Carboneres

Avui no tenim gens clar on anar. La pluja ha estat caient darrerament i, tot i que avui promet treva, tenim dubtes... Finalment hem encarat el cotxe cap al Berguedà, però quan ens acostem a Berga veiem que la ciutat està coberta per la boira, i més amunt també. Ens acostem a Queralt i allà estem al caire de la boira i temem que aquesta comenci a pujar... Total que anem cap als Rasos, que així assegurem estar per sobre la boira, fins a Carboneres.

El company, en Jordi M. no hi ha estat mai. Jo hi havia estat una vegada fa molt de temps, tant que no està ni al blog, però sabia que hi havia vies noves. Avui no porto la guia perquè la idea no era pas acabar aquí fent esportiva, però finalment aconsegueixo que me les enviïn al mòbil i així ens situarem una mica. 

Abans de rebre la info, em poso a una via que té pinta de ser senzilla i la continuaré cap a dalt. Diria que hem combinat la President Evil (IV) i la És Millor un Ossu (6a). En aquesta combinació el més complicat és entrar a la reunió, en adherència guapa.

A la primera del dia.

Després hem fet la #7 fins dalt (6a). Aquí hi ha una entrada ja més interessant, una superació de sostret guapa i una placa final molt bona. Bona via!

Al sostret de la #7. Jo l'he encarat pel mig i surt igual de bé.

Després hem fet la Toc de Gràcia (6a) perquè és de les poques que estan seques. Pas bloquero a l'entrada i després té alguna xapa allunyada cosa que no s'entén gaire. Hi ha un pas curiós per superar el ressalt i després m'he quedat sense veure la xapa que queda a la dreta. Més amunt, xapes abundoses fins la R. Equipament una mica curiós en total.

Al ressalt desplomat de la Toc de Gràcia.

A continuació hem fet la veïna de la seva esquerra, Canta-les-hi (6a+). Entrada bloquera també (més dura que l'anterior) un pas durillo per superar el sostret i anar fent fins la reunió. Semblant a l'anterior però ben equipada.

Al moviments d'entrada de Canta-les-hi.

Després ens n'hem a anat cap a la dreta, on hi ha anat una cordada de tres i ens han dit que les vies estaven seques. Un d'ells és un escalador berguedà del que em sona el nom, però no el recordo ara que escric això. Ells estan a la dreta de tot i nosaltres ens posem a Bàrbara Trash (6b). Aquí hi ha una mica més de feina. Primer una zona on cal muntar-s'ho bé a uns metres de terra. Després una altra apretada -i aquesta forta- a la penúltima xapa, si no recordo malament. Aquí s'han de pujar peus en adherència, un xic per l'esquerra, i anar a agafar un bec invertit amb l'esquerra. Després, bavaresa amb bon canto. Ha sortit, però he hagut de desgrimpar un cop per veure la seqüència bona -i m'he inflat una miqueta.

Al crux de Bàrbara Trash.

A continuació hem fet la Drak Inerte (6a)+. Suposadament més senzilla que l'anterior, però m'ha semblat gairebé igual de difícil. Un parell d'apretades fan que t'ho hagis de mirar d'allò més bé. A la segona m'he quedat pillat sense poder xapar i he estat una bona estona movent-me a poc a poc fins trobar una pose acceptable. Després, anar fent fins la R.

A Drak Inerte.

La zona m'ha agradat força. Quan hi vaig ser fa temps em va semblar que les vies eren estranyes. Difícils i estranyes -i curtes. Les que s'han obert ara són raonables, xules i algunes de ben llargues. Penso que encara hi podré fer alguna altra visita! També m'han deixat un bon gust de boca, tot i que calia controlar la mullena en algun punt. I han sortit totes a vista, cosa que també s'agraeix! I el dia ha estat la mar de bé, tot i que feia fresqueta i al final s'ha tapat una mica...

Coll Roig

Aquests dies hem estat enviant missatges i al final ens reunim en Xevi el Jordi i jo amb intenció d'anar a Coll Roig. Jo no hi escalat mai i en Xevi molt poc. Per contra, en Jordi les ha fet totes, però no li importa repetir-ne alguna.

Arribem a Montgrony sense dificultats, però a partir d'aquí hi ha una riera que travessa el camí degut a les pluges dels últims dies. Per sort, el cotxe d'en Xevi se'n surt sense despentinar-se i podem anar tirant amunt. Trobem restes de neu a banda i banda, però podem aparcar a Coll Roig sense massa entrebancs, buscant una zona neta sota d'un arbre gran.

Neu a l'aparcament. I dia tapat. Podrem escalar, però no en les millors condicions.

Seguim un corriol que surt en direcció a la paret. Trobem marques de color cridaner que ens indiquen el camí a seguir. En un punt cal seguir un tancat amunt i més endavant travessar-ne un altre per acabar arribant a peu de paret per l'extrem dret del que seria la part esquerra de la paret total. Aquí hi comencen diverses vies, però gairebé tot regalima. La via de més a la dreta sembla que es deixarà fer i en Xevi enceta el llarg.

En Xevi, enfilant-se per la via més seca. El nom no el sabem pas...

Es tracta d'anar fet, amb bon canto i assegurances abundoses, com a mínim al principi. Després el llarg se'n va un xic cap a l'esquerra a seguir una fissura cridanera que es veu des de baix. Aquí s'ha d'apretar una mica més i en Xevi fins i tot posa alguna coseta per assegurar la jugada. Es tracta d'una tirada llarga que ens porta a sobre del primer ressalt. Aquí ens posem les bambes perquè s'ha de seguir una canal que està ben fanguinosa. Les possibles continuacions es veuen totes molles i anem amunt fins al peu de la Dersu Uzala.

A la Dersu Uzala el començament, que és d'adherència, està moll. El faig jo amb l'ai al cor i després d'haver-me agafat a la primera xapa. Després es deixa fer, també amb l'ai al cor fins agafar bon canto. Aquí ja es fa bé tot i que és una mica vertical. Després, festival i amunt fins la R, marcada per una corda fixa que ve per la dreta.

 Adherència dubtosa a l'inici del llarg.

 Per sort, aviat es pilla canto.

Es puja una mica bosquet amunt fins al peu de la darrera tirada, que fem per la Patxaran Litraco, que és d'anar fent excepte un passet interessant més vertical. Aviat som dalt de la paret i investiguem la baixada perquè la memòria sembla que té alguna llacuna. Finalment fem un ràpel una mica mal posat: una sola anella i a sobre per dins d'un díedre amb un començament no molt agradable amb la mullena que hi ha avui.

La baixada és entretinguda perquè hi ha neu, però aviat som novament a peu de paret i decidim fer el primer llarg d'alguna altra, que deu ser la Patxaran Litraco. Ara, finalment, surt el sol i podem escalar amb una mica més de comoditat...

Em despenjo d'aquí, els companys la fan en top-rope i enfilem el camí de tornada. El dia ha estat tolerable i hem pogut fer uns metres de roca.

Roc Negre

Avui he tornat a la roca. He estat un temps sense tocar-la, primer per molèsties a l'esquena i després perquè altres activitats no han deixat temps per aquesta. Curiosament, amb en Pep Ll. ens hem tornat a arriscar en un dia que podia pintar malament i, a sobre, hem enfilat cap el berguedà. Al matí els núvols cobrien la part alta així que hem canviat de plans i hem anat cap al Roc Negre, prop de la Font Calenta. Jo hi havia estat una vegada fa un parell d'anys i havien quedat bastantes línies per provar.

Avui hem començat per la Gats As (6a), gairebé la primera que et trobes pujant pel camí. Una via variada, amb un tram plaquero al principi, una zona més suau després i un desplomet a la part final que es deixa anar fent.

Començant el dia, a Gats As.

Aprofitant que comparteixen reunió, hem posat cintes a la del costat, El Gat amb Gats (6b). Aquí s'ha de tibar una mica més a la zona del desplomet. Curiosament li he encertat l'entrellat a la primera, tibant de laterals, creuament de mà esquerra i estirada fins un canto bo. Aquí, agafar una invertida sota el sostret i pillar un lateral fins agafar bon canto i poder pujar peus. Molt bona via!

En Pep, acostant-se al crux de Gat amb Gats.

Després ens n'hem anat a Jarto de To (6a). La via comença per una fissura prou bona, on he trobat a la primera els llocs on és boníssima: permet tibar amb ganes sense patir massa. Després hi ha algun tram on s'ha d'anar negociant una mica, però sense patir gaire. A l'arribada a la reunió hi torna a haver un passet, aquest força delicat per al meu gust. La roca és llastrosa, els peus no donen confiança absoluta i he apretat el culet. He de dir que no m'he atrevit a agafar-me a un canto que hauria facilitat la feina.

En Pep Jarto de To.

Baixant hem posat cintes a la veïna de l'esquerra, Amics Inseparables (6b+). El començament va pel mateix indret que la Jarto de To, però amb xapes pròpies. També acabes agafant algunes preses similars fins que es separa clarament cap a l'esquerra. Algun passet de finura però d'anar fent i aviat em planto a sota el mur final on ja s'endevina que hi ha el tomàquet. La roca és similar a la part final de la que acabem de fer, cosa que no dóna massa confiança: diria que no es deu fer massa, si no ja no hi hauria dubtes... Aquí he fet uns quants passos de levitació. Primer per l'esquerra fins trobar una bona pose per reposar i anar buscant la continuació, gens evident. Després he decidit anar per la dreta i anar a buscar la darrera xapa per aquesta banda, perquè per aquí, com a mínim hi ha relleu.  Per sort, es xapa ja amb bon canto, que si no... D'aquí fins la R hi ha un trosset, però apareix prou canto com per fer-ho sense massa dificultats. He hagut de lluitar psicològicament per no penjar-me a la penúltima xapa. No trobava la manera de canviar de posició, però finalment me n'he sortit i me la puc apuntar a vista. Molt bona!

Als primers metres de Amics Inseparables.

Per acabar, fem Nando Multumesc (6a), a la dreta d'aquestes dues darreres vies. Els primers metres són verticalets, amb moviments guapos. Després, zona un xic més tombada, un tram d'adherència i canvi de banda d'esperó a posar-se sota la vertical de la xemeneia que baixa. Per entrar-hi hi ha un pas ben difícil, amb peus delicats i presa xica. Després es podria pujar en xemeneia, però és molt més elegant espatarrar-se i pujar en díedre. Moviments molt guapos per anar pujant i flanquejar a l'esquerra. Després, un ressaltillo i la reunió, al cap de 34 metres de via. He tret alguna cinta perquè el traçat fa alguna ziga-zaga. Una via ben variada!

A la xemeneia de Nando Multumesc.

Ha estat un matí ben aprofitat, amb 5 vies ben llargues i ben guapes. A primera hora feia fresqueta, temperatura ideal per encadenar :), i després ha sortit un solet ideal. També ha servit per treballar el repertori gestual, amb molta varietat de moviments. I una bona collita de vies que m'he pogut apuntar!

La GAM del Bisbe

La GAM del Bisbe és una d'aquelles línies que feia dècades que admirava. Per la raó que fos, no l'havia fet mai i fa uns dies en Ramon la va treure a la conversa i la vam planificar per avui.

Hem aparcat al revolt de Can Maçana on, a l'hora que hi hem arribat, no hi havia ningú. Arribem a peu de via força d'hora, però una parella de francesos se'ns han avançat i estan començant el primer llarg. Esperem una estoneta per no fer-nos nosa i ens posem mans a l'obra.

Comença el Ramon fent el primer llarg. Comença per una placa en roca mediocre, per passar a resseguir la fissura que ens acompanyarà força metres més. Ha posat un alien groc passat el primer clau i un tascó després d'un pont de pedra, el que coincideix amb el que han piat altres. La roca és realment dubtosa. En algun lloc hem tocat diverses llastres bellugadisses i el so de la roca en algun punt no convida a gaires alegries. La noia de davant ja ens ha avisat que ens apartéssim de la vertical per si de cas... Però no hem tingut cap ensurt, ni ells ni nosaltres.

En Ramon al primer llarg.

Em poso a fer el segon llarg. Hi ha uns primers metres on cal posar-s'hi bé, però surten sense massa complicacions. Aquí he posat un alien i més amunt he llaçat una savina i una arrel que sembla prou bona. Després crec que ja s'agafen xapes i toca progressar fissura amunt. La roca aquí és de millor qualitat estructural, però té la típica capa blanca de la cara nord que fa que no et puguis refiar tant de peus i s'ha de tibar més del compte. Jo m'he mogut força metres mig en xemeneia, amb l'esquena a la paret esquerra, que és on hi ha les xapes. A mi em quedaven molt a desmà, així que n'he saltat alguna i tot. Amb això no vull pas dir que anés sobrat: he fet un gasto d'energia molt important aquí! Sort que a la reunió m'he refet mentre pujava en Ramon.

El company em cedeix la resta de via, així que em poso a atacar el tercer llarg. Des de la reunió a sobre de la llastra desenganxada he baixat un xic fins poder entrar a la fissura. Ara toca anar fent, en díedre, aprofitant els bolos que de tant en tant queden a l'abast així com altres forats i preses que permeten anar fent. El díedre és ben vertical aquí i s'ha d'anar aguantant. Reposo en una de les xapes perquè ja tinc més que clar que la via no sortirà pas i no veig la següent assegurança, que és un pitó a la dreta de la fissura. Sense complicacions, toca ara progressar un xic per la paret dreta. Després val la pena posar un camalot groc perquè hi ha aire fins la següent xapa. Segons les descripcions de diversos llocs comenten que el més difícil és al final del llarg. La veritat és que sí que és més finet, però com que la roca per verticalitat a mi no m'ha pas semblat especialment difícil. Per mi és més exigent la part d'abans... Podria ser que fos la meva manca d'escalada atlètica, però l'altre dia al Mal Pas de Travil vam fer un díedre classificat com a 6b sense patir-hi gens...

Jo al tercer llarg...

... i la vista des de la R. La part final és més fina, però es deixa fer bé.

A continuació toca el quart llarg. Aquí les graduacions també ballen força, i van des de menys de 6c fins a 7a segons les fonts. Em recorda molt l'època dels 80, on jo havia vist escaladors il·lustres progressar en artificial i després ressenyar com a V/A0, probablement amb l'argumentació: "jo he pujat amb els pedals i algun tram sense pedal i tibant del ferro, però he vist que hi havia algun canto que semblava bo -segurament es fa en lliure". 

No tinc cap intenció de forçar res per sobre de les meves possibilitats perquè encara em queda feina, així que vaig en lliure fins que apareixen les primeres complicacions i tiro d'A0 fins poc abans de la reunió on em torno a animar. A banda d'això, faig algun pas aïllat en lliure, però sense pretensions. Realment en alguns llocs hi ha preses prou bones, però en altres trams hi ha zones ben llises! Segurament en top-rope hagués pogut apurar més -o amb corda simple, on no he d'agonitzar a cada xapatge.

 Vista des de la quarta reunió.

La cinquena tirada comença suau a buscar uns bolos grans a la vertical de la reunió i després avança en diagonal cap a la dreta seguint les xapes (que hi són malgrat no es veuen des de la R) fins a un cordino penjat d'un clau. A partir d'aquí s'avança en vertical, amb passos realment fins en algun punt. Aquest tram m'ha costat força i he hagut de navegar a dreta i esquerra. Després es posa més vertical, però més franc també. Aleshores trobem un parell de pitons seguits que queden a l'esquerra, sortint de la zona més vertical i torna a haver-hi una zona delicada. Jo he anat per l'esquerra i me n'he sortit molt bé. Després, terreny suau fins la reunió. Per aquest llarg cal preveure 15 cintes que és el que duia, però no pensava pas que les posés totes! Amb previsió n'he tret una a la part final i és la que m'ha acabat sobrant :) Resulta una tirada molt guapa, probablement la més guapa. Per sort he tingut recursos suficients per encadenar i gaudir-lo a tope.

En Ramon lluitant els darrers passos difícils de la cinquena tirada.

Faig també la sisena tirada, que comença per terreny suau en la vertical de la reunió i va després lleugerament cap a l'esquerra a buscar l'esperonet que mena al desplom que barra el pas. Aquí hi ha un pas curiós, que he pogut llegir prou bé: per la dreta, a buscar uns bons peus des d'on es puja i es xapa el primer clau. El segon no el xapo i vaig directament amunt i cap a l'esquerra a encarar el darrer ressalt on torno a haver-hi un passet finet, aquest només vertical. La reunió queda a la dreta i val la pena penjar-se una mica avall per no haver d'assegurar gaire cargolat. Així també hi ha bona vista cap avall:

Des de la sisena reunió. Vista espectacular!

Quan arriba en Ramon el convido a fer el darrer llarg, que només fa 15 metres. Amb l'ajut del pedal que he carretejat per si les mosques fa les tres primeres xapes i enfila el camí cap a la reunió cimera. Em miro superficialment la possibilitat de fer-ho en lliure, però abandono la idea ràpidament i tiro d'A0 perquè no li veig possibilitats.

En resum, es tracta d'una via "clàssica" de la "cara nord" de Montserrat. "Clàssica" vol dir que és força més dura del que es podria despendre de les ressenyes que es troben. Algú que només escali V+ no encadenarà (i potser no farà) el segon llarg, algú que faci 6a no encadenarà el tercer i així successivament. Per encadenar la quarta o la darrera s'ha de ser un lolo. De la "cara nord de Montserrat" vol dir que la roca és peculiar tot i ser molt més bona que la típica de la nord. La roca és perillosa fins i tot al primer llarg. En alguns punts està més o menys coberta del liquen blanquinós típic que fa que un gat sobre un bolo vagi lliscant lentament avall (segon i tercer llargs). Roca sorprenentment bona més amunt, però amb adherència lluny del que es troba al vessant sud, on els peus s'aguanten allà on els poses. La línia que segueix la via és senzillament brutal i sols per això ja mereix una visita. L'equipament és molt bo, amb algun filferro d'algun pitó amb pinta dubtosa. Nosaltres hem posat un alien (groc, crec, probablement substituïble per un tascó també) i un tascó mitjà/gran al primer llarg; un alien (groc, crec) i dues savines al segon; i un camalot groc al tercer. Per si de cas, portàvem el parxís d'aliens, el joc de tascons i 3 friends (mida camalots 0.75, 1 i 2). L'estrep és prescindible: al quart llarg no cal i una baga savinera fa el fet, si cal, al darrer. I el fifi va de conya als A0s.

Esquivant la pluja al Mal Pas de Travil

Aquest matí no ens hem mirat gaire la previsió del temps i amb l'Ernest hem enfilat cap al Mal Pas de Travil. Jo hi havia estat alguna vegada i sempre havia fet més o menys les mateixes vies. Avui n'he tastat algunes de diferents... mentre s'ha pogut escalar :)

Aparquem a sota la bauma i en dos minuts som a peu de via. Quan ens posem els trastos comença a remullar i dubtem si baixar al cotxe a esperar que escampi, però va afluixant i decidim anar tirant. Fem la Nit i Dia (V+), una via d'anar fent, però que tira bastant cap a 6a. Allargo fins la reunió de la Peu de Moix que va per la seva esquerra.

A la primera del dia, més difícil del que sembla.

D'aquí passem a la Guillem de Berguedà (6b). M'hi poso i es posa a ploure. Per sort, no em mullo massa perquè la paret va desplomant. Al principi hi ha uns passets plaqueros d'apretar-li. Després, díedre d'anar fent amb algun moviment més durillo. En un moment donat m'emporto alguns bolos del fons de la fissura, amb un bon ensurt però sense conseqüències. Vaig tirant i a dalt la pluja em fa aprofitar el díedre més que la placa de la dreta, però faig bé. Els darrers metres són estranys, amb un xapatge a l'esquerra curiós. La desmonto perquè no sabem com continuarà la cosa.

Al ressalt de Guillem de Berguedà...

... i a punt d'encarar l'entrada de la R, 35 metres més amunt!

Sembla que el temps ens deixarà fer alguna coseta més i l'Ernest monta la Volare (6c). Veig que ell pot fer algun repòs de tant en tant i decideixo provar-la des de baix. Uns primers passos amb desplom i bon canto fins posar-se a una bona lleixa. D'aquí uns passets durs, amb tibada de monodit fins pillar una bona bústia a la dreta. Uns moviments ascendents i un bon repòs de peus a la dreta de la línia. Aquí m'ho miro i no ho veig evident. Hi ha moltes bústies i bustietes, però no sé quines són les bones :)  Finalment em sembla que ho encerto, amb una tibada forta d'un bon bidit per la dreta. Després, una bústia diagonal i un moviment a pillar un bon bec per l'esquerra. Hi arribo però estic fos i la cosa no sembla que s'hagi acabat... total que reposo aquí. Miro la seqüència i la faig sense més complicacions. Hi ha canto, però val la pena saber on. Hauria de sortir la propera vegada!

L'Ernest a Volare.

I jo a la mateixa via, lluitant amb la inflada de braços, malgrat els reposos que hi ha.

L'Ernest em suggereix que desmunti i ell farà un top-rope al 7b del costat, on ja ha deixat algunes cintes. Però quan és el seu torn es posa a diluviar, amb llamps i trons dels bons. Total, que li toca provar el desplom fins treure les cinte i tirar avall tan ràpid com pot. 

Ara ja està diluviant... Per sort aquí no ens mullem -encara.

En poca estona es posa a baixar aigua per tot arreu i temem que  no baixi alguna cosa més... però hem estat de sort! Avui he fet poques vies però bones. Per sort, la força de voluntat ens ha donat aquesta recompensa... amb menys fanatisme ens n'haguéssim anat avall a la primera :)

Esportiva al Serrat d'en Muntaner

Aquesta tarda li he proposat al Ramon d'anar a fer esportiva al Serrat d'en Muntaner, argumentant que aquí les vies d'esportiva són més guapes que les clàssiques... No sé si l'he convençut del tot, però hem fet una bona collita de vies llargues i bones.

Volia començar més tranquil, però al final m'he confós i per encetar la tarda, em poso a Claudio the King (6b). Com que estic acostumat a que la primera del dia costi, no m'estranyo de que costi :) Es tracta d'una via mantinguda, amb una entrada un xic més dura i després diversos llocs on s'ha d'anar fent, amb presa petita i buscant bé. Molt llarga (16 cintes, diria -o més) i molt recomanable.

A la primera del dia, Claudio the King. Un viot

Per compensar que no fem via llarga, ens posem a la tirada guapa de Orgull Mapuche (6b). Aquí la complicació està a les tres primeres xapes, sobretot de la segona a la tercera. Abans toca aprofitar bé ambdues parets amb tècnica de díedre i per sortir de la segona jo he fet una remada llarga a un bidit alt a la dreta. Després queda una fissura d'anar fent. Anant amb trastos es posaria un bon tascó mitja o un alien vermell, però fotent-li morro també es passa, que el grau afluixa. Diria que quan l'havia feta l'altra vegada per aquí hi havia alguna cosa... Per acabar d'arribar a la R uns passets de finura i ja està.

A la zona complicada de Orgull Mapuche

Baixant aprofito per posar cintes a JR Bastidas (6c) que havia fet fa temps en top-rope. He mirat una mica la zona desplomada on ja es veu que hi ha el tomàquet i també li he fet una ullada a l'entrada. Després li faig el pegue i encadeno! Als voltants de la segona xapa hi ha uns moviments de costat, tibant de laterals fins pillar una llastra bona. Després, a la zona desplomadeta, cal encertar els cantos, jo amb alguna remada llarga.

Havent flanquejat a la dreta de JR Bastidas.

En Ramon, a la zona tensa de la mateixa via.

Baixant d'aquesta també poso alguna cinta a Josep Estruc (6c), que no havia provat mai encara. Hi ha un pas concentrat un cop s'entra a la zona lleugerament desplomada, amb una presa cantelluda que gairebé fa mal als dits i d'aquí anar a buscar una bustieta estreta i dolenta per l'esquerra. Posar-se bé i ja està. L'inci és comú a la Babareza Güeca, on cal tibar però sense ser extrem. 

Als primers metres de la Josep Estruc, comuns amb Babareza Güeca.

Amb l'hora que s'ha fet només tinc temps per fer-li un tast en top-rope, que surt a la primera. Ja tinc deures per la propera visita! 

Paret del Pont

Avui amb en Ramon ens n'hem anat a la Paret del Pont. Feia alguns anys que hi vaig fer Com un Porquet un dia a la tarda, buscant el sol. Avui tocava buscar l'ombra del matí i no hem estat els únics a buscar-la en aquesta paret.
Quan arribem a peu de paret ja hi trobem una cordada que se'n van a la Tasmània. I per sort, la majoria dels que vindran darrera també s'apunten a aquesta, que deu ser la clàssica d'aquí.

Nosaltres tirem un xic més amunt i localitzem el peu de via amb algun dubte: no sabem si la Crispín comença després d'un flanqueig. Però no, la Crispín comença un xic més avall a l'esquerra de la que portem per objectiu, la Didgeridoo.

 Al primer llarg de la Didgeridoo.

Comença en Ramon a buscar la primera xapa, força amunt. Sortosament, la roca és de primera i no ens dóna cap ensurt aquí. Em poso al segon llarg, on ja s'intueix que hi ha un passet de bloc per sortir de la R1. M'ho miro i vaig encertant més o menys una combinació suficient per sortir-ne airós, però m'ha semblat força difícil pel 6a proposat. Després, anar fent amb algun alejillo considerable. Per sort, una xapa porta un cordinillo que es veu de lluny, si no seria difícil orientar-se per aquí. El ressalt d'entrada a la reunió també va per la dreta, on hi ha una xapa que m'havia costat de localitzar des de més ensota... Ja començava a maleir no haver portat cap trasto, però no, finalment tot queda prou ben assegurat.

Després ve l'objectiu de tot plegat: el mur final, suposadament farcit de forats (6b+). M'hi poso amb calma, tastant diversos forats cada vegada, controlant peus i vaig fent xapa rera xapa sense desgastar-me massa malgrat que desploma. Encerto tot força bé i després d'una remada de la llastra invertida veig que probablement només calgui acabar d'aguantar per engalomar el llarg! Ho aconsegueixo, esbufegant intensament, però. En Ramon també s'ho monta prou bé i arriba a la R ben content. Als dos ens ha sortit més fàcil del que ho imaginàvem. Aquí també cal afegir-hi que les xapes estan ben properes, en cas que no es faci en lliure. En tot cas, estem ben contents! 

 Al tercer llarg de la Didgeridoo: la cirereta del pastís.

Ens plantem a peu de via amb un ràpel de 60m i decidim posar-nos a la Crispín, la de la seva esquerra, on hi ha una cordada que ara es posa al mur final. A ells se'ls han trencat algunes preses al segon llarg, cosa que no es fa massa gràcia... Caldrà anar amb cura!

Comença en Ramon per terreny suau, d'anar fent. Jo estic amagat darrera un arbre perquè els companys de dalt envien algun roc de tant en tant -estan canviant de reunió cimera. Quan torno a treure el cap veig que en Ramon probablement s'ha saltat la R1 i ja està al segon llarg. Com que porta cintes suficients, decideix tirar amunt. Això sí, per empalmar els dos llargs cal xapar les dues primeres assegurances amb una sola corda i posar cintes ben llargues per no haver de patir el ròssec que ha patit en Ramon. El segon llarg té alguns ressalts més difícils i no són agradables de fer arrossegant la corda...

Em poso al mur final que, sobre el paper, ha de ser més senzill que l'anterior (6a+). Dic sobre el paper perquè aquí he hagut de tastar més forats per trobar el millor. Tampoc no ha estat senzill posar-m'hi bé de peus i, a sobre, he hagut de fer una remada considerable a la zona grisa on tot es torna rom de cop. Per sort he pillat una bústia prou bona, però he hagut d'apretar. Aquí les xapes no estan tan a prop com a la Didgeridoo i per arribar a la penúltima xapa he de mirar-m'ho una estona. Dubto si xapar forçat des de lluny i opto per fer un passet més... que m'obliga a xapar prou pillat com per agafar-me per passar la corda. Després ja et pots posar bé i acabar de fer, fins la darrera xapa, suau, fins a l'arbre cimer i, en flanqueig descendent, fins la instal·lació de la Didgeridoo. Potser ha estat que no he anat tan concentrat, potser que estava més petat, però aquest mur m'ha semblat dur. Segurament sí que és més senzill que l'altre, però no penso que hi hagi un grau de diferència... En tot cas, estem ben satisfets quan tornem a ser a peu de via amb dues bones vies a la butxaca!

I per afegir algun altre element gràfic (la càmera s'ha quedat a la motxilla), la ressenya de l'Escalatroncs: