Matinal moianenca

Les previsions per avui no eren massa -o gens- bones, així que ens hem deixat aconsellar pels homes del temps i no ens n'hem anat massa lluny. En Ramon s'ha endut la Bony perquè estirés les cames i nosaltres ens hem acostat al Revolt de l'Àliga, per variar.

Hem començat fent la Pep Tatoos (V+) que dóna una nova dimensió a la paraula "sobada" i a continuació la de la seva dreta, la Squamish (6a).

En Ramon a Pep Tatoos.

 En Ramon a Squamish.

Després jo tenia ganes de provar una via que es va obrir fa un temps a l'esquerra de la Stradivarius i de la que no en tinc dades. Serà la via xxx (6b?). La via comença per roca bastant dubtosa fins agafar un canto a la punta del desplom. D'aquí he pogut xapar però estirant-me un munt! La sortida d'aquí és rara i ho he resolt anant per la dreta. La segona es xapa bé però has de posar-te bé, amb poca cosa (o res) de mans i bons peus. Aquí la via es posa ben vertical i cal anar buscant. D'entrada no sembla que hi hagi res, però van sortint regletes i algun cantet que permeten anar pujant. Des de la darrera xapa s'endevina millor canto un xic cap a l'esquerra i fent un arc s'acaba d'arribar a la R. Al primer intent m'he penjat per mirar-me els passos perquè no eren pas evidents. Després li he fet un segon pegue i ha sortit però m'ha deixat infladet.

 En un dels meus pegues a la xxx.

I un dels del Ramon.

Per acabar, ens n'hem anat cap a l'Àliga, a fer la Matador (6a+)  que jo havia fet fa temps. Aleshores la vaig encadenar a vista, lluitant a mort. Avui no ha estat possible i m'he hagut de penjar a la darrera xapa! La veritat és que és una via guapa, però rarota i dura: comença amb cantos raonables, malgrat que ja desploma un xic. Després cal anar a buscar la fissura i aquí comencen les contorsions. Cal saber aprofitar la fissura, empotrant la mà i obrint peus en díedre. A l'alçada de la darrera xapa val la pena acabar d'obrir-se en X i obrir bé el peu dret. Jo no l'he obert i he quedat mal posat, el que ha obligat a penjar-me. Veig que en comptes d'anar endavant, vaig enrera... En fi! (Ara, mirant les ressenyes del gemi, veig que la graduen de 6b i no de 6a+ com marca al peu... Això quadra meś. )

Abans que la Matador s'emboliqui massa.

I després d'aquesta hem decidit que ja en teníem prou. Hem plegat trastos i tornant hem aprofitat per collir alguns rovellons ben xulos -anant ja havíem vist que hi hauria possibilitats, jeje.

Excelsior a la paret de Sant Jeroni

A la paret de Sant Jeroni no hi havia escalat mai fins ara fa unes setmanes i avui hi hem tornat. M'hi ha acompanyat l'Ernest a qui també li va semblar prou interessant l'altre dia com per tornar-hi i fer-ne una altra. L'objectiu d'avui ha estat la Excelsior.

Val a dir que el dia no prometia res de bo. Quan hem aparcat el cotxe hi havia una boira pixanera que ens feia témer que trobaríem la roca molla: la carretera ho estava i la vegetació regalimava... Però ens hem decidit a tirar amunt i l'hem encertat força! Arribats al coll del Migdia ja endevinem que trobarem la roca seca, però també hem vist que el dia no s'aixecaria massa i hem acabat d'enfilar a peu de via, on hem arribat amarats de suor: la combinació de pujada intensa i 100% d'humitat no admet altra solució!

La via comença amb un primer llarg exigent que ataca l'Ernest. Començament finet fins a la primera xapa i després un tram d'anar fent. La segona xapa costa de veure però hi és -a distància raonable! Es va fent prou bé fins que el terreny es redreça una mica i aleshores cal començar a negociar els passets: preses romes o que miren avall de mà i el mateix per als peus, però que es deixen anar pujant movent-se adequadament. Ens havien comentat que potser faltava un clau, però ho hem trobat tot a lloc. Al final de la fissureta la via es decanta a la dreta, cap a la placa i aviat hi ha la R1. Un llarg de finura però que s'ha deixat fer prou bé!

L'Ernest, al primer llarg.

 Jo mateix, arribant a la R1 ben tapadet...

El segon llarg comença en diagonal marcada cap a la dreta, a cercar un muret vertical. Per abastar-lo hi ha un trosset de roca dubtosa i hi ha un pas de decisió fins aconseguir agafar una bona i gran pedra fosca característica a la que he arribat un xic per l'esquerra. Hi ha uns passos verticals i de tibar-li i després es tranquil·litza força. Per acabar d'arribar a la reunió hi ha algun parabolt que permet anar suficientment tranquil.

A buscar l'esperó de la dreta. Roca dubtosa abans de tibar-li.

La tercera tirada surt cap a la dreta, a buscar un forat que es voreja per la dreta. Hi ha algun pas de mirar-s'ho per superar-lo i després cal tornar cap a l'esquerra, fent una ziga-zaga que passarà factura amb el fregament. Un cop a l'esquerra torna a haver-hi una zona més vertical i delicada, però es fa prou bé sense sorpreses.

La boira ha estat la nostra companya durant el dia.

La darrera tirada em feia respecte per la distància entre assegurances. Es surt de la reunió un xic cap a l'esquerra a buscar el fil d'una aresta incipient on el terreny es redreça. Al principi hi ha molt bon canto i només escasseja cap al final, on cal algun moviment delicat. Després es va amb tendència cap a la dreta i van apareixent algunes xapes però també algunes preses força dubtoses. En un lloc pensava que ja només quedaria el pont de roca que marca la ressenya de l'Escalatroncs, però encara ha aparegut un parabolt més, cosa que s'agraeix. El pont de roca està en una fissura horitzontal que es troba un parell de metres per sobre de la xapa. Portava els tricams per si de cas, però he optat per llaçar el pont, que no és cap meravella, però serveix. A partir d'aquí el terreny és prou senzill per no haver de patir massa.

A la darrera tirada.

A la R4 fa airet i ens posem mans a l'obra per preparar el ràpel, no sense abans fer una selfie...

Per variar, una fotocim, que es vegi que també sabem fer selfies!

... i avall que fa baixada!

Una bella vista de l'ambient de la via. Dos
ràpels ens deixen a peu de via.

El resum seria: una via molt bona, amb roca bona excepte en algun lloc puntual. Correctament assegurada i ràpida de fer. El llarg més difícil és el primer, on cal finura, però no apreta excessivament. Les altres tirades són disfrutones. Diria que hem trobat algun parabolt més del que marca la ressenya que portàvem. Via recomanable!

Viatge Apatxe a la Pastereta

Havíem quedat amb l'Ernest per anar a tancar un dels nostres projectes de fa temps. Després d'aclarir a quin d'ells dirigíem les nostres passes, avui ens n'hem anat a la Pastereta, a fer el Viatge Apatxe. Feia temps que l'havíem deixat aparcat -esperava una ocasió per poder gaudir-la adequadament. Avui feia bona temperatura i l'hem gaudit plenament!

A la xarxa hi ha informació prou bona. El primer llarg és senzill. Hi ha qui el fa a pèl, però nosaltres ens estimem molt la nostra pell, així que el fem com toca. Trobem un parabolt al mig i una savina que fa de bon llaçar.

 El primer llarg, de tràmit, ens acosta a l'objectiu.

El segon llarg comença en diagonal a l'esquerra amb uns passos molt finets. Després va apareixen una mica més de canto, però tota l'escalada és d'equilibri, buscant els peus adequats, sovint més petits o amb més pendent del que voldríem. Però es va fent, navegant cap aquí i cap allà. El pas més difícil és a un parell de xapes de la R2, on jo he xapat primer i me n'he anat per sota i l'esquerra per abastar un relleix on gairebé s'acaba la dificultat del llarg. Molt guapo!

 Finura montserratina al segon llarg.

L'Ernest fa el tercer, que comença amb la mateix tònica que l'anterior però un xic més vertical i, per tant, més difícil. Sortosament, apareixen algunes bústies de bon agafar, però també s'ha de navegar, com al llarg anterior. A la meitat hi ha un passet de mirar-s'ho una mica, on cal desviar-se un xic cap a la dreta. I l'entrada a la reunió torna a tenir el seu interès.

El quart llarg comença amb un pas vertical de mirar-s'ho ben bé. Jo he anat un xic per l'esquerra de la reunió i després d'uns metres ben concentrat m'he trobat ja en terreny més suau. De seguida és qüestió d'anar fent, gaudint de la bona presa. Trobem alguna xapa prou allunyada sense que la dificultat hagi minvat gaire i després ja s'entra a la rampa que ens portarà a la R4. Aquí encara m'he saltat el darrer parabolt i una savina ja llaçada que descobrirem baixant.

 Arribant a la R4.

El cinquè llarg ataca el mur final, ben vertical i amb un pas desplomat al final. El començament és el més dur. S'arriba a xapar la segona sense dificultats i la dificultat està en arribar a la tercera. Després la via se'n va marcadament cap a la dreta, amb bon canto malgrat l'espectacularitat dels moviments, verticals o més. Val la pena posar una cinta extensible a la xapa de més a la dreta, perquè la via torna després a l'esquerra. En aquest tram també hi ha bona presa (fonamentalment forats) i cal superar una gran pedra marron anant per sota i la seva esquerra. Canto generós també per arribar a la panxeta final i per superar-la cal cercar un bon lloc per pujar peus, un xic a la dreta de les xapes, amb presa xica de mà. Per assegurar-me a mi, l'Ernest s'ha despenjat fins la R4, que s'està més còmode que des de dalt. La vegada que vam fer el Kraken també vam fer-ho així.

  Al mur final.

Des de la R4 hem rapelat fins la R2 d'aquí a la R1 i d'aquí a peu de via. La via ens ha agradat molt. Hem trobat un xic més difícils del que ens esperàvem tant la segona com la tercera tirada. La darrera, per contra, no ens ha semblat difícil: permet reposar buscant una mica com fer-ho. No m'he inflat, si bé és cert que anava de segon i això ajuda i molt!

Pel que fa a la logística, hem deixat trastos al peu i a la R1 perquè no sabíem com aniríem de temperatura. La veritat és que hem fet els llargs en màniga curta i ens hem tapat a les reunions, és a dir, temperatura ideal!

La darrera abans del canvi d'horari...

Avui hem tornat a anar a la banda dreta de The Mamas and the Papas, a aprofitar la darrera tarda "llarga" abans d'entrar al depriment horari d'hivern. Pensàvem que podríem fer la Del Blai (IV+) com a primera del dia, però no ha estat possible perquè no portàvem els friends que li calen... Total que hem fet un puja-i-baixa ràpid...

Per tant, ha toca escalfar amb la que es deixa, la Peluts No (6a). L'altre dia la vam fer i avui hi hem tornat amb la confiança que dóna saber de què va. Maca.

La primera real del dia.

Després, ens hem posat al 6b de la seva dreta, que l'altre dia no vam poder atacar perquè la foscor ens va atrapar abans d'hora. S'ha de tibar fort a les primeres xapes, després hi ha un pas de decisió per arribar a una franja i queda una remada cap a la dreta per sortir de la panxeta on sembla que hi hagi d'haver el passet mirant-ho de baix. Però el més difícil és a la part de baix! Està prou bé!

Fent els deures, avui sí!

Deprés hem fet la Llunàtics (6b). Fa temps la va fer el Pep i em va semblar que havia de ser molt xula. Avui m'hi he posat per primer cop i confirmo que és guapíssima. Malgrat que sembla xunga, hi ha relativament bon canto i si l'encertes vas prou bé! El començament és una placa amb forats verticalota però molt agradable de fer. Per arribar a la franja hi ha un pas llarg guapíssim i s'arriba a una mega-pedra a la dreta on es tiba molt bé per pillar una bústia boníssima. Aquí cal passar un xic cap a l'esquerra i fer una pujada de peus per pillar una bústia fina que baixa una mica en diagonal on els dits queden ben encastats. Després algun pas de decisió i uns passets de finura quan sembla que estàs salvat. Molt maca!

Al començament agraït de la Llunàtics (6b).

Baixant he aprofitat per deixar alguna cinta per provar en top-rope la Herri-Batasuna que va per la seva dreta. La guia diu 6b+, però ha de ser un error perquè he fet 6c molt més senzills! Una placa de roca patinosa a les primeres xapes, amb passos llarguíssims sobre bústietes mínimes, després uns metres assequibles i un interrogant important més amunt. La sortida del desplomet, curiosament, l'he vist i fet, però la resta ni de conya!

Com un porquet a Herri-Batasuna. Si algú me l'explica...

I després d'aquesta hem plegat els trastos i cap a casa!

Mamas i Papas Dreta

Aquesta tarda ens hem a acostat a The Mamas and the Papas amb en Ramon. Hem fet una vieta de les guapes al sector clàssic de l'esquerra, la #7 (V+) ben llarga fins dalt. Dificultat concentrada en tres ressalts: al principi, mig i final de la via, el darrer ben curiós. Serveix per escalfar una mica.

La primera del dia, per escalfar.

A continuació ens n'hem anat a la dreta, on havia estat una vegada fa molt de temps. Aquí hem decidit fer la Uriuri, un V+ a la dreta de tot. No té massa interès i està equipat amb parabolts al principi i burins després. Al mateix lloc hi comença un 6b que deu tenir com a únic interès les dues primeres xapes perquè després és pràcticament igual que l'anterior -o això ha semblat. No ens hi hem posat.

En Ramon, a la Uriuri (prescindible).

Després hem fet la Peluts No (6a), que comença uns metres amunt d'una rampa. Aquí s'ha de tibar força més i buscar bé perquè n'hi ha però no en sobra -ja m'enteneu!

A la Peluts No. Aquí ja s'ha de tibar!

A continuació hem fet la Penya Basurilla (6a+). Aquesta comença des de baix, amb un muret de bon canto. Passada la tercera xapa hi ha una apretadeta fins la franja i després hi ha la panxeta que cal saber negociar. He pujat un moment a investigar, he vist el que tocava i he desgrimpat fins un bon repòs. Després ja l'he atacat amb decisió i èxit :)

Als primers metres de Penya Basurilla.

Baixant he deixat cintes a la #7 (6b) per fer-la després. Però mentre el Ramon ha fet la Penya Basurilla s'ha anat enfosquint tant que ho hem hagut de deixar estar... El núvol que tapava Montserrat ens ha avançat (més) el final de la jornada, què hi farem! Però han caigut quatre vietes prou maques. La millor, la Penya Basurilla. De la #7 val a dir que es veu tomàquet als primers metres. [segurament amb llum es veurà més clar :)] La panxeta també es veu curiosa, amb alguna remada llarga. Un altre dia veurem!

Vallirana Matinal

Després de molts dies de no veure el sol, avui ha donat gust poder sentir els seus rajos sobre la pell i gaudir d'un cel sense núvols. Amb en Pep i en Mario ens n'hem anat cap a Vallirana: a mi m'hi queda molta feina per fer i ells tenen ganes de fer alguna de les darreres vies que s'hi han obert.

Hem començat fent la Martina (V/V+). Comença per un díedre, segueix per placa amb roca que suposo que s'anirà netejant i acaba amb una bavaresa on cal tibar-li amb decisió i que probablement li posi el plus al V.

Fent la Martina, bona per començar.

A continuació, hem fet la X-six (V+), que va per un díedre curiós. Des de sota sembla que la via hagi de tenir tomàquet en algun punt. Però sortosament va apareixen canto quan més falta fa. Això i saber aprofitar ambdues parets fan que aquesta sigui una via preciosa, més espectacular que difícil.

Diversos moments a la X-six, estètica i recomanable.

Baixant de X-six, m'he mirat en top-rope una mica la seva via veïna, la Lamentaciones (6b+). A la ressenya, en Fernando li posa l'anotació de "bloc", perquè té un pas bloquero que déu n'hi do. He mirat una mica com fer-la per si algun dia li tinc ganes. M'apunto que a mi m'anaria bé anar per la dreta, seguint una fissura cega i anant a caçar un canto a la seva dreta. Per intentar avui m'ha cridat més l'atenció la Gertrudis (6b) i m'hi he posat. El començament és suau però aviat es torna plaquero. Els cantos conviden a anar per l'esquerra d'una de les xapes de baix. Al peu del desplom cal anar-se movent cap a la dreta i aquí m'hi he estat una bona estona fins que no he agafat els bons cantos de dreta que permeten xapar i pillar el primer canto sobre el sostre. Per poder pujar peus cal mirar-s'ho una mica, si no s'han de fer tibades molt burres. En el procés m'he inflat i m'he penjat per estudiar-ho. Un cop vist, cal pillar el canto de sobre el sostre i anar a buscar un bon bec a la dreta d'un mini-díedre. Cal moure bé els peus! Aviat s'agafa una llastra triangular d'esquerres que és boníssima. Des d'aquí hi ha una remada molt llarga fins abastar bon canto de dreta. La via acabava aquí originalment però ara arriba fins dalt. Queda una xapa i una tibada que no té massa dificultat, però s'hi arriba bastant fos.

A la placa d'entrada de la Gertrudis...

 ... i sortint del desplomaco.

Els companys prefereixen anar a provar una via nova, la Aumosta (V+) i cap allà ens n'hem anat. Aquesta és força més suau, amb un pas de decisió al voltant de la segona xapa, i unes tibades en terreny ben vertical per arribar a la reunió.

 En Pep, a punt als primers metres de Aumosta.

 I en Mario superant la primera dificultat de la via.

Per acabar, hem fet la seva veïna de l'esquerra, la #86 (V+), de la que no apareix nom a les ressenyes d'en Fernando. Aquesta té un pas bloquero als volts de la segona xapa, bastant més difícil que a la Aumosta. La clau està en arribar amb la mà dreta a un forat característic. A partir d'aquí, amunt sense problemes!

 Fent la #86.

Anar tres té l'avantatge de que surten millors fotos, cosa que darrerament tinc una mica descuidada per part meva: les càmeres les tinc esconyades i les que faig amb el mòbil són un trunyo.  Com sempre, avui els companys han fet bons reportatges! 

Avui he fet una bona colla de vietes que no havia fet i m'han quedat idees per una altra visita. I, com deia al principi, el principal convidat ha estat el solet a qui jo ja enyorava més del que és prudent!

Indi

Avui ens n'hem anat a la placa de l'Indi, on jo encara hi tenia alguna per tatxar. Segurament havia estat una bona placa montserratina. Ara s'ha convertit en una pista de patinatge! Tampoc no hi ha ajudat el dia: al sol feia calor, però s'anava tapant de tant en tant, però l'ambient no era precisament sec.

Hem començat per la Pipa de Pau (V). A continuació, la Qui no Plora no Mama (V+). Després, la Seminolas (6a). Gairebé que m'ha costat més el primer tram de la Qui no Plora que no pas el de la Seminolas. Aquesta darrera té però un passet on potser s'ha de tibar una mica més, però el canto és prou bo.

 Vies força guapes, però sobadetes. Dificultat creixent i llargada
decreixent anant de dreta a esquerra

A continuació ens hem posat a la Pytecus (6a+). Aquí el pas és una mica més emprenyador i he estat bastanta estona pujant, baixant i mirant-m'ho abans no ho he vist clar. El Ramon també s'hi ha posat des de baix i l'ha encadenat... Aviat m'haurà de fer de guia!

Mica en mica cal tibar més...

Baixant he posat cintes a El Clan (6b+) i li he fet un intent. No sé si la humitat ambiental hi ha ajudat, però la veritat és que la via és patinosa a més no poder. I aquí caldria refiar-se de coses més aviat xiques més algun pas d'adherència... que no hi ha per enlloc! Total que he fracassat ja als volts de la primera xapa. Després el Ramon s'ho ha mirat i podria ser que anant per la dreta sortís alguna cosa no tan sobada... I això que el pas de tibar-li, per superar de la panxeta m'ha sortit ben controlat. Hauré de tornar-hi a venir quan estigui menys sobada -és a dir, mai...

Sobamenta bestial a El Clan. Avui no ens n'hem pas sortit...

I des d'aquesta, cap a casa que la foscor ja ens empaitava. En total hem fet 5 vies raonablement llargues, tot i que la llargada va disminuint a mida que es va anant a l'esquerra. Per cert, que hem trobat alguna cosa a peu de via. Si algú sap què és estarem encantats de tornar-li...