Aquest matí hem fet el funeral per en Fermí, un company de la nostra escola de ball. En els darrers anys, amb la Rosa havíem estat molt actius en el món del ball de competició -fins que l'exigència de la competició al màxim nivell ens treia la pràctica totalitat del nostre temps lliure. En Fermí havia estat un bon company amb qui sovint havíem compartit classes i entrenaments. Després de superar una primera envestida, un càncer se l'ha endut a la segona, i ha servit per recordar, una vegada més, que la nostra estada en aquest magnífic lloc és passatgera. Bon viatge, Fermí! Sigues valenta, Carme!
Per sort, a la tarda en Tati m'ha ofert una nova escapada, física i mental -avui calia-, aquesta vegada cap al Cargolaire. Hem provat unes vies que darrerament ha obert en Sebastià a la part esquerra, més o menys on indica el punt groc a la foto següent, treta (sense permís) del blog d'en Jortx i que serveix per posar una nota gràfica al que seria un post de text.
Situació aproximada de les noves vies
Efectivament, tal com m'havia semblat, les tres de la dreta són unes línies que m'havia mirat fa un temps i que semblaven prou atractives per fer vies d'iniciació.
Hem començat per la que queda a l'esquerra d'aquestes, crunx. En Sebastià proposa 6a, però jo no he estat capaç de fer-la en cap dels dos intents (oh frustració!). Cal dir que hem intentat anar tota l'estona per la placa de la dreta, el que fa que la tercera xapa quedi molt a l'esquerra i en resulta un tram molt dur tibant d'una lateral ronyosa amb la dreta i un romo ronyós amb l'esquerra. Per evitar aquest pas hi ha la possibilitat d'anar cap a l'esquerra per un tram terrós. Potser per aquí la cosa surt més senzilla, però menys atractiva.
Després del fracàs a crunx, he fet la CanRomu (V+) i la Segell de Qualitat (V) sense problemes. En aquestes, com a la crunx, caldria una bona pluja o una bona aspiradora industrial per acabar de netejar la roca del polsim inevitable en recorreguts nous.
Com que en Tati s'ha enfilat per la Mesas (6b+) l'he provat en top rope. L'entrada és inhumana: empotrament de dits bo en una fissura per l'esquerra, empotrament dolent per la dreta, esquerra a un pla fastigós i creuament bastant forçat fins a una orella bona. Tot això justet de peus i on el millor és un bec que belluga. Traduit: tibada de cinta. El resum: pas de bloc a l'entrada i passejada (V+) molt guapa, això sí, per la resta.
En Tati ha fet alguna extravagància desplomada que li ha vingut de gust i he enfilat cap a el vistassu (6c) que feia temps que volia provar. M'he penjat a totes (bé, menys la darrera) però almenys aquí he pogut anar veient i fent els passos: li veig color.
Situació aproximada de les noves viesEfectivament, tal com m'havia semblat, les tres de la dreta són unes línies que m'havia mirat fa un temps i que semblaven prou atractives per fer vies d'iniciació.
Hem començat per la que queda a l'esquerra d'aquestes, crunx. En Sebastià proposa 6a, però jo no he estat capaç de fer-la en cap dels dos intents (oh frustració!). Cal dir que hem intentat anar tota l'estona per la placa de la dreta, el que fa que la tercera xapa quedi molt a l'esquerra i en resulta un tram molt dur tibant d'una lateral ronyosa amb la dreta i un romo ronyós amb l'esquerra. Per evitar aquest pas hi ha la possibilitat d'anar cap a l'esquerra per un tram terrós. Potser per aquí la cosa surt més senzilla, però menys atractiva.
Després del fracàs a crunx, he fet la CanRomu (V+) i la Segell de Qualitat (V) sense problemes. En aquestes, com a la crunx, caldria una bona pluja o una bona aspiradora industrial per acabar de netejar la roca del polsim inevitable en recorreguts nous.
Com que en Tati s'ha enfilat per la Mesas (6b+) l'he provat en top rope. L'entrada és inhumana: empotrament de dits bo en una fissura per l'esquerra, empotrament dolent per la dreta, esquerra a un pla fastigós i creuament bastant forçat fins a una orella bona. Tot això justet de peus i on el millor és un bec que belluga. Traduit: tibada de cinta. El resum: pas de bloc a l'entrada i passejada (V+) molt guapa, això sí, per la resta.
En Tati ha fet alguna extravagància desplomada que li ha vingut de gust i he enfilat cap a el vistassu (6c) que feia temps que volia provar. M'he penjat a totes (bé, menys la darrera) però almenys aquí he pogut anar veient i fent els passos: li veig color.
1 comentari:
Sempre és bo tenir una finestra per esvargir-se quan fa falta. L'escalada és molt més que un passatemps... és teràpia :)
I, tal com et deia, aviat coneixeràs el Cargolaire molt més bé que no pas jo; que d'aquestes noves només he provat les fàcils fàcils!
Publica un comentari a l'entrada