Hacer temblar las paredes

Sigo con la costumbre de empezar este post en Castellano, esta vez en atención de Simón con quien he tenido el inmenso placer de compartir escalada. Con él hemos coincidido algún dia en el SantaRock, el mejor rocódromo de la Avenida Honduras de Santander ;) 

Hace unos días contactamos para quedar para salir un día y hoy ha sido ese día. Nos hemos acercado a Bejes, donde ambos ya hemos estado una vez porque ahí tenemos trabajo pendiente aún -y lo que nos ha quedado! El caso es que hoy, además, hemos adoptado el grito de guerra "a hacer temblar las paredes" de Simón y sus colegas y que sirve de título para este post. Nos ha traído buenas cosechas!

Passo al Català, qué m'és molt més senzill per piar! Avui hem començat fent la Daniela (V+). Mentre preparo els trastos dubto sobre quantes cintes endur-me perquè la via fa 30 metres. Al final m'emporto les 16 cintes que porto i me'n sobrarà alguna però poquetes! La via és un VIOT amb majúscules. Bona roca, moviments bonics, ben assegurada. No es pot demanar més! El pas difícil està en un ressalt bastant al principi, on s'ha d'investigar una mica...

En Simón, a la primera del dia.

A continuació ens posem a la veïna del seu costat, la Lacasitos (6a). Aquesta és una mica més curta que l'anterior. Hi trobem un parell de passos durs, al primer terç. Un per anar a agafar un bon forat cantellut per les dues mans i l'altre per sortir-ne. El primer tram l'he fet anant a buscar una lateral de dreta per poder pujar peus. El segon l'he fet amb una remada intensa a pillar una altra lateral de dreta. D'aquí encara s'ha d'aguantar per arribar a una fissura diagonal que s'ha de fer treballar tibant cap a l'esquerra (i vens de la dreta). A partir d'aquí, terreny una mica alpí, amb algun pas de díedre i tal. La reunió queda un xic a la dreta de la línia que portem. 

Aquí comencen les dificultats, fins a la zona taronja. 

Després tocava anar incrementant les dificultat, en teoria només una miqueta. I m'he posat a Cualliceri (6a+). Als primers moviments ja es veu que això és una altra història, jeje, tot i que es deixa fer bé. Arriba un primer ressalt curiós que es resol pujant peus poc a poc fins agafar un bon canto. Sortir-ne té el seu què, al final l'opció guanyadora ha estat per la dreta. Un tram d'anar fent i arriba un segon pas dur, on s'ha de fer treballar molt bé els peus. M'ha recordat algun sector Berguedà, per cert! Aconsegueixo superar aquest tram i posar-me sobre un dauet per al peu. Però a partir d'aquí, dubtes i més dubtes! M'ho he mirat per l'esquerra, recte, un xic per la dreta... He fet una apretada i m'han relliscat els peus tot i que m'he pogut recuperar... Però he estat molta, molta estona per trobar la forma de sortir-ne. Al final, un xic per la dreta, aprofitant algun romet lateral que m'ha permès pujar una mica. Tot i això encara queda un trosset dur per la xapa. Al final, agonitzant, he aconseguit arribar-hi. Buff, quin gasto que he fet! Ara queda un passet més, molt més senzill i després un festival de canto bo fins la reunió. La via m'ha semblat molt, molt dura per ser un 6a+ (l'algorisme de TheCrag li posa 6b, veig ara), però és una via molt, molt bonica al mateix temps. El company, que fins ara ha tirat de primer també, ha optat per fer-la en top-rope.  

Placa força més compacta, a Cualliceri.

Canviem de banda i ens n'anem cap a l'esquerra de tot i ens posem a la Butrera (6a). Aquesta és una via molt diferent, de continuïtat, només amb un passet  una mica exigent en un ressalt que té una fissura que costa de fer treballar bé perquè els peus s'han de mirar una mica. Però la resta és un festival! També és una via psicològica perquè va atacant ressaltets desplomats on penses "aiaiai com ho farem" però on van apareixent cantells que permeten resoldre pas rere pas. Tot i que abans ho he donat tot, vaig prou bé i també l'encadeno, de fet senses massa problemes. Gran via també! En Simón també l'ha gaudit tot i que ha caigut en un lloc on s'ha embolicat una mica.

El company, a la darrera.

Amb aquestes quatre vies ben llargues ens donem per satisfets, en part perquè portem prou metres escalats i en part també perquè el sol apreta de valent! Un altre dia començarem per l'esquerra, que hi queden un munt de vies que fan una pinta espectacular!

El grito de guerra nos ha  dejado disfrutar de cuatro vías excelentes, sobre roca excelente. A destacar, las incrustaciones negras que hay de vez en cuando que parecen puestas ahí para que los humanos podamos disfrutar de estas paredes. Ha sido una salida 10, Simón, repetiremos seguro!
 

La primera a Cantabria: Bejes

Hoy escribo la introducción en Castellano en atención a Roberto y Yoli, cordada de Segovia que me han adoptado en el día de hoy por lo que les estoy infinitamente agradecido. Me he acercado a Bejes con tres planes: Plan A, a ver si encuentro un alma caritativa que me deje escalar con ellos. Plan B, hacer alguna ferrata. Plan C, hacer un pateo por la zona, que tiene una muy buena pinta para ello también. Con Yoli y Roberto hemos coincidido durante la (corta) aproximación. Ellos no habían estado nunca en la zona, yo tampoco. Ellos tienen una guía, yo tengo una foto panorámica y entre todos acabamos situando los diversos sectores.

Ellos van al sector Bejes Placas y a mi me parece una excelente idea! Situamos la primera vía, Llauma, un supuesto IV aunque ya se ve claro que habrá que esforzarse mucho más que eso! Ahí es cuando pregunto si estarían dispuestos a asegurarme y recibo respuesta afirmativa. Tengo plan A! Así que voy al coche a coger los trastos y en poco rato (la aproximación es corta, corta) estoy de nuevo con ellos. Y a partir de aquí, sigo en Catalán ;)

La zona on hem estat avui: Bejes Placas, sector "d'iniciació";)

Quan arribo novament a peu de via, en Roberto està fent els primers metres de Llauma (IV). Ja es veu que al principi hi ha un moviment raret i després, a l'entrada de la reunió, n'hi ha un altre. Els quarts són un passeig, normalment. Aquí, no! La Yoli fa només un parell de mesos que escala i gaudirà en top-rope d'aquesta i d'algunes de les posteriors, tot i que tenen passos bastant difícils!

A la primera del dia.

Fem la via tots tres i a continuació ens posem a Milar (V). Aquí hi ha uns passo de força finura en un ressalt llis bastant al principi. Després la via es va deixant fer. Em surt bé, però val a dir que m'ha ajudat molt veure en Roberto lluitar-ho!

Milar (V), segona via.

Seguim la tònica d'anar cap a la dreta i ens posem a Pajolar (V+). Aquí hi ha un parell de llocs on s'ha de llegir bé la roca i apretar una mica! Algun pas plaquero que recorda el Berguedà! La via, com totes les que farem, està molt ben trobada, sobre bona roca i equipament amb químics.

Després d'aquesta és el torn de Panizales (V+), a la seva dreta. Aquesta ens ha semblat més dura que l'anterior!

Apretant una mica més...

A continuació és el torn de Espenillas (6a). Baixant ho miro una mica mentre poso cintes i sembla que es deixarà fer. I la veritat és que és així. Hi ha un tram un xic desplomat i al final d'aquí cal fer una obertura cap a la dreta perquè recte no hi ha res. Després d'aquesta apretada la resta de via és ben amable.

Entrant al desplomet de Espenillas. 

Per acabar la matinal, encara ens posem a El Caleru (V+), a la seva dreta. Sí, hem anat tatxant tot el que hi havia, de forma sistemàtica, jeje. Aquesta via no es veu tan atractiva des de sota i, la veritat, és que no ho és. Té un pas bloquer a la zona del ressalt lleugerament desplomat que està a l'alçada del crux de la via anterior. I, la veritat, és que jo l'he trobat més exigent! Després, a més, hi trobem un parell d'alejes en zona senzilla però amb una mica de vegetació que fa la guitza. La part final torna a ser bonica!

La Yoli opta per no fer aquesta darrera. A les d'abans ha fet fins als passos difícils que estan fora del seu abast, sobretot després que s'hagués fos en alguna de les primeres vies. En Roberto ha anat descobrint els entrellats de cada via, no sense dificultats! I així, sense adonar-nos-en, hem acabat vent sis vietes prou bones! Qui ho havia de dir!!

Ha sido un placer enorme compartir este día de escalada con vosotros! Me he sentido muy a gusto, como si nos conociéramos de toda la vida casi. Muchas gracias! Espero que el arroz de la noche haya sido memorable ;) Hasta la próxima! 

A sobre del poble de La Hermida crida l'atenció aquest esperó... Info aquí!

Peña Ruaba: Milopa al Mallo Estrella

Ahir va ploure una mica durant el dia, però a la nit ha fet una tempesta impressionant. Aquest matí el càmping estava ple de bassals. D'ara en endavant, la previsió era de bon temps així que enfilem cap al nostre objectiu: Peña Ruaba, a fer la Milopa (6b, 350m). Les referències que portem indiquen que el 6b només és un pas i que la via està generosament equipada, made in Sueño Vertical.

Des del pàrking, mirant la paret que regalima...

Seguim les indicacions que es troben a la xarxa per arribar al pàrking a la segona bassa i hi arribem prou d'hora. Hi ha dues furgonetes que hi han fet nit però encara estan preparant-se i nosaltres ho tenim tot a punt a la motxilla així que enfilem el camí fins a peu de paret. Es tracta de seguir la pista una estona més i agafar un trencall que surt lleugerament cap a la dreta. Podeu trobar el track al meu Wikiloc. El corriol ens acosta cap a la paret i aviat toca resseguir-la a una certa distància en direcció est, cap a la dreta. En relativament poca estona som a peu de via. També en relativament poca estona va apareixent gent i més gent, per sort per ells van a la Sendero Límite, gairebé tots. Després en vindran més que es repartiran una mica per les vies de més a la dreta -a la nostra ningú.

La veritat és que, de lluny, hem tingut dubtes si la paret estaria practicable. Amb bona voluntat imaginàvem que la via esquivava les xorreres més importants. Un cop a peu de via veiem que sí, que més o menys es deixarà fer! Menys mal!

Començo amb el primer llarg (V+) i començo esquivant mullena. Passats uns primers metres comença un ressalt vertical, que té bon canto, però on s'ha d'esquivar algun punt que està moll. La roca no és perfecte, però l'he trobat prou bona! Trobem assegurances a dojo, en algun punt massa i tot. A la part final del llarg resseguim una fissura per la placa de la dreta i aviat trobem la reunió.

El primer llarg. El trobem gairebé sec, excepte un parell de zones sense problema. 

El Ramon ataca el segon llarg (V). Aquí hi ha una xorrera que ens obliga a moure'ns un xic més a l'esquerra encara del que demanaria la via. Hi trobem un passet curiós però la resta es va fent prou bé. El llarg fa uns 35 metres.

Segon llarg. Va per l'esquerra de la taca d'aigua.

El tercer surt una mica per l'esquerra. Aquí la roca té un punt de dubtós en algun lloc. Hi trobem abundants xapes excepte en un lloc on, precisament, la roca no convida gaire... Llarg d'anar fent.

Tercera tirada, curteta.

La quarta tirada és una mica més llarga (40m) i de dificultat similar (V), d'anar fent. Res destacable excepte un tram més vertical i un tros on la roca no és excel·lent, tot i no ser bona. Aquí m'ha semblat que un bolt estava a sobre d'una crosta, a jutjar pel so que feien les preses que l'envoltaven en colpejar-les... Potser entra fins a roca ferma, potser no. Com es pot veure a les fotos, fins aquí hem estat a l'ombra, cosa que s'agraeix per no rostir-se tot i que això ha fet que la roca trigués més a estar 100% seca.

Quarta tirada. Anar fent! De tant en tant algun punt bonic.

La cinquena tirada comença amb un tram curt que segueix la tònica dels anteriors i després s'arrampa molt. L'empalmo amb la sisena passant per l'esquerra d'una savina. Per la dreta hi ha bolts però la roca està molla i la savina permet llaçar-la bé. Tinc la sort de trobar la reunió a l'ombra encara!

Vista de la cinquena (i sisena) tirada.

La setena (com, de fet, la sisena) és una tirada de Los Terceros También Existen, de tràmit.

Setè llarg.

La vuitena comença seguint la mateixa línia que portem fins a un bolt vermell que indica que cal trencar cap a l'esquerra. Hi trobem alguns parabolts més en clar flanqueig fins a una canal. Després s'ascendeix una mica fins trobar una reunió a la paret de l'esquerra. La faig per assegurar el segon, però després el Ramon m'assegurarà des de la canal, perquè és com si estiguessis a terra. 

La novena és una tirada molt, molt bonica sobre roca excel·lent (6a, 30m) . Va per la paret més vertical que porta al Mallo Estrella -fins ara es pot dir que anàvem a buscar el Mallo de la Mora. L'itinerari fa algunes ziga-zagues i cal gestionar bé les cordes. De fet, fa moltes més ziga-zagues que les xapes, per sort. També està farcit de bolts, tants que en salto alguns per evitar més ròssec del necessari. Hi trobem diversos trams d'apretar-li, al principi, pel mig i al final. Però sempre es troba la manera d'anar pujant sense haver-se de cansar massa per encadenar. M'ha agradat molt!

La novena tirada és molt bonica -i sinuosa!

Em poso també a la desena tirada, que surt per l'esquerra, a buscar un lloc assequible per superar la barrera desplomada que hi ha sobre la R. Hi trobem força xapes fins arribar al punt on ja s'endevinen les dificultats. Cal agafar canto realment xic per pujar peus i agafar més coses xiques fins que, una mica més amunt, he trobat una regleta suficient per mirar-m'ho. Ara sols toca pujar peus de la manera menys traumàtica possible i ja està superat! Després la via té algun ressalt més i va sempre en tendència cap a l'esquerra. L'entrada a la reunió torna a ser vertical, però amb molt bon canto. Un ressalt bloquero marca la màxima dificultat del llarg. Content d'haver-lo encadenat també!

El llarg més difícil, amb un primer ressalt de presa petita.

El dotzè i darrer llarg és de tràmit, amb uns primers metres més verticals però amb canto generós i una zona de rampa d'anar fent fins a la reunió.

Darrera tirada.

Em moc cap a la dreta, a buscar un lloc còmode per recollir trastos i enfilem el camí de baixada.

Ja des del camí de baixada, veiem les dues basses. 

  

La baixada està àmpliament explicada a la xarxa, però consisteix en baixar per una seqüència de cordes fixes i cadenes fins al coll del Mallo de la Mora. D'aquí, seguir més trams amb cordes, cadenes, etc i trams de corriol fins empalmar amb la via ferrada (aquí hi ha cable de vida d'acer). En general, tot amb tendència l'esquerra (mirant avall) fins que arribem al corriol que travessa la paret cap a la dreta, a buscar el camí pel que hem vingut.

 

L'experiència ens ha agradat! Un love-climb en tota regla, però amb moviments ben bonics sobre roca prou bona. Els darrers llargs són, amb molta diferència els millors, tot i que la part de baix, la que es va obrir primer, no desmereix en absolut. 

 

A Peña Rueba avui hi havia força penya! A pàrking hi havia més de dotze vehicles. La gran majoria, a la via de moda. Segurament hi ha moltes vies boniques. Amb una mica menys d'equipament les vies serien un 10, i no parlo de reduir-lo a la meitat! No descarto gens tornar-hi perquè hi ha molt terreny de joc!

 

Riglos: Normal a la Aguja Roja i Via del Bolo

Després de canviar de plans, amb el Ramon optem per anar a la zona de Riglos, on sembla que la meteo serà benigne. Fa molts anys vaig fer una via de la qual només recordo uns ràpels espectaculars per la baixada. I quan dic molts anys, estic parlant de fa 40 anys! Per tant, es pot dir que no hi he escalat mai.

Amb la furgo del Ramon ens instal·lem al càmping Armalyagal a Murillo de Gallego. A recepció hi ha una gent la mar d'agradable, entre ells un escalador que ens fa diverses recomanacions. El que li demanem és no passar gaire por, jeje.

El Mallo Cored (esquerra) i l'Aguja Roja (dreta de tot). 

Entre les diverses alternatives, optem per començar a agafar el contacte amb la roca amb la Normal a la Aguja Roja. La ressenya parla de IV+ i ha estar retroequipada. La via comença enfilant-se a un enorme tascó de roca encastat entre la nostra agulla i la veïna. Toca enfilar-se per  la fissura de l'agulla veïna, amb passos en díedre, més espectaculars que difícils. La roca sembla prou estabilitzada i és de molt bon agafar i hi ha una bona colla de xapes (4 o 5). En un lloc on hi trobo una mica massa d'aire resulta que me n'he saltat una... La intuïció ja hi porta, però diuen que val la pena obrir-se i no entrar massa a dins la fissura. Fem la reunió a la paret de l'Aguja Roja. Suposadament aquí hi ha ombra tot el dia, però el primer llarg està al sol i l'ombra tot just comença a entrar a la paret que ens ve a continuació a les 10:20. Per sort, no fa calor i bufa un aire agradable.

El primer llarg és 100% Riglos!

El Ramon ataca el segon llarg que s'enfila en lleugera diagonal cap a l'esquerra a buscar una fissureta. El terreny es redreça progressivament fins superar la verticalitat, però hi ha bon canto i no s'ha de tibar excessivament. Hi ha uns passos interessants a la part final, també per entrar a la reunió, que queda un xic a la dreta.  

El segon llarg, bonic i principalment plaquero.

Em poso al tercer llarg que, fonamentalment, segueix un díedre marcat. Al principi la roca és prou bona, més aviat per la placa, fins a entrar al díedre. Allà hi ha alguns bolos que es mouen, tot i que deuen estar ben encastats. En tot cas, gràcia no fa! La tirada es deixa fer prou bé i hi trobem xapes i algun pitó quan toca. També hi trobem un espàrrec de parabolt tallat, suposo que el resultat de les tensions del retroequipament. De fet, hi ha bolts amb xapes de tipus diferent: unes blanques i altres brillants i més noves. Ignoro si el retroequipament són només les xapes més noves o bé si abans no n'hi havien de cap tipus... En tot cas, si es porta algun catxarro es posaria sense massa problema. 

Entrant al díedre.

La tirada té alguns passos ben espectaculars, sempre amb bon canto, que fan gaudir de la tirada malgrat que la roca no sigui excepcional. Nosaltres hem empalmat els dos llargs de díedre en un, com fa la majoria de gent, resultant una tirada de 40 metres ben bonica. La reunió es fa, atenció, a unes mega-anelles fixades a uns cables d'acer gruixudíssims que donen diverses voltes a una agulleta secundària que queda a la paret de l'esquerra! Impressionant.

 

 

Vistes des de la nostra R3, al final del díedre. I vista de la R3!

El darrer llarg és més arrampat i un xic més senzill. La reunió es fa a una savina reforçada també amb uns cables que donen la volta al cim de l'agulla. Està clar que aquí és difícil aconseguir anclatges 100% fiables i s'ha de recórrer a l'enginyeria! 

Darrer llarg, fins al cim!

Per baixar es fa un primer ràpel des del cim fins a la reunió de l'agulleta i el cable. D'aquí un altre fins la R2 i d'aquí un altre fins a terra (35m).

La via ens ha agradat molt. Ha servit per entrar en contacte amb la roca i les sensacions de Riglos que és el que volíem. Bolos enormes, verticalitat absoluta i roca ara sanejada però dubtosa originalment. Ens plantegem si val la pena fer la Directa a la Normal (6a) que va a parar fins a la nostra R1 però optem per anar a fer la Via del Bolo, al Mallo Cored.

Toca baixar una mica fins al trencall del cartell que indica Cored o Aguja Roja i tornar a pujar fins a peu de via. La via queda a la paret oest però el sol ha anat avançant i calculem que ens tocarà el sol força aviat...

Bones indicacions! Al Cored, per l'esquerra.

Em poso al primer llarg (6a). Toca enfilar-se damunt d'un bolo enorme (que dóna nom a la via), no sense dificultats. A partir d'aquí, verticalitat o més i amunt! Alguna panxeta que s'ha d'anar negociant pel lloc més adient, amb bon equipament i roca perfecte, això sí! El tram més dur són els darrers metres de la paret: aquí desploma lleugerament i s'ha de tibar fort. Per sort, aconsegueixo anar veient la forma de fer-ho. En algun lloc m'ajuda alguna marca de magnesi, en algun altre, fixar-me en un bolo lleugerament gastat que indica que la gent s'hi enfila per encarar el pas... I en algun lloc una taca blanca m'ha fet llançar-m'hi i trobar-me res de res. No sé si és algun tipus de merda d'ocell... En tot cas, he aguantat i he entrar a la R1, que queda en un flangueig a esquerra. El Ramon fa el llarg ajudant-se en alguns llocs. 

El primer llarg extraploma que no és broma!

El company no està plenament motivat, li molesta el sol que comença a entrar de costat i proposa baixar. Des de la R1 això no és immediat perquè no té anelles i alguna ressenya diu que la via és rapelable. Per tant, dedueixo que des de la R2 podrem fer-ho i això ens dóna una excusa per escalar el segon llarg (V+).  Aquest és més senzill, no tan vertical, però amb presa més xica i s'ha de negociar amb cura. A la part final, on es redreça, hi trobem un pas exigent, per passar una mica cap a la dreta. També surt i és la mar de bonic.

El segon llarg no és tan vertical. Tot i això té una part final delicada.

Tempto el Ramon per continuar però no es deixa enganyar, tot i que ara venen un parell de llargs més senzills (V) abans del mur final (6a). Però no es deixa seduir. A la R2 hi ha 3 bolts, un d'ells amb anella i podem rapelar. A peu de via anem a buscar una raconada on encara hi toca l'ombra per recollir trastos i enfilar el camí de retorn. Amb el que hem tastat de la via podem dir que ha de ser un viot!

Tornem cap al poble, fem un gelat XXL i una beguda ben ensucrada i ens n'anem al càmping, a gaudir de la piscina, que fa prou calor! El primer contacte amb Riglos ens ha deixat un bon gust de boca malgrat la retirada tàctica. Podem fer vies d'aquest tipus sense patir excessivament!

El darrer llarg... de piscina!

 

Roc Negre

Avui hem sortit amb el Pep, el Mario i el Manel amb destinació Berguedà. Com que el dia estava tapat, teníem totes les opcions obertes i ens hem decantat pel Roc Negre.

Semblem escaladors professionals i tot!

Fem cordada el Manel i jo per una banda i el Mario i el Pep per l'altra. Amb en Manel ens posem a la Nandu Multumesc (6a). Després comprovarem que la Nandu Multumesc realment comença a l'esquerra i després flanqueja cap a la dreta... Però mentrestant el Manel enfila recte amunt per terreny una mica llastrós fins arribar al díedre on hi ha els passets més tensos i interessants de la via. Mentre baixo, puc fer-li algunes fotos al Pep: ells estan a la Jarto de To (6a).

Els companys a l'esquerra i nosaltres, a la dreta. Després canviarem els papers!

A la primera del dia,

En Pep a la Jarto de To (6a). Bona perspectiva!

Ens canviem els papers i ataquem la Jarto de To (6a), tot i que la part de baix és la que correspon a la via anterior... El pas més difícil és l'entrada a la reunió, on els companys han hagut de lluitar de valent i nosaltres també. Ens surt, apretant!

A la Jarto de To (6a). Bona foto la darrera, que m'ha fet el Pep baixant! 

Baixant d'aquesta via li dic al Manel si vol que fem la de l'esquerra. Diu que sí sense que cap dels dos siguem conscients de que és durilla, Amics Inseparables (6b+) diu la guia quan baixo i m'homiro! El Manel s'hi posa a vista i se'n surt prou bé excepte a la part final on s'ha de penjar. L'entrada és força atlètica però segueix molt la via de la seva dreta i es deixa fer millor del que sembla. Després ve un terreny més suau, d'anar-se buscant la vida. El ressalt final és el més dur. Toca anar per la dreta de les xapes, a buscar el terreny més vertical però amb millor canto, proper a la via anterior. Com que el Manel ho ha descobert jo he pogut encadenar. Ja l'havia fet una altra vegada, però no recordava res. 

Mentre escric aquest post em rellegeixo el meu blog i acabo de comprovar que amb el Manel precisament ja havíem fet aquestes tres vies i en aquest mateix ordre precisament! Coses de l'edat! 

Diversos moments del Manel i meu a Amics Inseparables. Avui l'he encadenat!

Els companys, mentrestant, han estat fent algunes vies i tenen un top-rope muntat a la xxx (6b). El Manel prefereix fer un dels quintus de l'esquerra però jo aprofito i li faig un pegue al 6b, en top-rope. La via és d'anar fent fins a la placa final. Aquí hi ha un tram llis de pebrots. Seguint indicacions dels companys, vaig una mica per la dreta per tornar a l'esquerra a la zona més llisa i retorno a la dreta per acabar d'enfilar la reunió des d'aquí. S'ha d'apretar!!

En top-rope a la darrera del dia.

Els companys a algunes de les vies que han fet.

Després d'aquestes vies optem per recollir trastos. Ha estat un matí ben aprofitat!!