Avui hem dormit a Ax-Les-Thermes amb la idea de fer una via a la Dent d'Orlu, on jo no havia escalat mai. Ens llevem d'hora i ens acostem a la zona d'aparcament. Es deixa la carretera a l'alçada d'un càmping i aleshores hi ha un bon tros de pista, practicable però força irregular, fins que s'acaba. Allà hi trobem una bona colla de cotxes aparcats, n'hi ha de més matiners que nosaltres!
Fem l'aproximació amb fresca, encara. Fins a una determinada alçada on, de cop, l'aire es fa calent tot i que encara no hi toca el sol. Fa una bona pujada i arribem a la bifurcació ben suats.
A la bifurcació. A la dreta, el camí d'ascens. A l'esquerra, cap al collet i d'allà a la paret.
Descendim lleugerament cap al coll i, quan hi arribem, veiem la paret davant nostre. He de dir que la visió decepciona força perquè tot plegat sembla una rampa sense massa interès. La realitat és una mica diferent, però sols una mica...
La "paret". Una rampa que no deixa de tenir el seu interès.
Hi ha unes quantes cordades enfilades ja. Nosaltres volíem fer la Fleurs de Rhodo, com gairebé tothom! A aquesta via hi ha una cordada enfilada força amunt. A sota, una altra cordada que està començant. Precisament aquests tenen una caiguda al primer llarg i el que va de primer acaba cap per avall amb l'esquena contra la paret. Encara ara està analitzant què li ha passat, perquè més amunt el veiem escalar amb solvència... I, a banda d'aquests, una parella que tenia intenció de fer la Fleurs i que canvia de plans cap a la Supersé. A l'esquerra, una cordada força amunt ja i a la Pink Floyd, una altra també força amunt.
A la vista del panorama decidim posar-nos a Pink Floyd, ni que sigui perquè és un dels nostres grups favorits. Pugem una mica i entrem per la vira i ens preparem. Aleshores, la primera cordada de la Fleurs abandona en un pas difícil i decideixen que vindran darrere nostre.
Començo jo i anirem alternant llargs amb el Pep. L'escalada és molt diferent que la d'ahir a Le Pujol. La paret és molt tombada i és força més senzilla, amb passets on s'ha de trobar el gest de tant en tant. Sovint et trobes pujant com si caminessis, simplement recolzant les mans. A vegades toca esforçar-se una mica. En general, l'escalada se'ns ha fet avorrida, però ha estat una bona experiència! Fem les 10 tirades en unes tres hores i mitja, un ritme que no està malament. La calor és suportable, tot i que el sol toca de ple. Avui és el dia del pic de calor a la zona i jo portava tres litres d'aigua per si les mosques. Me n'ha sobrat un. Malgrat el sol, corria una mica d'aire i es podia aguantar. De fet, millor que ahir a l'altra banda: ahir estàvem més baixos i enclotats!
Jo mateix, començant la festa!
En Pep al primer llarg.
De tant en tant, trobem algun passet que li dóna salsa a la cosa.
Més fotos de la via...
A la part final la Pink Floyd i la Fleurs de Rhodo s'ajunten. Per sort, nosaltres som els primers i no ens fem nosa amb ningú. Val a dir que els nostres perseguidors, els que han baixat de la Fleurs, catalans també, s'han esperat a entrar a les reunions a que nosaltres fóssim fora i no ens hem fet nosa en cap moment.
Darrer llarg. Podria ser un rostoll, però està prou ben trobat, també!
Al cim tenim unes vistes espectaculars! Allà coincidim amb gent que ha pujat per la via normal. Ha de ser una excursió prou interessant, perquè les vistes cimeres s'ho valen.
Vista des del cim cap a la vall d'Orlu. Les Enfants de la Dalle surt al collet i continua per l'aresta de l'esquerra. Teníem ganes de fer-la algun dia, però segurament no ens n'han quedat ganes.
Baixant, mirant de nou al cim. És prou xulo com a cim! Val ben bé una excursió.
D'alguna forma sorprèn que aquesta paret tingui tantes vies obertes, totes elles (o gairebé) parabolades de dalt a baix. Fan pinta de ser totes molt similars, si bé és cert que, per exemple, la Fleurs té clarament alguns passos més interessants que la Pink Floyd.
A la baixada, en Pep va al seu ritme i jo tinc ganes d'arribar a baix, a buscar ombra i refrescar-me així que ens trobarem al cotxe. Abans, li dono la meitat de l'aigua que m'ha sobrat per si les mosques. De fet, pel camí, en Pep té una rampa i encara ha d'agrair que li porten una mica més d'aigua... A baix, tots dos tenim ganes de remullar-nos i parem en un rierol, no tan xulo com el d'ahir, però suficient com per refrescar-nos. A Ax-Les-Thermes farem un bon gelat -la cuisine està fermada- i enfilem el camí cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada