Lapònia a la Portella Gran

Avui, buscant la fresca matinal, hem anat amb en Pep i en Màrius a fer la Lapònia de la Portella Gran. De fresca n'hem tingut, però també ens ha tocat el solano...

El camí fins a peu de via neix en una fita que hi ha uns metres abans de que el camí de les Portelles s'acosti a elles. Descendim fent ziga-zagues seguint un corriol i alguna fita fins que toca tornar a pujar un xic fins atènyer el peu de paret. (I, just abans d'arribar-hi, algú amb fluixera cerebral i d'esfínters ens ha regalat un espectacle vomitiu força recent... Que poc que costa ser un xic polit!)

Superats els obstacles, arribem a peu de via, en una escletxa que és alhora el final d'un avenc. D'aquí hi surt un aire especialment fresquet que en dies calorosos és benvingut. El començament del primer llarg té una roca patinosa, coberta amb una fina capa de polsim que et fa tenir l'ai al cor tota l'estona. Aviat la via flanquenja un xic a l'esquerra, a buscar una canalera esculpida per l'aigua i encara un xic més, a anar a buscar l'exterior de la roca. Fem algun A0 als primers metres i uns quants més quan la via surt a l'exterior. A partir d'un punt, la roca convida (sense exagerar) a progressar en lliure, sobre una roca suficientment bona, però no excel·lent. La reunió queda un xic a la dreta de la fissura que hem anat seguint.

Sortint de les formes característiques del primer llarg.xxx

Entrant a la canaleta del primer llarg.

El segon llarg és teòricament més senzill, però amb un pas de bloc ben dur per superar un ressaltillo. Durant tota una estona, l'helicòpter dels bombers ha estat fent pràctiques, deixant i recollint persones a llocs cada vegada més complicats. El fet ha estat, però, que no ens sentíem! A la part final del segon llarg hi ha una instal·lació que permetria descendir per l'avenc, fins a peu de via. Pot ser una opció interessant a tenir en compte per una sortida d'aventura amb frontal. 

Un pas on s'ha d'apretar...

La tercera tirada té un rocam excel·lent. Comença un xic per la dreta de la reunió per anar a cercar una línia de parabolts. Aquesta ens mena fins un llavi en lliure d'anar fent. A partir d'aquí hi ha un parell de passos lleugerament extraplomats i amb presa inexistent on hem fet A0. Després, el terreny -especialment un gran còdol- permet tornar a agafar-se a la roca. L'entrada a la reunió, però, és sobre preses ínfimes, on caldrà apretar de valent.

Al tercer llarg, aquí ja amb sol i sobre roca magnífica.

Arribant a la R3

La quarta tirada no té especial interès. Surt per la dreta i continua recte amunt fins al replà abans de la bola final. En un lloc val la pena llaçar una savina perquè no hi ha res i el terreny és força descompost.

La cinquena i darrera tirada torna a ser molt bona. Comencem per l'esquerra de la reunió (a la dreta hi ha una altra línia de xapes) per un terreny vertical amb bons còdols. Hi ha certa distància entre assegurances, però es deixa fer prou bé. Per arribar al cim hi ha una lleugera panxeta, però amb molt bon canto: el tipus de moviments que et deixa ben satisfet!

En Mario, al darrer llarg.

Per descendir, anem a buscar una instal·lació a la banda més o menys oposada per on hem pujat. 50 metres de ràpel seguint l'aresta que mena al coll de les portelles ens deixen novament sobre terreny horitzontal.

Rapelant cap al coll de les Portelles

Ha estat una via interessant. No es pot dir que sigui excepcional, perquè la roca és peculiar en diversos llocs. El primer llarg és especial pel terreny, singular, per on transcorre, tot i que l'escalada no hi és massa agraïda.
 

Esportiva a la Vinya Nova

Avui la Clàudia tenia ganes de tornar a anar a escalar. Davant la proposta d'anar a fer una via llarga amb aproximació llarga o fer esportiva amb aproximació curta, ella, molt assenyadament, ha preferit la darrera opció. Hem anat a la Vinya Nova, així que la caminada ha estat especialment curta :)

Hem començat per la Tobogan (V), perquè la del costat ens ha semblat massa senzilla, jeje. Alguns cantells estan sobadets, però la via es deixa fer prou bé, tot i que cal parar atenció.

A la Tobogan.

Després hem anat més a la dreta, a les vies de la llastra reforçada. Primer hem fet la Super-Llastra (V) i després la Shut the Fuck Up (V+). Cadascuna és més difícil que l'anterior, i l'entrada de la Shut... és fina de debò. Després de la segona xapa es tranquilitza, però.

A la Super-Llastra.

A Shut the Fuck Up (ai, aquest anglès...)

Per acabar, ens hem posat a la Sangre de Toro (V+). Aquí l'entrada és força delicada i el darrer tram també té alguns passos que Déu n'hi do!

La Sangre de Toro, la darrera de la tarda.

Tenia certa preocupació per com respondria la Clàudia, però se n'ha sortit prou bé i les ha fet totes. Només s'ha despentinat un xic a la darrera, però això ja era d'esperar, perquè no hi regalen res aquí (només cal veure les diferències de criteris depenent del lloc on cerquem). En resum, ha estat una tarda ben profitosa!

I, de tornada, parada al Balcó de la Lluna de Monistrol, on l'altre dia vaig veure uns gats (Evolv Defy) a un preu prou atractiu. Està clar que la xica escalarà força millor amb ells que amb els que ha portat fins ara (i que són ni més ni menys que els meus 5.10 liles que, gràcies a la talonera que empeny endavant li han servit raonablement bé aquests dies).

Aquesta tarda hem estat sols al principi. Després ha anat arribant gent, està clar que és un lloc concorregut: a la tarda s'hi està fresquet i l'aproximació és gairebé nul·la, els ingredients bàsics per les tardes d'estiu. Sols hi faltaria una font i l'overbooking estaria servit!

Boy-Roca a l'Elefant

Avui hem anat amb la Cristina cap a Sant Benet. Que recordi, jo no havia fet mai la Boy-Roca, així que la proposta era corregir aquesta mancança. Sabia que el meu estat de forma actual no era l'ideal per anar a aquesta via, però tant se val... De moment és al sac.

La Cristina està molt forta i marca un bon ritme que ens deixa a Sant Benet amarats de suor. Per sort estem a l'ombreta i corre un xic d'aire... que de mica en mica evolucionarà fins esdevenir un vendaval!

Comencem un xic amunt i a la dreta de la trompa. El primer llarg és completament net llevat d'una parabolt un parell de metres abans de la reunió. Poso dos bons merlets, però, perquè això de tenir la corda directa fins al terra fa un cert iuiu... Els darrers metres per entrar a la reunió són els més difícils del llarg. De fet, sembla que pertanyin al segon i que algú hagi situat la R1 fora del seu emplaçament lògic: uns metres abans seria, a més, força més còmode.

El segon llarg surt un xic per la dreta de la reunió i es manté per la dreta de l'aresta. És més dificíl que el primer i per això té dues xapes en els 30m de recorregut. Llaço un merlet després del segon parabolt perquè hi ha una bona excursioneta fins la R. Val la pena anar navegant un xic a dreta i esquerra per trobar els còdols més grossos...

La Cristina al segon llarg.

La tercera tirada és l'estrella de la via. El començament és un xic arrampat però amb bon canto fins a trobar un pitó que no es veu des de la reunió. Després el terreny es posa vertical i anem trobant parabolts. Mentrestant, el vent ha anat pujant d'intensitat i et fa trontollar en algun pas, cosa que no ajuda precisament: Aquí ja cal tibar de valent! Jo vaig aguantant fins una franja horitzontal, on m'ho he de mirar un xic de peus. Em penjo per no fondre'm massa i aquesta serà la tònica a partir d'ara. En algun lloc fins i tot m'ajudo del metall perquè no tinc ganes de fer cap tibada més burra del compte... Als darrers 3 o 4 parabolts la cosa afluixa un xic i permet gaudir més de l'escalada. L'he trobat un llarg (30m) força dur: cal molta continuïtat per engalomar-lo a vista, cosa que és precisament el que més em manca ara per ara. Però hi tornaré algun dia!

Lluitant (encara) al tercer llarg.

Als darrers metres del tercer llarg.

A la quarta tirada trobem un parabolt, visible a uns metres des de la reunió. Amb bona vista, també es veu el segon, que queda un xic a la dreta del que seria la vertical de la línia. Sort que la Cristina té la vista més que bona, que sinó m'hagués embarcat recte amunt! En aquest llarg el vent està a punt de tombar-me literalment en algun punt i pujo amb força tensió. Per sort, hi ha suficients parabolts (4, diu el blog de l'escalatroncs) per anar marcant el camí. La R4 queda al peu del ressalt final.

Fent els llargs anteriors ens hem preocupat un xic per la negror que es veia al pla de Bages, i és que hi havia unes bones cortines d'aigua no massa lluny i uns núvols força sospitosos al damunt nostre...

Està clar que eníem motius per preocuparnos... Per sort no ens va ploure!

El darrer llarg és força curt. Els primers metres són un xic més drets, però la roca, com a tota la via, és excepcional. Trobem una reunió cimera amb dos parabolts, que no fem, després un altre parabolt i encara un spit més havent ja superat el cim pròpiament dit, que és on m'aturo intentant fugir -inútilment- del vent.

Des d'aquí fem una desgrimpada delicada per la força del vent i baixem per una canal a anar a buscar unes plaques. Algunes fites ens indiquen el camí a seguir. Quan arribem a un corriolet, el seguim en direcció a la Prenyada i aviat som al camí ben marcat de l'ermita de Sant Salvador. 

El resum seria: una via sobre roca excel·lent, amb força aire entre assegurances allà on la dificultat baixa de V. El tercer llarg és força difícil, de continuïtat, i més que vertical. Val la pena portar alguna baga per llaçar algun merlet.

Dues sargantanes a la Gorra Marinera

Avui ha estat un dia molt especial: l'estrena de la Clàudia fent via llarga! Des de xica que l'havia portat a fer esportiva, això sí, molt de tant en tant. Feia dies que li havia proposat d'anar a fer una via i estava ben animada. Triar la via no ha estat massa senzill: bona roca, reunions còmodes, escapatòria senzilla... Total que em va venir a la memòria la Gorra Marinera i la via Sargantanes.

Diria que hem trobat la via, tot i que no n'estic segur al 100% perquè a la zona hi ha un munt de vies properes. Hem començat per l'esquerra d'un forat característic. Uns primers metres més verticals porten a una reunió esportiva. Segueixo uns pocs metres més fins una altra reunió, al peu d'un nou ressalt més vertical.

A peu de via he fet una explicació força detallada de tot el procés, especialment del protocol a seguir quan el primer s'ha lligat a la reunió... Però ara és l'hora de la veritat! Aviat comença a pujar, treient cintes, i en poca estona és a la reunió. Bé! Hem quedat que a la primera reunió decidiríem si tirar amunt o avall, però la Clàudia ho ha vist clar per seguir. El fet que la reunió sigui raonablement còmode i sense pati segur que ha ajudat!

Primer llarg, sortint del ressalt.

El segon llarg comença amb un tram més dret, assegurat exhaustivament, i segueix després per terreny més arrampat, amb la mateixa densitat d'assegurances. Tot i que porto piles de cintes, no vull abusar del segon de cordada i xapo el que em sembla convenient.

Al segon llarg, bona roca i una mica d'ambient.

El tercer llarg és més arrampat i ens porta fins una bona vira terrosa, a l'alçada de les runes de l'esquerra. Entremig trobem alguna reunió que no cal  fer. És una tirada de tràmit, però a la Clàudia li ha agradat igualment

La tercera tirada, força llarga i més arrampada.

La quarta tirada és la cirereta del pastís. Comencem per terreny arrampat per anar a cercar la vertical i, des d'aquí, flanquegem cap a l'esquerra posant-nos damunt el buit de la bauma. Aquí m'entra algun dubte sobre si la Clàudia passarà por... però no! Ha anat fent, ben decidida, i ha encarat sense despentinar-se uns passos ben verticals on cal tibar una mica i posar-s'hi bé, abans d'entrar a la reunió per terreny ja més amable. Encara que hagués pogut continuar fins al cim, he preferit fer la R aquí, ja que es pot controlar millor l'evolució del segon... i a més, així practiquem els canvis de reunió i el seu desmuntatge.

Iniciant el flanqueig a la quarta tirada...

... i sortint de les dificultats del llarg.

La darrera tirada té un ressalt un xic més dret, però la presa és prou abundant com per no haver de patir gens.

Treient el cap a la cinquena tirada. Aconseguit!

Gaudim una estona del cim i ens n'anem a cercar la baixada. Per descendir cal anar a buscar una savina al vessant oposat per on hem pujat i anar desgrimpant fins una instal·lació de ràpel que queda per sota d'un segon bosquet penjat. Entremig hi ha un parabolt que he fet servir per reunir-nos (no ens hem deslligat) i assegurar el seu descens fins la instal·lació.

Amb la Clàudia havíem practicat algun ràpel, però avui anava de debò. Per assegurar el tret li he deixat pre-muntat el reverso i he baixat primer per desembolicar les cordes. A continuació ha baixat ella, la mar de bé i feliç.

Descens amb un ràpel d'uns 30 m.

Després de recollir la corda encara hem fet una sessió pràctica de com muntar reunions, aprofitant una xapa i un tricam que hem posat en un bon forat. Hem llaçat merlets... vaja, tot el que cal per anar pel món amb garanties. Un altre dia, a practicar amb friends i tascons!

El que ha estat el nostre objectiu d'avui.

I hem baixat, tot xino-xano, fins al monestir, ara ja buit de turistes. La sortida d'avui ha estat una experiència molt intensa per tots dos. Segur que repetirem!

Micos i Gorros

Aquesta tarda hem quedat amb en Toni i en Joan per anar a fer unes vietes. Com uns senyors ens plantem a St. Joan amb el cremallera i comencem la passejada fins la cara del mico, una nova agulla que avui afegeixo a la meva colecció.

Intentem localitzar l'Escalada Virtual, però la descripció que portem -o la interpretació que en fem- ens menen a la Infidel. Totes dues de xapes grogues i estils similars encara que sembla que la Virtual ha de ser millor.

A la Infidel començo fent el primer llarg, enfilant-me al bloc característic. Els primer metres són els més verticals. Després el terreny s'arrampa fins la R. És el millor llarg de la via.

Segueix en Toni en lleugera diagonal cap a l'esquerra. Creuem una via clàssica que té pinta de ser interessant -i amb equipament menys generós.

Després surt en Joan amb la intenció d'empalmar els dos darrers llargs. A la reunió dubta (la ressenya que portem marca cap a la dreta) però la línia groga ens porta cap a l'esquerra, per una fissura descomposta. Després passem a la placa i anem fent fins al cim. Amb cordes de 60 s'arriba i el fregament és raonable (?)

En Joan, al tercer (i quart) llarg.

En Toni, lluitant a la fissura després de la R3.

Del cim baixem amb un ràppel curtet fins a un collet. Des d'aquí seguim per la mena de carena que fa i baixem per una canaleta cap a la dreta. Poc a poc ens acostem a la paret del Gorro Frigi, on volem fer la Òptima.

Descendint de la cara del mico.

A la part més baixa de la paret hi trobem una línia de burins, amb algun parabolt intercalat fruit d'alguna restauració més o menys actual. Té bona pinta! La nostra via comença més a l'esquerra.

Novament començo jo i torno a tenir el plaer de fer el millor llarg de la via. Començament vertical, més interessant sense boix ;) i després una bona placa fins la R1, amb la decepció de comprovar que s'hi arribaria caminant per l'esquerra. Però és un bon llarg.

Jo mateix, començant la Òptima.

En Toni fa el segon, sense massa interès, seguint la línia de xapes grogues. En Joan ataca el tercer, una cutrada per terreny descompost on te la jugues si vols fer-la sense tocar ferro. Aprofito que la corda em ve de dalt i faig veure que la roca aguantarà... i ha aguantat. 

Terreny descompost i vertical al tercer llarg.

El començament del quart llarg també és guapo, però el tram interessant es fa curtet. Ben aviat som al cim.

El resum seria: a la Cara del Mico segurament la més interessant deu ser la Terestel. Caldrà anar-hi algun dia. L'altra que hem creuat també es veu maca. La que hem fet nosaltres només té el primer llarg que valgui la pena. De la cara oest del Gorro Frigi m'he de mirar altres ressenyes a veure si n'hi ha alguna d'interessant. A destacar el sobreequipament de les dues vies que hem fet, però això ja ho sabíem...

Can Jorba

Aquesta tarda hem anat a can Jorba amb en Pep. Resulta que encara hi quedaven alguns racons verges i darrerament s'hi han obert unes vies i en Pep, tot i que ja hi ha fet alguna visita, tenia ganes de fer-ne alguna.

Hem començat escalfant al sector columpi, amb la via de la Marta (V+), una via llargueta i prou maca. Està un xic sobada al principi i en algun pas puntual. És qüestió d'anar fent fins un ressaltillo un xic més fi on cal vigilar. Bona per escalfar i diria que no l'havia feta, com a mínim en els darrers 15 anys...

Gaudint d'un festival de metres a la de la Marta.

A continuació en Pep proposa fer la Lady Sue (6b) fins dalt, a la placa que queda a l'esquerra de l'anterior. L'entrada està molt, però que molt sobada i, a banda de tibar com cal, cal estar atent a possibles relliscades. És a dir, res del que m'interessa en aquest moment, així que jo la faig en top-rope. Surt sense massa complicacions, però apretant més del que caldria si la roca estigués en el seu estat natural.

Més metres encara, fent la Lady Sue fins dalt de tot.

A continuació passem al sector nou, entre la Lady Sue i el mur de les lamentacions. Comencem per la via de més a la dreta, de nom desconegut i dificultat més probable 6a+. Li veig possibilitats, així que m'hi poso per sota. La roca és dubtosa en algun punt, probablement li calguin repeticions. Cal anar buscant el camí més senzill, navegant un xic, però surt sense massa complicacions. Bé!

Ambient atlètic al 6a+ de la dreta de tot.

Aquesta via comparteix reunió amb una altra (6b) i també ens hi posem. En Pep la treu, però aquí ja s'ha de tibar un xic més. Prefereixo no apretar massa, així que m'hi poso amb la corda per davant. Té un tramet ben vertical (o més) i algun pas de presa petita i em penjo en un punt per no forçar massa. Els passos surten, però segurament és la més exigent que hem fet avui.

En Pep al 6b del mig.

Per acabar, en Pep ataca la via que surt a l'esquerra (6b+). Comença per l'indret d'una fissura lleugerament desplomada que cal creuar cap a l'esquerra entrant en una placa ja menys vertical. Hi ha algun forat bo però cal tibar-li de valent. En Pep treu els passos, però jo opto per mirar-m'ho des de baix, que per avui ja n'he tingut prou.

Havent superat l'entrada difícil de la darrera via.

I ens en tornem, amb un bon nombre de vies fetes, algunes de prou llargues!

Pastereta: Díedre Bonington + esportives

Avui amb en Pep hem fet una matinal a Montserrat. Com que no volíem passar massa calor, hem enfilat a la cara oest de la Pastereta. L'objectiu, el Díedre Bonington, que no ha fet cap dels dos, i/o alguna altra.

Localitzem l'inici de la via. Al mateix peu hi ha una parella que està fent les vies esportives que hi ha a la dreta. Tenint en compte el gafe que porto darrerament, hi havia la possibilitat de trobar la via farcida de cordades, però hem estat els primers!

Començo jo el primer llarg. Al principi cal enfilar-se a un sòcol. La primera xapa queda un xic amunt i la vegetació no convida massa a fer l'indi, sobretot tenint en compte que no hi ha res per aturar una possible relliscada. Amb una mica de tensió xapo i encaro el ressalt. Les tres primeres xapes són de mirar-s'ho. De fet són el pas més difícil de tota la via i no és pas perquè t'agafa en fred sinó que cal tibar-li més del que tocaria pel grau oficial (V). Superats aquests metres, la cosa es suavitza fins la R1, a la repisa, amb dues anelles i un parabolt.

El segon llarg és un canvi de reunió. El fa en Pep, qui també ataca el tercer. Aquest comença per una placa arrampada, on cal posar-li morro fins la primera xapa, a sobre d'un llavi, força amunt. El terreny és fàcil, però cal estar atent. A partir d'aquí la cosa es redreça i cal tibar bo i cercant l'indret més assequible. Aquest tram està ben protegit i la roca, malgrat l'aparença, resulta prou sòlida.

En Pep al tercer llarg.

Ataco el quart i darrer llarg sortint en diagonal a l'esquerra de la R3, a buscar la primera xapa un xic amunt. Abans de la segona trobo un forat on hi poso un tricam blau perfecte per assegurar un passet finet. A partir d'aquí ja no cal patir: trobem xapes i un pitó a la fissura just quan entren els dubtes. El llarg s'escala en placa pràcticament fins al pitó. Aleshores aprofitem la fissura i en algun moment la paret de la dreta. Algun moviment més atlètic i aviat sóc a la R4.

Encetant la quarta i darrera tirada.

Des de la R4, vista de la placa -més que díedre- Bonington.

Des d'aquí hem rapelat fins la R2, hem desfet la vira caminant i hem fet un segon ràpel fins al peu de via. Suposo que és possible rapelar des d'algun arbre a prop de la R2 fins a terra, estalviant-nos la vira, però nosaltres hem preferit seguir la descripció que portàvem.   

Com que és d'hora, aprofitem per fer un parell de vies esportives amb la corda doble, com bons alpinistes. Primer ens posem a Janis Joplin (V+). La via té un inici vertical amb molt bons cantos i bústies fondes, d'aquells que fan escola. Després, el terreny s'ajeu un xic i l'escalada esdevé més fina però més tranquila fins la R, que comparteix amb la Te de Roca (6a+), que ha estat el següent objectiu.

En Pep a Janis Joplin.

En Pep treu l'entrada de la Te de Roca prou bé i jo m'animo a fer-la des de baix... és la meva via més difícil d'aquest any! La veritat és que cal tibar i posar-s'hi bé fins superar una vira vermellosa, just ensumant la llastra que hi ha a la dreta. A partir d'aquí la via perd un xic de verticalitat alhora que perd canto. Però navegant un xic va sortint i aviat sóc novament a la reunió. 

Jo mateix a Te de Roca.

Tot plegat ha anat prou bé i l'esquena no ha protestat, cosa que és un molt bon senyal. El dia de la Miranda del Príncip em va quedar el dubte si era l'aproximació o les maniobres de corda les culpables de les punxadetes. Avui he fet totes dues coses i m'he contorsionat i he tibat força al 6a+ i, de moment, no hi ha conseqüències... que duri! Un matí ben aprofitat i dinar a caseta... la combinació perfecte.