Tarda de Manantial

Avui hem tornat a Can Jorba, al Manantial. Des de que s'ha limitat l'accés amb cotxe que no havia estat per la zona. Amb l'Ernest ens hi hem acostat per La Vinya Nova. Des de l'aparcament, si cerquem la drecera, ens plantem a Can Jorba en poqueta estona. Arribats allà veiem que han canviat completament el camí d'accés. Ara està ben senyalitzat seguint la torrentera i realment és ben còmode.

L'Ernest va fort i decideix començar amb la Jes Extender (6b). Hi deixa les cintes perquè després em vindrà de gust fer-la, però jo començaré un xic més suau amb la Supersic (6a+). Començament guapo, amb bon canto i després més finura. Quan la vaig fer en top-rope fa uns mesos em va costar força més!

El meu pegue a Jes Extender.

Després l'Ernest fa la Polvet Galàctic (6b) i mentrestant arriba en Ramon, que també s'hi posa en top-rope. Té una ungla del peu negre i al·lucina amb els gats, així que en fa un tros només i baixa. Després em poso a Jes Extender (6b) on havia fracassat en top-rope i avui he anat molt bé.

 A dalt l'Ernest, i a sota el Ramon a Polvet Galàctic.

En Ramon també en fa un tros i decideix que per avui ja ha escalat prou. Li suggereixo a l'Ernest que em munti la Ziga-Zaga (6c). Ell resol amb autoritat i jo faig el que puc. La primera meitat surt sense complicacions. A la repisa comença el tomàquet i vaig fent força bé, aguantant malgrat les ganes de penjar-me. Però en un punt ja vaig molt inflat i no veig clara la continuació i em penjo. Després de reposar un moment segueixo i l'acabo sense massa complicacions. Renoi, llàstima de pila perquè hagués pogut sortir a vista. Bé, realment el 2012 la vaig fer en top-rope, però en unes condicions tals que no em vaig quedar amb res...

L'Ernest a Ziga-Zaga.

Donat que no tinc pas forces per un segon pegue (la via són 35 metres) decidim relaxar-nos amb una via que sembla senzilla a l'esquerra del Mur de les Lamentacions. Deu ser una via de 6a ben xula, que ens ha servit per tancar la tarda després de molts metres escalats!

 A la Via que Sembla Senzilla.

La Història Inacabable a la Dent d'en Rossell

La Dent d'en Rossell és un de tants llocs on tenia ganes d'escalar alguna vegada i encara no havia tingut ocasió de fer-ho. Avui, després de molts dies de no compartir escalades, hi he anat amb en Jordi M., un bon coneixedor de la zona. N'ha fet moltes, però li mancava la Història Inacabable i a mi m'ha semblat prou interessant.

Hem aparcat aquí (42.354147, 2.164532) i ens hem posat els trastos. Hem agafat 20 cintes, el semàfor d'aliens, un joc de tascons i un parell de linkcams. Tot prescincible excepte les cintes i un tasconet petit per la R0 que està a pèl i te la jugues. Amb els trastos hem començat la patejada seguint el camí de Núria pel Roc del Dui, seguin el traçat de l'antic cremallera. Sortim del primer túnel i, a la dreta, agafem uns graons de ferrada que ens menen a un bosquet (40 minuts). Superem un ressalt per l'esquerra i baixem lleugerament. Nosaltres ens hem encordat en una raconada de la paret i hem començat el treball baixant per atacar el díedre.

Això ha anat a càrrec del company, que s'ha currat un primer llarg ben guapo. D'entrada semblava que hauria de ser un xurro, amb molsa i líquens arreu, però realment la tirada -i tota la via- va per zones prou netes i/o ben netejades. Al primer llarg hi ha alguns moviments curiosos, especialment per entrar a la R1 que nosaltres hem fet (V+/6a). Després empalmarem llargs, però aquí encara no ens hi hem posat.

Fem el relleu i tiro pel segon. Moviments molt guapos, amb bon canto tot seguint el díedre que portàvem fins que ja es veu que quedarà barrat. Aquí he dubtat perquè he vist un pitó a la dreta, però la via va marcadament cap a l'esquerra. Aquí trobem algun passet interessant on s'ha de tibar una mica més, però es fa molt bé (6a).

En Jordi, des de la nostra R2.

Com que el company m'ha cedit la resta de via, segueixo amb el tercer llarg, que surt en diagonal a la dreta i té un pas delicat per flanquejar un muret. Més amunt, algun restabliment de mirar-s'ho, però tot plegat es resol prou bé. Es troba una reunió que no faig i una xapa a l'esquerra ens marca el camí a seguir. Jo he superat el ressalt pel mig de la placa (a l'esquerra de la xapa) i he cagat vinagre. Per la dreta fa una fissura que sembla còmode, però l'he vist un xic humida... Després d'uns quants metres amb passos variats arribem a una reunió còmode, amb força ròssec de les cordes (6a i probablement 6a+ la variant de la placa).

Per sortir d'aquí m'he trobat amb un slab ben tècnic, on has de fiar-te molt i més dels peus, que s'agafen prou bé malgrat el líquen aparent. Algun moviment peu-mà i una obertura cap a la dreta donen color a aquests primers metres. Després, terreny d'anar fent, amb bon canto fins una R que no fem. Segueixo per un díedre a la dreta i encaro un desplomet on s'ha de tibar amb ganes. Aquí m'he eixarrancat un munt, segurament massa perquè m'ho noto encara :) Però va sortint canto. Anar seguint les xapes em passo de llarg la reunió, que queda en un racó amagat prop d'un arbre a la dreta, a sobre d'un bloc a punt de caure. Total que acabo fent reunió d'un parabolt i un arbre que hi ha un xic més amunt... (6a+)

Després de superar el díedre desplomat.

La tirada següent és la més difícil i, com mana la llei de Murphy, la única que està humida. Val a dir que la resta de la via estava ben eixuta malgrat les pluges força recents. Uns passets de finura primer ens porten a una zona desplomadeta on s'ha d'anar gestionant per trobar el millor canto per no haver de patir massa. Posant-t'hi bé es fa amb certa comoditat i tot. Després queden uns moviments macos amb bon canto i generosa protecció (6a+/6b suau).

Arribant a la reunió, amb la feina feta.

El Jordi fa el canvi de reunió i encaro el darrer llarg, on hi ha realment el pas més difícil de la via. Sortir de la darrera xapa té un bon polvo. Jo he anat levitant un xic per l'esquerra un pas, un altre i un altre sense trobar res de massa confiança fins que he pogut respirar. Renoi! La ressenya que adjunto, que és la que em sembla més recomanable, ja diu "pas delicat". I altres, diuen coses semblants... Per tant, alguna cosa hi ha, jaja (6a+). 

La via és molt guapa, on cada tirada té la seva gràcia. La roca és molt bona malgrat l'aparença. La via està generosament equipada i sols cal portar alguna baga per llaçar algun arbre al gust. Escalar aquí suposa fer una bona activitat: a banda de fer un grapat de km, cal patejar un bon tros fins al peu de via i el descens també porta estona. Per descendir cal anar pujant amunt per la canal que portem, seguint traces d'un caminet que aviat ens portarà cap a l'esquerra. Després, seguir les fites i anar fent amb cura, que la baixada és llarga i no massa còmode.

Ressenya de la via, trobada a la xarxa, retocada amb algun detall. 
No puc recordar-ne la font, ho sento. 
Nosaltres hem fraccionat el primer llarg.

Totxo de Ponent

Avui era el primer dia amb temps "bo" des de fa temps i li he proposat a l'Ernest i el Ramon d'anar al Totxo de Ponent. El sol encara no apreta massa i pot ser la darrera oportunitat, com a mínim a la tarda. Amb l'Ernest ens hi atansem després de dinar i en Ramon vindrà quan pugui, un xic més tard.

Aquí jo hi tinc la majoria de vies tatxades. Només em faltava un 6c i un 7a, sense comptar el 7b, que ja el veig inabastable. Així que la idea serà anar a intentar reduir la llista de pendents!

Comencem per l'esquerra de tot, a fer la Cafeïna (6a+) a l'esquerra de tot. Un tram de rampa per arribar al muret i aquí un pont de roca amb la corda força ronyosa ajuda a protegir el primer pas difícil, abans de xapar. Un passet de tibar-li i després anar-se posant bé. Després del primer tram la via va en diagonal a la dreta. Prop d'un antic despreniment torna a haver-hi un passet de finura i s'entra a la R sense massa problemes.

L'Ernest a Cafeïna.

Baixant poso les cintes a El Club de la Mònica (6c) que queda just a la seva dreta, perquè després la faci l'Ernest. Abans, però, ens n'anem a la Xorreres Negres Nunca Mais (6b). Jo l'havia feta fa 6 anys, però avui ha estat com anar a vista perquè no en recordava res. Un tram de placa fina al principi, amb una remada llarga per passar una mica a la dreta fins a un punt on es comença a tibar de la fissura. Tibar de valent, s'ha de dir! I cal estar amatents a xapar la baga que penja d'un arbre i no anar cap a l'esquerra. L'entrada a la reunió torna a ser vertical, però s'arriba prou bé a la cadena. Em feia por petar-me massa, però he acabat bé, encara.

Qui escriu això a Xorreres...

Després l'Ernest ha fet El Club de la Mònica i baixant ha posat cintes al meu projecte, la How Much Money, Mor or Meni? (6c). Mentrestant ha arribat el Ramon i ha anat a fer la Aresta del Xavi (V). Ara està equipada amb parabolts i és una bona opció per començar a escalfar amb graus baixos. El Ramon fa més de 6 mesos que no escala i la treu en un plis-plas. Bé!

L'Ernest a El club de la Mònica.

En Ramon a l'Aresta d'en Xavi.

Després li faig un pegue en top-rope a la How Much... per treure-li l'entrellat. Hi ha algun aleje de més d'un parell de collons i deixo una cinta ben llarga pel següent pegue. Trec tots els passos ben bé i la vegi llesta. Baixo i la fa l'Ernest i l'encadena malgrat haver-se embolicat en un punt. A continuació m'hi poso des de baix i la faig en un plis. El que fa saber els moviments! A vista segur que no soc capaç d'aguantar les incerteses!

L'Ernest a How Much...

... i jo a dos punts de la mateixa via.

Baixant poso cintes a Kilibri King (7a) i ens n'anem a la dreta perquè el Ramon fa la Argan (V+). Aquí ja s'ha de lluitar més! Però ho ha fet i se n'ha sortit! Ja el tenim en marxa altra vegada!

El Ramon ja s'ha retrobat a Argan.

L'Ernest prova la Kilibri King en top-rope i la fa gairebé fins dalt. Al darrer pas difícil s'ho ha de mirar una mica. M'hi poso jo i vaig fent amb la mateixa idea que a la How Much... : descobrir els passos i fer-los. I realment han sortit tots! Encadenar-ho serà una altra història però li veig color -ja diuen que és un 7a fàcil :)

Jo mateix als primers metres de Kilibri King.

Baixant encara passo la corda per la Cafeïna perquè el Ramon li faci un pegue en top-rope, que serà el darrer de la tarda. Una bona reentré!

Queden deures pendents per una altra visita, a veure si no passa massa temps i encara em dura la memòria...

La Vinya Alta

Avui amb en Josep hem fet una matinal a la Vinya Alta, un sector del Berguedà que no apareix a la nova guia i que està actualitzat aquí. Ahir hi va caure força aigua i des de lluny es veien algunes xorreres que podien molestar... Sortosament no han molestat massa però sí una mica!

Per arribar-hi cal afegir un tros més de camí costerut a l'aproximació habitual de La Vinya. Trobem un cartell de benvinguda a la via Oleguer, seguim pujant i passat un collet minúscul ja som al sector. Les vies de l'esquerra tenen algun tram inicial remullat, però són les més senzilles i les que escollim per començar. Anem d'esquerra dreta i en Josep comença la feina a Susan&Carmeta are Supers (V+). Aquí fem un pas d'A0 a la zona de mullena de principi. Aviat ens posem a una placa força tècnica, amb llastres diverses que no inspiren massa confiança i alguna molseta humida. Hi ha algun pas plaquero curiós i els darrers metres d'entrada a la R no són gens senzills, no.

A la primera del dia. Amb llastretes, alguna dubtosa, i tècnica.

Baixant aprofitem per posar cintes a la del costat, la Generació Atanagia (6a+). Aquesta té un pas cabronet per posar-se a la placa després de la fissura diagonal. Després segueix plaquera amb alguna llastreta i moviments curiosos de peus i una arribada a la reunió similar a l'anterior.

 La Generació Atanagia (no serà Atangia?) també és força curiosa.

Després ataquem la Màgic Carme (6b). Aquí hi ha uns primers metres molt fins. Jo he levitat de forma inexplicable i he aconseguit engalomar-ho. Més amunt hi ha un desplomet que estava humit per l'esquerra. Aquí hi ha un passet per pillar un bon canto a sobre. Després es va seguint la diagonal a la dreta i ràpidament es passa a l'esquerra amb un pas ben dur també. Quan s'agafa un esperonet per l'esquerra ja es pot cantar victòria: el tram que queda fins la reunió és guapo però no té massa complicacions.

 Màgic Carme, millor que les anteriors! Placa super-tècnica al principi i 

passos potentillos més amunt.

Seguim cap a la dreta amb la Mejicano de Chefchaouen (6a+). Aquesta és més suaveta, però també s'ha d'escalar. Passets guapos fins a arribar a una fissura diagonal després d'un ressaltillo i algun pas molt rar durant aquesta fissura i per passar a la placa de l'esquerra. Anava molt confiat pensant que era 6a pelat i m'ha costat força. Per sort ara ja tocava el sol amb intensitat, el que ha ajudat a anar assecant la roca.

Jo mateix a Mejicano...

Baixant d'aquesta posem cintes a la de la seva dreta, la El Bosses (6b+). Baixant m'ho miro una mica perquè hi ha un tram on és evident que no ho regalen. En Josep li fa un top-rope i va treient-li l'entrellat gràcies a la info que he recollit baixant. Després li faig un pegue des de baix i encadeno! La via té un passet després de la segona xapa, on cal enfilar-se a un muret per xapar la següent. D'aquí també hi ha una apretadeta per anar amunt i després ràpidament a la dreta, on es pot agafar aire per atacar el tomàquet que ve. Una invertida d'esquerra em permet anar a buscar una lateral des d'on s'agafa una bústia vertical bona. Xapatge bo, pujar peus i anar a buscar una altra bústia de dretes. Estirant-te s'agafa una llastra que es pinça bé i aquí m'he decidit a pujar peus fins un bon bony per al peu dret. Una ajuda amb la dreta et posa a la franja i la feina ja està feta. Una panxeta amb bon canto i amunt per un terreny una mica dubtós per la qualitat de la roca, però suficientment sanejat.

Amb la feina feta a El Bosses. Ara només queden metres d'anar fet.

I després d'aquestes cinc vietes decidim enfilar el camí de tornada. En Josep s'ha fet mal a la part de darrera de l'articulació del genoll i té dificultats per fer els restabliments. Se li ha enrabiat fins al punt que li ha costat la tornada al cotxe. Esperem una recuperació ben ràpida!

Les vies han anat millorant progressivament. Les dues primers ens han semblat poc atractives, però les altres són ben guapes. Segurament la més ben parida ha estat El Bosses. A veure si a la propera visita acabem de tatxar les de la dreta i podem opinar del conjunt. Bon sectoret!

Més Bauma de Can Solà

Avui hem tornat a la Bauma de Can Solà, on encara queden alguns deures pendents, entre els possibles, és clar. Per començar he escalfat a la Fissura del Nil (V+), que la recordava xula. Serveix per escalfar perquè té algun tramet desplomant.

Mentrestant, l'Ernest ja havia posat cintes a la Placa Oglala (6a+) i m'hi he posat amb una mica d'escalfament fet. Veritablement cal haver escalfat abans perquè si no et deixa ben baldat! Aquesta és prou dura. L'entrada és exigent, amb canto gran, però rom i ben desplomat. I després cal saber anar negociant, perquè és més que vertical i si no ets capaç de controlar, et fons de seguida. Déu n'hi do com les gasta! Els darrers metres per arribar a la R també són interessants, amb bon canto, però com que vens infladet, costa!

A la Placa Oglala. Aquí cal tibar fort, de fet, ja s'endevina des de baix!

Entremig l'Ernest ha fet el 6a+ de l'esquerra de La Panxeta i després La Panxeta. Així he tingut temps de refer-me per al projecte del dia, el Díedre Brulé (6b+) del que l'altre dia n'havia tastat un tros en top-rope. Aquell dia anava ben petat i no li veia color. Avui m'hi he posat des de sota i ha sortit. Cal aprofitar bé el díedre i aleshores es troben un parell de punts on es pot reposar prou bé. Avui hi havia aigua en algun punt, però he pogut agafar-me a llocs alternatius suficientment bons i els peus tampoc ha calgut remullar-los. Tot i això, he arribat a la reunió ben infladet, però molt satisfet amb els deures acomplerts! 

Avui m'he tret l'espina del Díedre Brulé.

El company també ha fet la Xemeneia de la Coral i la #16 (6b+) de la seva dreta. No sé com ha anat, però m'he deixat convèncer per fer-li un top-rope al 6b+... El començament és estrany i avui està ben xop. Total, que si no vols pillar per l'aigua has de fer unes tibades ben burres només per començar. I després toca tibar molt i molt. A mi m'ha semblat molt dura perquè desploma de baix a dalt i tampoc no hi ha massa canto. Segurament s'ha d'anar sempre per l'esperó i aleshores hi ha alguna cosa més, però desploma acollonantment també. Potser és que encara estava petat, però l'he vist estratosfèrica en comparació amb altres de la zona. Algun dia que la roca estigui seca, potser li faré un intent...

 Tibant de valent a la #16.

L'Ernest portava com a projecte del dia engalomar la #9 (7a) que l'altre dia se li va resistir. Avui li ha fet algun pegue més, però ha faltat una miqueta encara!

Un dels intents la #9.

Mentrestant, jo he optat per repetir la Díedre (6a) que em va semblar molt guapa la vegada que l'havia fet. Efectivament, ho és!

Love Climbing a la Díedre per relaxar-me.

I amb això ens hem donat per satisfets. Jo he fet 5 vietes i l'Ernest una bona colla més, cosa que no està gens malament per una tarda... Hem estat de conya, però hem trobat la roca massa molla pel nostre gust.

La Vinya

Seguim amb les sortides a Berga, en aquest cas a La Vinya, lloc que m'ha proposat en Josep, amb qui hem estat sortint darrerament. Jo h havia fet una visita fa una colla d'anys, en un matí glacial. Aleshores estaven acabades d'obrir i em va semblar que el sector mereixeria una altra visita... ara fa 8 anys!

Comencem fent la Super Guapu. A la guia nova li han pujat la graduació a 6b, tot i que no la tenia pas anotada així. En tot cas, és una via llarga i variada, amb alguns passos que demanen una certa atenció. Val a dir que la vegetació hi ha anat creixent i convindria fer anar les tisores de podar -en Josep ha fet feina manual perquè s'ha hagut de barallar en un punt.

  Començant la feina a Super Guapu.

Després d'aquesta hem fet l'Àtic Galàctic (6b) que va just al seu costat. Té un inici rabiós, un tram més suau, un pas de decisió per flanquejar a la dreta i una arribada a la reunió peculiar: potser es pot anar recte per un còdol que té una pinta dubtosa, però nosaltres ho hem fet per la dreta, a buscar la fissura i d'aquí a la reunió.

  En Josep a Àtic Galàctic.

A continuació, en Josep proposa de fer Giacomo Canto Romo (6b+), una via que ell havia tastat i que se li havia resistit. El començament ell el recordava exigent, però realment van sortint cantos suficients, de forma que et plantes a sota el crux prou bé i encara hi ha possibilitats de reposar. Després has de pujar peus a sobre un bony prou bo (on t'agafes abans amb la mà) i aquí hi ha la tela. Jo ho he resolt amb un quarç de dretes que em permet pujar el peu dret sobre el bony mentre la mà esquerra tiba en lateral i després invertit. Estirant fort es pilla un forat bo i després és qüestió d'anar fent. El Josep no ha encertat els moviments mentre posava les cintes i ha hagut de penjar-se. A mi m'ha sortit a la primera amb tota la informació recollida :) El desgast de forces ha fet que el company s'hi tornés a posar en top-rope després.

  Dos pegues a Giacomo Canto Romo.

Baixant hem deixat muntat un top-rope a la Sigues Guarro i Dissimula (7a) fins la reunió de la Giacomo. M'hi he posat per veure si li veia color i no n'hi he vist pas, tot ho he vist negre :) Verticalitat amb canto molt xic, amb moviments a esquerra i dreta en algun punt i tot plegat molt dur. No sé si el nom de la via ha de donar cap pista... Jo he pujat com un tocino, he desmuntat la R i avall!

Per acabar la feina, ens hem posat a una de suau, la Mandonguilles de Burilles (6a), prou llarga i ben guapa. Ha servit fer refredar-nos com cal i, de passada, per acabar la sessió amb un triomf.

 Una foto ben guapa a càrrec d'en Josep a Mandonguilles...

Algun dia s'hi pot tornar, perquè encara tinc vies pendents. Avui m'emporto la Giacomo, que encara no havia fet, ben content. Faltarà provar la Teula Trencada algun dia i, potser, la Super Pepe, tot i que segurament és dura de pebrots...

Coll de Vilaformiu

Ahir vaig comprar finalment la nova guia d'escalada del Berguedà. Fent-li una primera ullada em va cridar l'atenció un sector del que no en sabia res, el Coll de Vilaformiu, prop del Mercadal Superior. Avui hem sortit amb en Pep i en Xevi i, tot pujant, els he comentat aquesta possibilitat. En Xevi no hi havia estat i en Pep ho contemplava també com una de les propostes, tot i que ell ja hi havia estat i s'havia polit la quasi totalitat de les vies que hi ha. Així que enfilem cap allà.

La guia descriu 10 vies, 8 d'elles d'esportiva equipada que és el que tocava fer avui amb les previsions de temps inestable. El grau, majoritàriament de 6a, cosa que està bé, tenint en compte que el grau berguedà sovint està collat. Però després d'aquesta visita diria que aquí no és pas així, penso jo.

Ataquem la placa que concentra les 5 vies més llargues i, a priori, més interessants i encetem l'escalada amb la Dels Socis (6a). Escalada sobre calcari molt adherent, gens sobat (vies de 2013) i d'anar fent. Una dansa que et porta de presa en presa i aviat em planto a la reunió, a uns 25 metres del terra. Una via guapíssima, generosament equipada i que ens ha semblat suau, ideal per començar a treure's la mandra.

 En Xevi, a la primera del dia.

En Pep ja les ha fet totes i en Xevi té ganes de fer metres, així que ells aniran fent en top-rope per poder passar-ne més via i aprofitar millor el matí. A continuació em poso a la de la seva dreta, amb xapes grises, l'Ocell de Ferro (6a). Aquesta és més difícil que l'anterior, amb un parell de passatges on cal concentració. La roca i l'equipament són excel·lents, però, i permeten gaudir plenament del llarg, que comparteix reunió amb l'anterior.

 Gaudint de l'escalada.

Després d'aquesta ens posem a la darrera que comparteix R, la Pangeats (6a+). És d'un estil similar a l'Ocell de Ferro, potser un xic més mantinguda. Té també algun lloc on cal mirar-s'ho amb més atenció, especialment quan s'ha de creuar una franja més vertical que creua la via en diagonal. M'ha semblat molt xula també!

  Estudiant els següents moviments.

Després m'enfilo a la de la seva esquerra, Chevere (6a). Si no recordo malament, també té la principal dificultat en la superació d'una franja més vertical. Com passa a les altres vies, segurament hi ha diverses opcions als diversos punts clau. La que m'ha sortit sense conèixer-les és segurament una d'elles i no necessàriament la millor. Dic això perquè a la part superior hem vist que hi ha diverses opcions, o bé més plaqueres o bé més atlètiques... al gust de cadascú!

  Superant una frangeta més vertical.

Per acabar, la Equilibrium (6a), d'un estil similar. Després d'uns metres més arrampats d'entrada on hi ha una espàrrec de parabolt del 8 sense plaqueta (?) arribem a un tram més vertical. Aquí he tibat d'un monodit mentre anava pujant peus per arribar a un cantillo un xic a l'esquerra. Aquí m'he anat obligant a anar recte, tot i que m'ha semblat que mig metre a l'esquerra la cosa es suavitzava força. Però aquí es tracta de gaudir del gest, aprofitant que la roca t'hi convida!

  En Pep, negociant algun moviment més delicat.

El lloc m'ha agradat força. No he tibat massa perquè la roca no és vertical, però he fet una bona colla de moviments guapos, dels que es fan quan intentes i aconsegueixes el control total de cada pas. He fluït en tot moment i això s'agraeix molt, segurament és l'essència de l'escalada! Llevat de la primera del dia, que ens ha sembla més senzilla (però no per això menys guapa, que realment és guapíssima), a les altres hem fet moviments similars i no sabríem dir quina és més difícil que l'altra. Una vegada trobada la millor combinació en cadascuna d'elles potser podríem opinar millor, però això serà un altre dia.

  Una raconada ben xula, com gairebé totes les del Berguedà.

Avui ens hem donat per satisfets si tots tres hem escalat 125 metres de bona roca, amb sol i suficientment lluny dels xàfecs que sentíem retronar no massa lluny.