Diria que tot va començar entrenant al rocòdrom: és molt habitual anar flanquejant per fer metres i guanyar pila. La temporada passada feia com la majoria dels habituals, començar per la paret de la dreta i anar flanquejant a esquerra i vaig tenir unes molèsties a l'espatlla esquerra. Aquesta temporada vaig optar per flanquejar a la dreta... total, que he tingut l'espatlla dreta cascada. Les primeres molèsties van ser a finals de novembre de 2010 i vaig deixar d'anar al rocòdrom. Al gener la cosa anava empitjorant, visita al traumatòleg, ressonància i diagnosi: una tendinitis lleugera al supraespinós. Vaig anar fent el que manava el metge però el dolor anava augmentant. La fisioteràpia tampoc no va donar resultat: fes el que fes (escalar o reposar) el dolor anava augmentant progressivament.
A mitjans de juny la cosa estava greu: gairebé no podia aixecar el braç dret. Novament torno al traumatòleg que m'informa que estic fent una capsulitis adhesiva:
Es tracta d'un procés que comença amb un dolor que va pujant progressivament fins gairebé impossibilitar el moviment, sovint sense cap causa especial que ho desencadeni. Després, també progressivament la cosa va millorant fins estabilitzar-se: hi ha qui recupera la mobilitat i hi ha a qui li queda limitada. El procés sol durar entre 12 i 24 mesos!
Total, que em va fer una infiltració de cortisona. Vaig veure les estrelles i l'endemà m'havia d'ajudar amb l'altra ma per posar la dreta sobre la taula i fer anar el ratolí... Però després el dolor va anar baixant i baixant progressivament. Ara la rehabilitació anava ajudant i a finals de juliol el dolor és molt lleuger. Sense rehabilitació vaig millorant fins a finals d'agost quan, un dia, decideixo tirar-li un tronc al gos dels sogres: vaig sentir un crac a l'espatlla i vaig al·lucinar del mal. Total, que tornem a començar, aquesta vegada sense metge ni rehabilitació. Avui l'espatlla ha millorat bastant: no està com abans de l'incident del tronc, però força bé. Total, que demà torno a la roca, passi el que passi!
Lliçó que he après: els flanquejos en desplom són molt exigents per l'espatlla. Són molt freqüents els passos d'hombro i aquests acaben passant factura. Si ets jove, segurament no passa res, però si no n'ets tant...
A mitjans de juny la cosa estava greu: gairebé no podia aixecar el braç dret. Novament torno al traumatòleg que m'informa que estic fent una capsulitis adhesiva:
Es tracta d'un procés que comença amb un dolor que va pujant progressivament fins gairebé impossibilitar el moviment, sovint sense cap causa especial que ho desencadeni. Després, també progressivament la cosa va millorant fins estabilitzar-se: hi ha qui recupera la mobilitat i hi ha a qui li queda limitada. El procés sol durar entre 12 i 24 mesos!
Total, que em va fer una infiltració de cortisona. Vaig veure les estrelles i l'endemà m'havia d'ajudar amb l'altra ma per posar la dreta sobre la taula i fer anar el ratolí... Però després el dolor va anar baixant i baixant progressivament. Ara la rehabilitació anava ajudant i a finals de juliol el dolor és molt lleuger. Sense rehabilitació vaig millorant fins a finals d'agost quan, un dia, decideixo tirar-li un tronc al gos dels sogres: vaig sentir un crac a l'espatlla i vaig al·lucinar del mal. Total, que tornem a començar, aquesta vegada sense metge ni rehabilitació. Avui l'espatlla ha millorat bastant: no està com abans de l'incident del tronc, però força bé. Total, que demà torno a la roca, passi el que passi!
Lliçó que he après: els flanquejos en desplom són molt exigents per l'espatlla. Són molt freqüents els passos d'hombro i aquests acaben passant factura. Si ets jove, segurament no passa res, però si no n'ets tant...
2 comentaris:
...MOLT ANIMS!!!!
Moltes gràcies! Avui ha estat un èxit :)
Publica un comentari a l'entrada