Avui hem tornat al Sòcol de la Roca Narieda amb en Xevi, amb qui compartiré cordada i em en Jordi i en Kiki, que aniran als seus projectes, a prop nostre.
Arribem a peu de la Charlie 10 i veiem que ja hi ha gent enfilada o, millor dit, gent que ja està rapelant! Nosaltres no hem estat excessivament matiners, però tampoc no es pot dir que siguem gaire tardans... Però una de les cordades m'ha dit que han vingut d'hora, que l'altra setmana hi havia 15 cotxes a l'aparcament. Avui no hi haurà overbooking però hi haurà penya a una bona colla de les línies love-climbing, que no són totes.
La Charlie 10 comença amb una placa bonica de fer. Hi posen 6a i després V+, de les graduacions parlaré després, si hi penso. En Xevi la gaudeix de primer.
.jpeg)
Al primer llarg. Bonic amb algun moviment més delicat.
La segona tirada (V+) és molt bonica també. Qüestió d'anar fent, amb bona roca i més que ben assegurada.
Segon llarg, igual de difícil que el primer.
Al tercer llarg (6b o 6a/A0) ja s'ha de tibar més. Hi trobem alguns passos que ja s'han de mirar una mica més. En Xevi opta per no petar-se més del compte perquè queden metres i activitat per fer però resol amb solvència i comenta que li hauria estat possible encadenar-lo. Resulta una tirada d'allò més bonica!
Tercera tirada, bonica, bonica!
La darrera tirada (6b- o 6a/A0) també és de les tibar-li. Hi trobem un tram ben vertical on t'has de posar bé per anar a buscar una fissureta que es deixa treballar bé en bavaresa a la major part de llocs. Trobem algun pas on t'ho has de mirar una mica més tibant de regleta i amb peus en adherència. Aquest tram fins i tot està sobre-equipat, amb els xapatges massa junts i algun a desmà. Però es deixa fer prou bé. Quan la paret canvia d'inclinació canvia l'estil: passem a passos de més finura amb alguna navegació i assegurances força més distants. Fa pinta d'haver estat obert per persones diferents i tot!
Quarta tirada. Un primer tram vertical i exigent i una segona part més tombada i on cal moure's.
La cordada que baixava quan arribàvem ha hagut de tornar a refer el darrer llarg perquè se'ls han enganxat les cordes. Nosaltres havíem llegit que algú baixava per la Brownie. Al final optem per rapelar per la nostra i no hem tingut ensurts. Un ràpel fins la R2 i un altre fins al terra.
...oooOOOooo...
Un cop a baix decidim el proper objectiu. El Xevi no té ganes de massa gresca i proposa anar a fer El Nostre Amic i cap allà enfilem les nostres passes. Passem pel peu de la Brownie, amb la corda fixa, i remuntem per allà fins al peu de la continuació de la paret, a l'esquerra, que queda un xic més alta. Aviat localitzem el peu de via gràcies a les inscripcions.
És una via dels anys vuitanta, reequipada, que té tres llargs i que el Xevi no ha fet. Em poso mans a l'obra amb el primer llarg (V). És un llarg d'anar fent, amb parabolts substituint antics spits, on he posat un alien groc en una excursioneta que hi ha pel mig. Reunió en una repiseta un xic incòmoda.
Primer llarg de El Nostre Amic.
El Xevi es posa al segon llarg (V+), que comença en lleugera tendència a l'esquerra fins a una repiseta on hi quedaria perfecte la R1. A partir d'aquí toca enfilar-se un xic per l'esquerra i atacar un muret que es fa estrany d'escalar. Aquest mur té una xapa força a l'esquerra del que seria lògic però acaba no fent massa fregament. Després ve un tram una mica més rostollero i toca atacar un diedret final que mena a la R2. Trobem una cadena que se suposa que ha de facilitar l'entrada a la R, tot i que no s'entén massa.
.jpeg)
El muret del segon llarg, a dalt i diedret final per entrar a la R2, a baix.
El tercer llarg (6a) és el més bonic i exigent. M'hi poso i opto per entrar-hi per l'esquerra, baixant un xic i tot des de la reunió. Trobo alguns passos força regleteros on s'ha d'apretar fort per anar a buscar bones regletes o llastretes. Però, com dic, t'has d'esforçar. El llarg està ben assegurat, però cal escalar-lo, vull dir que el grau obligat és el mateix, diria. Després del tram més exigent del principi s'entra a un díedre ben curiós i llis. No és especialment difícil, però cal saber moure's aquí. Porto algun catxarro que podria haver posat però no m'ha semblat necessari malgrat que hi ha una certa distància entre assegurances. En un punt he sortit del díedre cap a la dreta, aprofitant aquesta paret, amb moviments ben estètics. Al final toca sortir en tendència a l'esquerra, però menys del que semblen indicar algunes ressenyes, per acabar a la R cimera comuna amb la Baron Rojo, l'altra via dels anys vuitanta de la zona.
El tercer llarg és una escalada completa i exigent malgrat el que diuen les ressenyes.
Ha estat un dia ben aprofitat! Hem fet dues vies ben boniques de veritat, amb traçats encertats i equipament/re-equipament de qualitat (felicitats als aperturistes) i hem estat a l'ombra tota l'estona. Bé, a la darrera R el sol entrava de costat, però fins i tot hem desat trastos a peu de via amb ombra encara. Les vies ben bones totes dues i ben recomanables. Pel que fa a la dificultat, el darrer llarg de la Amic m'ha semblat més o menys igual de difícil que els llargs difícils de la Charlie, com a molt un punt menys. De fet, adjunto una ressenya dels maneirons perquè comproveu que la Amic era, al seu moment, un simple V+, així de bons eren -érem, perquè jo també n'era- els escaladors d'aleshores:
Que bons
Comento això perquè la graduació és quelcom que, sobretot, ajuda a decidir objectius. A alguns també els infla o desinfla l'ego, però això és una tara secundària. Si la graduació no és homogènia, fins i tot dins d'un mateix sector, no serveix per aquest objectiu i, per tant, no serveix per res. Algun dia tocarà visitar altres parts del sòcol, on sembla que hi ha altres vares de mesurar, possiblement en la línia anys vuitanta... o no? Com triar objectiu doncs?
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
