Avui hem aprofitat per anar a Montserrat, aprofitant que som del Bages. Hem tingut dubtes per la boira que ho tapava tot, però la webcam del Monestir estava clarament per sobre dels núvols i ens hem plantat allà ben d'hora, ben d'hora. Després de rumiar una estona, decidim anar-nos-en a la Granota, en principi, a la Blas que te'n Vas.
Seguim el camí cap a Gorros i agafem el corriolet que surt en direcció al mirador de Fra Garí, una mica més amunt del cremallera de Gorros. Ens plantem al peu de les vies d'esportiva i ens mirem la placa humida. Realment, els primers metres estan bastant molls i l'única via eixuta sembla massa difícil pel que tenim al cap. Realment no ens hem fixat en l'inici correcte de la via: la de més a l'esquerra de tot! En comptes d'això ens n'hem anat cap a la dreta, on hi ha també hi ha una fissura i ens sembla que la via la creuarà als voltants de la primera reunió. Ara bé, el primer llarg no sembla IV ni de broma, i el segon pinta molt dur. Intento posar-m'hi i no ho veig clar per la mullena: hi ha força liquen negre moll i s'ha de fer adherència, i no és IV ni que fos eixut. Total, que me'n vaig més a la dreta, on sembla que la cosa és més senzilla. Tot i així, cal apretar per arribar a la reunió. Decideixo que empalmaré els dos llargs i me'n vaig amunt. Primer un burí, estrany. Després un spit a un ressalt. I sortir del ressalt té un polvo i a partir d'aquí els spits estan cada 4 metres... Aleshores el company em diu que no estic a la via, que s'ha de creuar a l'esquerra des de la reunió, així que deixo un maillon, baixo i faig reunió i recupero el company. Quan ens ho mirem, resulta evident que no serà possible creuar la fissura perquè està tot moll. Ens n'anem avall i decidim que pujarem pel camí fins al peu de les tirades de dalt, que des del monestir ja es veien seques.
(Realment, la nostra via començava bastant més a l'esquerra: això ho hem vist després, quan baixàvem. I segurament l'haguéssim pogut fer, vigilant amb algun tram moll)
Ens plantem a la part de dalt seguint el camí al mirador de Fra Garí. La Blas que te'n Vas comença per la Que Pun Que Pan, però té un tram moll. Així que decidim fer la Pique Longue, que comença una mica més amunt. També té un tram moll, però l'esquivo i vaig fent, gaudint de l'escalada. Aquest llarg està sobreequipat, gairebé fa nosa. Anem seguint les xapes, verdes, fent alguna lleugera ziga-zaga. Passem unes reunions i toca anar una mica a la dreta i xapar un parabolt que queda un xic massa a la dreta. Aquí hi ha els moviments més verticals de la tirada, però es deixen fer bé. El llarg és guapíssim! Si volem xapar-ho tot, calen 16 cintes.
El Jordi s'ha sentit estrany i em regala la resta de via, que ja l'ha feta. Així que surto, un xic per l'esquerra, en direcció a uns parabolts visibles des de la R. També trobem un pitó inesperat. Després el terreny es torna un xic més dolent (i moll), però es deixa fer bé. Anem trobant xapes fins a una reunió que no faig. Segueixo amunt, seguint les xapes, que ens condueixen per la placa a l'esquerra de la fissura. Quan hi ha un tram descompost, les assegurances porten a esquivar-lo per l'esquerra i s'acaba el llarg a sobre d'un pedestal, amb la reunió alta a la paret de la dreta.
El següent llarg és curt però intens. Hi ha canto, però per sortir de les dificultats he hagut de buscar una estoneta i moure'm per trobar presa prou bona. Intens però bé! He fet reunió al peu de l'agulla per on transcorre el darrer llarg.
La darrera tirada canvia de vessant i va sobre roca de la cara nord Montserratina. Compacte, però amb el recobriment blanc típic, que no dóna confiança quan la roca és humida com avui. Per sort, hi ha canto i es va fent, malgrat la verticalitat inicial. En comparació amb el primer llarg, aquí hi ha la meitat de xapes per unitat de longitud, cosa que em costa d'entendre. Als darrers metres hi ha un tram descompost (i humit) que m'ha demanat molta concentració (i un alien) per si les mosques. Després d'episodis de pluges, tinc algunes experiències de fer baixar coses que havien estat allà "des de sempre" i no em considero especialment bast escalant... La reunió és un trunyo, amb una varietat de spits, amb algun casquillo sortit, sobre xapes diverses, algunes doblegades, relligades de diverses maneres i diversos maillons situats no se sap on i, a sobre, situada en un lloc ben estrany.
Quan arriba el company rumiem des de quins maillons rapelarem i ens n'anem avall. Caminem fins a sobre del llarg "curt però intens", rapelem els 10 metres que toquen, i ens n'anem a sobre el pedestal on hem fet reunió abans. Des d'aquí, amb 60 metres s'arriba a peu de via.
La via m'ha agradat. No l'havia feta encara, una taca al currículum. En aquesta època el sol se'n va de seguida al primer llarg. Més amunt hem estat al sol, excepte el darrer llarg. Tot i això no hem passat fred en cap moment.
Fa gràcia poder escalar en dissabte amb el monestir gairebé buit, deu ser l'únic positiu que ens ha aportat la pandèmia...
