Roc de Collars: Retirada Comanche

Avui teníem intenció d'anar a punxar una mica de gel, aprofitant les excel·lents condicions de la zona d'Ulldeter, però problemes articulars del company ens han portat a tocar l'excel·lent roca del Roc de Collars.

La via escollida per en Fredi ha estat la Retirada Comanche, de la qual en podeu trobar ressenyes aquí o aquí. Es tracta d'una via equipada amb parabolts que recorre unes magnífiques plaques de calcari. La via està equipada i sols calen cintes exprés. Una de les ressenyes marca un friend petit opcional per al primer llarg però, tot i que en portàvem, no els hem fet servir. Si la intenció és sortir per la via de l'avi del Mas de Sant Pere, cal agafar camalots grans, inclòs el del 4, per protegir una bavaresa (6b) completament desequipada.

Per arribar a la paret cal arribar a Coll de Nargó i agafar la carretera que va a Perles i abandonar-la quan hi ha un cartell que indica Canelles. Cal estar atent a agafar una pista que surt cap a l'esquerra que ens porta fins a prop del Mas de Sant Pere. Aparquem abans del cartell que indica "propietat privada" i seguim a peu el camí que atravessa el Mas fins a creuar un rierol. Aquí la pista ja s'enfila pel vessant oposat de la vall (avui hi començava a tocar el solet, ben agradable en contrast amb els -4º de la zona obaga). Cal estar atents a seguir les fites en tot moment, que indiquen primer la pista a seguir i després el corriol que ens mena a peu de paret.

Vista de la paret. El corriol hi arriba per la part baixa del bosquet

A peu de via ens hem repartit els llargs: jo els senars i en Fredi els parells. Quedem que el que vagi de segon portarà una motxilla amb els trastos d'ambdos: roba, perquè la previsió és que a partir de migdia ens creui un front i bambes, per si ens decidim a seguir fins al cim.

Tenim la sort de fer el primer llarg amb un solet la mar d'agradable. Començo jo amb els tres passos d'Ae, sense ni plantejar-me la possibilitat d'apurar-ho en lliure. A partir d'aquí hi ha alguns passets difícils i un viatget fins una xapa un xic allunyada. El friend podria protegir els darrers metres, però hi ha molt bon canto. Després, la via continua per una placa preciosa, amb llastretes i gotes d'aigua impressionants. Una tirada magnífica (Ae i 6a+)!

El segon llarg comença flanquejant un xic a la dreta i segueix després en vertical. A la ressenya original que portàvem, hi marca 7a i 7b+ en alguns punts, que hem acabat resolent tibant dels ferros. Entremig, alguns passos ben dificilets. Mentre jo assegurava al company ha començat a enteranyinar-se el cel i a bufar un ventet, lleuger, però suficient per deixar-me glaçat. Entre el fred i el pes de la motxilla, fins que no he arribat a penjar-la de les cordes que baixaven de la R, he patit de valent i he arribat a la reunió ben infladet de braços (6b i A0).

En Fredi als primers metres del segon llarg

El tercer llarg també es presentava durillo per al meu nivell. La sortida de la reunió és força vertical però amb bona presa. Després la cosa es complica, començant un tram en diagonal a l'esquerra, on he trobat algun xapatge agònic. Després ve un tram vertical molt obligat on també m'ha costat arribar una xapa. Els darrers metres fins a la reunió transcorren sobre un terreny un xic més agraït, però amb algunes nyapes i llastretes de les de clavar-hi les ungles d'antologia. Excepte a les primeres xapes, he reposat arreu i he tibat de les cintes de xapatge agònic, però la resta de passos han anat sortint (6b i A0).

En Fredi, a l'entrada nyapera de la R3

El quart llarg és molt més difícil de fer en lliure. La sortida de la R3 ja és prou dura i, al cap d'uns metres, convida insistentment a fer A0: no ens hi hem pas resistit, encara que jo menys que el company. A mig llarg, un tram que es deixa fer, alguns passos d'A0 més i els darrers metres novament tocant roca per entrar a la reunió (6b i A0).

El company, al 4rt llarg

Aquí ja estàvem bastant glaçadets i, a més, hem comprovat que, per protegir la següent tirada, necessitaríem el camalot del 4, que havíem deixat al Joan i el Jordi que estaven al díedre uns metres a la nostra dreta. Així que el descens a partir d'aquí estava cantat! Dos ràpels i som a baix, ben contents.

Mentrestant, els companys encara es barallen amb els darrers llargs de la seva via. Nosaltres enfilem cap a la furgo on la calefacció ens fa reviure de veritat. Hem escalat, però no pas en les millors condicions.

Bucòlica: Terra de Dinosaures

Després de moltes setmanes d'inactivitat (per mal temps, grip, compromisos familiars, manca de company...) finalment avui m'he tret un xic el mono: hem anat amb en Jan i en Jortx a la Terra de Dinosaures de la Paret Bucòlica.

Les previsions de temps no pintaven gens be, però les ganes d'escalar han fet que, finalment, la meva estrena a la paret Bucòlica fos reixida. Això sí, en baixar del cotxe, no ho hem pas vist clar: feia un ventet glacial i el cel no semblava que s'hagués d'obrir en tot el dia... més aviat al contrari. Però ens hem acabat d'animar veient que la nostra via ja l'estaven escalfant uns altres que en aquell moment estaven fent la segona tirada. Si ens afanyàvem fins i tot trobaríem alguna presa calentona!

Es deixa el cotxe a una branca de la carretera antiga, passada la caseta que hi ha després del túnel més llarg. Des de l'esplanada on deixem el cotxe, cal recular un centenar de metres fins trobar un corriol marcat per unes fites i marques vermelles... i amunt, fins al peu de via.

De ressenyes, se'n troben a patades, així que sols faré un breu comentari (com sempre, des del punt de vista personal) dels 5 llargs que composen la via. En Jan venia amb la idea de no fer cap tirada de primer i en Jortx m'ha deixat fer tres tirades (les primeres) atenent al meu mono. thks!

Primer llarg disfruton que permet anar entrant en calor V/V+, ben assegurat i d'uns 30m.

En Jortx i en Jan, al primer llarg

Al segon llarg cal tibar bastant més (6a): després d'uns metres fàcils ens enfilem sobre un tronc i fem una bona tibada per entrar a la paret, vertical. Uns metres amb bon canto i un altre tram molt vertical on s'ha de d'apretar un xic, amb presa raonable -bé, aquí jo no tenia pas tacte i suposo que devia ser raonable, perquè ho he fet i sense badar gaire.

El tercer llarg, que d'entrada semblava que era un rostoll de transició ha resultat força agradable i amb un pas ben difícil V+ després de deixar una petita fissura-bavaresa. La resta, d'anar fent: avui, en plan Osman, a tota velocitat per entrar en calor.

En Jortx, entrant a la R3

Quarta tirada amb un inici vertical de tibar-li. Després una zona més tranquileta i passem a un tram terrós previ al flanqueig a la dreta. Al flanqueig hi ha alguns passos finets i una estirada, durilla per la manca de peus, fins a una llastra salvadora d'on entrem a la reunió sense més entrebancs (6a). El dia que algú arrenqui la llastreta ja en parlarem...

En Jortx, als primers metres del 4rt llarg

En Jan, als passos difícils d'entrada a la R4

El darrera llarg consta d'una sortida de la reunió bastant plaquera (V+). Després dels primers 5 metres, la cosa ja afluixa i es converteix en una passejada fins al cim. Aquí cal anar amb cura si hi ha cordades a sota, perquè pot baixar alguna cosa. Reunió en una magnífica alzina a peu de corriol que enceta el descens: primer una pujadeta per anar a buscar la cresta i, després, descens indicat per unes fites per agafar una vira.

I, baixant per aquesta vira, hem gaudit d'una magnífica estampa nadalenca que gairebé ens fa saltar les llàgrimes. Mai no havia tingut l'ocasió de veure quelcom semblant en directe... N'havia sentit a parlar, n'havia vist imatges, però mai no havia tingut l'ocasió de veure, amb els meus propis ulls, el personatge més nostrat dels nostres pessebres, en plena acció... No ho endevineu? Es tracta del caganer!

Efectivament, una magnífica reproducció de caganer a escala 1:1 fent les seves necessitats a 50cm del camí (compte, no al bell mig, eh?) i a uns pocs metres d'on ell acabava la seva via. El pudor (en masculí) ens ha fet esperar la fi de l'espectacle a una certa distància però, finalment, el camí ens ha portat a tocar de les excrecions (de la pudor) i de la celulosa corresponent, que han quedat exposats a plena vista, com correspon a un bon caganer! Queda clar que mantenir les tradicions pot resultar perjudicial per la muntanya (i per als muntanyencs).

Malgrat el fred, ben viu als primers llargs i un xic menys després, hem triomfat i fins i tot hem pogut dinar calent a casa:)

Passejant: Collbató-Monestir-Collbató

Avui hem anat a fer una passejada per Montserrat. Havia de ser una sortida familiar, però finalment les nenes s'han quedat a casa: la Clàudia s'havia torçat el turmell recentment -i la Mònica evidentment ha estat solidària.

Així que hem quedat amb en Bep, la Maica & nens i l'Elies i la Gemma, que han seguit el pla previst inicialment: sortida amb dinar a fora. Nosaltres hem pitjat l'accelerador de tornada i hem dinat a casa!

La volta està molt ben descrita aquí, d'on també he extret aquest mapa (excel·lent) que ens pot servir d'orientació.

Mapa del recorregut

Hem iniciat l'excursió circular des del carrer Drecera de Collbató. Allà hem enfilat en direcció a la drecera de Fra Garí. Al cap d'un centenar de metres trobem un camí a la dreta que ens porta al berenador de sota les coves de Collbató. Pugem a les coves de Collbató o del Salnitre i anem seguint el GR que passa pel sud del Serrat de les Garrigoses. Hem vist algú enfilat per allà... quines dentetes!

El camí no te misteri: anar seguint fins a la Santa Cova (que jo no havia visitat mai, encara -ja té gràcia, oi?) i d'aquí fins al Monestir. Aquí hem enfilat el camí cap a Sant Joan, però passat Sant Miquel s'agafa un camí a l'esquerra que ens porta planejant cap al vessant sud de la Muntanya, fins a sobre Collbató. Ens hem passat la drecera de Fra Garí i hem baixat per la drecera que surt just a la senyera prop de la zona de "La Taca Blanca".

Canalda: Fills del Vent

Avui m'he estrenat a Canalda! Aquesta setmana m'ha arribat un e-mail incendiari d'en Jortx amb la proposta: Canalda, Fills del Vent. Dit i fet!

En arribar amb el cotxe a peu de paret hem vist que regalimava de valent. El bosc, també estava xop... però hem decidit anar a fer un petit reconeixement. Hem vist que els dos primers llargs segurament estarien secs. No així el tercer... Li proposo al company de posar-nos-hi igualment: si convé ja baixarem! Doncs cap al cotxe a carregar trastos: cintes llargues (no gaires, jeje), un joc de tascons i un d'aliens i el moscata dels inventillos, per si un cas.

Mentrestant, han marxat uns nuvolets que donaven fresqueta i ha quedat un dia esplèndid. Fins i tot ha mancat aigua -a la motxilla, que no pas a la via... però no avancem aconteixements!

En Jortx ha demanat els llargs senars i, per tant, ha estat el primer d'elevar-se. El primer llarg discorre per una roca magnífica, amb les assegurances justes. Al principi cal tibar una mica i a partir de mig llarg, es fa força bé.

Jo mateix, arribant a la R1

Quan toca començar el segon llarg apareixen les primeres incògnites: no es veu cap assegurança! La ressenya en marca una (a la quinta forca) i, per tant, caldrà confiar: supero una primera panxeta i uff, ja veig la primera xapa més a prop del que m'havia imaginat (bé, de fet, comptava amb haver de tirar metres i més metres). Després, un tram d'anar fent per anar a buscar les dues darreres xapes, en una panxeta un xic a la dreta. Allà cal saber buscar el camí -avui agafant algun canto moll- i sortim cap a la reunió.

Jo mateix, encarant la part final del segon llarg. La primera xapa no es veu des de baix.

En Jortx sortint de la darrera panxeta del segon llarg

El tercer llarg pintava moll des de baix. Efectivament, n'estava, però només ha calgut atravessar la regalera d'aigua una vegada, després de la tercera xapa. Si la roca dels dos primers llargs és inmillorable, aquí baixa de qualitat en estar un xic recoberta de merdetes (si em sent la dels líquens!) i, a la part final, és literalment un rostoll.

La tercera reunió és el preludi de la quarta tirada: una placa guapa i durilla! Sortint de la reunió he posat un tascó en una llastra dubtosa per protegir un xic el viatge fins a la primera assegurança. Entremig gairebé m'enduc un cantell, però no ha passat res. El pas més difícil de la tirada està a l'alçada de dues xapes separades horitzontalment un metre i mig. Allà hi ha un flanqueig delicat, delicat, fins arribar a una xapa nova. A partir d'aquí, "la nada". Pregunto a en Jortx per on va la via... sembla que hi hauria d'haver quelcom més però no: cal tirar fins a un clau que queda a uns 8 metres. Entremig crec que podré posar un tascó i em decideixo. Finalment, no l'he posat perquè quan arribes a l'inici del diedret que va en diagonal a la dreta la cosa es deixa fer. L'arribada al pitó ha servit per tranquilitzar-me: d'aquí a la reunió queda una passejada. Però en el camí he arrencat -aquesta vegada sí- un canto que semblava ben sòlid. Per sort no he tocat en Jortx, perquè ja estava a la dreta de la vertical de la R. I sortosament, jo estava ben agafat, de manera que no hi ha hagut més conseqüències que una nova pujada de pulsacions. Per sort la reunió és còmoda i compensa l'estrès passat: M'he tret motxilla, casc, gats, samarreta i he aprofitat per prendre el sol mentre pujava en Jortx.

Jo mateix, al tram dur de la quarta tirada sota l'atenta mirada d'un pajarrac

En Jortx, entrant al diedret que mena en diagonal a la R4

La tirada següent comença amb un flanqueig fàcil però aeri cap a la dreta, fins trobar una xapa. A partir d'aquí cal tirar amunt fins a una altra assegurança lluent, amb uns passets delicats. A continuació ens arrosseguem entre la paret i un boix per continuar per un rostoll fins a la reunió... i quina reunió! Quan hi arribo, veig en Jortx dutxant-se (i deixant anar renecs) sota una cascada d'aigua! Per més inri, quan arribo a la R, al company li cau el mòbil avall: el veiem rebotar... i aturar-se miracolosament en unes herbotes. Evidentment, l'he anat a recuperar mentre l'aigua seguia fent de les seves en els ànims del meu assegurador...

En Jortx al flanqueig del 5è llarg

Tiro amunt, encetant la sisena tirada. Aquesta comença flanquejant a l'esquerra per anar a buscar dues xapes. La sortida de la segona té el seu puntet... i al cap d'uns metres es llaça una savina. A partir d'aquí, s'arriba a una mega-repisa on he de mirar-me la ressenya perquè "no se ve na de na". La ressenya marca per l'esquerra... no hi veig res. Poso un tascó a prova de bomba entre dos còdols, passo una corda, i començo a enfilar-me pel desplomillo: ja veig una xapa a can pixa... i abans una altra, a l'esquerra, uff. Mosquetonejo la primera a l'esquerra amb una sola corda perquè ja es veu que la cosa fregarà de valent, mosquetonejo la xapa de la dreta amb l'altre... (si caus aquí, segur que pares a la repisa de sota, malgrat tot) i amb certa tensió aconsegueixo arribar al pitó final. Una sortida dureta, un xic d'herba-tracció i ja estic salvat! La tirada ha sortit neta, però ha estat intensa!

Jo mateix, iniciant la sisena tirada...

... i en Jortx, als darrers metres d'aquest llarg

El següent llarg té la dificultat concentrada en un pas, sens dubte el més dur de la via. Es surt de la reunió per terreny d'aventura fins arribar al peu d'un desplomet on unes bones gandes permeten arribar a la primera xapa. No és difícil, però no et pots permetre una caigudeta aquí. Arribar a la segona xapa no costa gaire: la tralla està per sortir-ne. Tibadeta, pillar el merlet amb l'esquerra (on en Jortx ha tingut l'amabilitat de posar on cordinillo per evitar-me un possible pèndol de segon) i pujar el peu dret. Després, contorsionisme per quedar-te a la repisa i la tirada ja està salvada: sols queda un tram vegetal de rigor. El passet ha costat, però també ha sortit!

Finalment, hem sortit cap al bosc de dalt per la dreta de la reunió, sense dificultats apreciables.

Per baixar, una vegada arribat al bosquet de dalt, cal seguir la paret horitzontalment sense guanyar ni perdre massa alçada. Anar seguint la corbatura de la paret fins a trobar un caminet marcat amb topos blaus i alguna fita fins arribar a una pista que ens porta a baix.

I no oblideu el casc, sobretot a la baixada!

Juro que no els he buscat, però em sabia greu ignorar-los!

El resum: hem gaudit de la via tot i els moments de tensió. Però escalar és això! Ja pensarem quina ha de ser la propera en aquesta paret... suggeriments?

Sant Benet (Ora et Labora): GEDE a l'elefant i Aresta del Violí

Després de bastants dies, avui hem tornat a St. Benet amb en Jortx. Objectiu, la GEDE de l'elefant i alguna altra per completar la jornada que, finalment, ha estat l'Aresta del Violí a la Miranda de Sant Benet.

La GEDE comença amb un primer llarg arrampat i senzill (III) on jo he posat un alien a mitja tirada, més que res per practicar la imaginació en l'autoassegurament.

En Jortx, treient l'àlien de la primera tirada

La segona tirada (IV+), molt curteta, segueix una llastra i acaba en un tram de roca un xic menys compacte per entrar a la reunió. El tercer llarg és una guapada: ha sortit tot en lliure, encara que s'ha de treballar de valent: V+ segons el consens general però probablement 6a als darrers metres. Sols he fet servir cintes, tot i anar carregat d'eines vàries per si les mosques... però no han calgut.

Aquí estic jo, estudiant l'entrada a la tercera reunió

En Jortx, als darrers metres abans de la R3

A la quarta tirada ni ens hem plantejat fer-la en lliure. Tres passets d'A0 tocant ferro i torno al tacte de la roca, molt agradable aquí, per cert. El llarg l'hem fet acabar just als arbres del peu de la següent tirada.

El començament del cinquè llarg resulta ben estrany (és a dir, difícil). Un pitó protegeix molt bé l'entrada, però malgrat els diversos intents no trobo la manera d'entrar al díedre. Finalment, ho resolc amb un pas d'A0 fins trobar alguna presa que em permet posar-m'hi bé. Entre el primer i el segon pitó he posat un tasconet (sóc un enamorat dels tascons: en Jortx recordava haver llegit que algú havia posat un alien blau) però és absolutament prescindible. A partir d'aquí, el llarg es va fent bé. No he afegit cap més assegurança excepte les savines que es van trobant. A sota he penjat una foto fent aquest llarg la darrera vegada que vaig fer la via. Era l'any 1981, era el primer dia que estrenava peus de gat (enrera quedaven les botes rígides) i, com es veu, vaig fer servir els pedals amb alegria: segons marcaven els cànons de l'època.

Jo mateix a l'any 1981. Cinquena tirada: sense cintes exprés, amb arnès complet i estrenant peus de gat.
Evidentment, pedalant amb alegria!

El darrer llarg surt cap a la dreta, buscant el terreny més assequible. Es pot anar a xapar un parabolt de la Boy-Roca per evitar fer el llarg a pèl.

Cal dir que mentre feiem la via hem quedat envoltats per la boira que, poc després, s'ha esvaït. Abans, però, ens ha regalat algunes imatges com aquesta dels Gorros:

Els Gorros, apareixent fantasmagòricament entre la boira

Després d'aquí hem anat a fer un love-climbing a l'Aresta del Violí. Bona roca, sense dificultats especials i assegurament generós:

Jo mateix al primer llarg ...

... i aquí al segon.

En Jortx al darrer llarg, el més difícil de la via (V)

Visitant l'Àliga

Avui teníem intenció d'anar més lluny, però finalment en Ramon sols ha pogut sortir al matí. Descartant també una sortida a Montserrat -caldria llevar-se d'hora per arribar a dinar- hem acabat visitant l'Àliga i el seu revolt.

Hem començat escalfant a la Pixapins (IV+) i la Stradivarius (V+), amb en Ramon engalomant tot posant les cintes. Després he muntat l'esperó a la dreta de la pixapins (no recordo el nom), un 6a força maco, amb una entrada un xic desplomada i uns passets finets més amunt. Li he suggerit al Ramon que la fes de primer... i l'ha fet: primer 6a engalomat (crec que ara toca cava).

Després de liquidar aquest tram de paret hem tirat cap a la dreta, on he vist una via anomenada Petit conill (6b). Me l'he mirat un xic... sembla que hi haurà una entrada de tibar... més amunt placa i suposo que directament cap dalt... Sembla factible... M'hi poso! A l'entrada s'ha de tibar un xic, amb 3 químics molt propers entre sí: un luxe! Després, la placa i... aaaargghhh, Raaaaaaaaamooooooon que això tira pel mig del sostre! Efectivament, burro de mi no he vist que la via va a buscar un megasostre. No porto pas prou cintes: el company me'n tira algunes. A més, des de la placa fins al primer químic del sostre hi ha un viatget que contrasta amb els 3 químics seguits de l'entrada i a sobre, d'entrada, no es veu pas massa canto (quina por). Després en surten 2 que permeten xapar el primer seguro del sostre i a partir d'aquí, sembla que la cosa va de llançaments amb els peus penjats a l'aire. Aconsegueixo xapar el següent en A0 i m'ho miro i remiro. Finalment, trobo la seqüència que em permet fer els passos: no cal penjar-se totalment de braços però sí que cal fer unes tibades dures fins caçar un bon canto a la dreta del darrer químic. A partir d'aquí, pujar peus a sobre del sostre i salvats! Recony amb el Petit conill! Amb la seqüència apresa, queda de projecte!

En Ramon s'hi ha posat per tastar l'entrada i després hem fet la Chimi churri (6a) just a la dreta d'aquesta i la Alasken Amber (6b) (la següent a la dreta). En Ramon no ha tingut dificultats a la primera i m'ha deixat sol a la Alasken Amber. Aquesta és molt més tranquila que el Petit conill (no és la única incongruència en les graduacions de la zona).

En Ramon a la Chimi-churri

I aquest sóc jo a la Alasken Amber. El Petit Conill va per l'esquerra d'aquí i atravessa
el sostre que es veu a dalt (fins i tot es veu un químic retallat al cel)

Per acabar, hem visitat el tros de paret on jo em vaig dedicar a arrencar cantells la darrera vegada i hem fet la New Man (6a), aquesta vegada sense contratemps, just a l'esquerra de l'Àliga que dóna nom a la zona. Deu n'hi do el que cal tibar-li. Es bastant més difícil que l'esperó de 6a i que la Alasken Amber... o serà que jo anava més petat que la roca de l'inici?

Jo a la New Man sortint de la zona dura del principi

I en Ramon a la mateixa via, un xic més amunt

Un total de 7 vietes la mar de guapes per agafar gana per dinar, acompanyats per un solet la mar d'agradable.

Cargolant...

Aquest matí hem sortit amb en Ramon cap al Cargolaire. Ell feia temps que no sortia i la zona li era gairebé nova així que he fet de guia!

Hem començat per la sempre magnífica Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a la reunió característica. El Ramon li ha tirat de primer amb èxit, però les ganes de seguir així se li han esvait estranyament...

A continuació hem fet l'Inevitable destí (V+), fineta i de posar-s'hi bé. Baixant he aprofitat per fer-li una ullada a la Panxeta dels Collons (6b+), que havia tastat fa un temps (gairebé un any). Aquesta vegada li he vist possibilitats i m'hi he ficat. Primer intent i em penjo a la primera xapa. Segon intent i arrenco un de les poques preses de peu: avall, una rascadeta i ja està. Tercer intent i surt: una agonia total però ja la tinc al sac! Projecte del dia aconseguit.

Jo mateix a la primera xapa de la Panxeta dels ...

Després ens hem ficat a La Barraca (6a) amb el seu pati característic. Confirmo que l'entrada a la reunió és el pas més burro.

En Ramon a La Barraca

Baixant d'aquesta m'he decidit a tastar la seva veïna, L'orgia de la tarda (6b). Des de baix estudio la sortida de la segona xapa quan en Ramon em comenta que arribar a la segona es veu finet, finet. M'hi poso i aconsegueixo arribar bé a la segona, tot i que sóc incapaç de recordar com ho he fet. La sortida de la segona és xungilla de debò. Diria que cal tibar d'unes regletes bastant nyaperes, pujar peus i caçar un pla mig bo que queda a l'esquerra. Aquí pot ser un bon lloc per xapar o aguantar un xic més fins tenir una llastreta més boneta per la dreta. Després, una estirada i salvat! Cal dir que aquesta teoria l'he elaborada penjat còmodament de la segona i xapant la tercera en A0. Ara que els passos han acabat sortint! Queda pendent per la propera visita!

Com que en Ramon en volia més -i tampoc era qüestió d'arribar massa d'hora a casa- encara hem fet el Diedretnotanfacilet (V+). L'entrada continua essent el pas més dur, amb diferència. Després és qüestió d'anar fent.

En Ramon a l'entrada no gesns facileta del Diedretnotanfacilet

I per acabar, aprofitant que ens quedava de camí encara hem fet la Mercisu (V+). Aquesta vegada he tornat a sortir seguint la bavaresa invertida del sostret, en comptes de passar a la placa com feia al principi. Diria que és bastant més còmode així.

Jo mateix a la Mercisu

En acabar i fer recompte, hem quedat sorpresos de la quantitat de feina feta en aquest magnífic matí de tardor.