de les Abelles, que comparteix aparcament amb el sector d'avui.

Baixem uns metres per la carretera i de seguida ens enfilem per un corriol que puja muntanya amunt. Aviat arribem a les vies del tren just quan en passava un, travessem la via i en un parell de minuts més som a peu de via. Tindrem ombra fins a les 13:00 i, a més, hi ha arbres que protegeixen el peu de via. També tindrem mosquits...

Comencem per la dreta de tot,  fent Julivert (V+). He preferit que comencés el Tati perquè així jo li veuria l'entrellat a les vies a mida que s'anessin complicant i de seguida m'adono que les cintes de l'arnés li pengen bastant enrere! Fins i tot en aquesta via la cosa és ben vertical! La via és xula, però amb una entrada curiosa i uns quants moviments on agrairies que la presa no fos tan roma... Surt bé, però ens ha avisat!

La primera del dia. Més roma del que voldríem però es deixa...

Aprofitem que comparteix reunió amb El Senyor del Taga (6a). Aquí hi ha una mica més de feina. També hi ha unes xapes posades d'alguna forma peculiar. La via té un passet a l'entrada i un altre moviment un xic més amunt. Més agradable de fer que la primera.

El Senyor del Taga és prou agradable de fer.

Després encara ens hem posat a Abril (6b). Aquí el tram més dur són els primers metres, cosa que ja s'endevina des de baix. Unes apretades regleteres fins trobar un bon canto que permet xapar el segon químic. Després un tram expo on hem xapat temporalment un bolt de la via de la dreta i hem baixat per treure'l després. Després d'això ve un tram molt, molt bonic de fer i realment no massa difícil. Aquí hi ha força herbetes que han anat creixent durant les pluges que fan una mica de nosa, però les anem arrencant.

Apretada forta al principi i anar gaudint de Abril.

A partir d'aquí la cosa s'ha anat emmerdant, com veureu. El Tati s'ha anat mirant el llibre i ha decidit que li venia de gust combinar el primer llarg de Dutxa Matinal (V+) amb Pollo al Chilindrón (6b). Fa la Dutxa sense problemes i ataca el Pollo, que s'enfila per l'esperó de la dreta. Aviat el veig dubtar. Puja, baixa, fins i tot xapa la reunió de la dreta... Tot això per anar a xapar la següent que queda lluny, a l'esquerra i en un lloc inexplicable. L'acaba ben embutifarrat! Veient això jo m'hi poso en top-rope, com és evident. Puc confirmar que la xapa queda extremadament a desmà: pujant segons la lògica, seguint l'esperó, queda lluny, a l'esquerra i abocada al desplom quan per allà no s'hi passa! (Perquè, si passes per allà, t'has de marcar un desplom de pebrots que no sembla 6b ni de conya). Per acabar-ho d'amanir, després trobem un tram amb vegetació amb punxes...

Començant les contorsions. Males sensacions al Pollo...

Després d'aquesta ens posem a La Casa dels Ous (6b). Segueix una xorrera molt bonica i es veu la mar de xula! El company s'hi posa i aviat el veig bufar fort... i penjar-se a la tercera xapa. S'ho mira i aconsegueix sortir-ne. Més amunt ve un desplomet curiós, on hi ha un moviment estrany i cal fer uns quants moviments fins la propera xapa. El company resol amb la canya i jo decideixo, assenyadament, fer-la també en top-rope. A la tercera xapa hi ha tomàquet i m'he de penjar per veure-ho. S'agafa la xorrera desplomada i toca anar agafant laterals de dreta i d'esquerra per guanyar alçada. Esquerra en lateral a una fondalada gris i estirada de dreta a una regleta. Pujar peus, esquerra a regleta sota d'una fissureta i creuar dreta a la fissura i tibar-li amunt. Pot sortir, però és dur de pebrots! Més amunt, el darrer desplom també té gràcia. Amb dreta a bon canto, toca remada d'esquerra a una lateral que queda com a terra de sobre el desplom. Dreta en alguna coseta i esquerra a una altra lateral o invertida que permet pujar peus a sobre el desplom. S'agafa un bon canto que permet xapar, tot i que no es veu des de lluny. Com deia, pot sortir, però apretant. Ens ha semblat estratosfèrica!

Per acabar La Casa dels Ous s'ha de lluitar!

Amb aquests cinc pegues ens donem per satisfets. Probablement s'hi pugui tornar unes quantes vegades perquè les vies són bones. Ara, s'ha de donar la talla! Curiosament, les primeres del dia ens han semblat correctes... 

Vilada - Can Marieta

Després de molts dies de no coincidir plegats, avui els tres mosqueters, Ernest, Pana i jo mateix hem anat a buscar l'ombra a Vilada, a can Marieta. Hi havia estat fa un temps però era una proposta que no em desagradava, encara que toqués repetir vies i apretar fort ;)

Començo amb suavitat, tatxant una via que no havia fet, la Kukatina(V+). No ens ha semblat pas senzilla ni a l'Ernest ni a mi...

A Kukatina, la més senzilla però no pas senzilla!

El Pana, que va fanàtic, no perd el temps amb aquestes vies i es posa a Jamel (6a) i esbufega una mica a la zona del desplom. Després m'hi posaré jo també i confirmo que hi ha unes bones apretades! L'ideal és no encarar el desplom massa directe, sinó un xic per l'esquerra...

Les nostres tres actuacions a Jamel.

Després de Jamel el Pana es posa a La Foradada (6b). Lluita com un berraco, tant per la dificultat com pels alejes, i la treu. Els altres no tenim pas ganes de posar-nos-hi i li diem que la desmunti (jo ja la vaig tastar en top-rope l'altra vegada i ja vaig veure les galetes que t'hi jugues...).

El Pana, donant-ho tot a La Foradada.

Segueixo per Via Làctea (6a+). Una mica més contínua que Jamel però d'estil similar. L'Ernest la fara ben bé també, al final del dia.

A Via Làctea.

El Pana es posa a Troni l'Aspiradora (6b+) en top-rope aprofitant que comparteix reunió amb la Kukatina. Li costa veure els passos a la part de baix però acabarà trobant un forma de fer-la. Fer-la serà un altre tema però...

L'aspiradora no ha tronat, però s'han sentit crits de lluita.

L'Ernest ha fet la Pallaringa (6a) i això em permet fer un top-rope a Nenes del Cul Plomat (6b). L'havia ullat la darrera vegada i avui he pogut tastar-la. És una via exigent, que no és evident de llegir a la primera. Penjant-me algunes vegades aconsegueixo treure-li l'entrellat. La primera part és regletera i toca encarar-la més o menys recte. Després cal anar cap a l'esquerra en un parell de llocs i tornar cap a la dreta. El darrer tram dur (als voltants de la quarta xapa, té un moviment que m'ha semblat molt llis de peus... Després ja es pilla bon canto. Anant en top-rope he continuat fins a la reunió de la Pallaringa i queda un viot! Li veig possibilitats d'encadenar-la! (Ara, estratosfèrica per ser 6b).

A dalt, l'Ernest a Pallaringa i jo a Nenes del Cul Plomat.

L'Ernest acaba l'actuació a la Via Làctea i pleguem trastos. 

Final de festa a Via Làctea.

Vinya Nova - Placa Cangur i Trobada d'Escaladorxs

Avui hi havia la trobada anual d'escaladorxs al Bruc. Li havia comentat al Ramon i s'ha animat a fer una activitat al matí i després anar a veure les paradetes i la presentació de la Sílvia Vidal. Al final hem organitzat una activitat apta per les parelles també ;)

Hem anat cap a la Vinya Nova. Jo vaig temptant el company per fer via llarga però no s'acaba de deixar del tot, així que anem per esportiva. Davant la disjuntiva sol o ombra ens hem decantat per ombra, així que ens hem acostat a la Placa Cangur, on hi havia fet un parell de visites prèvies, el 2019 i el el 2014.

Hem començat per l'esquerra de tot, amb la Tarifa (V). El Ramon enceta el treball i li costa re-trobar-se amb la roca i la finura montserratina però la gaudeix.

El Ramon enceta la sessió a Tarifa.

Baixo i em poso directament a Laiquen (6a) a la seva esquerra. Hi trobem un tram finet a la part de baix, un tram més dret al voltant d'una fissura i al final toca anar cap a la placa ben vertical de l'esquerra amb uns moviments curiosos. Bonica!

Seguim amb Laiquen.

Passem a Cie (6a). Al voltant de la segona xapa hi ha una agonia brutal. Ja em va costar l'altra vegada i m'ha tornat a costar avui! Cal confiar molt en els peus, que no tenen massa cosa mentre t'agafes de ronyositats amb les mans. Déu n'hi do! Més amunt hi ha alguns passets més per superar el ressalt final. Als darrers metres, a més, toca treure el polsim i les pedretes que han acumulat les pluges... 

A Cie hem de levitar un tram...

 Després fem la Haka (6b) a la dreta de l'anterior. Moviments fines en diversos punts, d'anar controlant bé mans i peus. Així es va progressant fins arribar al bombet final: aquí s'agafa un bidit invertit primer i un altre després amb la dreta mentre es troba prou bon canto lateral per l'esquerra. El Ramon s'hi ha posat de primer i l'ha tret sense despentinar-se!

Gaudint dels moviments del 6b.

Saltem una via i em poso a Moloko (6b+). Aquí hi ha força més feina! Superem un sòcol inicial i trobem dues xapes a la zona més que vertical. Xapo la segona des de l'esquerra però baixo a reposar a uns bons peus. Toca enfilar-se sobre una pedra gris, agafar un bidit de dreta i tibar-li amunt amb ganes! Es van pillant regletes i coses que permeten xapar la següent, amb tensió, això sí! Aviat es troba alguna regleta de peus que permet relaxar-se un xic. Ara toca anar escalant, mirant prou bé i reposant allà on es deixa. Aviat em planto a sota la panxeta final. Aquí toca agafar-se en invertit amb les dues mans, dreta a una bona bústia i pillar la R. L'altra vegada va sortir a vista. Avui ha tornat a sortir (tècnicament no a-vista però gairebé). El Ramon s'hi posa des de sota però no veu el pas difícil (en part perquè entra literalment el sol i costa veure) i ho resol en A0. Després va fent, amb algun repòs.

He encadenat Moloko i he quedat més que satisfet!

Està entrant el sol i canvia radicalment el nostre panorama! Fins ara el Ramon ha escalat amb el forro posat i tot! Per acabar el treball encara muntem un top-rope a Te Deum (6c) i ens surt a tots dos a la primera. La part més difícil és entrar dignament a la R: si bé es xapa prou bé des d'una llastreta a la que li dones la volta amb la mà, arribar amb la cara als bolts és una altra història. Per si de cas m'apunto: dreta a la llastreta esmentada, esquerra molt amunt a una lateral a l'esquerra, pujar peus i rebotar esquerra a una llastra-bec encara més amunt. Jo hi arribo, al límit: peu dreta gairebé on tinc la mà dreta i estirada a tope! La resta de la via és d'anar aguantant: no hi ha cap pas més difícil que l'altre. Segurament el moviment clau és creuar cap a la dreta la darrera fissureta que segueix la via: hi ha uns bons peus allà que permeten atacar els darrers metres amb dignitat. A la part de baix, anar-ho gestionant, no és senzill però és d'anar fent.

Fent el 6c en top-rope.

 D'aquí hem recollit trastos i hem baixa cap a la Vinya Nova.

I aquí comença una taca al meu currículum: hem dinat a la Vinya Nova, contribuint a un negoci que no hi pinta res al mig d'un parc natural. Però és una manera d'arribar a la trobada d'escaladorxs amb la panxa plena en companyia de les parelles que han fet una caminada per la zona mentre nosaltres tibàvem. 

Després de dinar hem anat a les paradetes al Bruc. Hem gaudit de les competicions que s'hi feien i hem escoltat la Sílvia Vidal. Sempre és un plaer sentir-la. Hi ha persones que són, simplement, admirables i ella n'és una. Entremig he pogut xerrar una estona amb la Cristina, que té una parada per vendre les seves creacions (BruNau @brunau_bn). Hem descobert un altre lloc on resolar gats, al Bruc, hem xerrat amb una quanta gent i hem gaudi de la moguda! No teníem intenció de quedar-nos a sopar i ha estat bona decisió perquè jo em sentia força cansat, més del que tocaria per la feina que hem fet. De fet, quan escric això estic ben engripat, amb mal de cap...