El Faraó - Desig de Sol

Després de molts, molts mesos sense escalar a causa d'una lesió d'espatlla avui en Joan m'ha tret a escalar. Jo no tenia cap preferència en especial: sols demanava que no fos de tibar d'espatlla, per exemple, una placa montserratina. En Joan havia de ser a dinar a casa però tenia la proposta d'anar al Faraó, a fer la Desig de Sol... un xic justet de temps, però podem provar-ho!

Fem l'aproximació pel camí de la Palomera i anem a buscar el collet des d'on es veu el Faraó. Baixem un xic i anem flanquejant pel cami oficial (es veuen marques grogues i vermelles, molt descolorides) i, quan estem més o menys a sota la canal, després d'una espècie de sifon que fa el camí, surt un corriolet a la dreta. Entre arítjols i fent un xic el senglar entrem a una canal i en sortim per l'esquerra quan s'endevina que hi ha possibilitats de fer-ho còmodament. Arribem a peu de via per un terreny un xic descompost i ja veiem tot el recorregut de la via.

Des del peu es veuen els dos parabolts de la primera tirada. Com que jo no tinc ganes de tibar, li cedeixo al Joan el tercer llarg, amb la qual cosa queda tot repartit. Comença en Joan!

La primera tirada, saltant una reunió opcional.

El primer llarg "placa llastrosa" té dos parabolts. Hi ha una reunió que no fem i trobem dos parabolts més que ens porten al peu del desplom. En aquests dos llargs empalmats s'ha de vigilar on es posen les mans i els peus, però no té massa dificultat.

Arribant a la primera reunió.

Començo el segon llarg i comprovo que extraploma de veritat:) Però cap problema, per un artificiero nostàlgic, jeje. El llarg està cosit i gairebé s'arriba a la reunió pedalant: a la darrera xapa, un A0 i uns passets de decisió i ja soc a la reunió.

El desplom desploma! (però els passos són còmodes)

En Joan afrontant la recta final del segon llarg.

El tercer llarg té una sortida de la reunió on cal tibar un xic. Aquí he hagut d'apretar i posar-m'hi bé aprofitant que el Joan ha suggerit el camí. Després ve un tram més tranquil, una zona compacta on cal tornar a mirar-s'ho i tranquilitat per entrar a la reunió.

En Joan, als primers metres (durillos) de la tercera tirada.

Això són cantos!

El darrer llarg va a buscar una savina primer i s'enfila al barret cimer seguint un diedret no massa compacte on he posat un tricam per entretenir-me. La reunió cimera és a la instal·lació de ràpel que ens porta a una vira una vintena de metres més avall. Aquí es va a buscar una aresta senzilla que hem assegurat amb la corda en un burí (del parabolt sols en queda l'espàrrec retorçat).

La baixada ha comportat alguna baralla amb la vegetació, però ha anat raonablemet bé pel que podia haver estat :) Finalment hem arribat a baix i a casa amb temps suficient perquè en Joan atengués els seus compromisos amb un retard mínim.

Faig una valoració molt positiva de la sortida: no he tingut cap molèstia tot i que he procurat tibar el mínim possible. El llarg difícil ha sortit bé... què més es pot demanar?

Lesions...

Porto deu mesos amb una lesió a l'espatlla...

Diria que tot va començar entrenant al rocòdrom: és molt habitual anar flanquejant per fer metres i guanyar pila. La temporada passada feia com la majoria dels habituals, començar per la paret de la dreta i anar flanquejant a esquerra i vaig tenir unes molèsties a l'espatlla esquerra. Aquesta temporada vaig optar per flanquejar a la dreta... total, que he tingut l'espatlla dreta cascada. Les primeres molèsties van ser a finals de novembre de 2010 i vaig deixar d'anar al rocòdrom. Al gener la cosa anava empitjorant, visita al traumatòleg, ressonància i diagnosi: una tendinitis lleugera al supraespinós. Vaig anar fent el que manava el metge però el dolor anava augmentant. La fisioteràpia tampoc no va donar resultat: fes el que fes (escalar o reposar) el dolor anava augmentant progressivament.

A mitjans de juny la cosa estava greu: gairebé no podia aixecar el braç dret. Novament torno al traumatòleg que m'informa que estic fent una capsulitis adhesiva:
Es tracta d'un procés que comença amb un dolor que va pujant progressivament fins gairebé impossibilitar el moviment, sovint sense cap causa especial que ho desencadeni. Després, també progressivament la cosa va millorant fins estabilitzar-se: hi ha qui recupera la mobilitat i hi ha a qui li queda limitada. El procés sol durar entre 12 i 24 mesos!

Total, que em va fer una infiltració de cortisona. Vaig veure les estrelles i l'endemà m'havia d'ajudar amb l'altra ma per posar la dreta sobre la taula i fer anar el ratolí... Però després el dolor va anar baixant i baixant progressivament. Ara la rehabilitació anava ajudant i a finals de juliol el dolor és molt lleuger. Sense rehabilitació vaig millorant fins a finals d'agost quan, un dia, decideixo tirar-li un tronc al gos dels sogres: vaig sentir un crac a l'espatlla i vaig al·lucinar del mal. Total, que tornem a començar, aquesta vegada sense metge ni rehabilitació. Avui l'espatlla ha millorat bastant: no està com abans de l'incident del tronc, però força bé. Total, que demà torno a la roca, passi el que passi!

Lliçó que he après: els flanquejos en desplom són molt exigents per l'espatlla. Són molt freqüents els passos d'hombro i aquests acaben passant factura. Si ets jove, segurament no passa res, però si no n'ets tant...

Artifo a Can Maurí

Després de bastant de temps, tenia ganes de tornar a treure la pols al martell. Al Toni la idea li ha semblat atractiva (malgrat que mai no s'ha posat a un embolat com aquests) i hem anat a Can Maurí a fer una de les vies d'artificial que surten al llibre i de les que no he sabut trobar informació a la xarxa: la Via Número 1, de tres llargs: A2+, A2 i V.

Carregats com rucs ens plantem a peu de paret on, malgrat el sol que fa, bufa un vent fresc que ens farà la guitza durant tot el dia. Em carrego de material i començo. Els primers metres són Ae, amb xapes antigues. Quan es comença a insinuar una fissura, comença la festa. A base de Ps i universals, algunes Vs (alguna de retallada) i algun pla vaig fent. Tot entra bastant bé. Arribo a un punt on crec que em pot anar bé un bong i li demano al Toni que me'n faci pujar. Quan els tinc, veig que potser puc posar un friend... El provo i aguanta. Després, un altre friend. He de reconèixer que m'ha costat deixar la seguretat dels claus però aquí el terreny permet estalviar martellades. Un alien més i ja veig la reunió. Uns passos més, incloent un tascó perfecte, i ja hi sóc!

Comença la festa després dels primers metres de Ae.

Vaig pujant...

... i això extraploma de veritat, tot i que no ho sembla!!

Encarant els darrers metres.

En Toni, des de la R1.

La reunió és ben penjada, sobre tres cargols d'aquests autoperforants. Dos d'ells collen una cadena amb una argolla rovellada. Després de pujar el petate he redescobert la comoditat de la guíndola! A en Toni, aquest llarg li ha servit de Màster Express en tècniques de pedal. Malgrat la novetat, la cosa ha rutllat a la perfecció! Per practicar amb els estreps, no ha jumarejat sinó que ha anat fent el llarg a l'estil clàssic.
Malgrat anar ben tapat, he acabat tremolant. Segur que la por també hi té alguna cosa a veure, però diria que el causant directe ha estat el vent fred que bufava constantment i que el cel s'h anat tapant progressivament.
Parlat de coco i de pors, quan he arribat a la R hagués dit que sí a qualsevol proposta de baixar directament des d'allà. I és que el llarg següent es veu absolutament net! Després, a base de fixar-m'hi, he vist el perfil d'una xapa sobre un sostret... queda clar per on va la via!
Després de menjar, beure, reposar i veure que el company tira com una màquina, tot torna a la normalitat. A la reunió, torno a reordenar el material i em preparo per fer el següent llarg.

Aire sota els peus a la R1.

El segon llarg segur que té moltes menys repeticions que el primer. Al primer hi ha marques clares d'on s'ha pitonat, mentre que al segon gairebé no hi ha cap marca. Començo amb un tascó, un universal i un parell de friends un dels quals en una lleixa horitzontal sense poder-lo veure. El provo i aguanta. Quan el veig, comprovo que ha quedat bé. Després d'alguns passos més, novament un friend horitzontal a cegues. Des d'aquí ja arribo a la xapa i comprovo que més amunt n'hi ha una altra. Poso alguns plans i algunes Vs. Amb les Vs, la història de sempre: cal saber parar a temps, en aquests terrenys més aviat tous. Per entrar a la reunió trobem una tercera xapa.

Aquest llarg és més curt i, per tant, més ràpid que el primer: Al primer he trigat 1h45 i al segon 1h10 aproximadament. No són horaris espectaculars, però ja n'aprendrem més! Com era d'esperar, la segona R és més còmoda que la primera! Mentre he anat fent el llarg, el cel s'ha tapat més i més i deixa anar alguna goteta.

Als primers metres del segon llarg.

Després del sostret de la segona tirada.

En Toni, treient el cap a la part final, ja vertical.

Un descens volat, que ens deixa a bastants metres de la base.

La visió del tercer llarg no convida gens a aventurar-s'hi. M'atreviria a aventurar que, si el segon llarg es fa poc, el darrer no es fa mai. Es veuen dues xapes sortint de la reunió i després, quan el terreny es torna vermellós i descompost sols es veu una xapa rovellada en un tram on el terreny es redreça en vertical. Sense tenir més referències que el croquis de la guia que indica una volta estranya, i havent acomplert l'objectiu que buscàvem, decidim que la via s'acaba aquí i preparem el descens. Despenjo el company i el petate i munto la instal·lació: La reunió és de 3 spits i hi ha una baga envellida que enllaça dues xapes amb un maillon. Deixem un segon maillon i un cordino que lliga la xapa restant... i és que el ràpel s'ho mereix! Amb una sola corda de 70m s'arriba a terra (bastant lluny de la base!), de manera que la corda auxiliar podria haver estat més prima, però d'entrada no ho sabíem!

Torrelletes primaveral

Avui hem sortit amb la Rosa, aprofitant les circumstàncies favorables. Havia de ser un dia radiant i així ha estat! Hem decidit anar a buscar el sol i l'hem anat a trobar a Torrelletes. No és una zona gran, però hi ha unes quantes vies la mar de guapes.

Hem començat per la Rocasana (V+) i aquí he vist les estrelles en un pas d'hombro que hi ha al pas clau de la via. És el que té el calcari, fins i tot a les vies senzilles: Passos de canto a canto amb res entremig. O hi jugues, o baixes :)

A Rocasana.

Després ens hem posat al Díedre de la Figuera (V+) sense més incidents.

Amb la Figuera del Díedre...

Hem anat a buscar l'ombra de l'arbre i hem fet Tela Marinera (V+/6a). Una entrada ben curiosa, amb pujada de peus i tibada de monodit. Després més calma i atacar el darrer mur, que sembla més difícil vist de baix que un cop hi estàs posat.

Tela Marinera!

Per no moure'ns de lloc, a continuació hem fet La Fosca (V+). Entrada més suau que l'anterior i el muret similar o potser un xic més difícil.

A La Fosca.

I, per acabar, hem atacat Pica'm l'Ullet (V). Encara que ja l'havia feta, ha estat també com si fos a vista, i m'ha costat més que les anteriors. Repassant el bloc ja em va fer aquesta impressió l'altra vegada. Més passos delicats que a les altres. Segurament hi ha trucs que faciliten la feina!

Buscant la sortida de Pica'm l'Ullet.

Després d'aquestes vietes hem donat la sessió per tancada. D'una banda, es tractava d'anar retornant paulatinament a la normalitat i, de l'altra, el solet sense airet ha començat a fer-se pesadet :)

Camí de l'Alsina

Portava un munt de temps sense escalar degut a una tendinitis al supraespinós dret. Encara em segueix fent mal en segons quins moviments, però el fisio m'ha dit que ja estava bé de fer el gandul, que ja he reposat prou... Així que avui tocava tornar-hi!

He quedat amb el Xevi, que també està en procés de recuperació d'una lesió molt més llarga que la meva. També fa temps que no tiba i, per tant, la idea era fer alguna cosa tranquila a Gorros. Però el cremallera està fora de servei i, com que no tenim ganes de caminar, pensem alguna alternativa... Ben aviat surt el camí de l'Alsina. El Xevi l'ha fet diverses vegades però no li importa repetir així que enfilem escales amunt fins a peu de via.

Jo tinc molt poca memòria per les vies, però recordava que el primer llarg és durillo així que ens hem escaquejat per la dreta. Començo jo. Al primer llarg hi ha un pont de pedra i uns angles que llaço amb una baga. Amb terreny senzill ja, encara llaço un arbre i busco la reunió a l'esquerra. Tot ha anat bé, però ja he vist que em cal vigilar a alguns dels moviments de díedre. Caldrà buscar alternatives.

En Xevi, a l'inici del segon llarg.

En Xevi ataca el segon llarg. L'inici és prou fi com per haver-s'ho de mirar molt bé. Després ja es tranquilitza. Per situar-nos a peu del tercer llarg atravessem el bosc cap a la dreta i veiem una cordada que està al tercer llarg.

M'espero una estona i ataco el tercer, que resulta ser més senzill del que sembla des de baix. El desplomet amenaçador és, en realitat, una guapada i gens difícil. En aquest llarg trobem alguns passets aïllats però es fa molt bé. L'espatlla ha respost bé, sense cap molèstia.

Al flanqueig d'entrada a la R3.

La quarta tirada comença amb tendència a l'esquerra per terreny finet que es va tornat progressivament més tranquil.

Als primers metres del quart llarg.

Per acabar, em toca la cinquena tirada que ha resultat ser la més guapa de la via. Es tracta d'un llarg finet i mantingut, amb presa petita però bona, i amb una bona colla de metres. Tot plegat fa que sigui un plaer. En aquest llarg he fet un moviment estrany on l'espatlla ha protestat, però en general ha respost bé.

La darrera tirada, un mar de roca espectacular.

Per acabar, resten 10 metres senzills fins arribar al camí. Un cop desencordats mirem l'hora i dubtem si posar-nos a algun altre lloc. Però jo havia de ser d'hora a casa i la via ja ens ha deixat un bon gust de boca a tots dos... Així que hem tirat avall per no haver de córrer.

El balanç de la sortida és prou bo. No hem tibat gaire, però avui es tractava de fer metres i provar motors. De moment hauré d'anar fent sense apretar massa... ja vindran temps millors, espero!

Sant Pere de Vallhonesta i Puig Soler

Avui hem fet una sortideta amb la canalla. Hem deixat el cotxe a l'estació de Renfe de Sant Vicenç i ens hem posat a caminar. Una passejada fins vorejar per sota del Puig Soler i arribem a un revolt on es veu l'ermita de Sant Pere.

Aquí hem agafat la carena que puja al Puig Soler passant per l'avantcim. Fem el cim i gaudim d'unes vistes magnífiques.

Dos de la colla, al cim...

... i dues més, piant com ha de ser!

Baixem del cim per una altra banda on ens ajudem d'unes cordes i retrobem el camí de baixada. Esquivem l'avantcim i ens plantem a l'ermita.

Moni, Sara i Clau, dinant.

Uns quants ens quedem a dinar aquí. Finalment aconsegueixo fer una bona migdiada lluny dels neandertals. Fem unes fotos i tornem avall. Sembla increible però hem aconseguit que les nenes estirin les cames!! Cava, senyors i senyores!

A casa he pogut veure l'ermita per dins. Quina tècnica!

Voltant (més) per Montserrat

Avui he deixat el cotxe a la Vinya Nova i he agafat el camí del pont que comença travessant la torrentera plena de còdols. He anat pujant amb els Pollegons a la dreta amb un camí ben arreglat fins arribar a la part alta de la muntanya. Aquí he anat seguint fins trobar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

Un croquis de la volta feta

He pujat a Sant Jeroni, he baixat un tros del camí dels francesos i he anat cap a la canal del migdia. D'aquí, canal dels micos amunt fins a la miranda dels Ecos.

Em pregunto quina és la llargada del ràpel per baixar
directament de Sant Jeroni cap a la Talaia...

He baixat en direcció cap al cilindre i he vorejat el Montgròs per l'oest. Pel camí he aprofitat per deixar alguna fita nova perquè hi ha algun tram on cal navegar un xic. Per baixar del Montgròs per aquesta banda sempre havia seguit el camí de la Palomera, però avui (finalment, oeoeoeoeeeehh) he trobat el camí que segueix més o menys el peu sud del Montgròs i va baixant cap a la canal del Migdia prop de la Cajoleta. He deixat algunes fites per indicar el trencall perquè les marques porten camí de la Palomera avall. Després d'atravessar la primera gran placa de roca, cal sortir cap a un bosquet a l'esquerra!
Novament he agafat el trencall que porta al coll de Mosset i avall fins a la pista, prop de can Jorba.

Unes bones fites per marcar el trencall (a l'esquerra de la foto)

Aquí es pot agafar un trencall que queda uns metres abans de la pista i que permet retallar camí. Jo no ho he fet i he aprofitat per córrer un trosset per tal de seguir l'horari previst :)
Ha estat un bona volta, intensa!