Després de molts anys, hem aconseguit l'impossible: fer coincidir al Jordi M., el Ramon i un servidor escalant! L'objectiu ha estat novament el sòcol del Montroig, on hi queden unes quantes vies desequipades que tenen bona pinta. La d'avui, la Petita Àneu, oberta el Juny d'enguany, molt ben ressenyada, com sempre, per Lo Gall de Ponent aquí.
Som matiners, massa. Potser amb una parada tècnica al bar ho haguéssim clavat, però avui no n'hi ha de bar, com a mínim no n'hi ha de calentó: sí que serveixen per la finestra, però tampoc no anàvem tan fanàtics com això. Així que arribem a l'aparcament i la paret encara està a l'ombra i estem a 1º C. Esperem com a mínim a doblar la temperatura... Anem controlant com va entrant el sol i ens plantem a peu de via just quan comença a tocar-hi, poc abans de les 10. Amb el sol de seguida fa caloreta i comença a sobrar alguna capa de roba... Jo en deixaré una a peu de via i la recolliré a la baixada.
En Jordi s'ha demanat el primer llarg (V+), que és l'únic que està equipat. Díedre sense fissura, amb algun passet de mirar-s'ho una mica, acariciant la placa de la dreta, tot això protegit per 6 xapes, un luxe!
Fem canvi de reunió i em poso a la feina, que m'han cedit els llargs guapos. El segon comença prou vertical amb roca prou dubtosa com perquè hi hagin posat un parabolt. Abans jo hi poso encara un Camalot #1. Passada la xapa toca escalar una mica amb poques possibilitats de posar catxarros fiables. Un alien groc en una bústia i uns metres d'apretar-li una mica fins arribar a la savina on hi trobem una baga llaçada. Uns metres de fissura ampla i senzilla i després entrem a un díedre més exigent. Aquí toca anar posant cosetes, molts tascons i algun friend. Trobem un pont de roca llaçat i després més feina. El díedre es torna complicat i hi ha alguns passos ben fins on s'ha d'apretar de valent. La fissura es deixa protegir bé, però no et pots relaxar gaire. Un Camalot #3 permet sortir de les dificultats més serioses i després queda una fissura estreta de bon escalar i protegir fins la reunió. Amb l'experiència de la setmana passada, he agafat més cintes, poc menys d'una vintena pensant en els 50 metres de la tirada. Però la veritat és que he anat deixant força aire entre flotants i he arribat a la reunió amb ferralla de sobres! Però val més que en sobri que no pas que en falti, encara que obligui a aixecar més pes... Pel que fa a la dificultat, 6a al principi, després es suavitza (V+), torna a apretar (6a) i acaba més suau (V+).
El tercer llarg va a càrrec d'en Jordi, que el resol amb autoritat. Comença en tendència un xic a l'esquerra per continuar després més o menys vertical amunt (V/V+). Un tasconet per l'esquerra i un alien en una bústia vertical asseguren el tram més vertical. Després ha posat algun altre friend bo abans d'entrar en terreny més tombat on es va en lleugera tendència a la dreta (III). Una baga llarga indica la posició d'un clau en terreny descompost. El llarg acaba resseguint un díedre vertical amable (IV), amb bones possibilitats de posar-hi de tot.
Darrera nostre ja s'intueix la paret final.
Fem canvi de reunió fins arribar a una baga en un pont de pedra i ataco el darrer llarg, també de 50 metres. Comença amb una placa de roca rogenca rallada per unes fissures on poso un #0.75 (V+). Després, uns blocs fins arribar a una savina, llaçada també, que permet arribar al peu de la paret final. Toca atacar una paret vertical, resseguint un diedret poc marcat que té una fissura cega a trams. Aquí he hagut de donar la talla. Vaig posant tascons i aliens allà on la fissura ho permet. Algun queda ben bé però algun altre no dóna tanta confiança. A més, s'ha d'escalar amb ganes (6a). Per sort, la roca és punxeguda i abrasiva i els peus es queden allà on els poses. Si no, la cosa hagués estat força més complicada. Poc a poc vaig pujant posant trastets més aviat xics fins que el díedre insinua una mica de desplomillo (6a/6a+). Protegeixo amb un parell de peces i toca un runout perquè durant un tram no hi ha massa opcions de posar res bo. Per sort, va apareixen canto i al cap d'uns metres el díedre tomba una mica i deixa posar-hi un #1 a caldo que permet retrobar la calma (V+). A partir d'aquí, anar fent, amb roca cada vegada més dolenta. La meva corda ha tirat avall una pedra i en Ramon s'ha quedat amb un roc molt gros a les mans. Ell ha entrat a la reunió (en savina, llaçada) directe mentre que jo he anat per la dreta, ressegint uns blocs.
Escalar aquest darrer llarg m'ha mantingut en tensió, sobretot psicològica: d'una banda, les peces s'han de posar amb molta cura (i alguns dubtes) i, de l'altra, vas pujant amb la incògnita de què podràs posar més amunt, perquè el terreny és vertical. Això sí, una vegada completat, subidón! Pel que fa a la dificultat, ens ha semblat més difícil que qualsevol dels altres d'avui i dels de Alpinisme de Secà. Per tant, un plus no hi sobraria...
La via és guapa! Jo no seria tan atrevit com els ressenyadors originals i no diria que està semiequipada. Més aviat està desequipada i cal portar un bon assortiment de trastos. Els tascons, imprescindibles, amb algun mitjà-petit repetit. Parxís d'aliens, camalots del 0.5 al 3. A més d'això nosaltres portàvem algun totem, algun linkcam i uns aliens vermell, groc i gris repetits. D'això extra jo només he posat un linkcam xic però probablement s'hauria pogut substituir per un alien. La roca és bona en la seva pràctica totalitat, excepte llocs puntuals i normalment no genera estrès.
Un altre viot al sòcol del Montroig! Un terreny excepcional per gaudir d'aquest tipus d'escalada! Per cert, avui, com que anàvem tres, hi ha més fotos gràcies al Ramon que ha assumit el rol de fotògraf i que, per tant, no hi surt ;)
A sota, la ressenya, extreta de Lo Gall de Ponent.
