Ivan al Timbaler del Bruc

Avui hem anat a la Ivan del Timbaler del Bruc amb un dels seus aperturistes, en Jordi, i en Pep. La via havia estat restaurada fa uns anys, però en Jordi tenia ganes d'acabar de polir algun detall i jo la tenia a la llista de vies interessants... així que tot ha encaixat a la perfecció!

Ahir vaig anar de farra i avui hem matinat força... una mala combinació per anar a escalar, però tot ha anat rodat i ha estat una sortida genial. De tota manera, en sortir del cotxe feia una fresca considerable acompanyada de ventet -mals auguris per una via bastant exposada al vent. Ben equipats ens hem plantat a peu de via on el sol ens ha rebut amb els braços oberts, el que ha permès deixar la tercera capa a peu de via!

En Jordi no tenia feina ni al primer ni al darrer llarg, així que se'ls demana. La via comença superant un ressalt i anant a buscar una fissura. Posa un pont de pedra abans del primer parabolt i la resta està al seu lloc. Mentre pugem nosaltres, apretem una xapa que estava un xic fluixa. La primera reunió està en un replà molt còmode un xic a l'esquerra (20m V).

En Jordi M. al primer llarg...

...i en Pep al mateix lloc. El que fa la perspectiva!

Des d'aquí en Jordi comprova que les forces de la natura han anat treballant: s'ha aixamplat una esquerda a la reunió! També comentem una llastra que fa un xic de por, tot i que la via no passa per allà. Potser caldrà fer-la baixar...

El segon llarg, a càrrec d'en Pep, segueix la fissura-bavaresa. Els primers passos són més descansats anant per la placa, però aviat cal fer el bàvar fins que la via es decanta a l'esquerra, en un tram desplomat per sota d'un bony. Aquí en Pep ha posat un alien per protegir el pas que hi ha per anar a buscar una xapa. Aquí s'ha de tibar força i l'alien fins i tot fa un xic de nosa. Passat aquest tram, el terreny s'ajeu un xic i es progressa més còmodament amb tendència un xic a l'esquerra. Quan la via recupera la verticalitat, cal cercar els millors cantos -que no són masssa bons, per cert- a l'esquerra de la línia de xapes. Quan ens posem a sobre d'un gran bloc gris característic (i romo) ja baixa la dificultat (30m 6a+). En Jordi ha tret un burí vell aixafat que encara quedava a la via i ha anat apretant algun parabolt. Al llarg hi queda un xic de tot: pitons, tacs, burins, spits i parabolts, però tot en bon estat.

Negociant els primers passos del segon llarg.

Al crux del segon llarg.

En Jordi, arribant a la R2. La Francesc Sardans al fons.

Des de la segona reunió es surt cap a l'esquerra a buscar una xapa que indica el camí cap a una alzina, una branca de la qual ens mena a la reunió, a la paret del davant a uns 3 m de terra. (20m III) Es pot baixar sense problemes, però nosaltres hem assegurat des de la R. Gràcies al treball de jardineria realitzat ara ja no cal barallar-se amb res (ni ningú).

Preparant-me el material per la quarta tirada.

M'he demanat la quarta tirada, que comença flanquejant a l'esquerra fins a una xapa. Es supera un ressaltillo i entrem a la placa, ben vertical per cert. Aquí cal anar buscant per anar progressant. A uns quants llocs m'he notat ben inflat i pensant que m'hauria de penjar. Però cada vegada m'he anat dient: canvia una mica de posició, descansa, relaxa't, una tibada més i ja et penjaràs a la següent, si cal... fins que el terreny s'ha arrampat un xic i ha permès reposar! Des d'aquí es veu un clau amb un cordino (fins ara hi havia xapes) i un xic més amunt n'hi ha un altre. Aquest tram torna a ser exigent, però força menys que l'anterior. Després d'aquest tram verticalillo, el terreny es torna més suau fins la reunió. He hagut de lluitar i he acabat ben inflat, però he aconseguit encadenar el llarg! (30m 6b)

Des d'aquí fins que s'arrampa abans del pitó hi ha un bonic
tram de continuïtat gens fàcil.

Una foto de la quarta tirada, cortesia de la Marga i l'Albert que,
amb un company, feien la Francesc Sardans.

Cargolant...

Mentre hem anat fent la via, ha aparegut una cordada a la Francesc Sardans i a la nostra R4 hem coincidit aproximadament amb la seva darrera reunió, on el vent comença a ser un xic molest. També aquí en Jordi ha anat cuidant la seva criatura, apretant alguna xapa (spits en bon estat i parabolts).

El darrer llarg comença flanquejant a la dreta per anar a buscar una fissura-díedre desplomat. Uns primers passos on pot ser útil un estrep i un díedre amable una vegada superat el tram desplomat ens porten a la reunió cimera. En aquest llarg hi trobem pitons i parabolts. (20m Ae(quipat)/V).

El meu peu, a punt de desaparèixer, amb el vermell al fons.

Al díedre que mena al cim.

Resulta una via força recomanable. La roca és excel·lent als llargs superiors i força bona al segon i primer llargs. Sols cal anar amb compte en un tram de 3 metres al primer llarg, on es deixa a l'esquerra una llastra descomposta. A banda de les cintes, pot ser útil un alien vermell o groc per la segona tirada i un estrep per la darrera. A la primera podem posar l'alien o llaçar un pont de pedra abans de la primera xapa.

En Jordi i jo mateix, a punt per la baixada. Gràcies per obrir vies!

Ecos: Pluja d'Idees + Juan Bala

Avui hem comprovat que no tot s'asseca ràpidament a Montserrat, de forma que ens hem hagut de conformar amb un pla B un xic improvisat. Amb en Jortx i en Gatsaule hem acabat fent una ullada a la Cajoleta i ens hem enfilat per on ens ha semblat: resulta que ens hem posat a la Pluja d'Idees.

Comença en Jortx el primer llarg amb uns primers passos finets i d'anar negociant amb cura. A l'alçada de la primera panxeta hi ha un pas concentradet on s'ha de donar la talla. Després, és qüestió d'anar fent fins la reunió.

En Jortx als primers passos de la Pluja d'Idees.

Encarant el pas clau del primer llarg.

El darrer bony de la primera tirada.

Em poso al segon llarg, que es veu bastant més tranquil. La sortida de la reunió té uns passets d'anar controlant. Després trobem bon canto fins a un desplomet que es supera sense massa dificultats. Aquí trobo un parabolt i des d'aquest no aconsegueixo veure res més. La lògica de la via indicaria anar recte amunt, però hi ha un desplom a uns tres metres i no es veu cap xapa per enlloc. Buscant informació sobre la via he vist que no sóc pas l'únic que no ha trobat el camí correcte. El desplom es veu més suau cap a l'esquerra (hi ha un burí que no xapo) i m'encamino cap allà. Vaig navegant posant un parell de merlets fins trobar una reunió de dos burins en diagonal a la dreta (unes metres per sobre de la nostra reunió). Amb la ressenya a la mà probablement hauria flanquejat fortament a la dreta pel llavi on he trobat el meu darrer parabolt, però això no és pas massa evident... ho dic baixet, perquè els companys s'han acarnissat amb les meves aptituds...

Jo mateix al segon llarg.

En Joan ataca el tercer llarg, sense massa complicacions fins al cim. Quan pensàvem que hauríem de rapelar la via ha aparegut (ai, la vista!) la instal·lació de ràpel que porta fins al collet a la banda oposada. Des d'allà caminem fins al que serà el nostre objectiu: pujar el Montgròs escalant!

Arribem a la paret sud del Montgròs i ens posem a la primera via que trobem, que resulta ser la Juan Bala: la de més a la dreta de la placa pròpiament dita. Em poso al primer llarg i es va fent sense massa dificultats però anant amb compte amb la roca que, en algun moment, deixa entreveure alguna cosa no massa fiable. En Joan s'encarrega del segon, amb molt bona roca i algun moviment finet mentre que el mestre Jortx s'encarrega del tercer, de tràmit. En Joan i jo acabem d'arribar al cim des d'on assegurem al company en terreny molt senzill llevat de dos ressaltets.

Primer llarg de Juan Bala.

En Joan, al segon...

... i treient el cap a la R3.

Dos exemplars d'escalador al cim del Montgròs.

I el dia no ha donat més de sí. Bé, n'hauria donat, però teníem cangueli per la previsió del temps ;)

Cubells

Després de mooolts mesos de no fer esportiva, i de mooolts mesos de no sortir amb en Pep i la M. Alba, avui hem tornat a sortir plegats les dues parelles. La proposta d'en Pep, Cubells, sembla prou engrescadora tot i que algunes informacions parlen de vies dels 80's, apretades de grau i amb excursions entre assegurances.

Poc abans d'arribar al poble de Cubells, en un petit canvi de rasant trobem un trencall a mà dreta (venint d'Artesa). La pista comença en perfecte estat. Es va bifurcant i tornant un xic bonyeguda, però s'arriba ben bé fins a un replanet que hi ha després d'una pujadeta i que permet deixar-hi el cotxe. Un corriolet ens porta a peu de paret en poca estona. Venint parlàvem de la popularitat de la zona arran del llibre força recent que porta fins i tot algun guiri de visita per la zona. Però quan arribem som sols i el dia encara no està massa clar de per on evolucionarà: acabem de sortir de la boira i hi ha algun núvol... a veure!

Comencem per una via senzilleta, la Serak Esquerdat (5c), que comença a la part més baixa de la primera paret que trobem venint del pàrking. Escalada molt bonica i tranquila fins a una vira que talla la via. Després uns metres més fins a la reunió.

La Rosa a Serak Esquerdat.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la Raskakekasca (6a) i m'han deixat les cintes posades. Aquí ja hi ha algun pas interessant, un a l'alçada de la foto i l'altre entre la darrera xapa i la reunió. Aquí cal escalar un xic entre xapes, però sens dubte que estan al seu lloc.

Als primers passos de Raskakekasca.

La següent parada és al sector del Duc on comencem fent la Arc de Sant Martí (5c). Aquí ja està clar que el dia s'ha decantat pel sol i fa una calor considerable! La via és molt recomanable i variada: una colla de metres on simplement s'ha d'anar escalant, sense cap pas massa apretat. Com el nom suggereix, la via va anant a la dreta, sempre seguint la lògica de la roca. Arribant a la reunió, un milpeus gris també està fent la via en solo integral.

El sol apreta a Arc de Sant Martí.

A continuació ens posem a Ultimàtum (6a+), on els companys ens han deixat les cintes posades. Aquí ja cal tibar un xic més: Passades les primeres xapes cal estar atent a seguir una vireta cap a la dreta, amb molt poca presa de mans fins agafar una bústia raonable. Després, un bon monodit i zona més tranquila. D'altra banda, a la part final hi trobem un muret ben vertical. Aquí no hi ha passos extrems, però millor no encantar-s'hi massa :) Si tenim en compte que aquesta és la via més difícil que he engalomat en els darrers 9 mesos, es pot entendre que n'hagi baixat ben content!

La Rosa a Ultimàtum.

En Pep ha proposat de tornar a l'esquerra, per fer una vieta ben llarga i maca, l'Escudella (6a+). Des de baix ja es veu que les dificultats estan al mur de la part superior... i així és! La via comença molt tranquila per un esperonet a l'esquerra d'un fil de vegetació. Una vegada a la lleixa on comencen les dificultats cal cercar els millors cantos. Aquest és, precisament, el joc del calcari: trobar el canto o forat o llastreta que ens fan la vida més fàcil... o tenim dificultats! Per sort he aconseguit trobar la presa suficient per sortir-ne amb èxit, però els avantbraços comencen a notar alguna cosa que fa temps que tenia oblidada.

Jo mateix al muret clau de l'Escudella.

Després hem anat a la Placa Gran, on comencem fent l'Esperó Pompero (6a). La primera xapa és bastant amunt però en terreny fàcil i després trobem les assegurances on toca. Aquesta és una via molt agradable, on cal anar buscant el millor camí. No es tiba ni de tros com a les anteriors.

La Rosa a Esperó Pompero, porom...

A la dreta d'aquesta se n'ha obert una altra (Aleixolo 5c -gràcies Lluís) que no surt a la ressenya i que queda a l'esquerra de Esos Temblores... Comparteix reunió amb l'Esperó Pompero i és de dificultat similar, potser un xic més plaquera. Molt recomanable, també.

En Pep, a Aleixolo.

I per acabar la jornada ens acostem al sector Braille i ens posem a Chachi Piruli (6a). Aquesta és més curteta (15m) però ben guapa, també. La dificultat està concentrada a la segona xapa, on cal pujar peus en adherència i tibar d'un parell de merdetes fins caçar una llastra boníssima amb l'esquerra (un pas que hem batejat com més piruli que chachi: aquesta sí que és una via estil 80's). Després, amunt i a gaudir!

La M. Alba al pas piruli de Chachi Piruli.

La zona m'ha agradat molt: de ben segur que hi tornaré, però preferiblement a l'hivern. Avui el sol ha estat un xic molest, però ha anat fent una mica d'aire que ho ha anat suavitzant. Les vies que hem fet estan ben assegurades i la roca és excepcional. A més, té l'avantatge de ser a prop de Pons, on els xipirons del Cadí permeten completar la jornada ;)

Funció Clorofílica a la cara oest de la Pastereta

Aviat tindrem menys hores de llum a la tarda, així que aprofitem amb en Toni per anar a fer una vieta que jo no recordava haver fet, sense massa complicacions: la Funció Clorofílica.

Amb el cotxe d'en Toni aparquem a la placeta de dalt de tot. Hi ha més gent escalant per la zona, uns també a la oest de la Pastereta, fent la Josep Nieto. Ens acostem a peu de via i ens posem els trastos.

Començo el primer llarg. Els primers metres són senzills, però el primer parabolt queda molt amunt, així que poso un bon tascó prop d'un parabolt tallat. Després venen uns passos drets però amb bon canto i posteriorment uns metres fins. Després, terreny suau, amb tendència l'esquerra fins arribar a un replà on pensava que hi hauria la reunió. Però aquesta queda uns metres més amunt. Aquí hi ha un embolic de xapes i acabo anant per la Josep Nieto perquè no he vist els meus parabolts. Reunió un xic incòmoda.

Roca excel·lent al primer llarg.

En Toni, superant el tram vertical del primer llarg.

En Toni ataca el segon llarg, que va a un metre escàs de la JN. Assegurances abundants i molt bona roca ens porten a la R2 en un bon replà des d'on rapelarem després.

Al segon llarg: terreny amable i bona roca.

El tercer llarg ens porta gairebé al cim sense complicacions. Als darrers metres trobem una xapa blava (tota la via han estat vermelles) i una reunió amb dues xapes blaves. Un xic a l'esquerra d'aquesta hi ha dues anelles i uns metres més avall una cadena amb anella d'on hem rapelat nosaltres.

Baixem amb un ràpel de 30m fins la R2. Des d'aquí intentem arribar a baix amb un sol ràpel... amb un èxit relatiu: jo em quedo a una de les primeres xapes de la Zoe, des d'on aconsegueixo arribar a la canal deixant alguna baga que recuperarà en Toni, que fracciona el descens en dos trams.

Val a dir que la Zoe es veu impressionant: caldrà anar-hi -amb mentalitat esportiva, es clar!

Escabroni Escapullini

Matí a can Jorba amb en Ramon, que no vol perdre la forma de l'altre dia :) Mentre les Roses se'n van a fer una volta, nosaltres ens acostem al peu de l'Escabroni. Sortosament aquesta està lliure. A la Sol Solet hi ha overbooking++ i hi ha una cordada a la BMK amb qui anirem compartint reunions.

El primer llarg comença sobre roca un xic polida. Anem trobant xapes, però cal fer metres per arribar-hi. Poso un tricam a una llastra que queda un xic a la dreta en un lloc on la distància és més gran. Poc a poc, ens acostem a la repiseta on tenim les reunions de la BMK i la nostra.

Arribant a la R1 després d'un bon i llarg llarg.

Els companys de la Bego fan el segon llarg de l'Escabroni. Dubto què fer, però segueixo darrera seu perquè no ens fem gens de nosa. Els primers metres tenen una roca escandalosament bona. Després ve un tram més vertical i delicat, on cal donar la talla al "pas clau" (alguna cosa vol dir això). Possibilitats de llaçar algun merlet abans de la darrera xapa des d'on arribem a la R sense dificultats.

Encarant els moviments delicats de la segona tirada.

Vista des de la R, la tercera tirada sembla molt més complicada del que és: un festival de foradets i roca excel·lent fan que arribis a la reunió sense adonar-te'n. Aquí ja ens hem separat de la Bego, que segueix una línia en diagonal a la dreta.

La mare de totes les plaques...

La darrera tirada concentra les dificultats de la via, però també la bellesa -junt amb la tercera. Comencem flanquejant a la dreta per una repisa, després en diagonal fins trobar el punt més senzill del desplom on una xapa a l'esquerra ens assegura la tibada per entrar a la placa final. Aquesta és una delícia per al tacte, farcida de forats i bons cantos. Anem progressant sense massa dificultats, procurant buscar el camí més senzill per l'esquerra de la línia de xapes. Des de la darrera xapa encarem els metres més difícils fins a la reunió.

Encarant el darrer esforç de la darrera tirada.

Fem un ràpel des del cim fins la R2 on coincidim amb una cordada que baixa de la Sol Solet. Diria que des d'aquí s'arriba a terra amb cordes de 60 m, però tots hem fet un altre ràpel fins la R1 i d'aquí a baix. L'anècdota de la baixada ha estat l'espectacle quan m'he abocat per sobre el desplom final: la paret semblava la Rambla en plena temporada de guiris.

Com diu en Ramon, On és Wally?

Ot el Bruixot a la Filigrana

Avui hem tornat a sortir amb en Joan i en Toni. L'objectiu, ascendir la Filigrana pel que seria l'Aresta Brucs: la Ot El Bruixot.

Fem l'aproximació pel refugi, passem per la boca de l'avenc dels Pouetons i enfilem canal amunt fins localitzar l'agulla. La via comença just a l'esquerra de la canal arbrada que ralla l'agulla... i tranquils, que acaba per roca i no al mig de la selva, encara que des de baix no ho sembla pas.

Comença en Toni per un terreny amb roca no especialment bona. Una pila de metres fins a un spit i després una altra excursió fins la reunió en roca un xic millor.

En Toni, d'excursió al primer llarg.

A peu de via les palletes han parlat i han atorgat a en Joan el segon llarg. Inici suau que es va redreçant. Trobem quatre xapes als llocs justos i algun passet on cal mirar-s'ho una mica. La roca és prou bona, sense ser excel·lent.

Em toca el tercer llarg. L'inici té un tram vertical amb algun passet interessant, això sí, protegit per una xapa, la protecció de la qual dura fins atacar el bony final. Aquí hi trobem un clau rústic un xic a la dreta. Aquest bony final (comú amb la via normal) comença dret sobre alguns bolos grans on llaço un merlet. Algun pas d'apretar fins al parabolt i després uns passos ben finets i apretadets fins sortir a un terreny més suau. Un alien abans d'atacar la barretina cimera en terreny un xic trencat i monto reunió a dos parabolts.

Sortint de la R2, al pas més vertical.

En Joan, treient el cap a la zona cimera.

Assegurant des de la darrera reunió.

Per rapelar ens hem de moure al costat oposat. Trobem una xapa i una anella que permeten arribar-hi amb seguretat... però els hem vist tard. El rapel deu fer uns 25 metres (amb una de 60 en sobra).

Baixant de la Filigrana... sembla que hagi de caure,
però de moment aguanta!

El resum és: una clàssica Aresta Brucs, on cal conservar la calma, saber buscar i gaudir vibrant :)

Josep Maria Andreví + Aresta Brucs de l'Agulla de Can Jorba

El Ramon fa una pila de temps que no escalava, i tenia mono. Doncs a tocar roca s'ha dit! Total, que li proposo alguna de les vies de la zona de la Miranda i Agulla de Can Jorba. Com que no està segur de les seves forces, decidim posar-nos a la J. M. Andreví: tres llargs que podem completar pujant a l'agulla si tenim temps i ganes. D'altra banda, ja és causualitat, però repeteixo germans Masó... i jo que no n'havia fet cap!

El primer llarg comença per un esperó i els primers passos son molt fins. Després la dificultat disminueix un xic, però no es pot abaixar la guàrdia. Anem trobant assegurances als llocs que toca, però es pot afegir alguna cosa. Jo poso un alien en alguna banda. En Ramon pateix als primers passos de la via, i no és per menys!

En Ramon al primer llarg. Vist d'aquí sembla un rostoll, però
no ho és tant!

El segon llarg comença flanquejant uns metres a la dreta. Després cal superar una llastra, llaçar una savina i comença una placa no massa complicada que es va redreçant progressivament. Aquí també poso un alien per arribar a la zona més vertical. Un spit, un pitó que belluga i un altre spit protegeixen els passos. Després val la pena llaçar la savina i en uns pocs metres som a la R.

Al segon llarg

El tercer llarg surt un xic per l'esquerra i va resseguint una placa suau amb roca bona. Van apareixen assegurances, incloent un spit que queda un xic a l'esquerra. A partir d'aquí es va a buscar la zona més vertical. Novament poso un alien abans de trobar les dues assegurances del resaltillo.

En Ramon al pas clau del tercer llarg

En Ramon ha anat gaudint dels darrers llargs i anem bé de temps, així que decidim fer el cim de l'agulla. Una caminada, primer una cinquantena de metres recte amunt i després en xic cap a la dreta, sempre buscant el millor camí, ens porten a una canaleta on una corda ens ajuda a arribar a l'aresta brucs, amb un bon replà.

L'aresta Brucs és senzilleta, amb dos llargs. El primer, un xic més dret, va per una roca molt bona. Poso un tricam, més que res per jugar i que en Ramon en vegi un en acció i un alien abans de fer reunió en una bona savina. Puja el company i l'envio amunt. Posa un pont de roca i una savina i fa reunió en un parell de parabolts. Un pas i som al cim.

Vista de l'Aresta Brucs des del replà.

I el replà, vist des de la savina de reunió de l'Aresta.

Optem per baixar fent servir les cames. Aquí val la pena no pujar al cim sinó flanquejar el bony cimer per l'esquerra a l'alçada d'on ens hem tret els trastos. Així ens estalviem descendir-lo amb l'ajut de la corda. Després seguim la carena fins un collet i baixem a la dreta cap al Joc de l'Oca. El remuntem, anem a buscar el coll de Mosset i baixem pel camí dels francesos, en aproximadament una hora des del final de via.