Portalet / Pic d'Estremere. Pirineos con Frontera

Marxem uns dies cap a la Vall del Tena amb el Pep. Feia moltíssims anys que jo no feia un rock-trip. Avui, de fet, és la continuació del que hem estat fent a la zona d'Orlú, però parant un dia a casa per reposar. Sortim tranquil·lament al matí i arribem a la zona del Portalet abans de les 12. Demanem alguna cosa per menjar i decidim posar-nos a Pirineos con Frontera. Malgrat ser llarga i amb trams difícils (en lliure) pensem que ens en sortirem sense problemes.

Amb la panxa una mica plena comencem l'aproximació, sortint de la zona turística per l'esquerra. Es troba un corriol que va en direcció a l'Agulla del Portalet i després passa cap a peu de via. La xarxa està plena d'informació. Nosaltres portem la guia del Luichy que també està prou bé!

L'Agulla del Portalet està farcida de cordades i a la nostra via també sol haver-hi overbooking. Entrar-hi tard té avantatges!

El primer llarg comença amb uns passos verticals de decisió. Després ve terreny suau i un mur vertical força dur (Ae o 6b+, segons la ressenya). Al mur hi ha uns passos estranys, cal anar per la dreta, tibant de llastres invertides i faig un xapatge a l'alçada de la panxa. Aquí hi ha una presa bona invertida però es mou!! Segurament no caurà, si no ho ha fet fins ara, però fa iuiu... Aquí reposo un moment però de seguida veig la continuació. Ha sortit tot en lliure, però no he encadenat, potser perquè m'ha pillat en fred.

Jo mateix, al primer llarg. Després de la placa inicial (dalt) i al muret dur (baix).

En Pep, vist des de la R1, lluitant!

En Pep ataca el segon llarg, que comença lleugerament desplomat, seguint un diedre. En un punt troba rastres d'un abandonament i realment s'ha d'apretar, però ho treu sense complicacions. Fem la reunió després d'una desgrimpada cap a un collet, de forma que ja es podrà atacar la tercera tirada directament.

En Pep, al segon llarg.

Arribant a la R2...

Em poso a la tercera, que comença amb un mur vertical força difícil (6b+) segons el llibre. He de lluitar-lo, però aconsegueixo encadenar-lo tot i que costa de llegir alguns passos. Aquí també hi ha tibades de invertits i moviments ben curiosos! Empalmo amb el següent llarg (II) per tal de poder atacar la tirada que ens ve.

He empalmat el segon i el tercer llarg. El Portalet al fons, amb música
a tot drap que inundava la pau de les muntanyes...

S'hi posa en Pep, resseguint una vira que puja en diagonal a l'esquerra fins que toca acostar-se al sostret i superar-lo. És un pas que recorda la Roca dels Arcs, amb bon canto, però de tibar-li amb ganes (6a).

Atacant el sostret.

A continuació ve el llarg més dur (Ae/6a o 6c), el nostre cinquè llarg. M'hi poso seguint la línia de xapes, amb dubtes sobre què m'hi trobaré. L'escalada és peculiar, amb molts passos on s'ha de tibar de llastres, alguna de les quals fa pinta de dubtosa i tot. Cal negociar els passos amb cura, navegant adequadament per la dreta de la línia de xapes i creuant a l'esquerra quan el terreny sembla demanar-ho. Suo de valent però aconsegueixo encadenar aquest tram. Després hi ha un tram que permet relaxar-se i una altra apretada, també durilla, on s'ha de treballar de valent. Després d'un pitó trobem la reunió, força penjada al buit, des d'on es poden fer unes bones fotos al que va de segon. Les cordes pengen, el que demostra com de desplomat és aquest llarg.

Aquí hi haurà feina...

En Pep, vist des de la R penjada. 

Al sisè llarg en Pep surt de la reunió per l'esquerra, seguint un díedre que va a sobre d'un petit gendarme (V). Sembla que hi ha una variant per la dreta de la que només hem vist el primer bolt. Després ve terreny més suau fins la reunió.

 

En Pep, sortint de les dificultats del llarg.
 

L'altra tirada, la setena, té pinta de no ser senzilla i, efectivament, té el seu què (6a). Hi ha un pas a bloc per superar un ressalt. Després es ressegueix la fissura en diagonal a l'esquerra i toca sortir cap a la dreta. Aquest pas se'm fa força estrany fins que trobo la posició per fer-lo amb una certa comoditat. Per sort, hi ha bon canto, cosa que permet mirar-s'ho i remirar-s'ho al gust.

M'he estat una estona amb la pota dreta empotrada per veure una forma còmoda de sortir... 

El següent llarg ens acosta a una rampa herbosa on en Pep munta reunió en algun punt. Mirant la ressenya a posteriori, sembla que es podria continuar rampa amunt fins a alguna altra banda...

Ataco el llarg final, el nostre novè, fent un tram de rampa herbosa i terrosa i un tros de canal fins que toca passar a la placa de la dreta. Això està ben assegurat, malgrat ser senzill. Passant a la placa de la dreta ja hi ha alguns passos interessants. Estan ben assegurats, però una caiguda aquí, amb la reunió llunyana, tindria conseqüències no massa agradables... A la part final hi ha uns passos de bavaresa que segurament podrien ser V+.

 

Dues vistes del darrer llarg. La boira se'ns ha anat acostant, sense ser mai amenaçadora.

La via m'ha agradat molt. Es fa molt i això es nota perquè en algun punt la roca està gastada, tot i ser una via "nova" de 2008. La dificultat màxima en lliure segurament és de 6b+ però resulta ràpida de fer. Des de la reunió cimera ens traiem els trastos i enfilem un corriolet al que s'hi afegeix el caminet que ve de la cresta que ve de l'Agulla del Portalet.

Aquest que treu el nas darrera la boira... el Midi!

Seguim el camí fins que prenem un trencall a mà dreta que ens acabarà portant més o menys al recorregut que hem fet servir al principi i d'aquí al cotxe. L'aproximació és curta, d'uns 30-40 minuts, el descens és força còmode i la via és molt guapa. No és estrany que es faci moltíssim! Ara que, per repeticions, segur que Escalada Pirenaica a l'Agulla del Portalet en té el doble o més: nosaltres hi hem vist un munt de cordades només aquesta tarda!

A sota, una ressenya d'internet, del Luichy. No coincideix exactament amb el que surt al llibre, però s'hi aproxima força.

Dent d'Orlu. Pink Floyd

Avui hem dormit a Ax-Les-Thermes amb la idea de fer una via a la Dent d'Orlu, on jo no havia escalat mai. Ens llevem d'hora i ens acostem a la zona d'aparcament. Es deixa la carretera a l'alçada d'un càmping i aleshores hi ha un bon tros de pista, practicable però força irregular, fins que s'acaba. Allà hi trobem una bona colla de cotxes aparcats, n'hi ha de més matiners que nosaltres!

Fem l'aproximació amb fresca, encara. Fins a una determinada alçada on, de cop, l'aire es fa calent tot i que encara no hi toca el sol. Fa una bona pujada i arribem a la bifurcació ben suats.

A la bifurcació. A la dreta, el camí d'ascens. A l'esquerra, cap al collet i d'allà a la paret.

Descendim lleugerament cap al coll i, quan hi arribem, veiem la paret davant nostre. He de dir que la visió decepciona força perquè tot plegat sembla una rampa sense massa interès. La realitat és una mica diferent, però sols una mica...

La "paret". Una rampa que no deixa de tenir el seu interès.

Hi ha unes quantes cordades enfilades ja. Nosaltres volíem fer la Fleurs de Rhodo, com gairebé tothom! A aquesta via hi ha una cordada enfilada força amunt. A sota, una altra cordada que està començant. Precisament aquests tenen una caiguda al primer llarg i el que va de primer acaba cap per avall amb l'esquena contra la paret. Encara ara està analitzant què li ha passat, perquè més amunt el veiem escalar amb solvència...  I, a banda d'aquests, una parella que tenia intenció de fer la Fleurs i que canvia de plans cap a la Supersé. A l'esquerra, una cordada força amunt ja i a la Pink Floyd, una altra també força amunt.

A la vista del panorama decidim posar-nos a Pink Floyd, ni que sigui perquè és un dels nostres grups favorits. Pugem una mica i entrem per la vira i ens preparem. Aleshores, la primera cordada de la Fleurs abandona en un pas difícil i decideixen que vindran darrere nostre.

Començo jo i anirem alternant llargs amb el Pep. L'escalada és molt diferent que la d'ahir a Le Pujol. La paret és molt tombada i és força més senzilla, amb passets on s'ha de trobar el gest de tant en tant. Sovint et trobes pujant com si caminessis, simplement recolzant les mans. A vegades toca esforçar-se una mica. En general, l'escalada se'ns ha fet avorrida, però ha estat una bona experiència! Fem les 10 tirades en unes tres hores i mitja, un ritme que no està malament. La calor és suportable, tot i que el sol toca de ple. Avui és el dia del pic de calor a la zona i jo portava tres litres d'aigua per si les mosques. Me n'ha sobrat un. Malgrat el sol, corria una mica d'aire i es podia aguantar. De fet, millor que ahir a l'altra banda: ahir estàvem més baixos i enclotats!

Jo mateix, començant la festa!

En Pep al primer llarg.

 

 

 

 

Fotos diverses, de tirades difícils de distingir unes de les altres.

De tant en tant, trobem algun passet que li dóna salsa a la cosa.

Més fotos de la via...

A la part final la Pink Floyd i la Fleurs de Rhodo s'ajunten. Per sort, nosaltres som els primers i no ens fem nosa amb ningú. Val a dir que els nostres perseguidors, els que han baixat de la Fleurs, catalans també, s'han esperat a entrar a les reunions a que nosaltres fóssim fora i no ens hem fet nosa en cap moment.

Darrer llarg. Podria ser un rostoll, però està prou ben trobat, també!

Al cim tenim unes vistes espectaculars! Allà coincidim amb gent que ha pujat per la via normal. Ha de ser una excursió prou interessant, perquè les vistes cimeres s'ho valen.

Vista des del cim cap a la vall d'Orlu. Les Enfants de la Dalle surt al collet i continua per l'aresta de l'esquerra. Teníem ganes de fer-la algun dia, però segurament no ens n'han quedat ganes.

 

Els dos protagonistes...

Baixant, mirant de nou al cim. És prou xulo com a cim! Val ben bé una excursió.

D'alguna forma sorprèn que aquesta paret tingui tantes vies obertes, totes elles (o gairebé) parabolades de dalt a baix. Fan pinta de ser totes molt similars, si bé és cert que, per exemple, la Fleurs té clarament alguns passos més interessants que la Pink Floyd.

A la baixada, en Pep va al seu ritme i jo tinc ganes d'arribar a baix, a buscar ombra i refrescar-me així que ens trobarem al cotxe. Abans, li dono la meitat de l'aigua que m'ha sobrat per si les mosques. De fet, pel camí, en Pep té una rampa i encara ha d'agrair que li porten una mica més d'aigua... A baix, tots dos tenim ganes de remullar-nos i parem en un rierol, no tan xulo com el d'ahir, però suficient com per refrescar-nos. A Ax-Les-Thermes farem un bon gelat -la cuisine està fermada- i enfilem el camí cap a casa.

Orlu, Le Pujol

Amb en Pep hem fet una escapada d'un parell de dies cap a la zona d'Orlú, amb la idea de fer una via a la Dent demà dormint a Ax-Les-Thermes i aprofitar el dia d'avui per fer una vieta a la zona de Le Pujol.

Al final penjo una ressenya de la zona, indicant el que volíem fer, en verd, i el que vam fer, en groc.

Per arribar al sector, cal anar fins la Maison des Loups i seguir carretera amunt. En un punt trobarem un caminet a mà dreta que porta a un pontet sobre el rierol. Vol dir que ens hem passat i hem de tornar enrere uns 300 metres i aparcar en un aixamplament que hi ha baixant a mà dreta. Baixem una cinquantena de metres a peu i veurem un corriolet que surt per la dreta i s'endinsa al bosc. Fita i marques de pintura. Es van seguint les traces de camí fins a peu de paret, amb una bona pujada. Suem de valent!

A peu de paret toca localitzar les vies i ens costa força perquè no hi ha cap referència gaire clara. A la dreta de tot ens sembla que comença La Basero, però no és així i resulta que ens posem a Le Pich.  

Començo jo sobre terreny granític d'adherència, cosa a la que no estic gaire acostumat. Suposadament ha de ser un 5b, però en algun lloc faig equilibris dels bons, agafant-me de nyapes minúscules i confiant en els peus. Al lloc que trobo més complicat després m'adono que he errat i calia anar per l'esquerra. Tot i això, ens hem posat a un 5c+, que ja encaixa una mica més. La reunió és en un replanet, travessant un petit bosquet.

Al primer llarg. Tombat, però exigent!

En Pep ataca el segon llarg. Segons la idea original hauria de ser 5b+ és a dir un punt més difícil que el que hem fet. Realment, però, ara estem a La Fajol (6b). Curiosament coincideix que també aquí a la R1 hi ha una bifurcació de vies, com a La Basero... Comença en Pep i ha de penjar-se i tibar en A0 en diversos llocs. Després posa un friend en un alejillo i es planta a sota d'un ressalt d'on no s'atreveix a sortir. Baixa i m'hi poso jo.

En Pep, lluitant el segon llarg...

... i jo, més o menys al mateix lloc (aiaiai).

Els primers passos em surten però fent filigranes i dient aiaiai. Arribo on s'ha quedat en Pep i m'ho miro i remiro per diversos llocs. Finalment m'atreveixo a fer l'apretada que cal per superar el pas i em quedo en terreny difícil encara fins la propera xapa. Després la cosa sembla que es suavitza fins on penso que hi ha la reunió... però no! Veig una xapa a sobre d'un sostre: la via continua per allà. Ara ja tinc clar que no estem a la via correcta i penso que arribaré a la xapa i em despenjaré, perquè no tinc ganes de tibar com un animal sense saber on em poso.

Però quan arribo a xapar, veig que podré sortir del sostre amb relativa solvència i decideixo continuar. Després ve una placa amb bonyets prou bons i hi ha xapes, sense abusar, però sense passar excessiva por. I arribo a la reunió havent encadenat un llarg molt exigent. Consultant el croquis ara ja veig on ens hem posat, un llarg guapo, però molt exigent i amb airet entre xapes.

Quan arriba en Pep li plantejo les opcions que tenim i decidim continuar per Le Pich (de la que n'hem fet una variant): queda un llarg de 5b+ (enllacem ja amb la quarta tirada de Le Pich) i un de 6a (la cinquena de Le Pich i quart llarg per la nostra combinació.

En Pep, fent el sostret del segon llarg.

En Pep es posa al 5b+ i el treu amb solvència, malgrat un pas cabronet que hi ha per superar un ressaltillo lleugerament desplomat. Però quan veu la tirada següent no ho veu gens clar!

Anant a buscar la 4a tirada de Le Pich. Al ressaltillo.

Hemos venido a jugar, que es diu, així que em poso al darrer llarg (6a). Uns passets d'equilibri fins xapar el primer bolt de la zona difícil i toca treure-li l'entrellat al que ve, que és més que vertical. Jo he resolt tibant amb esquerra d'unes nyapes fins que, estirant-me a tope, he pillat una fissureta/llastra de la que he pogut tibar en bavaresa. Ara ve una zona atlètica però amb bon canto. Després venen alguns moviments d'equilibri i algun ressaltillo delicat, però el més difícil és l'estirada del principi.

 

Aquí toca esforçar-se per pillar la fissura/bavaresa de sobre.

A les darreres dificultats de la via.

Hem passat una calor de mil parells de c... A la primera reunió em cremava el casc (blanc) quan el tocava. El mateix passava amb els mosquetons de les cintes! Brutal! Després, més amunt, ha començat a córrer una mica d'aire de forma que el casc ja no cremava. Però hem suat la gota gorda, tot i que portàvem aigua a dojo. Al darrer llarg, la roca es notava cremant. A la primera reunió m'he anat despenjant uns metres avall fins tenir ombra dels arbrets mentre en Pep lluitava amb el segon llarg. I, per sort, la reunió cimera també està a l'ombra, si no, hagués mort.

Baixem amb tres ràpels segons el croquis que adjunto a sota, tunejat de la web del CAF.

Per arribar al peu de la via que volíem fer originalment caldria pujar uns metres resseguint la roca, grimpant uns passets fins un replanet. Si un s'hi fixa, allà hi ha tres espàrrecs de parabolt rovellats, que potser indiquen les tres vies que comencen allà, la #11, #13 i la #15, segons la web del CAF. Però comencen més que juntes! Com a referència, a la #7 es veu penjar una baga esblanqueïda... 

La calor que hem passat ens fa aparèixer dubtes sobre el pla de demà, la Dent d'Orlú, però ens hi posarem igualment! Un cop tret el material, aprofitem el rierol que passa a la vora per banyar-nos en un tollet. Com canvia la cosa després d'aquesta remullada! És la diferència entre estar viu i estar mig zombie!

Vilada, després de molts anys

Avui ens n'hem anat a a Vilada amb en Pep. Feia molts anys que no havia estat aquí, i sols hi vaig fer una visita. I recordo que el Pep P. em  va suggerir Can Marieta com un sectoret ben xulo. Coincidia amb les intencions del company així que ens hi hem acostat, amb alguna vacil·lació pel camí ;)

Hem començat per Pallaringa (6a), una línia llarga i guapa, vista des de sota. I la veritat, és que no decepciona en absolut! Un viot, que obliga a tibar una mica però. A la part de dalt, les assegurances allunyen una mica, cosa que li afegeix un puntet... De fet, en un punt ni tan sols veia cap on havia d'anar... En Pep l'ha encadenada anant des de baix, cosa que ha estat una alegria particular per ell, que li tenia l'ull posat!

En Pep, encadenant Pallaringa.

Després ens hem posat a Puta Reunió (6a) just a la seva esquerra. L'entrada és bloquera i s'ha de tibar molt, és molt dubtós que la graduació hagi de ser la mateixa que l'anterior... Després, és qüestió d'anar fent, amb tendència cap a l'esquerra. La guia parla de 5 assegurances, la realitat és que probablement en calen el doble. Té una entrada curiosa a la reunió, que segurament li dóna el nom a la via. Però després d'entrar-hi quatre vegades, acaba sent fàcil i tot...

Després del bas bloquer de Puta Reunió.

A continuació ens hem posat a Jamel (6a). Començament normalet i després toca atacar un desplomet. Jo ho he fet de la manera més complicada possible, segurament, creuant-lo de dreta a esquerra mentre anava tibant de valent. Després la cosa es suavitza i ja està. Crec que és bastant més difícil que la primera, també.

Jo mateix mirant el desplom de Jamel.

Al desplom de Jamel. Toca fer-lo per l'esquerra, com fa el company!

A continuació, hem fet la de la seva esquerra, Via Làctea (6a+). No recordo haver tibat de forma excepcional a enlloc, però sí que crec recordar que és més contínua, amb dificultats no despreciables fins més amunt.

A Via Làctea. Algunes tibades en lateral porten a l'èxit.

En Pep a la mateixa via.

Baixant he posat algunes cintes a La Foradada (6b) i m'he estat mirant els passos. El suficient per decidir que li faria un pegue en top-rope, anant a la reunió de les vies anteriors. Ha estat una bona decisió, perquè aquí s'ha de tibar de valent a diversos llocs. No dóna treva fins molt amunt on la cosa es posa més fina i, a sobre, les xapes el posen a can pixa... L'he encadenat d'aquesta forma, però no em motiva provar-la des de sota!

Quan hem fet la primera via m'he mirat una mica Nenes del Cul Plomat (6b), pensant que seria una via factible. M'he mirat algun pas, per si les mosques, però veient el pa que hi donen per aquí, avui he decidit que no calia fer més pegues, no fos cas que tingués algun disgust... Així que hem plegat trastos i ens n'hem anat cap a casa. Bones vies, dures, però molt bones. I, a sobre, a l'ombra, cosa que s'agraeix en dies calorosos...