Toubkal (4167 m)

De tant en tant toca anar de congrés per temes de la feina. Aquesta vegada, n'hi havia un d'important a Marrakesh i ens hi varen aceptar tres ponències. A sobre, el congrés era la setmana següent al pont... Tot lliga: uns dies per fer el Toubkal i la resta, al congrés. Normalment intento fer-ho al revés, primer la feina i després l'esbarjo. Però en aquest cas, l'opció era ben clara!

Amb la idea de fer el Toubkal vàrem anar ajuntant penya fins a formar un grupet de 7 magnífics expedicionaris. Com que no ens vàrem organitzar gaire, la Montse i l'Ignasi van sortir primer, el 6 de desembre i van arribar a Marrakesh passada la mitjanit. Allà ja vàren tenir els primers entrebancs: embolics (només qüestio de peles) amb el taxi primer i una reserva d'hotel evaporada després. Als volts de quarts de dues de la matinada, regatejant per aconseguir un hotel que també ens hauria de servir als altres.

El Vicenç, el Toni, la Nena, la Rosa i jo vàrem arribar allà el 7 de desembre a mig matí. Taxi cap a l'hotel? cap problema! Allà tenen els grand taxis, amb capacitat per 6 viatgers -7 places en total. Monovolums? Noooo! Uns mercedes súper antics però es veu que súper robusts on s'entaforen 2 viatgers al costat del conductor (tenen un accessori per desplaçar la palanca del canvi i no fer nosa al que viatja a sobre el fre de ma) i 4 més al seient del darrera. Més l'equipatge que, no se sap com, acaba cabent-hi d'alguna forma. En resum, que anar els 5 cap a l'hotel amb tots els trastos sols requereix un taxi i habilitats -i sobretot, ganes- per negociar el preu.

L'Hotel Foucauld, just a tocar de la plaça djema el fna, amb el paisatge típic

Un cop deixats els trastos a l'hotel vàrem anar a fer el turista perquè la idea era dormir a Marrakesh i marxar el matí següent cap a Imlil. L'hotel de Foucauld està a tocar de "la plaça" djema el fna que va suposar la primera entrada a una cultura diferent. Allà s'hi troben tot tipus d'especímens: venedors d'aigua que s'ofereixen per deixar-se fotografiar (previ pagament, com tot) perquè ja saben que cap turista amb un mínim de seny s'atreviria a ingerir el seu producte, encantadors de serps que te la pengen al damunt a la que et despistes (i qualsevol es nega a pagar amb una serp enrotllada al coll), ensinistradors de micos amb objectius similars, conductors de caleses que estan encantats de portar-te en carro, venedors de fruites, fruits secs... a més de les primeres botiguetes farcides a vessar on intenten colar-te qualsevol cosa.

Vàrem dinar a la plaça i a la tarda vàrem passejar pels souqs propers a la plaça. Constitueixen un laberint acolorit i fascinant on d'entrada costa sentir-s'hi a gust, però que després d'alguna visita (nosaltres n'hi vàrem fer unes quantes repartides en varis dies) comença a fer-se fins i tot agradable.

Dissabte 8 de desembre ens vàrem llevar amb la intenció d'arribar a Imlil. El dia anterior havíem començat a tantejar els taxis i furgonetes per fer-nos una idea de preus. Fins i tot vàrem ser els causants involuntaris d'una discussió entre taxistes que va acabar amb agressions físiques entre ells... lamentable. Al matí, l'home de la recepció ens ofereix un minibus per als set al mateix preu que els taxis. Doncs bé, esperarem que arribi el minibus (45 minuts!). Quan anàvem a pujar, els taxistes pràcticament ho van impedir i es va encetar una nova discussió. Al mig de l'enrenou, aconseguim dos taxis per 350 dirhams cadascun que ens portarien a Imlil -encara hi vàrem acabar guanyant 100 dirhams (=10 eur).

El viatge a Imlil dura una hora i mitja. La carretera és raonablement bona fins a Asni i no tan bona en el darrer tram, però s'hi arriba bé. Imlil es troba ja en terreny bereber, el que suposa un notable canvi (a millor) en el tracte amb les persones. La amabilitat i l'honradesa dels berebers és un tret que mereix ser destacat. A Imlil simplement ens van preguntar si volíem guia per pujar al Toubkal i ens van oferir mules per pujar trastos però no ens van agobiar en cap moment. Nosaltres teníem intenció de deixar trastos al refugi del CAF i fer-hi nit de baixada però estava tancat en aquell moment. El propietari d'un cafè-hotel del davant s'oferí a guardar les coses però un altre va acabar localitzant la mestressa del refugi i hi vàrem acabar deixant els trastos sobrers.

El refugi del CAF a Imlil

Panoràmica des del refugi de Imlil. El camí cap al refugi Neltner va per la vall entre els dos cims al fons

Finalment, als volts de les 12h vàrem iniciar la pujada al refugi. El camí té marques tipus GR al primer tram i comença en un carreró a la dreta, uns 400 metres després del refugi. El camí porta al poble de Around en mitja horeta, on es podria arribar amb vehicle a motor.

Passat Around travessem un pedregar pla i ampla que correspon al llit del riu

A partir d'aquí atrevessem un llit de riu molt ample per continuar pel vessant est de la vall on es va guanyant alçada per un bon camí amb pujada suau i constant, que és el que empren els habitants del següent poblat (St. Chamharouch) per baixar (a peu o amb mules) a Around i Imlil. El poblat de St. Chamharouch té una gran roca blanca característica i marca una bifurcació de valls. Cal seguir sempre el camí principal, que s'enfila per la vall de la dreta on vàrem començar a trobar els primers trams nevats. Aquí portàvem aproximadament dues hores.

A partir de Chamharouch, el camí s'enfila i vàrem anar seguint la vall pel vessant oest fins arribar al refugi Neltner a 3207 metres als volts de les 17:30 després d'haver superat un desnivell de 1500 metres. Cal no confondre el refugi (que té el sostre pla) amb una gite que hi ha uns metres abans, on el seu propietari feia mans i mànigues per convèncer-nos de que el nostre objectiu era aquell. Sortosament, en Ibrahim, el guarda del refugi ens estava observant i va fer-nos saber que l'autèntic refugi on havíem reservat era el seu.

Després de 1500 metres de desnivell ja es veu el refugi!

Cal dir que el refugi és el millor dels que he trepitjat: acollidor, amb una bona llar de foc, d'una netedat impressionant, amb unes lliteres amples i còmodes (amb coixins, encara que sense mantes: cal dur sac de dormir)... Només arribar, el guarda ens va portar un tè i unes llesques de pa amb melmelada... impressionant.

El refugi i el primer tram del camí de pujada al Toubkal

Vàrem passar una bona estona a la vora del foc, en companyia d'una dotzena d'altres muntanyencs que van passar la nit allà. Al matí següent ens vàrem llevar a les 5:00 i vàrem acabar començant a caminar amb els crampons posats a les 6:30. No feia gens de fred (-5º) i el cel va estar completament serè (això vol dir, literalment, ni un núvol) durant tots els dies. La traça estava ben marcada, amb neu dura, molt còmode per als crampons. Fora de la traça, però, et podies enfonsar (i vaig fer-ho en algun moment) fins l'entrecuix.

El camí surt de l'esplanada de davant del refugi per unes escaletes i sembla quedar tallat per una paret rocosa d'uns 5 metres d'alçada a la vora d'un rierolet. Aquí ens enfilem cap a l'esquerra i anem pujant amb fort pendent fins a un coll que es veu des del refugi. Aquest coll acaba essent un d'aquells típics falsos colls on sempre vas veient un coll més enllà. Doncs cal anar buscant sempre el coll més llunyà :)

Superant la primera pujada forta

El coll del Toubkal, sempre més lluny del que s'espera

Uns metres (100m de desnivell) abans d'arribar a la veritable aresta, uns quants van alleugerir pes deixant els crampons amagadets perquè des d'aquesta zona es podia anar per terreny sense neu. L'inconvenient és que es tracta d'una tartera bastant desagradable de pujar, com van poder comprovar els que van tirar recte amunt. Nosaltres ja havíem anat guanyant alçada per terreny nevat, anant a cercar pràcticament el fil de l'aresta.

En aquest punt, com que em sentia prou animat, vaig deixar la resta de grup (i la motxilla darrera una gran roca) i vaig anar a pujar un cim secundari, el Toubkal Oest (4030) on arribava a les 8:45.

Vista del Toubkal (4167) des del Toubkal W (4030). Entremig hi queda el coll del Toubkal

D'aquí vaig baixar a recollir la motxilla i vaig continuar l'ascensió al pic principal. Mitja hora més tard veia la piràmide metàl·lica que marca el cim i uns 10 minuts més tard, poc abans de les 9:30 arribava al cim poc després de la resta del grup.

Seguint l'aresta trobem la primera vista de la piràmide metàl·lica del cim

Aquest és un dels pocs cims en els que hi he estat una bona estona i, l'únic 4000 on he fet més que una curta paradeta. El dia convidava a estar-se allà. Uns altres catalans que havíem trobat al refugi ens havien dit que van estar 2 hores al cim. Nosaltres ens hi vàrem estar una horeta menjant, fent fotos, gaudint del paisatge i prenent el sol.

Al cim, la Rosa i jo amb cara de babau (a veure si algú m'ha fet una foto millor!)

Vàrem començar el descens als volts de les 10:30 (que bé que va fer fotos: et diu, a més, l'hora que l'has feta!) i aviat ens anàvem treient roba. Jo vaig pujar amb els pantalons de gore-tex a sobre les malles reixades que tant d'enrenou aixequen arreu, una camiseta sintètica de màniga curta una igual de màniga llarga (no tèrmiques) i un polar dels més fins i sols em vaig posar la jaqueta de gore-tex oberta per anar al Toubkal Oest i gaudint del cim principal per no refredar-me. A les mans, uns guants de seda llevat del cim, tot i que portava més material, per si un cas: uns guants polars i uns de thinsulate i un altre forro potent. A la baixada, allà on calia tornar a posar-se crampons, em vaig posar uns pantalons de xandall molt fins i em vaig treure el forro prim: com al pirineu a l'estiu, pràcticament!

Baixant cap al refugi vaig voler-me acostar a unes cascades de gel curtetes (10m) que s'havien format per allà a la vora. La Rosa no va voler acabar d'arribar-hi i, per tant, amb un piolet no vaig pas poder fer res tot i que les condicions eren bones! Quines ganes de poder clavar les eines!

Una cascadeta per clavar el xapo

Finalment, vàrem arribar al refugi als volts de les 12:00 on vàrem fer un tè, vàrem menjar una mica i vàrem recollir el sac i poca cosa més que havíem deixat al refugi. Reposar un xic i a baixar, que avui en total cal baixar 2500 metres de desnivell i ja n'hem pujat 1000!

Per les fotos, veig que tornàvem a ser a Cahamharouch a les 15:45 on la Montse i l'Ignasi van quedar-se una estona per comprar cosetes.

Arribant a Chamharouch de tornada. Chiiiica, chiiiica ens cridàven els venedors ja des de lluny...

Aquí, la Nena ja anava bastant tocada (feia 18 anys que no havia fet un 3000) i va acabar de petar-se a la resta de baixada. La Rosa, el Vicenç i jo vàrem arribar al refugi de Imlil a les 17:20 on la guarda, una senyora francesa molt agradable, ens va indicar la nostra zona on hi vam retrobar, sense sorpreses, tot el que havíem deixat.

Després de la dutxa, les coses es veuen molt millor però no vàrem poder gaudir de la llar de foc perquè la sala de baix estava pràcticament acaparada per un grup de nois i noies de Madrid que estaven celebrant a tot volum la festa d'aniversari d'un d'ells. La cosa pintava malament per quan toqués anar a descansar... Però després del sopar (bastant escàs, tenint en compte l'activitat feta) la guarda del refugi es va endur la canalla cap a una altra banda perquè acabessin la festa sense fer soroll amb la sana intenció de que nosaltres anéssim a dormir... cosa que no vam fer fins bastant tard perquè la Montse volia compartir algunes inquietuds filosòfiques sobre com els gens ens condicionen o no.

La tornada a Marrakesh el dilluns 10 també va tenir el seu encant. Esmorzar escàs i posterior negociació per trobar mitjà de transport. Aqesta vegada vàrem tornar en dos taxis per 600 dh tot i que el primer tram, de Imlil a Asni, el faríem en furgoneta. Una furgoneta, que guai! Ejem, no té cinturons de seguretat, entre altres, els vaig dir jo, que ja havia vist la furgo: l'interior estava dotat de tres -magnífics, això sí- bancs de fusta... Vàrem encabir els trastos com vam poder i avall cap a Asni (ben marejats, alguns, per cert). A Asni, mentre esperem els grand taxis toca prendre tè, sorprenentment sense incidents.

Això sí, a la que ens vàrem aixecar per donar una volta abans d'agafar el taxi, va aparèixer un venedor per barba amb l'objectiu d'atacar a cadascun de nosaltres. Així, mentre la rosa lluitava amb un paio que li intentava encolomar alguna cosa, jo lluitava amb un altre que intentava colarme una caixeta de plata (per cert, ahir al vespre en donàvem una a cada una de les nostres nenes -així que ja sabeu com va acabar la negociació). La resta del viatge fins a Marrakesh no va tenir incidents. Sols cal esmentar que llevat de la Rosa i jo que ens quedàvem al congrés, la resta marxaven a la tarda i vàrem aconseguir que al nostre hotel (aquest ja l'oficial del congrés, amb piscina chachi i tot) ens deixéssin deixar els paquets de tots -amb gran sorpresa dels mossos que no acabaven d'entendre que tot allò hagués d'anar a una sola habitació.

El congrés va anar molt bé, i les estones que ens van quedar per fer el turista, també; però aquesta ja és una altra història...

Descripció detallada de l'itinerari:

Trobareu molt bones explicacions aquí. Obsevareu que fa distincions entre camí de pujada i baixada, però això no aplica quan hi ha neu.

Mapa general extret d'una font que no recordo

Croquis de l'aproximació extret d'aquí

Croquis de l'ascensió extret d'aquí. Nosaltres vàrem pujar i baixar pel mateix lloc

Informació extra:

Material: En aquesta època, botes de muntanya cramponables, paraneus, crampons, pals. Nosaltres vàrem carretejar el piolet inútilment. No em sé imaginar unes condicions en les que sigui imprescidible dur-lo, perquè no hi ha grans pendents. Jo portava un sac molt lleuger de ploma (0º) per dormir al refugi i vaig estar bé. Aquests dies no feia fred ni vent, però cal anar preparat. Evidentment, cal portar una capa de gore-tex, gorro, ulleres, guants, farmaciola i coses que em deixo i que el sentit comú fa portar. Al refugi es pot comprar aigua, fan menjar collonut i són collonuts: val la pena donar-los vida. Cal portar menjar per a l'aproximació i el cim/baixada: ganyips variats (dolços i salats) i barretes. Si són de Marrakesh, els ganyips van millor :)

Sant Jeroni amb nens

Avui hem tornat a fer una sortida de muntanya amb nens. Ojectiu: St. Jeroni a Monserrat. La sortida estava prevista amb una aproximació amb remuntadors mecànics (Cremallera de Monitrol al monestir, cremallera del monestir a St. Joan) a continació el camí planer fins a St. Jeroni i la baixada pel pla dels ocells i les escales de St. Benet.

Com que la Rosa i jo ens hem d'entrenar, nosaltres hem sortit de l'estació inferior del telefèric a Monistrol. Hem pujat pel camí de les aigües fins al monestir i d'aquí pel camí ample que passa per St. Miquel fins a l'estació de St. Joan. Després estava previst anar atrapant la resta de la colla. De tota manera, en arribar a l'estació de St. Joan hem vist tota la trepa allà! Cal dir que no ens hem pas encantat gaire (55' fins al monestir i 1h30 fins allà) però no imaginàvem que el transport públic fos tan lent:)

A partir d'aquí ja hem anat ben relaxats gaudint del paisatge:

Vistes des dels Plecs del llibre fins al Cavall

La Panxa del bisbe

Hem fet algunes paradetes tècniques per anar compactant el grup de tant en tant i finalment hem fet cim als volts de les 13:00, després d'una hora i mitja de camí.

La paret nord d'ecos i dels frares

Jo mateix admirant el paisatge

Hem baixat a dinar a l'ermiteta de St. Jeroni i hem enfilat el camí de baixada quan ens ha semblat que començava a fer més fresqueta. La baixada ha estat sense incidents remarcables a banda del desfici d'uns i altres per ser els primers.

L'arribada al monestir ha estat per unes escales provisionals que ens han portat directament a un parc on la canalla s'ha acabat d'esbafar. Una bona colleta s'ha decidit a enfilar-se a un mini rocòdrom del parc -la futura èlite de l'escalada?

Un 7a a vista??

Estrena al revolt de l'Àliga

Aquest matí hem anat a fer la nostra primera visita al revolt de l'Àliga. Gràcies a aquesta descripció d'en Jortx hem trobat el sector a la primera i, a més, sabíem on ens posàvem -tot un luxe- encara que s'han obert algunes línies noves.

Hem fet una passada per tots els peus de via i ens hem decidit a començar pel cantó esquerre. Hem fet la #2 Pachan (IV+) i la #1 Pachin (V+) per veure de què anava la cosa, però aquestes vies són tan curtes que no te n'adones i ets dalt. Cal dir que la reunió de la via #1 no permet despenjar-se raó per la qual he hagut de desgrimpar per una xemeneia que fa al costat i anar-me estirant per treure les (dues) cintes (poc recomanable)

Hem seguit pel diedre de la via #3 (V+) on es progressa en díedre-bavaresa.

En Toni fet bavaresa a la via #3

Baixant d'aquesta via he posat les cintes a la via del costat #4 (6b+) i tots dos li hem fet un intent. Aquí ja ha calgut tibar de valent. M'ha anat sortint tota però he hagut de penjar-me a la segona xapa per estudiar els moviments següents. Sembla que la cosa consisteix en: mà esquerra a una bústia de tres dits molt bona i anar a buscar un canto bo a l'aresta de la dreta amb dos rebots previs amb la dreta. D'aquí, ja es pot anar a buscar una fissura lateral per l'esquerra en l'únic lloc on és bona. Després, bloqueig amb l'esquerra per xapar i anar amb dreta a buscar la vira final amb un rebot intermig. Déu n'hi do de l'apretada!

Cal dir que entre la via #4 i la #5 s'ha obert una via (#4bis) de placa amb dos parabolts (V+). Aquesta l'estaven fent una penya (de Vic?) amb els que hem anat coincidint als peus de via. Estaven tots molt enamorats de la nova California d'un d'ells :)

Després ens hem ficat a la via #5 (6a+) que consisteix en un diedre preciós amb una entrada un xic desplomada i tecniquilla.

D'aquí hem anat a fer una altra via nova entre la #6 i la #7. Una via (#6 bis) amb 5 parabolts molt bonica que comença per un diedret, passa per una aresta i acaba per un altre diedret a la dreta del primer (V) .

A continuació hem fet l'esperó de la #7 (6a). Una entrada tecniquilla amb un pas desplomat i poc canto per sortir-ne per anar a buscar l'esperó on cal anar buscant per trobar els cantets justos i posar-s'hi bé per anar pujant.

Hem seguit amb la via #13 (V+) que ressegueix un magnífic díedre on cal fer algunes tibades llargues a la part superior.

Per acabar, hem gaudit de la #14 (6a) que neix just a la seva dreta i va a buscar la part dreta de la placa per acabar per l'esperó. La placa té alguns passets d'anar-s'ho mirant. A partir del darrer parabolt es va a buscar l'esperó i les enormes gandes que hi ha a la seva dreta.

En resum, 9 vietes: un dia ben aprofitadet, tenint en compte que hem sortit de casa tard i havíem de tornar d'hora!
 

El Rusc

Avui hem fet una visita familiar a la zona del Rusc, just després de les Agulles, als Rasos de Peguera. Tot i que d'entrada el vent que feia al refugi ens ha fet dubtar, la decisió ha resultat d'allò més encertada: hem gaudit d'un sol esplèndid tot i que de tant en tant algun cop de vent ens ha refrescat més del que hauríem volgut.

El dia ens ha regalat, entre altres, aquestes magnífiques vistes

L'aproximació ha tingut matisos hivernals: a la pista fins i tot es veien traces d'algun fanàtic dels esquís que ha anat a desvirgar la primera neu de la temporada! Els crampons no han estat necessaris :) tot i que en alguna obaga la pista estava ben nevada.

Aproximació hivernal a una zona esportiva!

Uns 100 metres abans d'arribar al Rusc, ens han cridat l'atencio unes dues o tres vies noves, amb aparença de no ser gaire complicades, que quedaven a l'esquerra. A veure si esbrinem de què es tracta de cara a una altra sortida amb les nenes (i els nens, perdò).

Arribats al Rusc hem muntat les dues vies de més a l'esquerra. Segons algunes informacions, vies de III. Si bé això aplica a la via de més a l'esquerra, totalment recomanable per iniciació, no és pas així per la seva companya de la dreta, que té una entrada força complicada. Queda una via poc atractiva per als que tenen el grau justet, i poc atractiva per als que van sobrats, perquè llevat de l'entrada, la resta és un passeig.

La Judith passejant-se per la via de l'esquerra

I aquí la Mònica seguint els seus passos

La Clàudia a la via veïna

El dia ha estat força profitós per la canalla, que han fet unes quantes vies, fins i tot una de més dificileta IV+ i fins i tot han après a assegurar al company/a en top rope:

La Judith assegurant la Clàudia

Per tibar una mica, jo m'he acabat ficant a les 3 vies de més a la dreta. D'esquerra a dreta són:
a) Un V+ vertical amb canto que recorda molt l'escalada de la Roca dels Arcs.
b) Una via amb una entrada desplomadeta que fa que el conjunt resulti de 6a tot i que la resta es va fent raonablement bé, fins i tot més bé que l'anterior.
c) la de més a la dreta, que té una entrada bloquera per arribar a unes gandes impressionants. L'entrada segurament fa que el conjunt sigui 6a+.

El Toni, que tot i el panaroma infantil que envoltava la sortida s'ha decidit a acompanyar-nos, també ha fet algunes d'aquestes vies malgrat que una branca de pi que se la hi posat a l'ull li ha amargat la sortida fent que ho veiés tot borrós.

Seguim cargolant

Aquest matí ens hem tornat a escapar cap a Calders, a la part esquerra del Cargolaire, aprofitant que la Rosa no hi havia estat mai i que jo tenia ullat un projecte per anar pujant el llistó de mica en mica.

Tot i que feia força fresqueta (passant per l'obaga de Navarcles, el cotxe marcava -3.5º) a peu de paret s'hi estava de conya. Segurament això explica la relativa aglomeració que hi havia quan tornàvem: 4 cotxes al mini-aparcament.

Ens hem dirigit cap a la placa grisa del meandre i hem començat a la Societat del malestar (V+), una via fineta d'anar fent que ens ha servit a tots dos per començar a escalfar els ditets.

A la Societat del malestar

A continuació hem fet la seva veïna de l'esquerra, la Solàrium (6a). La tònica de la via és similar a l'anterior tot i que cal buscar-se la vida un xic més. Cal dir que buscant es van trobant cosetes encara que les marques de magnesi no ho indiquin correctament.

La Rosa gaudint del sol a Solàrium

Després d'això tocava anar a provar el projecte del dia: La bruixa de Blair (6b+). A la visita guiada que em va fer en Jortx, vàrem fer la Tremenda (6b) que queda just a la seva esquerra i aquell dia ja em va quedar gravada la bruixa.

Cal dir que gairebé m'ha sortit a vista: entrada anant a buscar un bec per la dreta, primer parabolt. D'aquí a una lateral per l'esquerra de la que es tiba fins arribar a la lleixa de sota el segon parabolt (just on està feta la foto següent) que es xapa còmodament. D'aquí es va a buscar un bolo a l'esquerra, alguna cosa per la dreta i un foradet cantellut mig trencar per l'esquerra just a un pam de la tercera xapa. En comptes de xapar ara, m'he entossudit a buscar quelcom per la dreta que em permetés estar més còmode. Després d'una bona estona buscant infructuosament he acabat xapant in extremis des del mateix lloc amb els braços com en Popeye. Aquí ja anava ben cec i he començat a pujar peus tot recte sense veure que a l'esquerra hi havia un bolo meravellós pel peu. Per molt poc, però la pujada de peus ha acabat amb una penjada. A partir d'aquí va bé anar a buscar una bona presa en una vira a l'esquerra i la resta és bufar i fer ampolles.

Jo mateix a La bruixa de Blair

Baixant he fet el que no havia fet mai encara: deixar les cintes i tornar a fer-li un intent. He reposat una mica i a la segona ha sortit perfecte. Com canvia saber on has d'anar! Per mi el pas més dur és anar des del lateral esquerra fins a la lleixa de dalt. Aquí cal tibar de valent amb els peus ben posadets ...

La Rosa s'ha decidit a intentar, si més no, arribar al canto lateral esquerre. Li ha fet un munt d'intents perquè diu que no se li cansen pas els braços -que Déu els hi conservi així :) . Malauradament no ha tingut èxit perquè no veia clar que pugués mantenir el bloqueig per caçar la lateral. També ha quedat clar que l'envergadura de l'escalador/a és un paràmetre important en aquesta via.

Per acabar, he fet La tremenda (6b). Serà que anava confiat, però m'ha costat força pujar els peus a sobre el desplom. Malgrat això, ha estat un excel·lent final de festa. I després, corrents a buscar les nenes i és que de les 10 quan entren fins a les 13:30 quan han de ser recollides queda el temps molt just ...

Camí de ronda

Avui hem fet una sortida de muntanya amb nens, seguint el camí de ronda des de Vilanova a Sitges. Hem reunit més d'una seixantena de persones (!!) grans i petits amb les respectives famílies o sense: de tot una mica.

Accés: Hem comprovat que l'eix diagonal no és l'alternativa llevat dels casos on l'autopista està absolutament colapsada. Això sí: permet estalviar el peatge! Com que a Vilanova hi havia una fira i era d'esperar que hi hagués dificultats per aparcar prop de l'estació, hem optat per deixar els cotxes a la platja del far. Sota mateix del far, al costat de la platja hi ha una àmplia esplanada notablement buida -en probable contrast amb el que passa a l'estiu. D'aquí hem encetat el camí que segueix la línia de la costa, a vegades directament pel costat de la via, a vegades seguint el perfil de la costa i amb alguna petita pujada o baixada.

Malgrat que la descripció que portàvem ens indicava un temps de 3 hores, el trajecte se'ns ha fet curt, si bé és cert que hem estafat uns 2o minuts del tram estació de Vilanova-platja del far totalment urbà (i amb un atractiu, diguem que baix). Hem parat a dinar a una caleta de còdols rodons just abans de la civilització (o no) a Sitges. A l'extrem sud d'aquesta cala n'hi ha una de més xica on s'arriba desgrimpant on hi ha dues covetes curioses: una amb una sola entrada a ran de platja i una altra que té una entrada pràcticament al nivell del mar i comunica amb la roca a través d'un pou vertical d'uns 3 metres de fondària. Ideal per a psico-bloc en cas d'anar apurat!

La coveta-avenc

Abans de dinar, però, alguns s'han remullat una mica. Els més recatats, només els peus, i els més atrevits... aquí ho veieu!

Un peixet remullant-se!

Per la tornada hi ha hagut diverses opcions: tornar pel mateix camí gaudint del sol de la tarda o bé anar a buscar l'estació de Sitges, patejant-se el passeig marítim de Sitges. Els de la meva família hem triat el camí menys civilitzat (la cabra tira ...) i no hem estat els únics.

De tornada hem gaudit, entre altres d'aquestes vistes:

Seguint la línia de costa

Uns arbres que passaven per allà ...

No cal dir que hem arribat abans que els que han anat amb tren -gratuit, per cert! (Coses de l'AVE, diuen). I la sortida ha acabat com solen acabar aquestes coses: fent un tanto al bar i piant al blog.

La Taca Blanca

Avui, el Toni i jo hem anat a visitar una zona que fins ara no coneixíem: la Taca Blanca. Feia un temps que jo havia vist aquesta ressenya i ens ha semblat prou interessant com per fer-li una visiteta.

Hem començat per les vies de la zona més senzilla, que al Toni li convé fer metres. I metres, el que es diu metres, en fan bastants.

Panoràmica del sector fàcil de la taca blanca. A l'esquerra (en vermell) un projecte.

Hem començat per l'escarabat bum bum (IV+) (nº 3 a la panoràmica) per no coincidir a la reunió amb un escalador que ha fet la nº 1 en solitari. L'escarabat bum bum és una via amb 17 assegurances en 30 metres, molt recomanable com a iniciació.

A continuació hem fet el drac màgic (V-) (nº 2). Aquesta via, d'una llargada similar, té les assegurances un xic més espaiades, el que fins i tot és d'agrair. La zona més atractiva segurament és una petita panxeta que es troba als 2/3 de la via.

En Toni atacant la panxeta del drac màgic

Per acabar amb aquest festival de metres, hem fet la via més difícil del sector, tatanet (V) (18, sí, divuit, parabolts). Aquesta comença al punt més baix de la placa i comença un xic en diagonal a la dreta en paral·lel amb la canal herbosa. Té un tram central força vertical però amb molt bona presa tota l'estona.

Jo mateix a tatanet

Després d'aquí hem anat a visitar unes vies que queden a la dreta del sector:

Les vies de les nenes (24), 25 i 26

Hem començat per la via de les nenes (15m 6a). Està equipada amb 6 parabolts i la reunió té mosquetó. La via comença amb una entrada prou tècnica seguint el diedre on s'han de fer alguns passos llargs i anar a buscar les preses clau: no s'hi val a badar. Després vé un slap on cal posar-s'hi bé i ja sols queden uns passos sense complicacions per arribar a la R. Tot i que ha sortit a vista, considero que es mereixeria un plus. El Toni també s'hi ha atrevit anant des de baix i sols s'ha penjat en un lloc. D'aquí dos dies tornarà a estar al 100%.

A continuació he fet la via 24 (6a). La via fa uns 18 metres, deu tenir uns 7 parabolts i una reunió amb mosquetó per despenjar-se comuna amb la via 25. Comença per una zona mig trencada i segueix per una fissura. Aquí hi ha el pas clau que consisteix en anar a buscar un bloc gris característic. D'aquí cap amunt sense més dificultats que una arribada a la reunió un xic delicada.

Baixat he desmuntat la via perquè el Toni ja havia apretat prou i he aprofitat per provar en top-rope la via 25 (6b). Té una entrada seguint una fissura i una bavaresa magnífica amb lleugera tendència a l'esquerra. Després d'una repiseta vé el crux de la via on cal tibar de valent d'un bidit bastant ronyós per la dreta. Aquí m'he penjat per estudiar la situació. Uns quants passos apretant fort i la resta surt sense problemes.

La conclusió és que aquí no regalen el grau -de fet, ja ens ho ha comentat el noi d'Olesa que anava en solitari. L'altra conclusió és que és una zona molt interessant (especialment el sector d'iniciació) i poc visitada, almenys avui. Deu ser que l'aproximació espanta, perquè a la zona dels graus (de baix) sí que hi havia penya.