Pala Alta: Brothers Ruiz i del Lluís

Avui he tornar a sortir amb en Xevi, amb qui feia una bona colla de dies que no sortíem. Té ganes de fer via, però suau així que li proposo anar a la Pala Alta, a fer la Brothers Ruiz i, si tenim temps, la del Lluís.

En Xevi comença el primer llarg de la Brothers. Té uns primers metres on has de mirar-t'ho (V), amb algun pas ben vertical, tot i que sempre amb força bona presa i una més que bona protecció de xapes. Després la via flanqueja cap a l'esquerra i acaba d'arribar a la reunió per un diedret incipient. El recorregut fa força ziga-zagues i val la pena gestionar bé la corda.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg té un inici rabioset per sortir de la reunió. Després tenim una placa excel·lent, amb roca adherent i preses petites però franques de peu i alguns passos d'adherència de peus. Es va a buscar un esperonet/fissura i aquí torna a haver-hi algun pas més delicat, però sempre amb prou bona presa. Al darrer tram, la via flanqueja fortament a la dreta, i s'entra a la reunió gairebé de baixada.

Placa d'entrada a la R2.

La tercera tirada va per una placa suau però excel·lent. Metres i metres de bona roca, que només baixa lleugerament de qualitat quan s'acosta al dau a sobre del qual farem reunió en unes anelles. Tot el llarg va en marcada diagonal a la dreta. Pensàvem que aquí hi hauria menys assegurances, però en Xevi ha escurat completament l'arsenal de cintes que s'havia endut!

El tercer llarg, en llarga diagonal a la dreta.

El darrer llarg és la cirereta del pastís. Començament més que vertical però amb bona presa fins posar-se damunt del desplomet. Després segueix per la fissura amb bon canto i finalment ataca descaradament el mur de franges vilanovines que ens porta al cim. Aquí hi ha algun moviment on s'ha de tibar més, especialment per anar cap a la dreta i fer els darrers metres de la via. Des de la reunió hi ha bones vistes al darrer llarg!

 Darrera tirada i darrera apretada! Llarg estrella!

Anem caminant cap al Coll de Porta i retornem a peu de paret, aquesta vegada a fer la del Lluís, però entrant per la Temps de Neu, com fan molts. El primer llarg de la Temps de Neu és mantingut, amb bon canto excepte un passet més finet on has de mirar-t'ho una miqueta. Més amunt, el terreny es suavitza i acaba amb una rampa fins la R1.

La segona tirada, a càrrec d'en Xevi, va a buscar un diedret a mà esquerra. Val la pena posar alguna coseta perquè hi ha unes bones excursions, si no.

 La segona tirada de la del Lluís.

Faig el tercer anant a buscar una xapa cap a  l'esquerra. Abans es pot posar un bon alien i després està tot on toca. Fem reunió uns metres a l'esquerra de la darrera de la Brothers Ruiz, segons el color de les xapes.

El darrer llarg també té un començament lleugerament desplomat. Cal anar pujant peus poc a poc i aviat s'agafa bon canto. De xapes, però, n'hi ha poquetes i cal anar buscant per posar-hi alguna coseta perquè si no et jugues alguna galeta, malgrat que alguna ressenya suggereix portar només cintes: "via equipada", diu (3 xapes, 30 metres). Si no recordo malament, la darrera xapa està estranyament baixa i hi ha una apretadeta des d'allà fins al cim. La reunió, en un parabolt ja en zona plana al cim.

 Arribant al cim de la del Lluís.

La ressenya, del bar de Sant Llorenç, útil (només) per situar les vies:

El resum, dues vies ben xules. La primera equipada en excés, però preciosa. A la segona penso que és imprescindible portar alguna cosa. Jo portava un joc d'aliens i de tascons i he anat fent. Preciosa també.

Ha estat un matí ben aprofitat i que ens ha permès dinar a casa... tard, però dinar a casa :)

Tarda a Fígols

L'Ernest i el Josep avui m'han portat a Fígols, un altre sector de Berga on no havia estat mai. Pensàvem que potser passaríem calor... i gairebé hem passat fred :) Si no m'equivoco amb el google maps, cal deixar el cotxe a 42.188208, 1.846382. Aleshores prenem un corriolet marcat amb fites i marques de PR que ens porten a peu de parets. Quan el camí agafaria un tros equipat amb alguna cadena, seguim la paret cap a l'esquerra i en poca estona trobem les vies.

Els companys m'han portat a fer vies escollides. La primera, l'Hereu de Can Clenxa (6a+). Em suggereixen que esperi a que la faci l'Ernest perquè suposadament costa de veure algun pas. Quin bon consell! Quan m'hi poso, al principi vaig fent, però no és pas com l'altre dia al Mercadal! Hi ha algun passet ben llarg, on cal remar sense miraments. Després la via va en diagonal a la dreta, anar fent. I després em quedo en terra de ningú. Es veuen marques verticals de gats per l'esquerra, d'aquelles que indiquen el gat no s'ha aguantat i em falta una presa per moure'm. Miro per la dreta i tampoc. Total, que em penjo i m'ho miro i remiro una bona estona. Trobo un lateral per l'esquerra amagat i resant perquè els peus aguantin, aconsegueixo fer el pas. Tot força delicat i encara queden uns quants metres més senzills però ben exigents! Un bon fracàs per començar! En Josep la treu, però esbufegant una miqueta... L'hem trobat ben dura!

L'Ernest i jo mateix a L'Hereu de Can Clenxa.

Després d'aquesta ens posem a Presin'Fat (6b), una colla de metres més cap a l'esquerra. No té pèrdua: és la única que sembla humana de la zona. L'Ernest la fa, però no amb la mà a la galta. El Josep ja fa estona que ha dit que la farà en top-rope i d'alguna forma l'Ernest també m'ho recomana i jo que li faig cas :) El començament és ben bloquero. Per anar a buscar una llastra bona a la dreta cal abans tibar d'una lateral clau. Un cop a sobre d'aquí el terreny no és tan vertical però uns metres més amunt tenim una altra zona d'adherència que ens costa força. Ha sortit... amb la corda per dalt! El Josep, baixant, li ha trobat algun truc que ja no recordo quan escric això. Després ve un tram d'anar fent i un mur final atlètic. Posar-s'hi té un passet i pel mig cal tibar força seguint una fissureta. Després encara hi ha un alejillo per arribar a la reunió, amb canto raonable, però. Més mantinguda que la de l'Hereu, però de l'estil: dura!

  L'Ernest a Pressin'Fat.

 En Josep, tibant la lateral per acabar de resoldre l'entrada de Pressin'Fat...

 ... i encarant el mur final.

Abans hem deixat un corda a l'Hereu per poder intentar Clar de Lluna (6c) en top-rope. Té el començament igual que l'Hereu i després continua recte. Superar el sostret és més senzill del que sembla i un xic més amunt hi ha el crux de la via. Es tracta d'anar a buscar una llastra per la dreta a l'indret on és bona, que és bastant amunt. El problema són novament els peus: la roca és llisa i poc adherent, com ho demostren més rallades verticals (quanta goma que deixa la penya!). Hi ha un peu bo força a la dreta, però per arribar a la llastra en condicions he de provar-ho bastants cops. Finalment surt, no sé gaire com i vaig seguint amunt, ja sense aturar-me. Això sí, entremig hi ha una colla de passets delicats de veritat! Molt dura també!

 A Clar de Lluna. El crux és per anar a agafar la llastra que tinc 2 metres més amunt.

Anem cap a la dreta perquè l'Ernest ha d'escalfar per al seu projecte i ens posem a un 6b que resulta ser més: Ciecas el del Turrón (6b+). Una entrada estratosfèrica, llisa de coll**** seguida d'un tram més suau. Després va a buscar la fissura de l'esquerra i millor seguir-la força perquè la placa, malgrat el magnesi, no és ni de tros 6b+. Més amunt es pot anar escalant s'arriba a la R amb una mica de dignitat. Diria que ha sortit, en top-rope naturalment, però agonitzant.

 Cremant torrons a Ciecas el del Turron.

L'Ernest acaba la sessió posant-se a VertiSub (7a) on hi ha tomàquet del bo. Falla en un pas inesperat i aprofita per investigar un xapatge que hi ha força amunt. Sembla que els passos queden controlats. Encadenar-los serà una altra cosa...

L'Ernest  a VertiSub.

En resum, avui ha estat un entrenament peculiar. Està clar que no sé aguantar els peus en parets llises sense relleu, com les que abunden aquí. Com ho fa la penya? No ho sé pas! Potser necessito uns altres gats o potser és que, simplement, les vies són dures pel grau proposat. Però m'he endut una sensació similar a la darrera vegada a l'Estany. Caldrà tornar-hi, però no hi ha gaires vies que siguin assequibles aquí...

Montroig, Ermita de Montalegre

Avui no estava clar si es podria escalar, però el fanatisme ens ha portat a intentar-ho. Ens hem acostat a Camarasa cap a Sant Llorenç de Montgai, però les parets estaven regalimant un xic massa. A més, la previsió no pintava massa bé. Total que hem enfilat cap a l'Ermita de Montalegre a dalt el Montroig, on s'han equipat unes quantes vies amb bona pinta.

Aparquem el cotxe a l'ermita i localitzem el corriol que porta al peu del sector del Retaule. Al peu de la paret fem una ullada per veure com pinta la cosa... Sembla que en podrem fer algunes sense patir massa per la mullena. Així que comencem per la dreta, amb la via Passerells (V+/6a). Comença facileta fins una primera reunió i després es redreça. A la part de dalt ataca un mur vertical amb algun desplomet per donar-li alegria. Cal anar mirant una mica però surt sense complicacions.

A la primera del dia, Passerells. Comencen les dificultats.

A continuació fem la de la seva esquerra, Balanç Polar (6a). Comença suau, com l'altra i aviat trobem alguns passets de finura passant per la placa a l'esquerra d'un diedret. Més amunt un muret amb un xic de desplom, on cal anar encertant els cantos bons, que hi són. Aquí hi havia una mica d'aigua a la zona desplomada, que complica un xic més la cosa. Bona!

A Balanç Polar. El mur es supera un xic per la dreta.

Després ens posem a El Retaule (6a) que comparteix reunió amb l'anterior. Té un estil similar, amb entrada suau, placa amb passos de finura i zona de desplomet on cal tibar-li. Penso que és més dura que Balanç Polar i no només perquè també hi trobo aigua. Calen algunes tibades amb decisió, especialment al segon desplomet on cal fer una remada d'un bon bidit, però bidit al cap i la fi. Moviments molt i molt guapos. Molt recomanable. Fent aquesta via ens hem creuat amb el col·leccionista de vies que estava fent Rampes Divertides amb un company, en versió via llarga. A la seva R1 la Rampes continua en diagonal esquerra mentre que el Retaule ataca el mur de sobre sense contemplacions.

Aquí hem creuat la Rampes i en Jordi està a la placa pre-mur final.

Un parell de bones tibades són necessàries per sortir d'El Retaule.

Després d'aquesta proposo de continuar per la de la seva esquerra, Montalegre (6b). Segurament és de les antigues del lloc perquè les xapes, tot i que són bons parabolts, no es veuen tan noves com les altres que hem anat trobant fins ara. Aquí hi ha una mica més de feina al mur final. Abans d'arribar-hi tenim escalada agraïda fins la diagonal i un ressaltillo per entrar a un mur on trobem passets de finura. Per arribar al mur final aquí hi ha un pas finet fins arribar a la lleixa horitzontal on comença el desplom. Aquí també hi ha mullena, però es pot anar trampejant. Aquí ja s'ha de tibar de valent, amb algun lateral o invertit fins xapar la darrera. D'entrada no sabia per on calia continuar i he estat mirant un xic a la dreta i esquerra. Com que desploma força reposo per veure la sortida que no és evident. Una vegada trobada, baixo una miqueta per fer tot el moviment i aconsegueixo sortir-ne prou bé: des del lateral que serveix per xapar, pujar peus i remar fins una presa plana d'esquerres un xic sortida, pràcticament a la vertical. Després pillar alguna cosa per la dreta i creuar-la per pillar bon canto. Després moure peus i es pot sortir bé fins a la reunió.

A Montalegre.

Poc abans de posar-me a Montalegre s'ha posat a ploure lleugerament, però prou per remullar una mica (més) la roca. Després ha parat i hem pensat que aguantaria, però quan el company baixa i va posant les cintes a la veïna La Somereta (6a+) torna a remullar una mica. Entre això i que La Somereta creua més trams amb mullena, decideixo fer-la ràpidament en top-rope -el company ni la farà. A diferència de les altres, aquí la primera part també s'ha d'escalar. El ressalt per sortir de la diagonal està moll i em toca fer filigranes cap a la dreta. Després placa xula amb presa raonable. I al mur final, aigua tant de mans com de peus. Però com que el canto hi és vaig fent fins la reunió, comuna amb l'anterior.

Amb això que hem recollit trastos i ens hem donat per satisfets. Malgrat el dia, han caigut 5 vies que fan un total de 175 metres de bona escalada! A totes elles la corda de 70 arriba sobrant-ne un metre. Escalar aquí amb roca seca i amb el sol a l'esquena ha de ser una delícia! Ho deixarem per un altre dia... L'escalada és agraïda, amb bona roca (tot i que el company ha arrencat un pedrot) però a vista no sempre és evident per on has d'anar, com m'ha passat a Montalegre, que ha sortit però no encadenada. Coneixent les vies ha de ser pur plaer! Les ressenyes, aquí:

Tarda al Mercadal Inferior

Avui hem estrenat l'horari de tarda amb una escapada al Mercadal Inferior amb l'Ernest i en Josep. Allà ens trobem amb més colla gaudint i lluitant les noves vies que s'hi han estat obrint darrerament. Segons comenten, per Sant Jordi podrem gaudir de la nova guia amb aquestes i moltes altres novetats!

Comencem fent una via suaveta, la Bigger City (V+/6a), la quarta línia de xapes començant per l'esquerra. La munta l'Ernest i la fem sense massa dificultats: anar fent, controlant de tant en tant, i amb algun pas de mirar-ho una mica més.

Començant l'activitat

 L'Ernest...

 ... i jo mateix a Bigger City.

A continuació l'Ernest es posa a Menjaorelles (6b) però prefereixo seguir escalfant amb un altre 6a, ja decotat, a l'esquerra de la primera: es tracta de Grindr Sorpresa (V+/6). Aquí la roca obliga a mirar-s'ho detingudament. De fet, a tot el Mercadal Inferior s'ha hagut de fer una bona feina de neteja. Aquesta també ha estat ben netejada, però tot i així he optat per fer algun pas més complicat per estalviar-me un possible ensurt. Surt similar a Bigger City, potser amb algun pas més delicat. Comparteixen reunió.

En Josep també ha preferit fer aquesta i després ens hem posat tots dos a Menjaorelles (6b). Aquí ja s'ha de tibar més: més vertical i menys presa. Algun passet llarg fins arribar a la zona compacte on hi ha el crux de la via. Cal anar a buscar els cantets, que hi són, però són xiquets! Una vegada xapat el pitó es surt cap a l'esquerra i queden uns metres finals més suaus, amb canto esplèndid, que recorda la Roca dels Arcs. Ha sortit anant amb decisió i tenint una idea de cap a quina banda cal moure's! Un viot!

 En Josep a Menjaorelles.

L'Ernest havia d'escalfar més per als seus projectes, així que ens hem posat a Botafumeiro (6b). Aquí la paret desploma que no és broma i, a més, flanqueja fortament a la dreta -d'aquí el nom. Per tant, val la pena desmuntar-la en top-rope, cosa que va perfecte: En Josep no vol pas fer-la i jo estic encantat de no haver de jugar-me-la. La primera xapa queda prou alta com perquè s'hagi de vigilar de no caure fins al replà de quatre metres més avall i una caiguda xapant la segona et portaria gairebé a la cota zero i no ho regalen pas! En top-rope resolc amb autoritat, perquè hi ha canto i curiosament el vaig encertant bastant bé. Curiosament, es manté la tensió (i la inflor dels braços) fins la R. Això tot i que des de sota podria semblar que la cosa afluixa a partir de la tercera xapa... no ho fa gaire, no. Un bon viot també, que recorda els desploms del Cargolaire, aquest a càrrec d'en Jortx i en X.B.

En top-rope al desplom de Botafumeiro.

Després d'aquesta ens n'anem a atacar els 40 metres de La Sardineta (7a). Millor dit, a veure com l'ataca l'Ernest que li havia fet algun intent anterior. Malauradament ell s'ha embolicat i ha fet una bona volada al primer tram dur. Després ha anat fent amb prou solvència! Segons diuen, la via té quatre parts: anar fent, tram dur (el més dur segons alguna opinió), anar fent i un altre tram dur al final.

 L'Anna (?) barallent-se a La Sardineta...

 ... i l'Ernest atacant el sostre final.

En Josep i jo li hem fet un tast en top-rope fins la meitat. Això per dos motius: un per l'hora, que no anem sobrats, i l'altre, perquè ens falten sopes (almenys a mi). De tota manera, he quedat ben content del meu intent. He fet bé el tram fàcil (6a+) (aquest amb una roca bona però no excel·lent) i m'he penjat bastant al primer mur, però he anat fent els passos. Encadenar-ho seria una altra història i fer-ho de primer una altra ben diferent encara, però m'ha anat prou bé!

Hem estat en aquesta darrera via amb bona companyia i hem tornat al cotxe plegats quan hem acabat aquests intents. Un bon sector on, malauradament, no hi ha gaire tria per sota del 7a, però encara me n'hi queda!

Palomera

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat a la Palomera. Aquesta vegada ens hem quedat al roc de l'Oest, o Palomera 1, on jo encara no havia escalat mai. Hi hem trobat un bon grapadet de vies interessants, prou llargues i amb bona roca!

He començat amb la Figaflor (V+), 35 metres de bona roca i d'anar fent. Lúnic passet està per superar el ressaltillo a la berruga final.

Com que l'Ernest no la fa, ataca directament la panxa de Santxo Panza (6a). Aquí l'inici és un pas bloquer, lleugerament desplomat, on val la pena no encantar-s'hi massa. A partir d'aquí, bon canto i metres i més metres d'anar fent.

 Després de la panxa inicial de Santxo Panza.

A continuació ens posem a Caçador Castrat, Assassí Controlat (6a+). Aquí el començament no és tan explosiu, però sí que és finet. Novament, el terreny es tranquil·litza més amunt i tan sols trobem algun pas aïllat.

  A Caçador...

Després li ha tocat el torn a Gemidos Gregorianos (6b). El començament és desplomadet i amb el canto molt justet. Un primer bidit per llançar-se a una bona bústia, un altre bidit bo, remada a una bústia, xapar ràpid i anar a buscar una bona presa cap a l'esquerra. Una tibada d'una rebava vertical i moure peus amunt, tot això ràpid, ràpid per no fondre's! Veient com l'ha lluitat l'Ernest, jo l'he fet a la primera en un tris. Després, la mateixa història: una placa per xalar fins dalt! Aquesta comparteix reunió amb el 6c del costat.

  Lluitant l'entrada de Gemidos Gregorianos.

Per acabar el matí, ens hem posat a El Hombre que Desayunaba 2 Veces (6c). Aquí hi ha bastant més tomàquet! Arribar a una bústia amb pedra gris des d'on es xapa la primera. Després una presa picada per la dreta i aquí dues opcions! L'Ernest cap a una bústia gris a l'esquerra i remada a un canto rovellat de dreta. Jo bústia per l'esquerra, pujar peus, ajuda de mans i estirada al canto rovellat. Jo no podria xapar des d'aquí, però. Queda encara una remada forta fins un parell de bons forats. Després, al desplomet, hi ha bon canto i la placa fins la reunió és més vertical i mantinguda que en les altres, però es fa igualment prou bé. Aquesta ja no l'he intentat de primer, sinó que he preferit fer-ho en top-rope. Ha estat una bona elecció perquè no he aconseguit pas encadenar el tram fins la segona xapa!

  Al segon desplom de El Hombre..., aquest molt més suau que l'entrada.

Marxem amb gairebé 150 metres escalats, tots ells sobre bona roca. Només a destacar que he trencat un canto de peu a la darrera via, en terreny fàcil. A les altres vies també es veien senyals evidents de que algun bolo es trenca de tant en tant. Això fa una mica de iuiu perquè les xapes estan posades amb certa alegria. Res a dir, però cal comptar amb el trencament fortuït d'algun còdol i aleshores pot haver-hi una bona nata. El sectoret no donarà per més, com a molt una altra visita quan estigui més fort per treure'm el 6c, però això ja es veurà...

A totes les vies que hem fet les reunions són ben amunt. Això, combinat amb la roca abrasiva, amb multitud de cantets, fan que hi hagi un cert fregament. Compte també amb fer un nus al final de la corda: algunes vies són justes anant amb un 70! A l'esquerra també hi ha uns quants cinquens, que poden ser interessants per iniciar gent.

El Manantial - Can Jorba

Avui tenia ganes de veure com em responia l'esquena després d'una parada, novament per problemes lumbars. Feia temps que no coincidíem amb la Cristina i aquest matí ha estat ideal per a la retrobada. Ella proposa anar a Can Jorba, al Manantial. Feia algun temps que no hi havia estat i m'ha semblat bé!

Volem començar per la més senzilla, la Liquenatus, però la companya se m'enfila per una altra via que va a la seva dreta i de la que no se'n sap gairebé res. Hi ha qui opina que és 6b+ si s'arriba a la R de dalt... En tot cas, ja he vist que no era V+, ni tan sols parant on ho ha fet ella.

La Cristina, a la primera del dia.

Per tant, baixa la Cristina i jo em poso, ara sí, a Liquenatus (V+). Coincideix amb el record que en tenia, però m'havia deixat embolicar ;). Recordo que era fineta i realment és així! Val a dir que n'he fet la versió allargada, amb arribada desplomada a la reunió per dos motius: un, que la R té una anella i una baga i l'altre, que així podria desmuntar bé la R de la via fantasma. 

A continuació anem cap a l'esquerra a fer la boníssima Supersic (6a+). Començament xulo, seguint la fissura. Posant-te bé pots anar pujant sense tibar massa malgrat que és ben vertical. Després, placa montserratina on s'ha de treballar bé la tècnica de peus. La Cristina la fa sense despentinar-se i jo també, però en top-rope, que no vull arriscar gens.

 Fissura d'entrada a Supersic.

Després anem a l'esquerra de tot, a Silver Sonic (6a+). Aquesta no l'havia feta mai i és prou guapa. Alhora és molt tècnica, de presa petita de mans i de peus. Surt bé, però Déu n'hi do dels passets que hi ha! Durilla.

Finura i treball tècnic a Silver Sonic (6a+ o més).

Després d'aquesta, hem fet la Jes Extender (6b), nova també per a mi. Aquesta és més vertical, amb algun pas de tibar-li més i amb un mur final on tot fa baixada i has de fer un bon treball tècnic. La companya la fa amb solvència i jo he de penjar-me en un punt perquè m'embolico i no encerto una bústia salvadora.

La Cristina, amb autoritat, i jo mateix, com un covard, a Jes Extender (6b).

Després d'aquesta hem decidit deixar-ho aquí, no sense algun dubte. Un altre dia hi tornarem! El dia ha estat molt profitós, tot i que he fet la major part de la feina en top-rope. Ha servit per confirmar que estic en condicions de tornar a tibar-li, ni que sigui a poc a poc!

Paqui Castellà i El Peta al Barranc Fondo (S. Llorenç Montgai)

Avui, com que no hi havia boira, amb en Jordi hem tornat a St. Llorenç de Montgai però aquesta vegada ens hem acostat fins al Barranc Fondo. L'objectiu, fer la Paqui Castellà i després, quan hi toqui bé el sol, El Peta. Ens trobem a la benzinera a les 7:45, parem al bar del llac, i quan arribem a peu de via ja es pot escalar. Amb una mica de fred als dits, però es pot escalar.

Comença en Jordi amb un primer llarg que ja s'intueix guapíssim i no defrauda en absolut. Una panxeta al principi, una zona més suau després i una altra zona més vertical després per arribar a la reunió. Tot això sobre bona roca i amb un equipament generós, on no cal posar res.

 En Jordi, al primer llarg de la Paqui Castellà.

Em poso al segon llarg, que comença amb un ressaltillo vertical, amb bons cantets i on cal anar buscant els millors peus. Després la via se'n va cap a l'esquerra i trobem un primer pas de decisió, amb un peu en adherència per anar a buscar bon canto. Després, cal pujar peus a uns bons cantos amb unes preses de mà romes, però suficients. Per sortir d'aquesta pose jo he confiat en una adherència de mà dreta que m'ha permès acabar de pujar peus a on tenia les mans i restablir-me -tot això amb l'ai al cor! Abans de decidir-me, però, he pujat i baixat un parell de vegades... He hagut de lluitar per apuntar-me l'encadenament, però ha sortit!

  Mirant en direcció a l'adherència de mans per superar el pas.

El tercer llarg té un inici estrany, en la vertical de la reunió, però va sortint bé. Després avança en diagonal a l'esquerra fins situar-se sota la fissura que ratlla la panxa de sortida. Per arribar-hi hi ha uns passets de flanqueig que t'ho has de mirar una mica i per superar la panxeta hi ha una bona apretada! Una mà a la fissura i anar tibant, mirant bé els peus! Després d'això, una rampa fins la reunió.

  A la vertical de la recta final del tercer llarg.

Mentre fèiem la segona tirada ha arribat en Guti amb tres companys que s'han posat a netejar la via que estan obrint just al costat. Netejar és dir poc, perquè ha calgut fer baixar uns quants metres cúbics de rocs i terra... En els propers dies segurament sabrem el resultat!

Hem rapelat per la Paqui Castellà fins la R2 i d'aquí al terra. Recollim trastos i ens n'anem al peu de El Peta que, segons l'aperturista ha de ser més guapa encara que la Paqui.

Enceta la via en Jordi, de manera que em tocaran els dos darrers llargs. El primer comença en Ae, amb algun pas llarg però que en Jordi resol amb autoritat gràcies a una bona tècnica de pedal. Després es surt en lliure per la placa de l'esquerra del díedre-xemeneia on fins i tot em fa una mica de nosa la petita motxilla que porto. En Jordi ha afegit un pont de roca a l'equipament existent. Els darrers metres del llarg són delicats, no en va li posen 6a, i cal mirar-s'ho. La roca és d'aquella que amb dos que hi passin ja sembla patinosa i no dóna confiança en l'adherència que té. Aprofitant algun canto del sostre s'arriba a la R, muntada entre la paret esquerra i la de sobre (si ens hi fixem, des de terra es veu l'anella retallada). Compte, que la R1 queda a l'ombra -i avui feia fresca!

  Pedalant al primer llarg de El Peta.

El segon llarg és curt però intens. Comença amb un flanqueig cap a l'esquerra, a buscar un parabolt. Després toca pujar. D'entrada semblaria que en bavaresa, però jo he aprofitat molt la placa de l'esquerra i només m'he ajudat una mica de la fissura. He posat un friend abans del pont de roca, perquè no sabia la seva qualitat, però està prou bé. Després, terreny més senzill on he posat un tascó i un alien i un tros molt desagradable fins al següent parabolt. D'una banda, la roca és llisa i la fissura s'ha tornat cega. De l'altra, hi ha vegetació a la dreta on es veu clar que la gent hi ha posat algun peu. Jo intento escapar-me'n el màxim però acabo posant el peu sobre un tronquet que sembla que hagi d'aguantar i després aguantar la respiració per xapar el parabolt en adherència. D'aquí un curt flanqueig fins la R. He fet un bon gasto d'energia aquí! No he fet cap foto perquè des de la R2 es veu un rostollaco.

Des de la R2, el tercer llarg es veu difícil i poc protegit: només es veu una xapa a can pistraus! Per sort, la ressenya marca un clau abans, així que surto a veure si el veig. Els primers metres es fan bé, amb bones lleixes horitzontals. Després he posat un camalot del 3 que no ha quedat perfecte, però suficient per tirar amunt. Un bon alien i ja veig el pitó, on no costa d'arribar-hi. El que sí que costa és passar-hi el mosquetó, de fet no ho he aconseguit i he xapat una bagueta que en penja. Curiosament des del mateix punt xapo ja el parabolt i em miro la situació. La placa de l'esquerra és molt i molt llisa (com ja s'intuïa des de la R2), però per sort la fissura és prou bona i per la dreta hi ha algun peu que complementa l'adherència que cal fer per l'esquerra. Passat aquest tram la cosa es suavitza. Crec que he posat algun friend i he xapat un arbre que té ja el cordino i després he posat un bon tascó per assegurar el tram de bavaresa per les llastres de l'esquerra, fins al parabolt que trobem al capdamunt. D'aquí, flanqueig a la reunió cimera que malauradament no té anelles. Tirada guapa i més fàcil del que sembla des de la R2.

Ens toca anar a buscar els ràpels de la Paqui i tornar a passar prop de l'equip d'enderrocs que continua la feina de neteja :) Des de la R2 no perillem en cap moment perquè treballen més a l'esquerra. Però el primer llarg de la Paqui ara ja estava ben cobert de sorreta (aviso a navegantes) perquè les coses tenen tendència a dispersar-se per la paret (fins i tot al peu de El Peta, molts metres a la dreta, hem trobat els mitjons coberts de sorreta! Així que, mentre estàvem a terra teníem un ull constantment mirant que no ens vingués rebotat algun projectil...

El resum del dia és que la Paqui Castellà és un viot, com ja sabíem -de fet, en Jordi ja l'havia fet. El Peta és una altra història. El primer llarg és raonablement bo malgrat l'artificial, però la roca no és tan adherent i bona com a la Paqui. El segon llarg és desagradable per la part de la canal semi herbosa de la dreta i perquè la placa de l'esquerra està coberta de líquen negre. En Juan m'ha preguntat si hi calia una xapa més i penso que no cal: es pot assegurar prou bé. El tercer llarg en canvi és molt guapo. Per tant, és una via prou bona, però lluny de la Paqui! De material, per la Paqui només calen cintes i per la Peta semàfor d'aliens, tascons i algun friend més gran. Nosaltres portàvem de tot, però, per si de cas -com ha de ser.