dijous, 4 d’agost del 2022

Gorges de la Jonte. Caminada

No només vivim d'escalada! Avui tocava descansar una mica i ens hem decidit a fer una caminada ben xula. Podeu veure el track aquí.

L'anada i tornada a l'est del tot és una visita a un bar que hi ha, jeje. Un gelat per mi i una cervesa pel Pep, que s'ha quedat al trencall esperant-me.

Les vistes pel camí d'anada són ben guapes:


La Roche Decollé i la seva aresta, imponent!


Les vies que vam fer ahir, a l'esquerra de la Roche Decollé.

I, a banda d'escalar, aquests dies també hem menjat i ens hem banyat a les dues gorges. Ara, de gent, n'hi havia per donar i regalar!



Vista nocturna de Capluc.


Un dels àpats fets al Capluc Kfé.


dimecres, 3 d’agost del 2022

Gorges de la Jonte. Cirque des Vases

Ahir vam confirmar que, per escalar aquests dies a les Gorges de la Jonte, calia anar d'hora i, a més, buscar l'ombra. L'orientació de la majoria de vies no dóna massa possibilitats però. Excepte LA VIA: L'Arête Ouest a la Roche Decollee, que queda ben a oest. És una línia que entra pels ulls. Només té una pega: té fama per 1) les seves excursions entre xapes i 2) està molt mal graduada (anys '80). La guia diu 6a, 6b, 5c i, en una nota, diu que "historiquement" era 5c, 6a, 5c. Tenim el dubte de si el 6b que diu la guia actual és un grau correcte o bé està en la línia de les altres de la zona. I preferim quedar-nos amb el dubte, perquè això combinat amb les excursions (que aquestes sí que hi són) em fa molta mandra.

Total, que pensem que una mica més amunt, dins el Cirque des Vases, hi tenim una col·lecció de vies de 6a, més curtetes, que ens servirà per escalar i estar a l'ombra.

El Cirque des Vases s'anomena així perquè és un circ (això sembla evident) que té un seguit de "Gerros" col·locats al damunt: el Gerro de Chine, el Gerro de Sevre...


Un dels Gerros del Circ dels Gerros.

A la paret de Vase de Chine ens fixem en Bad Max (6a, 5c) i unes vies al seu voltant, al voltant de 6a, i cap allà que anem. Fem l'aproximació amb ombra encara, per sort, i arribem a peu de via després d'haver caminat una horeta des del cotxe que hem aparcat a una zona on hi ha un poste SOS.

Per localitzar el peu de via tenim algunes dificultats. Hi ha noms escrits, cosa que s'agraeix. Sembla que els veïns no tenen tantes manies com tenim aquí. Jo sóc de l'opinió que, després de deixar un munt de metall a les parets, no ve de deixar una mica de pigment per ajudar a orientar la penya... Malgrat els noms escrits, el problema ve perquè l'ordre de les vies no quadra amb el de la guia. La primera de l'esquerra segons la guia és Flash (5c, 6c) i la que volem fer és Bad Max (6a, 5b). Ens posem a la via seguint els noms escrits perquè ens adonem que al peu de Flash hi ha una fletxa que apunta a l'esquerra. I sí, Flash creua la nostra tot i que la guia no ho marca!

Em poso al primer llarg i de seguida veig que hauré de lluitar. Els primers metres, bé. Després ve un pas plaquero de decisió on he d'apretar de valent. Més amunt hi trobo un terreny més suau però aviat es redreça. Hi ha alguna excursió important que em deixa ben tens. També he observat que aquí tenen una certa tendència a posar el xapatge en llocs tensos i no des de bons cantos com seria desitjable. En un d'aquests xapatges força pillats em quedo a la banda incorrecta per continuar. De fet, m'he deixat dur per una taca de magnesi que veig a la dreta, però hi acabo pujant per comprovar que des d'allà ho tinc molt i molt cru. Total, que m'he de penjar. Surto per l'esquerra, flanquejant i des d'allà encara un ressalt molt vertical. Aquí hi ha unes bones apretades: les xapes juntes jo permeten intuir-ho. I després, apretada normal amb excursions per acabar arribant a la R.


Apretant-li a Bad Max.




Vista des de la R1. Una tirada d'escàndol de bona!

La segona tirada és 5b, segons la guia, i s'hi posa en Pep. La roca és molt més dolenta que al primer llarg, però es deixa fer... fins a un ressalt. En Pep s'ho mirar i remira i acaba fent A1 per sortir d'un químic. La veritat és que és un ressalt difícil, amb un pas de decisió bastant cabró. Després ja comença a venir un terreny terrós i la via acaba a un arbre des d'on es rapela.


En Pep al segon llarg, menys atractiu.

Amb un ràpel de 60 metres s'arriba a peu de via. Baixant em miro la via veïna, la Monstresse (6a, 6a) i sembla factible. A mida que m'acosto a terra, però, veig que la via és desplomada però s'hi veuen bons forats. Me'ls miro millor i vegi que estan plens de sorreta: quan plou deu baixar aigua amb sorra que es diposita a totes les bústies! Vaig netejant-les i bufant-les al mateix temps que em miro les 3 o 4 primeres assegurances, que són més que tenses.


Sorreta acumulada a les bústies...

Quan som a peu de via altra cop, em poso a Monstresse. Com que m'ho he mirat, encadeno la zona desplomada ràpidament, sense encantar-me. A vista no hagués pogut pas, n'estic segur! Després la via es deixa fer fins a una zona on es redreça i es torna una mica més llisa. Aquí no m'ho he mirat gens abans i acabo reposant en una assegurança perquè no ho veig a la primera. Hi ha una bona tibada també! A vista ho veig molt complicat de poder fer-ho --bé, has d'anar molt sobrat!


El primer llarg de Monstresse.

A la R1 fem un replantejament. El segon llarg té un primer tram que es veu xulo, però després fa pinta de ser un trunyo com l'altre. A més, hem anat més lents del que pensàvem i el sol comença a treure el cap i amenaça de rostir-nos la paret. Total, que decidim baixar d'aquí, recollir trastos i tornar avall.

Hem fet tres llargs ben exigents i guapos. Ens han servit per gaudir i per situar-nos pel que fa a les nostres aptituds aquí ;) Com passa sovint en calcari, és difícil anar a vista: sovint el camí més senzill no és gens evident i, si no ho saps, acabes fent moviments molt més complicats del que tocaria.

Mentre hem estat escalant, una cordada s'ha posat en ple sol a Les Femmes el les Grimpeurs d'Abord una clàssica de la zona. Es deuen haver rostit com pollastres, però han anat fent, suposem. Hem trobat les seves motxilles a peu de via (hem anat a fer-hi un reconeixement), però cap pista d'ells.

dimarts, 2 d’agost del 2022

Gorges de la Jonte. Le Révérend

Avui ja estem una mica més situats sobre el terreny i tenim ganes de fer una via llarga. Optem per entrar tan d'hora com podem, perquè haurem d'escalar al sol. L'objectiu d'avui, la via Le Révérend al sector del mateix nom.

L'aproximació es fa des de Le Rozier, agafant la carretera que puja a Le Capluc, una muntanya característica que domina el poble. Aparquem al darrer punt on es pot i continuem a peu, seguint marques de GR fins que passem per sota de l'imponent Révérend. El peu de via es localitza fàcilment gràcies a tenir el nom escrit a peu de via.

Comença en Pep amb el primer llarg. Qüestió d'anar fent, amb algun ressalt on s'ha de tibar una mica més. Una tirada ben guapa, que jo gaudeixo a l'ombra d'un arbret que hi ha a peu de via, on deixem les bambes perquè tenim pensat rapelar la paret.


En Pep al primer llarg.

Em poso al segon llarg, que és una mica més senzill. Comença vertical però aviat toca anar en diagonal a l'esquerra i després flanquejar a esquerra descaradament. En algun moment deixo de veure assegurances i dubto de si m'he embarcat. Munto un bec de roca per si les mosques però de seguida trobo un químic ben a la vora. Uns metres més i arribo a una vira horitzontal que toca flanquejar també a l'esquerra.


Jo mateix al segon llarg.



En Pep encarant el flanqueig per arribar a la R2. El sol entra de resquitllada.

La tercera tirada és la més difícil de la via, 5c+ segons la guia. Comença en Pep, amb dificultats importants per fer el primer pas. Se'n surt amb un A0 i desviant-se per la dreta però de seguida es posa a la via com toca. Uns passos verticals, amb canto raonable i aviat una bona excursió sobre terreny molt finet. S'ho mira i remira unes quantes vegades i decideix que no se la juga. Baixa i tiro jo. La sortida de la reunió té un bloqueig i llançament a una regleta bona que Déu n'hi do. Després, terreny vertical amb canto, però tibant-li. Allà on el company ha baixat jo faig una bona apretadeta: realment cal bastanta decisió per fotre-li morro sense veure cap presa bona. Toca fer una bona colla de metres fins de debò fins poder xapar la següent assegurança. Després toca anar a l'esquerra per entrar al díedre que ens acompanyarà a partir d'ara. Uns metres suaus fins la reunió, en un forat, per sort a l'ombra!


En Pep intentant el tercer llarg.


Jo mateix havent superat el tram fi.


En Pep, vist des de la R3.

En Pep fa la darrera tirada, en díedre-xemeneia, que també és suau sobre el paper, 5b+. Hi ha uns metres verticals, amb bon canto, al principi. Després terreny suau seguit per un altre tram ben exigent, amb moviments acrobàtics, amb bon canto però. En Pep posa alguna cosa per si les mosques i m'ha semblat una decisió ben encertada, anant de segon. Hi ha uns metres ben xulos, a la part final. Ens trobem a final de via, en un bon replà i la reunió és la primera instal·lació de ràpel.


En Pep al darrer llarg.


Jo mateix, arribant al cim.

Ajuntem les dues cordes i dubto si fer el doble escanyamosques que sempre faig o bé el nus europeu de la mort, que està de moda darrerament. M'inclino per la primera opció, sóc un clàssic, jeje. El primer ràpel fa una cinquantena de metres i toca trobar una reunió a mitja paret. Tot i els dubtes, apareix sense problemes gràcies a la bona representació que hi ha a la guia.

Quan recuperem les cordes m'adono que hagués estat bé el nus alternatiu! Hi ha una aresta que dificulta el pas del nus... Després d'uns instants de pànic, aconseguim que superi l'aresta i recuperar les cordes sense més entrebancs. Un segon ràpel de 50 metres ens deixa a terra.

El sol comença a apretar fort i agafem el camí de tornada. Hem pogut escalar al sol, però a les 12 ja toca anar fugint d'ell. La via és molt recomanable. Està tota equipada, tot i que algun alien o baga per merlets pot servir per la darrera tirada. Seguint la tònica de la zona, diríem que el grau està collat. Per exemple la tercera tirada seria un bon 6a a pràcticament arreu del món. També hi ha alejes en algun punt, no pas arreu. No s'entén gaire, de fet. La roca és boníssima, de les que creen addicció. I el roc del Révérend té una bona estètica! Una via clàssica ben recomanable!



Panoràmica del Révérend.


dilluns, 1 d’agost del 2022

Gorges du Tarn. Figues Au Cul

Amb en Pep hem fet una altra escapada estival. Aquest cop, a les Gorges du Tarn i de la Jonte. Cap dels dos hi ha estat mai i avui a la tarda volíem aprofitar per fer alguna cosa després del viatge. Comprem les guies a una botiga que ho anuncia a la porta i preguntem a l'oficina de turisme per si ens poden orientar del sector on anar, perquè hi ha molts sectors. Ens atén una noia que sap de què parla i ens suggereix anar a Figues Au Cul. Dit i fet!

Hem aparcat en una zona prohibida (després, tornant, ho hem vist) i hem fet l'aproximació de 1 minut fins al sector. Hi trobem gent, però tenim vies suficients. Comencem amb Orange Sanguine (5c) que sembla assequible. Realment és una via d'anar fent excepte al ressalt, on s'ha de tibar de valent. Hi ha formes més senzilles de fer-ho, però jo he resolt amb força bruta. En Pep opta per anar en top-rope i serà la tònica que, assenyadament, seguirà a partir d'ara.


Orange Sanguine.

A continuació ens n'anem cap a la dreta, a fer Nique le Lierre (5c+). Aquesta és difícil de pebrots, amb una fissura roma d'entrada, amb roca llisa també i una part final on s'ha de tibar de valent. Surt, però suant, i no només per la calor, que també!


El 5c+ més dur que he fet mai! (Bé, dels més durs...)

Ja mig acollonits, ens posem a Encule le Lierre (6a) a la seva esquerra. Curiosament, aquesta és suaveta en comparació. Amb gestos xulos, de tibar, però sense estressar-se massa. Fins i tot hem dubtat si ens hem equivocat de via, però no, és aquesta!


En canvi, és més agraïda de fer, la
Encule le Lierre.

Seguim amb Saveur d'Épices (6a+). La cosa es posa més complicada aquí. Un primer tram d'anar fent fins al mur on s'intueix que hi ha el tomàquet. I hi és: una bona tibada de regletes dolentes en terreny ven vertical fins pillar algun canto bo i aguantar mentalment perquè la xapa queda lluny, massa lluny per al meu gust. Després ve un tram lleugerament tombat, molt tècnic amb nyapes xiques de mans. Ha sortit i m'ha deixat satisfet!


I també hem tatxat aquest 6a+, però apretant fort!

Amb aquestes vies ja tenim un tastet de l'escalada aquí. Demà volem escalar al matí i no convé apretar massa, no estem acostumats a escalar tan seguit! 

El resum és: bona roca, bon equipament però amb aire entre assegurances i grau colladet. A la tarda hem estat "bé", que vol dir: a l'ombra i a molts graus de temperatura, però "bé".

Quan arribem al cotxe veiem que han passat un cable que tanca l'entrada a un camí i tenim el cotxe dins! Per sort, es pot aixecar i passem per sota sense problemes. Lliçó: mirar les prohibicions i mirar la guia amb cura, que ja ho explica ben bé!


dijous, 14 de juliol del 2022

Racó Tranquil

Aquesta tarda hem anat al Racó Tranquil, que l'Ernest hi té projectes. Jo he estat unes setmanes fora de combat per culpa de la Covid i avui és la re-estrena. Per cert, això de un simple constipat, res de res, les he passat ben magres!

Jo vaig fer Yeke Yeke (6a) i Mecotazo (6a). Mentrestant l'Ernest vol treballar al seu projecte Ski-Free (6c+) però se'l poleix ràpidament. Després es posarà a Spit Màgic (7a). Val a dir que les dues vies són de la seva pròpia factoria.

Jo he fet els 6a's per escalfar i després he fet uns tientos en top-rope a les vies dels nois grans. A Ski-Free li he vist color excepte per superar el sostret final, que hi ha una tibada de collons. A Spit-Màgic ja no he tingut forces per fer res digne!

En Casi ha lluitat fort, de primer i ben valent a la primera via i després en top-rope. Una tarda ben aprofitada!



Al 6c+




Al 7a. Jo no he passat d'aquí!


divendres, 24 de juny del 2022

Montbrú Vell

Avui he sortit amb en Pep i un company nou, en Manel. Fa relativament poc que ha retornat al món de l'escalada i tiba amb força! Ens n'hem anat a Moià, Montbrú Vell Dreta, segons la notació de la guia.

He de dir que crec que no hi havia escalat mai mai aquí, cosa que té delicte! Hem començat amb Guirigall (V+). Un pas cabronet d'entrada i després anar fent, gaudint de bon canto. Molt xula!


A la primera del dia, a l'ombra!

Després hem fet la Liatroques (6a+). Aquí també hi ha uns passets a l'entrada, però la feina és més amunt, on s'ha de fer alguna remada per tal de sortir de la zona desplomada. I, per acabar-ho d'amanir, a la part de dalt hi trobem una placa fina, fina, que sembla que es resol una mica per la dreta, però en plan aiaiai. Molt guapa també.


A Liatroques ja hi ha més feina... Molt xula també!

Baixant posem cintes a Pica-Puces (6c) i li faig un top-rope per veure de què va. Ràpidament està vist: hi ha una entrada molt bloquera, amb una fissura ampla de molt mal treballar, on s'han de fer treballar alguna regleta roma i alguns plans a la part de l'esquerra fins poder posar el peu sobre un bonyet. Superada la primera xapa, la via és qüestió d'anar fent. Llàstima perquè l'entrada és molt desfasada respecte a la resta, que no deu passar de 6a, si hi arriba. No n'hem fet fotos, som així de xulos!

D'aquí hem anat cap a la dreta, a fer la Trampera de Ratera (6a). Una placa curiosa, on s'ha d'anar treballant força, amb algun moviment poc evident. A mitja via et mous cap a la dreta i venen uns metres suaus amb una apretada final ben xula. Via curiosa!


Gaudint del sol a Trampera de Ratera.

Per acabar, anem més a la dreta a buscar algun pi que faci ombra i ens posem a La Fissura de la Rossa (6a+). Aquesta està una mica més sobada i, a més, és més dura. Anar fent fins a la fissura horitzontal. A partir d'aquí no és evident com continuar: la guia sembla indicar que va per la dreta, però no hi ha cap més assegurança fins la reunió i, com a mínim, hi ha uns primers metres d'infart. Jo he sortit bastant recte i m'he trobat ajuntant-me amb Ayden i aprofitant la seva darrera xapa. Baixant m'ho he mirar per la dreta i m'ha semblat factible però dur i amb una excursió molt exagerada. Tal com l'he fet he hagut d'apretar força, m'ha semblat dura pel grau!



Fent la Fissura de la Rossa.

En Pep ha optat per no posar-se a aquesta darrera. I ha fet bé perquè costa i perquè ara ja queia una solana que Déu n'hi do! En tot cas, ha estat una matinal molt bona, en bona companyia, en un lloc nou!!!

diumenge, 19 de juny del 2022

Ribas-Velasco + Torras Nubiola a la Figuereta i Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent

L'altre dia vam gaudir del ramonage al Punyalet i avui amb en Mohawk hem decidit que volíem gaudir a la Torras-Nubiola a la Figuereta. Crec que la Figuereta era una altra agulla que no havia trepitjat i, a més, volia depurar la meva tècnica de ramonage...

Fem l'aproximació igual (de bé o de malament) que l'altre dia i ens plantem al peu de la Ven-Suri-Ven. En Mohawk es posa mans a l'obra al primer tram de la Ven-Suri-Ven i segueix per la Ribas-Velasco. Aquesta tirada comença d'anar fent però es va posant vertical de mica en mica. Hi ha algunes assegurances però mola posar alguna cosa més. El company s'ha currat un bon alejillo en el tram més difícil que Déu n'hi do. Curiosament la paret de la dreta té la roca en força bones condicions, però el díedre mateix i la paret de l'esquerra són delicades. Fang compactat n'hi diu el company... Una bona tirada de 6a, pel meu gust. Hem anat (bé, ha anat) allargant la tirada fins la mateixa figuera de la Torras-Nubiola. Val a dir que els darrers 15 metres, tot i no ser extrems (IV+), són a pèl, sense massa possibilitats de posar res digne. Al company l'he vist anar amb molta cura i això ja ho diu tot...


En Mohawk, al primer llarg de la Ribas-Velasco.

El nostre segon llarg és el ramonage de la Torras-Nubiola. El company em pregunta si realment la vull fer i dubto uns segons. La veritat és que la vista des de la reunió impressiona, però he vingut a depurar la meva tècnica -i a superar les pors, o no.

M'enfilo, doncs. Uns esbarzers al principi sembla que molestaran, però realment no ho fan massa. I de seguida som dins. La ressenya marca un pitó i toca anar navegant amunt i amunt. Pel camí poso alguna cosa, un alien dubtós i un camalot groc, aquest a caldo. He començat mirant la llastra però més amunt m'he girat de cara a la paret d'agulles i he pogut anar fent bé. Uns metres més amunt veig el pitó i m'hi encamino. Tot el recorregut és anar entrant i sortint per allà on sembla que hagi de ser més senzill. L'esquena es ressenteix del contacte amb la roca, però es pot anar reposant tranquil·lament. En diversos punts faig un glop d'aigua perquè els esforços no són menors: moure's de 10 en 10 centímetres és lent. En algun punt la cosa s'obre una mica i la progressió és més còmode. Quan ja s'obre força, poso un camalot lila i surto cap a la placa. En un llavi poso un tricam i un alien i el company m'ha informat que hi havia un burí amb una baga més endins. El tricam ha quedat a caldo i pujo amb confiança, en part també perquè veig un pitó més amunt. Un cop xapat, toca sortir de la llastra i pujar en díedre, ajudant-se d'una savina resseca que fa sorolls sospitosos. La reunió, sobre dos parabolts, igual que l'anterior: això dóna confiança.



A la foto de baix (també) es veuen algunes extremitats meves.
Un bon treball, sobretot de coco!

El darrer llarg té una apretada interessant al principi. A les ressenyes hi posen IV+, que és el que es posa quan no vols posar el que és. El pas queda protegit per un spit al que se li ha de posar plaqueta recuperable. Una mica més amunt, es pot llaçar algun còdol que permet moure's amb soltura i, més amunt, el company ha posat un friend abans d'arribar al cim.




Al darrer llarg.

Instal·lació de ràpel al mig de l'agulla amb un cert fregament de corda quan toca recuperar-la (20 metres, una corda és més que suficient).

...oooOOOooo...

I ara ve la segona ascensió del dia: la Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent. És la única via que he obert al massís i l'altre dia em van venir ganes de tornar a fer-la. Està a la dreta d'una línia de spits i encara està amb els burins originals de l'any 1983 i a les distàncies en què es posaven. Li deixo al company el dubtós honor de posar-hi cintes (perquè la farem en plan esportiu) i l'asseguro ben atent. Té un tram força fi per anar del primer al segon burí, amb un xapatge tens sobre regletes xiques. Després un tram un xic més suau, amb millor presa, i un bon alejillo fins el tercer burí. Després hem xapat un dels spits de la via que (incomprensiblement) passa literalment a dos pams a l'esquerra perquè el burí queda una mica alt. I d'aquí fins la reunió original, sota el desplom final. Ho fem en un sol llarg i ataquem el desplomet, protegit per dos burins. Sortint del segon m'he emportat un canto de mà dreta però sense conseqüències. És una apretada només i s'arriba al cim. No la recordava gens perquè sols l'havia fet una vegada i, la veritat, és que és ben xula -en Mohawk ho ha dit abans que jo i tot. Li vindria bé un reequipament, quedarà a la llista de pendents!