Desdentegada

Avui havíem quedat amb una altra família per fer una sortida d'escalada infantil. Malauradament, els virus i bacteris han causat baixes així que, finalment, ens hi hem acostat només amb la Rosa i la Clàudia. Havia pensat anar a la Desdentegada, aprofitant que avui no s'hi esperava overbooking i finalment hi hem fet cap... i hem estat sols!

Ens hem posat a les vies més senzilles (19, 20 i 21 de kpujo). Hem començat per la de la dreta, que sembla i és la més senzilleta. Esta hiper-assegurada, pensat en escaladors novells, el que obliga a portar una bona colla de cintes! La Clàudia l'ha feta la mar de bé!

La Clàudia, a la via #21

La meva asseguradora d'avui, sota l'atenta mirada de la Rosa.

Després ens hem posat a la de l'esquerra. Aquesta és força més difícil i obliga a mirar bastant i tibar un xic en algun pas. Surt amb algun repòs. Per acabar, hem fet la del mig, que diria que és més fàcil que la de l'esquerra. De fet, a la Clàudia també li ha sortit millor.

Fent la via del mig.

Per acabar d'aprofitar el dia, m'he posat a la #23 (6b) que encara no havia fet mai. És un muraken vertical,, de continuïtat, on van sortint cantos i forats de forma oportuna. Una 10 de via! El pas més delicat és per superar una panxeta on he anat pujant peus progressivament... fins trobar una bona bústia i amunt... Qüestió d'anar aguantant!

Jo mateix, encarant el desplomet.

Tot això, assegurat per la Clàudia, que ja comença a dominar el tema (amb l'ajut i supervisió de la Rosa en tot moment, això sí!). I des d'aquí, cap a casa, a fer un arros a la cubana!

Alkaid al Cap del Ras

Havíem quedat per fer alguna via amb en Pep Ll. i en Màrius i ens hem plantat a Àger, amb l'objectiu d'atacar la Alkaid, que encara els faltava a la col·lecció. Com que jo només n'he fet un parell, la idea m'ha semblat fenomenal!

Ens posem camí cap a peu de via i en Pep s'adona que té la corda al cotxe... res que no pugui resoldre un parell de cames! Mentrestant, anem buscant l'inici de via, tasca més senzilla perquè en Màrius havia baixat de la via una vegada que només anaven amb cintes.

Comença en Màrius amb el primer llarg: A0, un tram en lliure fàcil, A0 i novament lliure quan se'n tenen ganes. La nota curiosa la marca el primer pas, amb una xapa alta (res que no resolgui un escalador d'envergadura). També és digne de mencionar el segon pitó, invertit, del qual es tiba sense manies... En aquest llarg ha quedat clar que l'artifo també et pot deixar baldat...

En Màrius als primers metres de via...

... i aquí al darrer tram abans de la R1.

El segon llarg també va a càrrec d'en Màrius. Surt per la dreta i retorna, amb un passet curiós, a la vertical de la R1 per sota d'un sostret on cal posar alguna cosa (alien vermell). Superat el sostret sols queda un llarg flanqueig on hem trobat un pitó. El llarg no és complicat, però cal portar alguna cosa i posar-la!

En Pep i jo mateix al segon llarg.

Ataco el tercer llarg, que comença amb una sortida de reunió desplomadeta i on cal tibar-li. Van sortint cantos, encara que no tots tan bons com es podria esperar. És qüestió d'anar aguantant fins superar una darrera panxeta que mena a un terreny suau fins la R. Ha sortit tot net, però amb els braços infladets. De fet, tot i que és el tercer llarg, m'ha agafat fred!

En Pep a la tercera tirada.

En Màrius, sortint de les dificultats del tercer llarg.

La quarta tirada (hi ha qui l'empalma amb l'anterior) comença suaveta, però sense res fins a un burí que queda força amunt. Poso un alien groc entremig, no fos cas... Aviat s'agafa la llastra, on es va pujant en bavaresa sense massa dificultats fins situar-se al damunt. Aquí hi ha uns passos de finura on cal mirar-s'ho i s'arriba a la reunió sense més dificultats.

Bavaresa esplèndida al quart llarg.

En Pep també m'ha cedit l'honor de fer el cinquè llarg. Comença en adherència arrampada i es va posant vertical. Hi ha un tram ben compacte on cal mirar-s'ho d'allò més bé, però es va fent: confiança en la goma cuita i amunt! Superat un ressalt estem en terreny arrampat fins a una reunió opcional. Se'n surt recte amunt, anant a buscar una xapa per terreny vertical i ben aviat s'arrampa fins trobar una reunió a la feixa.

Embut de finura a la darrera tirada.

A partir d'aquí hem seguit la feixa cap a l'est. Cal estar atent a no passar-se de llarg unes fites que indiquen una baixada a una feixeta inferior i anar fent fins ajuntar-se amb el camí que ve del cim. Una bona passejada, amb pati en alguns punts.

La via m'ha semblat ben bona i variada: Artifo al primer llarg, terreny per equipar al segon, placa de franges de pila al tercer, bavaresa i finura al quart, slap al cinquè... què més es pot demanar? L'equipament és majoritàriament de burins, però en bon estat. L'única pega és que no arriba a dalt, però això es pot resoldre fàcilment continuant per alguna altra.

Tarda de Cargolaire

Aquesta tarda, finalment, he tornat a sortir amb la Cristina! Hem anat al Cargolaire, aprofitant que el dia s'aguanta malgrat la previsió d'una tarda tapada.

Hem començat per la Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a reunió característica. Després, a la dreta, l'Inevitable Destí (V+). Aquestes comencen a estar sobadetes, però encara falta perquè siguin impracticables!
Hem continuat, més a la dreta, per Mercisu (V+), amb el flanqueig curiós des de la darrera xapa...
Després ens n'hem anat cap a l'esquerra, a la Solarium (6a) i Societat del Malestar (V+). Avui les he trobat més finetes, especialment, la Solarium... potser ha petat alguna cosa...

A Solarium.

I, per acabar, la Noia de Calders (V)!

I aquí a la Noia de Calders.

La Cristina les ha fet totes de primera... està feta un crack!

I l'entorn, encara amb records de la neu:

Restes de neu que es resisteixen a desaparèixer.

La Facu, vies noves

Avui hem sortit amb en Ramon, buscant un lloc assoleiat on ell pugués refer-se dels mals causats per virus i bacteris variats. Hem pensat que la Facu podia ser un bon lloc, i l'hem encertat de ple: Sol a dojo i, a sobre, amb poca gent!

En Pep m'havia parlat que aquí s'han estat obrint vies noves a l'esquerra i la dreta de les que hi havien a la part esquerra. Així que hem anat cap aquesta banda i ens hem posat a les vies noves de la dreta. Hem anat completament a vista, perquè no he trobat pas cap ressenya -sembla que es comenta que ha de sortir una guia...

Hem començat per la via de la foto (n'hi diré via #1)...

La via que hem triat per iniciar el treball.

... que probablement sigui la més senzilla de la zona. Bonica i força llarga, no té especials dificultats. Després d'aquesta, en Ramon ha triat la de la seva esquerra (#2). Aquesta és més difícil, amb uns trams força finets i algun lloc on la roca encara té un xic de molseta/polseta.

A continació ens hem posat a la via de la dreta de la #1, que a la part superior passa per la dreta d'un gendarme (#3). Bonica, amb algun tram terrós que està a l'espera d'una bona pluja que faci neteja.

Als darrers metres de la via #3.

El mateix passa amb la de la seva dreta, la següent que hem fet (#4),que supera un petit desplom a la part final.

En Ramon, atacant el tram més exigent.

La via que queda a la seva dreta (#5) és la més exigent de les que hem fet avui: l'inici és d'anar fent fins a la part desplomada, on cal anar a buscar una punxa invertida i tirar amunt amb moviments atlètics i bon canto.

Al crux de la via #5.

Per acabar (#6), encara m'he posat a la via de l'esquerra de la #2. Aquesta és suaveta i agradable.

En conjunt, han caigut 6 vietes la mar de guapes. Estan acabades d'obrir i això fa que en algun lloc calgui esperar el pas d'escaladors per acabar de fer neteja d'alguna llastreta i canto inestable. També trobem força terra en alguns trams, però les vies són ben bones i amb equipament prou generós. El peu de via també està molt ben treballat: s'ha de felicitar els equipadors per tot el conjunt! Les dificultats són força assequibles. Relativament (per no ferir ningú): #1 < #6 < #3~#4 < #2 < #5.

Gel

Avui hem fet una matinal de gel al salt de Murcurols amb en Joan i en Toni. Està clar que s'ha d'aprofitar la fresca! Llàstima que abans del fred no haguéssim tingut més precipitacions, perquè aleshores hi hauria més línies formades...

Des que tinc el bloc que no he anat a fer cap activitat hivernal mitjanament digne... Entre que no estem a un país de gel i que el meu company habitual per aquestes aventures està per terres escoceses, he hagut de treure una bona capa de pols als cargols i piolets!

Els companys proposen anar al salt de Murcurols, que té una aproximació curteta i permet ser a dinar a casa. Estava format, però pel que sembla, molt menys del que sol ser habitual: Sols hi havia gel a la part dreta, que segueix una roca adossada a la balma que forma el salt. Malgrat tot, hem pogut clavar les eines força bé i hem acabat muntant una via d'esportiva, a base de repeticions i cargols que hem anat posant.

En Joan, encetant el camí.

En Toni, assegurant-me des d'un peu de via ben còmode.

Gel just, però suficient.

I aquí hi ha en Toni en plena acció.

En Toni ha comprovat que les eines són més fortes que la pell, especialment quan fa fred. Sortosament, ha estat un incident sense més conseqüències. Val a dir que ha fet una fresca considerable. Però malgrat això, a mida que passaven les hores anava augmentant la quantitat d'aigua que s'escolava per la cascada. Quan desmuntava la via, de cada forat de cargol n'acabava brollant un bon raig d'aigua!

I després de trinxar una mica de gel per als cubates, hem anat a caseta, a degustar-los!

Tarda

Porto un munt de temps sense sortir, i no és pas per falta de ganes... ni d'ocasions! Però una organització nefasta ha jugat un munt de males passades... i sembla que seguirà! Finalment, amb en Pep hem fet una escapada de tarda, cronòmetre en mà, no sigui que el cap de setmana torni a sortir granota i que, com a mínim, em pugui treure el mono!

Enfilem cap a Can Jorba, on hi ha penya al nou sector del Manantial. Però nosaltres enfilem cap a l'Odio Africano. Allà comencem par la via #18, la de més a la dreta (6a). És una via ben guapa, majoritàriament d'anar fent, però amb alguns passos on cal mirar-s'ho. Acaba anant per un llom de roca dins la canal i sembla que té continuació per la paret de la dreta.
Baixant d'aquí, ens posem a la Aresta (6b). L'inici és suau fins a sota el sostret on la via canvia de banda, creuant l'aresta. Aquí hi ha alguns passets on ja s'ha de tibar més. Després encara ens trobem amb uns passos de finura que Déu n'hi do. La roca és bona, però hi ha alguna llastra que seria dubtosa si no fos perquè ja hi ha passat molta gent, i se suposa que ja hauria caigut, jeje.

A Aresta.

Tornant hem fet una visita al Manantial, on ens hem posat a la més senzilla, Liquenatus (6a). El nom és escaient, donat que té un tram amb la roca recoberta d'una capa negra. A més, hi ha un xic de terra en alguns llocs, però a banda d'això és prou bona. La via va de moviments relativament llargs sobre els forats justos. Es deixa fer, però no s'hi val a badar. Sembla que hi ha un intent d'allargar la via uns metres. Probablement per això la reunió no té cadena sinó una baga entre xapes.

Fent la Liquenatus.

Aquí ja hem estat sols i la tarda no ha donat més de sí perquè encara hi ha feines per fer!

Pas d'Estrès a la Paret Bucòlica

La Paret Bucòlica és una paret de dimensions modestes en comparació amb les que l'envolten, però té una colla de vies ben atractives. Fa temps vaig fer la Terra de Dinosaures, a la part dreta. Avui, amb en Pep, hem anat a la part esquerra, a fer la Pas d'Estrès. Una ressenya prou detallada, aquí i una panoràmica més general aquí.

Aparquem i enfilem l'aproximació per la torrentera, anant seguint les marques de pintura vermella i les fites, atents a sortir de la canal per la dreta quan les fites així ho indiquen. La via és la primera que es troba seguint les fites. Un xic més a l'esquerra comencen la Treintaitantos i la Pedra de Tartera, força juntes al principi. Això pot servir d'orientació.

Comença en Pep el primer llarg. No presenta dificultats apreciables llevat de la superació d'un ressaltillo, on cal fer una tibadeta. La reunió és sobre una llastra, visible des de baix.

Començant la via.

La segona tirada és una placa excepcional. Alguna tibada de llastra al principi i després franges horitzontals al·lucinants, amb molt bona adherència de peus. Uns passos més suaus i un muret final, amb les típiques franges i els típics passos de calcari. Mentre he fet aquest llarg anava bufant un vent glaçat que, malgrat el solet que feia, feia témer que passaríem fred. Sortosament, la segona reunió és en una feixa arrecerada i a partir d'aquí el vent ja no ha molestat.

El segon llarg: Una placa "10".

El tercer llarg té un inici durillo, de pujar peus fins anar a buscar una franja bona (de les que tenen la punxa rovellada). Després cal seguir encara recte amunt i flanquejar després a l'esquerra, cap al tercer parabolt. A partir d'aquí passos suaus fins una feixeta, on comença una placa força llisa fins a sota el sostret que ratlla la paret. Per superar-lo cal un xic de finura fins agafar una llastra boníssima i pujar els peus amb decissió sobre el fil del sostre. Després, anar fent fins la reunió. És un llarg ben variat!

Pas curiós al principi del tercer llarg.

Finura fina al mig del tercer llarg.

Preparant la superació dels sostret.

La quarta tirada surt per l'esquerra i ataca una altra placa excepcional, tota ella un xic més difícil que la segona tirada. Van sortint cantos, però cal anar escalant. De fet, és una característica de la via: l'equipament està on ha d'estar, però obliga a gaudir de l'escalada! Al final del llarg alguna tibadeta, mai tan exigent com al llarg anterior. I tranquils, que la xapa acaba apareixent!

La quarta tirada és una altra placa "10", on cal anar fent... i aguantant!

Sortint de les dificultats a la quarta tirada.

El cinquè llarg té la dificultat concentrada en un pas a la sortida de la reunió (6b+ o 6c segons la ressenya). Com que en Pep li ha tret l'entrellat, m'ha sortit (de segon): cal anar amb tendència a l'esquerra i el pas clau és aguantar bé d'una frangeta vertical amb la dreta i aconseguir caçar preses millors a sobre. Després cal seguir escalant, però el terreny és molt més tranquil. Un ressalt vertical abans de la reunió a l'arbre és probablement el més dur del que resta de tirada.

El ressalt final del cinquè llarg.

La darrera tirada, que podria semblar de tràmit, és també molt bona, com la resta de la via. Comença per la paret de la dreta del díedre i s'enfila amb tendència a la dreta. La roca té un aspecte dubtós en algun punt, però sols cal estar a l'aguait. Trobarem algun tram de finura ben curiós i un final de via força atlètic, tibant de la fissura que permet superar per l'esquerra el barret que marca el final de la via. Reunió a la feixa, amb dos parabolts.

Als primers metres de la darrera tirada.

El resum de la via és simple: excepcionalment bona!