diumenge, 23 d’octubre del 2011

Escabroni Escapullini


Matí a can Jorba amb en Ramon, que no vol perdre la forma de l'altre dia :) Mentre les Roses se'n van a fer una volta, nosaltres ens acostem al peu de l'Escabroni. Sortosament aquesta està lliure. A la Sol Solet hi ha overbooking++ i hi ha una cordada a la BMK amb qui anirem compartint reunions.

El primer llarg comença sobre roca un xic polida. Anem trobant xapes, però cal fer metres per arribar-hi. Poso un tricam a una llastra que queda un xic a la dreta en un lloc on la distància és més gran. Poc a poc, ens acostem a la repiseta on tenim les reunions de la BMK i la nostra.

Arribant a la R1 després d'un bon i llarg llarg.

Els companys de la Bego fan el segon llarg de l'Escabroni. Dubto què fer, però segueixo darrera seu perquè no ens fem gens de nosa. Els primers metres tenen una roca escandalosament bona. Després ve un tram més vertical i delicat, on cal donar la talla al "pas clau" (alguna cosa vol dir això). Possibilitats de llaçar algun merlet abans de la darrera xapa des d'on arribem a la R sense dificultats.

Encarant els moviments delicats de la segona tirada.

Vista des de la R, la tercera tirada sembla molt més complicada del que és: un festival de foradets i roca excel·lent fan que arribis a la reunió sense adonar-te'n. Aquí ja ens hem separat de la Bego, que segueix una línia en diagonal a la dreta.

La mare de totes les plaques...

La darrera tirada concentra les dificultats de la via, però també la bellesa -junt amb la tercera. Comencem flanquejant a la dreta per una repisa, després en diagonal fins trobar el punt més senzill del desplom on una xapa a l'esquerra ens assegura la tibada per entrar a la placa final. Aquesta és una delícia per al tacte, farcida de forats i bons cantos. Anem progressant sense massa dificultats, procurant buscar el camí més senzill per l'esquerra de la línia de xapes. Des de la darrera xapa encarem els metres més difícils fins a la reunió.

Encarant el darrer esforç de la darrera tirada.

Fem un ràpel des del cim fins la R2 on coincidim amb una cordada que baixa de la Sol Solet. Diria que des d'aquí s'arriba a terra amb cordes de 60 m, però tots hem fet un altre ràpel fins la R1 i d'aquí a baix. L'anècdota de la baixada ha estat l'espectacle quan m'he abocat per sobre el desplom final: la paret semblava la Rambla en plena temporada de guiris.

Com diu en Ramon, On és Wally?