Aresta Arcarons

Avui hem anat amb en Jortx i en Gatsaule a l'Aresta Arcarons. Feia temps que teníem intenció d'anar-hi però les circumstàncies ens ho han dificultat fins avui. Aquí hi ha una bona piada amb ressenya inclosa. I sort n'hem tingut d'aquestes ressenyes perquè tot i que jo ja l'havia feta no en recordava cap detall. Especialment, no recordava que fos expo com se la qualifica darrerament i és que l'octubre del 1982 no hi havia vies expo :)

La previsió del temps era que havia de fer un dia perfecte però ens hem trobat amb un dia bastant putamèrdic. Cada vegada és més habitual que els caps de setmana es presentin previsions millors de les reals (fins i tot, a vegades ni tan sols quadra el que diuen els mapes amb el discurs parlat dels minipresentadors) -no fos cas que algú es desdís de fer gasto per una previsió desfavorable!

Però, intentat veure-hi el vessant positiu, com a mínim no ens hem torrat durant l'aproximació des de can Jorba pel camí dels francesos.

L'estètica i llaminera Aresta Arcarons!

Arribats a peu de via ens hem repartit les tirades com bons companys: jo les dues primeres, en Jortx les dues següents i en Gatsaule les dues darreres.

El primer llarg comença pel costat d'una canal herbosa i un xic descomposta. He anat evitant posar-hi el peu en la mesura del possible, però el tram fins la primera xapa -just a sobre d'una llastra- ha estat més tens del que m'esperava malgrat un alien que he posat bastant al principi. Després de la primera, trobem dues xapes més bastant properes. Després, una altra xapa i una excursió senzilla fins la R1.

Aquí estic encetant la via, uns metres abans de la R1.

El segon llarg comença flanquejant a la dreta per entrar en terreny un xic vertical on cal anar mirant bé el millor camí ben protegit per tres xapes bastant seguides i una altra un xic més amunt. Després hi ha una llarga excursió fins la següent assegurança que és un clau al peu d'una llastra característica. Aquí he posat tres aliens que han anat donat confiança per arribar al clau, amb algun pas de mirar-s'ho bé. En algun forat encara hi hagués entrat un camalot del #2. De la llastra a la reunió hi ha un tram on també cal buscar el millor itinerari, un xic per la dreta.

Sortint de la R1.

Els companys al segon llarg.

El tercer llarg comença un xic per l'esquerra de la reunió, amb passets delicats per anar a buscar una (la) xapa que protegeix un pas vertical per superar una panxeta per la dreta. Després, ve una excursioneta per terreny més tranquil on en Jortx ha posat un parell d'aliens.

A l'alçada del parabolt, a punt de superar el passet del llarg.

La quarta tirada també comença un xic per l'esquerra per agafar una línia de cinc xapes, amb passos fins però ben protegits, per acabar fent un arc cap a l'esquerra fins a la R4.

Als primers metres de la quarta tirada.

Als darrers metres abans de la R4.

El cinquè llarg no presenta complicacions. Es tracta d'una rampa suau amb bona presa que ens porta a la reunió (estranyament, de burins) dins la bauma característica.

El cinquè llarg.

El darrer llarg, en canvi, té un començament desplomadet. Diuen que és un 7a santbenetero, però un cop tens al peu a l'estrep fins i tot els 7a's surten! Bromes a banda, el fet que estàvem a les reunions tremolant de fred (literalment), ha propiciat que ni tan sols ens haguem plantejat intentar trobar el pas -bé, en Jortx ho mirat uns deu segons. D'altra banda, ha de ser bastant dur perquè els peus estan ben volats!

Preparant els trastos per a l'Ae del darrer llarg amb un xic de ressol.

La reunió cimera, és una reliquia de mira'm i no em toquis. Val la pena anar a buscar directament la instal·lació de ràpel que hi ha un xic més avall en direcció al collet. Nosaltres l'hem trobada quan ja començàvem a pensar que hauríem de penjar-nos de la famosa arrel!

El descens no està exempt de dificultats. Primer un ràpel volat fins al collet i després anar crestejant amb pujades i baixades d'anar amb compte fins a una bona alzina recoberta de bagues i un maillon que indiquen un segon ràpel cap al vessant sud. Amb dues cordes de 60 s'arriba ben avall fins a terreny còmode. A partir d'aquí anar seguint fites i marques cantones a dojo fins a peu de via.

Malgrat que el dia no ens ha acompanyat gens, ha estat una bona experiència: la sensació de pujar per un fil d'aresta aeri i estètic...
 

Demasiado lejos para ir andando

Feia dies que en Jortx tenia ganes de visitar la paret de les Bagasses i a mi em feia gràcia fer la Demasiado lejos para ir andando, una de les que em faltaven a la col·lecció. Aquests dos factors han propiciat la nostra sortida d'avui.

Està clar que hem matinat massa perquè quan hem passat pel pàrking de la font la paret estava a l'ombra i baixava una bona rasca de més amunt. Hem anat fent temps a l'hostal del llac bo i entretenint l'estómac, hem fet temps al cotxe i hem fet temps a peu de via! Total, que hem començat la via a les 11:40, encara ben pelats de fred. Està clar que en aquesta època cal entrar a la via encara més tard!

La via comença per la dreta de la llastra de la Villaverde i va guanyant alçada per un terreny variat sense massa complicacions.

En Jortx, als primers metres de la via, ben glaçat!

Les complicacions apareixen al segon llarg (6b). Els primers metres es van fent raonablement bé però aviat comença a haver-hi alguns passos delicats. Hi ha les assegurances justes, però a més d'un lloc el xapatge és en un moment crític. A sota el desplomet m'he hagut de penjar perquè no endevinava la continuació. Finalment, he sortit de la xapa un xic per l'esquerra per flanquejar per sota el desplomet. Aquí he fet un altre xapatge agònic i m'he tornat a penjar, acció que ja he anat repetint arreu fins a la reunió. Superar el desplom curiosament no és difícil però després hi ha uns metres finals on cal tenir els dits escalfats, els gats a ple rendiment i resar perquè tot plegat aguanti. En particular, la darrera xapa no sé per on s'ha de fer xapar per no fer-s'hi gaire mal. He al·lucinat bastant i el company també tot i que ho ha fet ben net. Certament que el fet de venir fred hi ha contribuit, però el llarg se les porta!

Jo mateix encetant el segon llarg, encara ben glaçat...

... i aquí havent entrat al regne del sol i lluitant els darrers metres.

En Jortx encetant el tram difícil del llarg...

... i lluitant l'entrada a la R2.

La tercera tirada és bastant més tranquila, tot i que hi ha algun passet on cal mirar-s'ho més del que correspondria pel fet de ser un simple V. Escalada maca, buscant el millor trajecte sobre la característica roca dels tercers llargs d'aquest pany de paret.

Gaudint del tercer llarg.

El quart llarg (6a) torna a ser interessant i llarg. Aquest l'he aconseguit encadenar però gràcies a que es van trobant uns quants llocs on es pot recuperar l'alè. He tingut la sensació d'anar fent passos de bloc entre reposos relativament còmodes. Tot i així, he arribat a la reunió ben baldat.

El començament és sobre canto generós amb lleugera tendència a l'esquerra fins trobar una llastra on s'ha de flanquejar cap a l'esquerra pràcticament sense mans. Després es van alternant passos difícils amb algun repòs bo on es pot agafar aire i estudiar amb compte el que ve.

Jo mateix a la quarta tirada.

En Jortx, després del flanqueig curiós ...

... i poc abans d'entrar a la R4.

La cinquena tirada (6a+) segueix el guió de les seves vies veïnes: començament sobre canto més o menys generós per entrar en un terreny molt compacte que porta fins la reunió. Val a dir que el tram compacte ho és bastant! Anant de segon l'he tret però esbufegant de valent i fent passos d'equilibrista acompanyats -segons sembla- d'expressions facials d'antologia de les que no hi ha constància gràfica.

Jo mateix esbufegant sobre nyapes.

El següent llarg (V+) ja és bastant més tranquil. Primer pas de tibar-li per superar el sostret característic i un tram amb franges bastant més erosionades que als llargs anteriors -el que es tradueix en bones gandes que cal saber trobar oportunament. L'esforç fet passa factura i he d'anar estudiant acuradament els moviments però acaba sortint bé. Aquest llarg també està ben assegurat.

Els primers metres de la sisena tirada.

Finalment, uns metres de tràmit amb un pas bloquero d'entrada ens menen a la falsa feixa amb la satisfacció d'haver fet una via ben interessant. Caldrà tornar algun dia a fer el segon llarg en millors condicions climatològiques però m'ensumo que fins i tot així em costarà molt de treure-li l'entrellat...

Vilanova de Prades

Avui hem anat a Vilanova de Prades en Pep, la M. Alba, la Rosa i jo. Zona desconeguda per mi -com gairebé totes, jeje- i que ha resultat ben interessant. La roca és un conglomerat curiós, gairebé totalment recobert de calcari que deixa un munt de forats a la vista. Alguns de bons i la majoria dolents, el que obliga a tastar-ne més dels que un voldria quan es va a vista com avui.

La sortida d'avui havia de servir per provar com em respon un dit, que l'he tingut adolorit des de fa gairebé una setmana... és que això d'entrenar no s'ha de fer!

Hem començat al sector Pitufos i la Rosa i jo, a la via Pitufos, un suposat IV+ que ha resultat bastant més complicat del que es podria deduir del grau. Després, hem anat cap a la dreta, fent la Makoski i, despreś, Emboscada i Arpó. Aquestes vies presenten una dificultat creixent, amb alguns passos on cal mirar-s'ho d'allò més bé. Encara que, com a molt, arriben a V+, a la majoria de llocs serien uns bons 6a... però sembla que aquesta és la tònica general per aquí. Sabent-ho ja està!

Jo mateix, fent Pitufos.

La Rosa, també a Pitufos.

En Pep, a Makoski.

La M. Alba, a Makoski.

Després ens hem mogut cap a l'esquerra, hem passat per sota la Ruta del císter i El pi per arribar al Sector curull. Aquí, la Rosa i jo hem fet l'Esperó desapareció (6a), via que segueix -com no- un esperonet curiós on cal anar buscant bé per no complicar-se més del que cal, que no és poc. Hem fet reunió a la cadena de la via Banana Yang perquè en Pep i la M. Alba estaven a Yosemite, on ens hem enfilat despreś.

Yosemite (6a+) comença per una placa a la dreta d'un fissura herbosa on caldria passar-hi la podadora. Si es vol esquivar la vegetació cal fer uns bons passets de placa d'apretar bé el cul i les dents. Més amunt, una fissureta amb un tram bonic que segurament dóna nom a la via. Després la fissura es torna cega i finalment desploma i cal buscar-se la vida bé anant per la placa, bé tibant-li fort per la fissura i el desplom. La dificultat és similar -i alta- pels dos camins: els he tastat un de pujada i l'altre en top-rope baixant. Molt assenyadament, la Rosa ha optat per deixar el darrer tram per un altre dia i ha decidit que per avui ja havia tibat prou.

Com que a mi encara em quedaven ganes de tibar, hem anat més a l'esquerra, passant pel Sector del sostre fins al Racó dels corbs. Aquí he atacat en primer lloc la Lluvia y truenos (6a). Uns passets ben curiosos per superar el desplomet inicial ens porten a una placa d'anar fent amb una entradadeta curioseta a la reunioneta. [Nota en off: Avui hem rigut constatant que el llenguatge dels escaladors està ple d'eufemismes: que si "hi ha un passet", que si "només és qüestió de pujar peus" -com si escalar consistís en alguna cosa més que pujar peus-, que el pas és "guapo, guapo"... només per no dir les coses pel seu nom!]

Després d'aquesta via, una altra amb estrella, la Ochi tai-tai (6a+) a la que he aprofitat per posar les cintes mentre baixava de la Lluvia, no fos cas que m'emportés alguna sorpresa! I no, la via ha anat sortint: Una entrada bastant burra porta a una zona seguint una fissureta. D'aquí a un terreny un xic dubtós -no ha caigut res- i un final de placa ben guapo, també amb entradeta curioseta a la reunioneta.

Per acabar, com que en Pep acabava la Caza mariposas (6b) al sector Curull, m'hi he posat en top-rope per finalitzar el dia tot i que ja tenia els peus adolorits. Val a dir que segurament és la millor via que he fet avui! Una entrada fina però on es veuen molt clars els passos per arribar a un desplomet que es supera bastant còmodament amb una bona bústia d'esquerres i un bidit rabiós amb la dreta i després canto bastant generós per acabar de gaudir la via.

Després de baixar hem dinat al poble, al local que hi ha a la rotonda i hem enfilat el camí de tornada. Un bon dia d'escalada, en un entorn molt guapo, amb roca curiosa i en bona companyia! Caldrà repetir...

Fanal Nocturn

Després d'un munt de dies de no fer via llarga, hem anat a Àger, a la Fanal Nocturn del Cap de Ras. Ha suposat estrenar-me a una paret on no em faria res tornar-ne a fer alguna altra. Una altra estrena ha estat poder comptar amb en Mohawk com a company de cordada, junt amb en Jortx.

La via ha estat àmpliament explicada a diversos blogs. La gent del Club de Montaña Ayud tenen una bona ressenya que em permeto copiar aquí.

L'aproximació és evident un cop situada la via, cosa que, d'entrada, ens ha costat un xic. Un cop a peu de paret, com que no sabia què tal em trobaria a la via després de temps de sols fer (el) totxo, m'he demanat els primers llargs i he acabat fent els tres primers.

El primer llarg (6a+) té un començament plaquero on s'ha de donar la talla tibant de coses xiques i controlant bé els peus. He anat fent fins la darrera xapa on he hagut de fer un esforç extra per xapar perquè les cordes no es deixaven. Serà que m'ha agafat en fred però m'he ben inflat i he preferit penjar-me per estudiar la sortida de la zona xapada, que no té especial dificultat. Després ve un terreny sense especial interès (IV), travessant una feixa que puja en diagonal des de la dreta i acabant enfilat en un bloc on hi ha la R1. El primer tram del llarg està ben assegurat i després es poden posar alguns tascons, aliens i friends al gust.

Als primers passos del primer llarg...

... buscant la millor ruta!

El segon llarg comença per terreny senzill (III) i arrampat per anar a buscar una placa vertical precedida d'un petit desplomet. Uns passets de placa ben guapos (V) ens porten a una cornissa des d'on accedim a la R2, un xic a l'esquerra. El llarg està equipat, podent llaçar una savina al començament de les dificultats.

El tercer llarg (IV+) comença superant un tram vertical per anar cap a l'esquerra a buscar un díedre senzill però guapo. Es surt del díedre cap a l'esperó de la dreta per enfilar més o menys recte cap a la R3. A banda d'una xapa a la vertical de la R2 cal equipar la resta de llarg, novament amb tascons, aliens i friends al gust.

En Jortx, sortint a l'esperó del tercer llarg.

A continuació venen dos llargs esplèndids que han anat a parar a mans d'en Jortx. El quart (6a+) comença per una placa preciosa, amb bona presa fins poc abans de la primera xapa. Aquí comença un tram de placa vertical solcat per una fissura. Per arribar-hi cal anar amb compte de no tocar massa una llastra sospitosa i de seguida ens trobem fent uns passets delicats a esquerra i dreta fins entrar en un terreny més senzill que ens porta a un desplom força espectacular. Sortosament apareixen bones gandes que fan que el pas surti amb menys dificultats de les esperades. Per acabar un tram senzill fins la R4. Hem posat un alien després de la primera xapa i la resta està al seu lloc.

En Jortx, procurant evitar la llastreta sospitosa...

... i en Mohawk arribant a la reunió.

El cinquè llarg (V+) també és una meravella, en aquest cas exclusivament de placa. Després d'un primer tram per terreny senzill, la dificultat està en pujar peus per anar a buscar l'esquerda que creua la llastra/bloc. A continuació, una placa ben maca, amb flanqueig a l'esquerra per finalitzar el llarg. Aquí no hem afegit res a les assegurances que hi ha.

En Jortx encarant les dificultats del llarg.

En Mohawk encarant els darrers metres del cinquè llarg.

En Jortx també ha estat l'encarregat de fer el següent llarg (IV), de tràmit per anar a buscar la R6. Finalment, no sabem si hem anat per la Burundanga, però està clar que hem arribat al lloc correcte!

I el mestre Mohawk ha esta l'encarregat del tercer llarg difícil de la via. Una entrada bloquera amb peus bastant justets per anar a buscar una fissureta cega i d'aquí a algun canto millor (6a+). Després algun pas interessant per sota d'un bloc característic, tot això assegurat en la seva justa mesura. Arribat a aquest bloc la dificultat va minvant fins arribar la R7 on hi ha un spit i que hem reforçat amb algun merlet i un friend.

En Mohawk a l'entrada bloquera del setè llarg.

Al darrer llarg hem anat cap a la dreta fins on la cornissa convida a sortir al cim per una placa a la dreta d'una fissura.

El descens es fa seguint la cresta cap a l'est fins trobar una gran fita que indica una desgrimpada d'uns metres fins una feixa. Seguint aquesta feixa cap a l'est anem perdent alçada fins arribar a la base de la paret. Sols ha restat un passeig fins al cotxe i un altre fins a casa on hem arribat (bé, almenys els del Bages) a temps per dinar -tard, però dinar!

Revolt familiar

Avui havia de ser dia de grans projectes, però finalment la ferralla s'ha quedat al seu lloc. En comptes d'això, hem fet una sortideta familiar, amb la Mònica i la Rosa cap al Revolt de l'Àliga, un bon raconent per anar en poca estona. La Mònica amb el llibre a sota el braç perquè a l'insti hi té més feina de la que voldria!

Hem començat fent la clàssica Pixapins, on la Mònica s'ha enfilat amb alegria fins que el cap li ha dit prou.

La Mònica a Pixapins.

Després, la Rosa i jo hem fet la també clàssica Stradivarius (V+) per seguir amb la via #9 que va a la seva dreta i de la que no recordo el nom (V). La Mònica també n'ha fet un tram fins a on hi ha un passet llarg que no ha tingut ganes de lluitar.

A Stradivarius.

La Mònica a la #9.

Per acabar, la Rosa i jo hem fet el 2n 6a començant per la dreta, que segueix un díedre desplomat la mar de curiós.

Jo mateix al díedre esmentat.

Perles. Els Roures

Després de molt de temps, avui hem tornat a sortir a escakar en Pep, la M. Alba, la Rosa i jo. En Pep va proposar Perles, i cap allà hem enfilat perquè jo no hi havia estat mai. La zona m'ha encantat per la roca impressionantment bona que hi trobem. Alhora, hi ha una bona varietat de vies que ens han deixat un molt bon gust de boca.

En Pep ens ha portat al sector dels Roures on hem pogut comprovar que s'hi han anat obrint unes quantes vies més, a banda de les que hi ha ressenyades. Més a la dreta de la Estel, se n'hi troben un bon grapat més. Imagino que algun dia es donaran a conèixer.

Malgrat que no hi havia cap cotxe, en arribar a peu de paret ja hi havia dues parelles franceses que estaven enfilats. Cap problema: hem començat tastant algunes de les vies noves.

La Rosa i jo ens hem posat a Obelix (V+) per escalfar. Uns passos de placa, un tram arrampadet -on ens creua una via de IV- i sortida seguint una fissureta on hi ha un pas curiós.

Després hem fet la via que hi ha a la dreta de la Estel, de nom xxx. Aquesta no té el grau al costat del nom. Imagino que, per coherència amb la resta que hem anat fent, serà un 6b doncs hi ha alguns llocs on cal mirar-s'ho bastantet.

Jo mateix a xxx.

Aprofitant que els francesos han anat movent-se cap a l'esquerra, ens hem posat primer a la Corfú (6a) i despres a la Mikonos (6a). Si existeixen les vies '10', aquestes dues ho son sense cap mena de dubte. Ofereixen una escalada tècnica, gestual, amb bon canto, continuïtat... què més es pot demanar?

Aquí tenim en Pep en acció a Corfú.

Aquí la Rosa a Corfú...

... i aquí a Mikonos.

Després hem fet les dues de la seva dreta, que també comparteixen reunió: la Boira (6a) i la Estel (6a). Dues vies més que són una veritable joia de l'escalada i que hem disfrutat de valent.

Jo mateix a Estel.

A aquestes alçades aquest tram de paret s'ha anat omplint, amb 4 guiris rudes de parla anglesa que semblaven anar de curset i alguns del país no rudes. Total, que ens hem desplaçat cap a l'esquerra, on en Pep acabava de fer la Ninota (6c).

Com que me l'ha recomanada tant, m'hi he posat i val a dir que s'entén perfectament la seva recomanació. Un altre viote! Aquí he hagut de treballar bastant més, però el grau és agraït, com a la resta. La Rosa també ha fet tot el tram difícil però ha quedat fosa quan ja entrava a la zona més suau. Però fins aquí ho ha fet tot! Felicitats!

La M. Alba a Ninota...

... i la Rosa a la mateixa via.

Per acabar la sessió, en Pep i jo encara hem fet la Filigrana (6c). Si dic que és una altra via '10' es pot pensar que exagero, però és així: placa fineta a l'entrada seguida de desplomets on, miracolosament, apareixen gandes als llocs justos! Sembla talment com si la roca hagués estat creada per ser escalada. Impressionant!

A la primera panxeta de la Filigrana...

... i estudiant la sortida.

En acabar, cap a Ponts a menjar un xic abans de tornar a casa. Val a dir que ens ha quedat un molt bon gust de boca! També ha estat un subidón per la Rosa, que mai no havia escalat tantes vies amb tant d'èxit.

Respecte a la graduació, he fet servir la que apareix als peus de via perquè els graus que han sortit a altres llocs no em semblen coherents entre sí. Per exemple, a vista he trobat més senzilla -o igual- la Corfú que la Mikonos (a l'inrevés que a les ressenyes) i més dura -o igual- la Filigrana que la Ninota. I pel que fa al grau absolut, hi ha llocs on els 6c serien 6a+, però això no vol dir que aquests darrers siguin els correctes. El sector és una petita joia, on es pot gaudir plenament de l'escalada. I això és el que compta!

Esquivant la foscor a la Vinya Nova

Aquesta tarda hem anat a la Vinya Nova. Pensàvem que la primera setmana després del canvi d'hora encara hi hauria temps... doncs hem acabat tornant quan la lluna feia ombra!

Hem començat anat al pis de dalt, amb unes ressenyes que duia el Tati. Hem començat per la via de més a la dreta, la #30 d'onaclimb. Es una via amb una roca amb poquíssim relleu, agònica i nyapera (Esquirol) a la que li donen 6b+. Serà perquè el conjunt no arriba a la vertical, perquè tots dos l'hem trobada molt dura -bé, jo més, que m'ha hagut de penjar a un munt de llocs. No m'ha agradat i menys per escalfar.

En Tati ha volgut provar una vieta de 7b+ que queda allà a l'esquerra però ha decidit desgrimpar des de mitja via. Tampoc no li ha agradat especialment...

Després hem anat a les vies #4-#7 del blog dels esgarrapacrestes. Jo m'he posat a la via #4 (6b) Dies de Ràbia, que ha sortit a vista però lluitant molt. I pensar que a onaclimb està de 6a, juaaaaaa juaaaaa, me parto! Un munt de passets de nyapetes, flanquejos, romets i peus precaris conformen una via continua i guapa, però dura!

En Tati s'ha tret la via que va a la dreta d'aquesta (7b+). Aquí està clar que hi ha bacallà del bo!

Per acabar he fet una ullada al 6c de la dreta (la #7, Fucking Brilliant)  que també té fama de dur. Al voltant de la primera xapa hi ha un pas molt estrany, que mig m'ha sortit al segon intent en top rope. Després, s'ha d'anar tibant de valent, però s'hi veu color. Algun dia caurà...

I amb tot això, quan hem recollit trastos era negra nit... Quin canvi!