Ramales de la Victoria

Fins ahir al vespre no hi havia pas previsió de sortir avui, que la meteo no semblava que pintés bé. Portàvem bastants dies de pluja -i neu i la previsió no era pas bona. Però poc a poc havien anat millorant i amb en Simón decidim provar sort. La primera idea va ser tornar cap a Bejes però a la zona de Picos hi ha nevat i bastant i pensem que trobarem el peu de via nevat. Així que avui mateix, mig sobre la marxa, li proposo al company d'anar a Ramales de la Victoria. No en sabem gran cosa, excepte que és un dels grans llocs d'escalada.

Trobem informació a The Crag i també a la Sociedad Deportiva de Torrelavega. Com sol passar, la informació es va desactualitzant amb el pas del temps. Del croquis de la Sociedad al que trobem a The Crag ja hi han aparegut vies, i la realitat en mostra més encara. Quan arribem aquí, amb un espai d'aparcament ben senyalitzat, fa un fred que pela, són les 9 del matí. Així que, amb el plomes fins al coll, anem a explorar el terreny. Ens n'anem pista avall i anem trobant sectors: primer el Sector Tobías, després el Sector Camino i, finalment, el Sector Escaleras. Mirant la paret d'esquerra a dreta, estan just al revés de com els hem anat trobant. Les parets estan regalimant aigua però sembla que hi haurà alguna possibilitat. 

Una cova ben xula al final del Sector Escaleras. 

Visitem les coves que hi ha al Sector Escaleras i comprovem que s'hi està ben bé, a dins! Els dubtes de si la paret tindria l'orientació adequada aviat s'esvaeixen: es comencen a veure alguns raigs de sol que van entrant per l'esquerra. Ens emocionem i anem direcció cotxe a recollir els trastos i ens plantem al Sector Escaleras just quan hi comença a tocar el sol. Detectem una via assequible i suficientment seca i ens hi posem.  

Es tracta de El Dorado (V+). M'hi poso, amb cura d'anar esquivant l'aigua. Cal anar amb cura amb els peus, sobretot. Els dits en algun moment van a parar a una bústia plena a vessar d'aigua... però res que no es pugui suportar. La via és un passeig fins a la primera reunió i segueix més amunt. Aquí comença a haver-hi dificultats: terreny d'adherència, extremadament tècnic, amb algun lloc moll, el que obliga a concentrar-se i molt. La via és de concepció i segurament factura dels anys 80. Això vol dir: grau apretat i xapes posades amb el pas difícil per arribar-hi a una distància entre raonable i considerable. He hagut de serrar les dents però he anat fent, malgrat la poca confiança en els peus en un terreny que la demana tota. Arribem al ressalt final i aquí sembla que s'hauran de mullar peus, cosa que no m'agrada. Així que opto per sortir per la via veïna de l'esquerra. Toca superar un desplomet i agafar bon canto, procurant no sucar el peu en una bassa d'aigua. En resulta una via ben interessant i llarga: 35 metres com totes les que farem avui!

Muntanyes nevades a la vora...  

... i proves del que estat passant fins fa ben poc.

A la primera del dia. Sort del solet!

En Simón també s'hi posa de primer i la fa, vibrant més del que voldria. Després m'ha comentat que li ha estranyat que jo anés tan a poc a poc... fins que ha vist el motiu!

La via de l'esquerra és la Edurne (V+) però aquesta travessa descaradament un tram xop. Així que, sense dubtar-ho, ens hi posem en top-rope. La via és d'estil similar, amb un pas molt fi als voltants de la reunió intermitja que està impracticable: gotes d'aigua d'adherència cobertes d'aigua, combinació fatal. Ens ajudem de cinta per moure'ns cap a la dreta, escapant de la zona més tècnica i encarem el ressalt, també moll. Per sort, els peus s'aguanten prou bé. Va apareixen algun forat miracolós que fa que el ressalt, aparentment dur, acabi deixant-se fer be bé. Després, un tram final plaquero, però més suau que la via anterior.

Fen Edurne. Hi ha un tram ben moll aquí.

Aprofitem la mateixa reunió per fer la La Danza (6a), a l'esquerra. També s'hi veu un tram moll i també la fem en top-rope. Aquí hi trobem una zona vertical de nyapes i gotes d'aigua que costen bastant de fer treballar. De fet, no és que costin de fer treballar, és que són massa petites! Tot i això, buscant i rebuscant, acaba sortint ben bé. La resta, bonica, molt bonica de fer. En condicions normals l'hagués intentat de primer, però donat que avui estem de descoberta i que tot el que fem avui és de regal, ens limitem a gaudir dels moviments sense estressar-nos.

Encarant el mur dur de La Danza.  

La mateixa instal·lació ens serveix per fer una via a l'esquerra de l'anterior de la qual no tenim informació. La Via Nova és una mica més difícil que l'anterior. Té un tram de nyapes i gotes com l'anterior, però és el doble de llarg. Si l'anterior estava gairebé seca, aquesta no, i he hagut d'agafar-me de gotes d'aigua molles. Després venen alguns moviments mà-peu ben bonics i una entrada a la reunió una mica d'equilibri. En el nostre cas, tocava creuar un altre regalim d'aigua per anar a buscar les xapes i reunió de les vies anterior, afegint-hi un plus.

A la Via Nova.  

Si bé al principi ha entrat el sol i això ha estat el que ha propiciat que ens decidíssim a escalar, de mica en mica s'ha anat tapant. Per sort, la temperatura, que era de +2 quan hem arribat, ha anat pujant. Això i el ressol ha anat assecant parts de la paret. Ara bé, sense sol tornava a fer fred de debò. Per tant, amb les 4 vies fetes i 140 metres escalats ens donem per satisfets i enfilem el camí de tornada.

Ha estat una bona descoberta! A veure si hi podem tornar amb millors condicions ambientals. Aquí hi ha roca per donar i per remenar! 

Debajo, el equipo que hace temblar las paredes!

 

Desdentegada

Aquest cap de setmana he estat a Manresa. Tenia ganes de sortir diumenge i al Pana li anava bé! Després de mirar les previsions hem optat per anar cap a Montserrat i l'hem encertat. D'entrada no teníem clar on anar, però com que anàvem d'hora i el company no hi havia estat mai, hem enfilat cap a la Desdentegada, que allà hi ha feina!

Hem començat a la Placa del Quintos, fent la #16, una via llarga, llarga i fina fina! A més, els primers metres estaven a l'ombra, de forma que la roca tenia un tacte lleugerament humit en algun punt. Comença el Pana i ha al·lucinat amb la finura que s'hi gasta. Poc a poc, renegant una mica, ha anat fent. Més amunt la via es posa més senzilla i només s'ha de gaudir. Quan m'hi poso, confirmo la finura, però la gaudeixo i no m'estresso més del necessari.

Escalfant a la #16 (V+)

D'aquí hem passat a la #14 (6a+), el 6a+ clàssic de la zona. Una via rebonica, amb moviments de finura i alguns de tibar-li una mica més. Surt ben bé també!

Continuem escalfant, ara a la #14 (6a+)

D'aquí proposo anar a la Placa de les 3 Vies, on hi ha les #26, #27 i #28. Després de pensar-ho breument, li proposo al Pana que es posi a la #28 (6c), que la tinc pendent des de fa molt temps. La meva relació amb aquesta via va començar el març de 2008 en una visita que li vam fer amb en Jortx. Teníem altres plans a parets i vam acabar aquí. Aquell dia gairebé que em surt a vista, però em vaig haver d'agafar lleugerament en un xapatge. Li vaig fer un altre intent el setembre de 2013 amb el Pep P. Aleshores em vaig haver de pillar al mateix lloc! Baixant em vaig estudiar els passos i van sortir. Uns anys més tard, hi vaig anar en plan matinal llampec el gener de 2017  amb la Rosa. Va sortir en top-rope però el dia no va donar més de si. Per tant, sí, li tenia ganes!

El Pana s'hi posa i va traient passos, però ha de reposar en algun punt. Treu l'entrellat del segon crux, que se les porta, i l'acaba muntant. Jo li faig un pegue en top-rope per matisar moviments. M'ha sortit sense massa dificultats, de fet ni m'he inflat! El company decideix fer el segon intent en top-rope i se'n surt. Aleshores, m'hi poso jo, des de sota.

Els primers metres segueixen una llastra, amb relativa comoditat. Després s'ha de passar cap a la dreta, apretant de valent i controlant peus. Poc a poc, més a la dreta, fins a l'esperó. Aquí hi ha el primer crux, amb uns moviments delicats fins que pots agafar bon canto a l'esperó. Aquí es pot reposar prou bé i progressar fins al segon crux. La clau és posar peu esquerre sobre una pedra de quars marronosa, cap a l'esquerra, ajudar-se amb una lateral i tenir controlada una bustieta per al peu dret. D'aquí s'agafa un bolo acceptable per l'esquerra i et pots moure cap a la línia de xapes i xapar apretant el cul ben fort. A partir d'aquí, toca anar aguantant però no hi ha cap pas extrem. Aviat m'adono que avui serà el dia, 17 anys més tard del primer intent, on gairebé em surt! Olé! Feia dies que no encadenava un 6c. Segurament hi ajuda l'entrenament que faig a Santander, jeje.

I el projecte del dia, la #28 (6c) que finalment he encadenat!

Aquests quatre pegues sumen més de 120 metres i estem més que satisfets, així que enfilem el camí de tornada. Queden projectes a la vora... Hi tornarem!

Bejes - Piedrallana

Hoy he tenido ocasión de salir con cuatro compañeros del SantaRock. Hemos quedado en el párking de la Hermida porque ellos han pasado la noche ahí ya y los cinco hemos subido hacia Bejes con la idea de ir al Sector Piedrallana. Aquí hay sitio para aparcar dos coches, aunque cuando hemos llegado ya no quedaba espacio. Unos metros más hacia adelante también es posible aparcar, fuera de la carretera.

La aproximación es relativamente corta aunque hay que trepar un poquito.  En poco rato estamos a pie de pared y aquí encontramos diversas vías. Nosotros hemos dejado los trastos al pie de tres vías nuevas que no aparecen en las guías (las llamaré #A, #B y #C, de izquierda a derecha) y nos hemos puesto manos a la obra. Bego y Coco atacan la vía de la derecha. Con Ave y con Lauri nos ponemos en la vía del centro, que resultará la más dura de estas tres. Paso al catalán, por facilidad ;)

Además de escaladores, hoy hemos tenido otras compañías... 

Em poso a la primera del dia, la #B. Té una arrencada prou dura, amb un moviment un xic desplomat que obliga a tibar des del primer metre. Després van sortint cantos prou bons però més amunt trobem una placa més llisa on s'ha de mirar una mica i fer alguna tibada. Surt bé, però deixa els braços escalfats ja. En Ave avui farà top-ropes perquè ahir es va petar bastant i gaudirà de la via. La Lauri s'hi posa des de baix i confirma les apretades que hi ha! És una via d'uns 18 metres, amb roca boníssima (i novíssima) i ben assegurada.

La Lauri a la primera del dia. 

Quan els companys baixen de la de la #C ens hi posem nosaltres, aprofitant les cintes. Aquesta és més senzilla que l'anterior, amb un tram una mica més exigent, però que es deixa fer ben bé. 

A la més senzilla d'avui.  

A continuació ens posem a la #A, que també hi trobem les cintes posades. Té un pas de decisió a l'entrada, que a la Bego li ha fet por perquè la caiguda no és massa bona, la veritat. Ha optat per baixar-ne abans d'arriscar-se. Amb l'envergadura meva i de la Lauri no hi ha problema per arribar a un bon canto i tirar amunt. Hi trobem algun passet de mirar-s'ho més, però també surt la mar de bé. La dificultat és intermitja entre les dues anteriors i les tres es mouen entre V+ i 6a/6a+ depenent de quant vulguem apretar la graduació.

La Bego i la Lauri a la #A.

Després anem cap a la dreta i aquí hi trobem vies amb més anys ja. Ens posem a la Sin Nombre #8  (6a), a la dreta de tot d'un grup de 3 vies que comparteixen reunió. Aquí hi trobem uns primers metres bonics i agradables de fer. Després el terreny es redreça i es posa vertical o més. Si vas buscant, apareix bon canto, però. En un moment toca anar a buscar una gota d'aigua al ressalt compacte que hi ha sobre el desplomet i aquest és el moviment més dur. D'aquí ja s'agafa bon canto i només queda un trosset fins la reunió. Aquí hi torna a haver un pas fi: cal flanquejar cap a l'esquerra per acabar agafant una bustieta suficient per remuntar un altre ressalt. La reunió queda molt a l'esquerra, massa perquè les cordes acaben fregant força. En Ave, que no ha volgut fer la #A s'ha animat a provar-la i se n'ha sortit ben bé. La Lauri s'hi ha posat de primera sense dubtar-ho. A la part de dalt però no ha vist com fer el flanqueig cap a l'esquerra si se n'ha anat a remuntar una mica per la dreta i flanquejar després, per dalt, molt marcadament cap a l'esquerra. Han estat uns moments tensos, però tot ha sortit rodó finalment!

En Ave al 6a de la dreta del grup de 3 vies.

Aprofito que el Coco i la Bego han deixat cintes a la Sin Nombre #10 (6b) i m'hi poso. Abans hi he vist una altra cordada penjant-se força estona a diversos llocs i això i la pinta que fa la via ja serveix d'avís. Surto amb la segona xapa passada perquè el primer tram és desplomat i de regletes bastant dolentes. Són uns metres d'apretar fort, fins arribar a alguna regleta millor, des d'on puc xapar la tercera bé. A petició meva, en Coco em va flashejant alguns moviments, cosa que agraeixo ja que aquesta via ja és una altra història. Va sortint tot, però apretant de valent i l'acabo encadenant. He quedat ben satisfet! En Ave ha tancat la sessió i la Lauri s'hi posa en top-rope. S'ha de penjar unes quantes vegades però acaba fent la pràctica totalitat dels moviments. Un viot de debò, però res a veure amb el que hem fet fins ara!

Els companys Coco i Bego al 6b, a dalt i la Lauri a sota. 

I, per acabar la festa, aprofito per fer-li un top-rope a la veïna de la dreta, la Sin Nombre #11 (6b+).  Aquí hi trobem un inici lleugerament desplomat però potser no tan regletero com l'anterior, seguit d'un tram, també lleugerament desplomat, però on van sortint cantos si et saps moure cap aquí i cap allà. Però aviat arribem a una placa gris compacta, on s'ha de fer una bona tibada d'una llastreta pinçada amb la dreta i una orelleta que s'agafa d'espatlla amb l'esquerra fins arribar a unes laterals acceptables si aconsegueixes posar el pes cap a l'esquerra. El moviment no és evident i m'he penjat per mirar-lo. Després ha sortit, però demana bastant! Després es va fé amb una apretadeta per entrar a la reunió.

Baixant d'aquí el sol s'ha amagat i la temperatura ha baixat ràpidament. Entre la temperatura i que ja porto sis vies, és el moment per recollir trastos i baixar cap al pàrking a la Hermida i allà fer un mos, aprofitant les taules i cadires de les furgos. 

Ha sido un dia redondo, con buena temperatura, buena roca y, sobre todo, buena compañía! Muchas gracias a los y las compañeras por haberlo hecho posible!

 

Finestra de bon temps a Bejes

A molts llocs del planeta la gent s'ha d'adaptar a les condicions meteorològiques per sortir a la muntanya. Segurament a casa nostra som una excepció i podem sortir sempre (gairebé) que volem. Aquí a Cantàbria hi ha dies i dies. Ahir, per exemple, teníem una meteo plujosa. Feia dies que anàvem mirant si hi hauria finestra de bon temps i sí, semblava que avui, diumenge, n'hi hauria. Després d'algun intent per anar a un lloc nou, amb en Simón decidim assegurar la jugada i anar-nos-en a Bejes - Pueblo altra vegada. Ara feia dies que no tocava roca -també perquè durant la meva escapada a Manresa al final no va cristal·litzar res ;)

Avui hem començat per l'esquerra de tot. Ens hem posat a La Covoja (V), que serveix perfectament per començar a entrar en matèria. Fa uns 25 metres amb la qual cosa s'escala bastanta estona!

Escalfat al quintu de l'esquerra de tot.

Baixats d'aquí ens n'anem a cercar quelcom més picantó. Hem fet la Callabrosa (6a). Bona via, com totes les que farem avui! La única pega és que és una mica més curta (21 metres, diu la guia, la més curta). Hi trobem passets de tot tipus. Variada i bonica i es deixa fer la mar de bé.

A la Collabrosa. 

Seguim les passes d'una altra cordada que es coneix bé el sector i continuem amb la veïna de la seva dreta, la Cualmayor (6a). Aquesta és de l'estil de l'anterior, però l'he trobat una mica més dura. Un festival de metres també!

El 6a central, el llarg. 

D'aquí hem canvia de grau i ens hem posat a la Surbutrera (6b). El company hi havia estat una vegada en top-rope i comenta que hi ha un pas bloquero. L'altra cordada també diu el mateix i per això m'hi he fixat una mica quan la feien ells. Amb aquesta informació la via surt ben bé! Al crux s'ha de tibar d'una regleta més xica del que voldries per pujar peus i anar a buscar una punxa per la dreta, pujar més peus i agafar una regleta que permet xapar -creuat, però permet xapar. Ara ve una estirada fins agafar bon canto. El company s'hi ha posat de primer i ha fet algunes volades aquí, la primera una mica més considerable perquè ha intentat fer l'estirada a pillar el bon canto sense haver xapat abans...

A punt d'atacar el crux de Surbutrera (6b). 

Per acabar la sessió ens hem posat a la següent cap a la dreta, Hedrás (6a+). Segons els coneixedors de la zona és similar a l'anterior, cosa que em fa estar concentradet! Té un primer tram amb alguna apretada ja abans d'entrar en matèria. Després, una zona estranya on s'ha d'aprofitar un diedret i unes llastretes xiques per entrar-hi. Després ve una zona d'anar-s'hi posant bé, un xic per l'esquerra de la línia de xapes. Toca creuar la vertical i tirar amunt per terreny més que vertical, intuint on hi haurà bon canto. N'hi ha però s'ha de trobar! Un tram molt guapo i exigent. Després ve una zona de placa que es deixa fer millor del que semblaria i encara ve un desplomet curiós, també amb canto però de mirar-s'ho! Un viot, llarg (30 metres) i ben variat. Segurament la millor de totes les que hem fet! El company s'hi ha posat en top-rope perquè a la via anterior ho ha donat tot i s'ha buidat. Aquí ha hagut d'esforçar-se per sortir-se'n però ho ha fet! 

Acabant la collita de vies a Hedrás.

I amb cinc vies al sarró i un munt de metres escalats enfilem el camí de tornada no sense fer un mos vora un rierol un xic més avall del poble. 

Mentrestant uns altres companys del rocòdrom estaven a Urdón. El sector està abans d'arribar a la Hermida i suposadament hi ha algunes vies assequibles. En aquesta època hi ha sol entre 14:30 i 16:30. Si no fa molt fred, s'hi pot estar. Potser un altre dia!

Hacer temblar las paredes

Sigo con la costumbre de empezar este post en Castellano, esta vez en atención de Simón con quien he tenido el inmenso placer de compartir escalada. Con él hemos coincidido algún dia en el SantaRock, el mejor rocódromo de la Avenida Honduras de Santander ;) 

Hace unos días contactamos para quedar para salir un día y hoy ha sido ese día. Nos hemos acercado a Bejes, donde ambos ya hemos estado una vez porque ahí tenemos trabajo pendiente aún -y lo que nos ha quedado! El caso es que hoy, además, hemos adoptado el grito de guerra "a hacer temblar las paredes" de Simón y sus colegas y que sirve de título para este post. Nos ha traído buenas cosechas!

Passo al Català, qué m'és molt més senzill per piar! Avui hem començat fent la Daniela (V+). Mentre preparo els trastos dubto sobre quantes cintes endur-me perquè la via fa 30 metres. Al final m'emporto les 16 cintes que porto i me'n sobrarà alguna però poquetes! La via és un VIOT amb majúscules. Bona roca, moviments bonics, ben assegurada. No es pot demanar més! El pas difícil està en un ressalt bastant al principi, on s'ha d'investigar una mica...

En Simón, a la primera del dia.

A continuació ens posem a la veïna del seu costat, la Lacasitos (6a). Aquesta és una mica més curta que l'anterior. Hi trobem un parell de passos durs, al primer terç. Un per anar a agafar un bon forat cantellut per les dues mans i l'altre per sortir-ne. El primer tram l'he fet anant a buscar una lateral de dreta per poder pujar peus. El segon l'he fet amb una remada intensa a pillar una altra lateral de dreta. D'aquí encara s'ha d'aguantar per arribar a una fissura diagonal que s'ha de fer treballar tibant cap a l'esquerra (i vens de la dreta). A partir d'aquí, terreny una mica alpí, amb algun pas de díedre i tal. La reunió queda un xic a la dreta de la línia que portem. 

Aquí comencen les dificultats, fins a la zona taronja. 

Després tocava anar incrementant les dificultat, en teoria només una miqueta. I m'he posat a Cualliceri (6a+). Als primers moviments ja es veu que això és una altra història, jeje, tot i que es deixa fer bé. Arriba un primer ressalt curiós que es resol pujant peus poc a poc fins agafar un bon canto. Sortir-ne té el seu què, al final l'opció guanyadora ha estat per la dreta. Un tram d'anar fent i arriba un segon pas dur, on s'ha de fer treballar molt bé els peus. M'ha recordat algun sector Berguedà, per cert! Aconsegueixo superar aquest tram i posar-me sobre un dauet per al peu. Però a partir d'aquí, dubtes i més dubtes! M'ho he mirat per l'esquerra, recte, un xic per la dreta... He fet una apretada i m'han relliscat els peus tot i que m'he pogut recuperar... Però he estat molta, molta estona per trobar la forma de sortir-ne. Al final, un xic per la dreta, aprofitant algun romet lateral que m'ha permès pujar una mica. Tot i això encara queda un trosset dur per la xapa. Al final, agonitzant, he aconseguit arribar-hi. Buff, quin gasto que he fet! Ara queda un passet més, molt més senzill i després un festival de canto bo fins la reunió. La via m'ha semblat molt, molt dura per ser un 6a+ (l'algorisme de TheCrag li posa 6b, veig ara), però és una via molt, molt bonica al mateix temps. El company, que fins ara ha tirat de primer també, ha optat per fer-la en top-rope.  

Placa força més compacta, a Cualliceri.

Canviem de banda i ens n'anem cap a l'esquerra de tot i ens posem a la Butrera (6a). Aquesta és una via molt diferent, de continuïtat, només amb un passet  una mica exigent en un ressalt que té una fissura que costa de fer treballar bé perquè els peus s'han de mirar una mica. Però la resta és un festival! També és una via psicològica perquè va atacant ressaltets desplomats on penses "aiaiai com ho farem" però on van apareixent cantells que permeten resoldre pas rere pas. Tot i que abans ho he donat tot, vaig prou bé i també l'encadeno, de fet senses massa problemes. Gran via també! En Simón també l'ha gaudit tot i que ha caigut en un lloc on s'ha embolicat una mica.

El company, a la darrera.

Amb aquestes quatre vies ben llargues ens donem per satisfets, en part perquè portem prou metres escalats i en part també perquè el sol apreta de valent! Un altre dia començarem per l'esquerra, que hi queden un munt de vies que fan una pinta espectacular!

El grito de guerra nos ha  dejado disfrutar de cuatro vías excelentes, sobre roca excelente. A destacar, las incrustaciones negras que hay de vez en cuando que parecen puestas ahí para que los humanos podamos disfrutar de estas paredes. Ha sido una salida 10, Simón, repetiremos seguro!
 

La primera a Cantabria: Bejes

Hoy escribo la introducción en Castellano en atención a Roberto y Yoli, cordada de Segovia que me han adoptado en el día de hoy por lo que les estoy infinitamente agradecido. Me he acercado a Bejes con tres planes: Plan A, a ver si encuentro un alma caritativa que me deje escalar con ellos. Plan B, hacer alguna ferrata. Plan C, hacer un pateo por la zona, que tiene una muy buena pinta para ello también. Con Yoli y Roberto hemos coincidido durante la (corta) aproximación. Ellos no habían estado nunca en la zona, yo tampoco. Ellos tienen una guía, yo tengo una foto panorámica y entre todos acabamos situando los diversos sectores.

Ellos van al sector Bejes Placas y a mi me parece una excelente idea! Situamos la primera vía, Llauma, un supuesto IV aunque ya se ve claro que habrá que esforzarse mucho más que eso! Ahí es cuando pregunto si estarían dispuestos a asegurarme y recibo respuesta afirmativa. Tengo plan A! Así que voy al coche a coger los trastos y en poco rato (la aproximación es corta, corta) estoy de nuevo con ellos. Y a partir de aquí, sigo en Catalán ;)

La zona on hem estat avui: Bejes Placas, sector "d'iniciació";)

Quan arribo novament a peu de via, en Roberto està fent els primers metres de Llauma (IV). Ja es veu que al principi hi ha un moviment raret i després, a l'entrada de la reunió, n'hi ha un altre. Els quarts són un passeig, normalment. Aquí, no! La Yoli fa només un parell de mesos que escala i gaudirà en top-rope d'aquesta i d'algunes de les posteriors, tot i que tenen passos bastant difícils!

A la primera del dia.

Fem la via tots tres i a continuació ens posem a Milar (V). Aquí hi ha uns passo de força finura en un ressalt llis bastant al principi. Després la via es va deixant fer. Em surt bé, però val a dir que m'ha ajudat molt veure en Roberto lluitar-ho!

Milar (V), segona via.

Seguim la tònica d'anar cap a la dreta i ens posem a Pajolar (V+). Aquí hi ha un parell de llocs on s'ha de llegir bé la roca i apretar una mica! Algun pas plaquero que recorda el Berguedà! La via, com totes les que farem, està molt ben trobada, sobre bona roca i equipament amb químics.

Després d'aquesta és el torn de Panizales (V+), a la seva dreta. Aquesta ens ha semblat més dura que l'anterior!

Apretant una mica més...

A continuació és el torn de Espenillas (6a). Baixant ho miro una mica mentre poso cintes i sembla que es deixarà fer. I la veritat és que és així. Hi ha un tram un xic desplomat i al final d'aquí cal fer una obertura cap a la dreta perquè recte no hi ha res. Després d'aquesta apretada la resta de via és ben amable.

Entrant al desplomet de Espenillas. 

Per acabar la matinal, encara ens posem a El Caleru (V+), a la seva dreta. Sí, hem anat tatxant tot el que hi havia, de forma sistemàtica, jeje. Aquesta via no es veu tan atractiva des de sota i, la veritat, és que no ho és. Té un pas bloquer a la zona del ressalt lleugerament desplomat que està a l'alçada del crux de la via anterior. I, la veritat, és que jo l'he trobat més exigent! Després, a més, hi trobem un parell d'alejes en zona senzilla però amb una mica de vegetació que fa la guitza. La part final torna a ser bonica!

La Yoli opta per no fer aquesta darrera. A les d'abans ha fet fins als passos difícils que estan fora del seu abast, sobretot després que s'hagués fos en alguna de les primeres vies. En Roberto ha anat descobrint els entrellats de cada via, no sense dificultats! I així, sense adonar-nos-en, hem acabat vent sis vietes prou bones! Qui ho havia de dir!!

Ha sido un placer enorme compartir este día de escalada con vosotros! Me he sentido muy a gusto, como si nos conociéramos de toda la vida casi. Muchas gracias! Espero que el arroz de la noche haya sido memorable ;) Hasta la próxima! 

A sobre del poble de La Hermida crida l'atenció aquest esperó... Info aquí!

Peña Ruaba: Milopa al Mallo Estrella

Ahir va ploure una mica durant el dia, però a la nit ha fet una tempesta impressionant. Aquest matí el càmping estava ple de bassals. D'ara en endavant, la previsió era de bon temps així que enfilem cap al nostre objectiu: Peña Ruaba, a fer la Milopa (6b, 350m). Les referències que portem indiquen que el 6b només és un pas i que la via està generosament equipada, made in Sueño Vertical.

Des del pàrking, mirant la paret que regalima...

Seguim les indicacions que es troben a la xarxa per arribar al pàrking a la segona bassa i hi arribem prou d'hora. Hi ha dues furgonetes que hi han fet nit però encara estan preparant-se i nosaltres ho tenim tot a punt a la motxilla així que enfilem el camí fins a peu de paret. Es tracta de seguir la pista una estona més i agafar un trencall que surt lleugerament cap a la dreta. Podeu trobar el track al meu Wikiloc. El corriol ens acosta cap a la paret i aviat toca resseguir-la a una certa distància en direcció est, cap a la dreta. En relativament poca estona som a peu de via. També en relativament poca estona va apareixent gent i més gent, per sort per ells van a la Sendero Límite, gairebé tots. Després en vindran més que es repartiran una mica per les vies de més a la dreta -a la nostra ningú.

La veritat és que, de lluny, hem tingut dubtes si la paret estaria practicable. Amb bona voluntat imaginàvem que la via esquivava les xorreres més importants. Un cop a peu de via veiem que sí, que més o menys es deixarà fer! Menys mal!

Començo amb el primer llarg (V+) i començo esquivant mullena. Passats uns primers metres comença un ressalt vertical, que té bon canto, però on s'ha d'esquivar algun punt que està moll. La roca no és perfecte, però l'he trobat prou bona! Trobem assegurances a dojo, en algun punt massa i tot. A la part final del llarg resseguim una fissura per la placa de la dreta i aviat trobem la reunió.

El primer llarg. El trobem gairebé sec, excepte un parell de zones sense problema. 

El Ramon ataca el segon llarg (V). Aquí hi ha una xorrera que ens obliga a moure'ns un xic més a l'esquerra encara del que demanaria la via. Hi trobem un passet curiós però la resta es va fent prou bé. El llarg fa uns 35 metres.

Segon llarg. Va per l'esquerra de la taca d'aigua.

El tercer surt una mica per l'esquerra. Aquí la roca té un punt de dubtós en algun lloc. Hi trobem abundants xapes excepte en un lloc on, precisament, la roca no convida gaire... Llarg d'anar fent.

Tercera tirada, curteta.

La quarta tirada és una mica més llarga (40m) i de dificultat similar (V), d'anar fent. Res destacable excepte un tram més vertical i un tros on la roca no és excel·lent, tot i no ser bona. Aquí m'ha semblat que un bolt estava a sobre d'una crosta, a jutjar pel so que feien les preses que l'envoltaven en colpejar-les... Potser entra fins a roca ferma, potser no. Com es pot veure a les fotos, fins aquí hem estat a l'ombra, cosa que s'agraeix per no rostir-se tot i que això ha fet que la roca trigués més a estar 100% seca.

Quarta tirada. Anar fent! De tant en tant algun punt bonic.

La cinquena tirada comença amb un tram curt que segueix la tònica dels anteriors i després s'arrampa molt. L'empalmo amb la sisena passant per l'esquerra d'una savina. Per la dreta hi ha bolts però la roca està molla i la savina permet llaçar-la bé. Tinc la sort de trobar la reunió a l'ombra encara!

Vista de la cinquena (i sisena) tirada.

La setena (com, de fet, la sisena) és una tirada de Los Terceros También Existen, de tràmit.

Setè llarg.

La vuitena comença seguint la mateixa línia que portem fins a un bolt vermell que indica que cal trencar cap a l'esquerra. Hi trobem alguns parabolts més en clar flanqueig fins a una canal. Després s'ascendeix una mica fins trobar una reunió a la paret de l'esquerra. La faig per assegurar el segon, però després el Ramon m'assegurarà des de la canal, perquè és com si estiguessis a terra. 

La novena és una tirada molt, molt bonica sobre roca excel·lent (6a, 30m) . Va per la paret més vertical que porta al Mallo Estrella -fins ara es pot dir que anàvem a buscar el Mallo de la Mora. L'itinerari fa algunes ziga-zagues i cal gestionar bé les cordes. De fet, fa moltes més ziga-zagues que les xapes, per sort. També està farcit de bolts, tants que en salto alguns per evitar més ròssec del necessari. Hi trobem diversos trams d'apretar-li, al principi, pel mig i al final. Però sempre es troba la manera d'anar pujant sense haver-se de cansar massa per encadenar. M'ha agradat molt!

La novena tirada és molt bonica -i sinuosa!

Em poso també a la desena tirada, que surt per l'esquerra, a buscar un lloc assequible per superar la barrera desplomada que hi ha sobre la R. Hi trobem força xapes fins arribar al punt on ja s'endevinen les dificultats. Cal agafar canto realment xic per pujar peus i agafar més coses xiques fins que, una mica més amunt, he trobat una regleta suficient per mirar-m'ho. Ara sols toca pujar peus de la manera menys traumàtica possible i ja està superat! Després la via té algun ressalt més i va sempre en tendència cap a l'esquerra. L'entrada a la reunió torna a ser vertical, però amb molt bon canto. Un ressalt bloquero marca la màxima dificultat del llarg. Content d'haver-lo encadenat també!

El llarg més difícil, amb un primer ressalt de presa petita.

El dotzè i darrer llarg és de tràmit, amb uns primers metres més verticals però amb canto generós i una zona de rampa d'anar fent fins a la reunió.

Darrera tirada.

Em moc cap a la dreta, a buscar un lloc còmode per recollir trastos i enfilem el camí de baixada.

Ja des del camí de baixada, veiem les dues basses. 

  

La baixada està àmpliament explicada a la xarxa, però consisteix en baixar per una seqüència de cordes fixes i cadenes fins al coll del Mallo de la Mora. D'aquí, seguir més trams amb cordes, cadenes, etc i trams de corriol fins empalmar amb la via ferrada (aquí hi ha cable de vida d'acer). En general, tot amb tendència l'esquerra (mirant avall) fins que arribem al corriol que travessa la paret cap a la dreta, a buscar el camí pel que hem vingut.

 

L'experiència ens ha agradat! Un love-climb en tota regla, però amb moviments ben bonics sobre roca prou bona. Els darrers llargs són, amb molta diferència els millors, tot i que la part de baix, la que es va obrir primer, no desmereix en absolut. 

 

A Peña Rueba avui hi havia força penya! A pàrking hi havia més de dotze vehicles. La gran majoria, a la via de moda. Segurament hi ha moltes vies boniques. Amb una mica menys d'equipament les vies serien un 10, i no parlo de reduir-lo a la meitat! No descarto gens tornar-hi perquè hi ha molt terreny de joc!