dilluns, 14 de juliol de 2008

Racó tranquil


Després d'alguna setmana d'inactivitat roquera, aquesta tarda he fet la meva primera visita al Racó Tranquil, amb una companyia de luxe: en Toni, de qui no coneixia plenament la seva profunda vocació roquera, i en Ernest, el pare d'un bon grapat de creacions de la zona.

Hem anat resseguint els racons #1, #2 i #3, bo i gaudint d'un molt bona selecció de vies.

Hem començat pel Diedrin V. Com no podia ser d'altra manera, es tracta d'un diedret maco d'anar-s'hi posant bé. Ja serveix per veure de quin pal va la zona: bona adherència de la roca, que cal aprofitar bé per no fracassar.

Ens donem per escalfats i ens posem a la Júlia 6b, a la dreta de la Cquie. Una via llarga, amb un parell de zones on cal mirar bé on es posen els peus per anar guanyant un centímetre darrera l'altre, alguna llastra i més d'un rom... En resulta un recorregut de gran bellesa.

Seguim cap a la dreta, fins al sector #2 i ens fiquem a la Coca de llardons V+. Pura agonia de finura i adherència fins arribar al sostret des d'on es xapa una reunió. Un pas de bloc bastant salvatge ens permet superar la panxeta i arribar fins a la runió de dalt. Diguem que és un V+ difícil!

Després hem fet la Trencadits (6c). Una entrada desplomadeta, amb restes de mullena en algun lloc, ens porta a un bon cantell per l'esquerra ja superat el desplom. Obertura de cama a dreta i allargar (l'envergadura ajuda) fins a un bon canto que dóna per acabades les dificultats. Embutxacar-me aquesta via ha estat un regal inesperat però més que benvingut després de molts dies de no fer esportiva!

D'aquí hem passat a la Gusti (6a). El pas més difícil és l'entrada, on cal tibar-li un xic. Després, la via és un festival d'anar fent, amb roca magnífica. Un altre 10 de via.

Per acabar, hem anat fins al sector #3, el de més a la dreta, per provar una via de l'Ernest a la dreta de la Dilluns de pasqua: la Sinfonia alpina (6c). Veient el pa que hi donaven, i tenint en compte que ja portava uns quants metres escalats he optat per fer-la en top-rope. Ha esta una elecció sensata perquè hi ha un parell de passos amb poc canto on cal visualitzar molt bé la seqüència salvadora on he fet us de la corda. Aleshores es deixa fer...

Baixant d'aquesta, l'Ernest encara m'ha animat a deixar el top-rope per la Dilluns de pasqua però en veure de què anaven els passos a la secció dura he optat per quedar-me a terra... Un altre dia, potser :)

En resum, una tarda més que profitosa per conèixer un racó excepcional de la mà d'uns locals!