Desdentegada

Avui hem anat amb l'Anna G. a Montserrat. Feia molt temps que havíem intentat quedar però mai no coincidíem -doncs avui hem trencat la ratxa!

Les previsions de temps pintaven bé per al dissabte. Tot i així, hi havia alertes de vent que ens han fet dubtar un moment. Però he pensat que estaríem arrecerats i així ha estat. Total, que després d'una passejada tot xerrant de tot i més ens hem plantat al sector.

L'Anna fa temps que no escala amb assiduïtat i hem començat per les vies senzilles. Un quart, un cinquè i un altre quart. L'escalada de finura a Montserrat és ben diferent que la de gandes en calcari, però al cap d'uns metres, tot ha començat a rutllar.

Escalfant a La Guarderia.

Com que jo tenia ganes de tatxar algun projecte, m'he posat a la via de l'esquerra de la #22, n'hi direm #22 Esquerre (6c), la graduació segons l'equipador, P. Books. Es caracteritza perquè té xapes en comptes de químics, com la resta. M'hi he posat amb la intenció d'estudiar-la però poc a poc he anat fent i l'he encadenat a vista! El primer tram demana bastant més que les que hem fet per escalfar, però es va deixant fer. La via es decanta cap a l'esquerra. Poc a poc la paret es redreça i toca negociar, un xic per la dreta, per tornar després cap a l'esquerra. Aviat arribo al que sembla que serà El Tomàquet i m'ho miro una bona estona. Faig alguna pujada i baixada per tornar-ho a mirar. Al final acabo fent els moviments màgics: amb els peus acceptables, moure la mà dreta (no estava segur de si m'aguantaria sense obrir-me) fins agafar un foradet ronyós. Mà esquerra a un codolet dolent i després a un petit bec de mal treballar per l'esquerra tibant en lateral. Ara toca pujar peu dret a un cigronet i agafar alguna cosa amb l'esquerra per sobre de la xapa per poder xapar en agonia extrema. He flipat una mica, però m'he aguantat! I, la veritat, la xapa anterior queda força lluny! A partir d'ara aquesta distància serà la tònica, però el terreny es va tornat progressivament amable. Aviat veig una xapa i un químic de costat (químic posat de forma estranya, per cert), que suposo és la reunió. Però quan estic muntant-ho per despenjar-me només d'un químic (cosa que fa un cert iuiu), miro amunt i veig unes anelles. Així que acabo d'arribar-hi i, ara sí, em despenjo. Algun purista dirà que no l'he encadenat, però les dificultats estaven més que superades, així que me l'apunto! La veritat és que m'ha sorprès l'invent de la última assegurança...

Ho he desmuntat tot i he convidat l'Anna a enfilar-se fins on li donés el cos i la veritat és que, després d'alguna caiguda, ha pujat gairebé fins on comença el mur, mig per la via que he fet, mig per la #22.

Avui ha caigut la #22 Esquerre (6c).

Després encara m'he posat a la #25 (6b). L'havia feta fa molts anys, ara veig que va ser el 2007 i aleshores em va deixar molt bon gust de boca. Es tracta d'un viot, llarg, de continuïtat. No hi ha cap pas extrem com a l'anterior, però no hi regalen pas res tampoc. De fet, en un parell de llocs m'ho he hagut de mirar bastant i negociar, cap a dreta i esquerra. Estic satisfet amb la resposta dels avantbraços, que tot i que es van carregant, no s'inflen fins al punt de no aguantar-se. Una gran via, on s'ha d'escalar força!

L'Anna també s'hi ha posat, en top-rope, i ha arribat fins a la darrera assegurança, on ve un tram un xic desplomat. Molt bona feina!

 

I, per acabar, la #25. 

Després d'aquesta ens donem per servits i agafem el camí de tornada, tot xerrant de coses transcendents que han fet que fa, ara mateix, fa una estona estigués llegint Tao Te Ching. Una bona matinal!