Tarda

Porto un munt de temps sense sortir, i no és pas per falta de ganes... ni d'ocasions! Però una organització nefasta ha jugat un munt de males passades... i sembla que seguirà! Finalment, amb en Pep hem fet una escapada de tarda, cronòmetre en mà, no sigui que el cap de setmana torni a sortir granota i que, com a mínim, em pugui treure el mono!

Enfilem cap a Can Jorba, on hi ha penya al nou sector del Manantial. Però nosaltres enfilem cap a l'Odio Africano. Allà comencem par la via #18, la de més a la dreta (6a). És una via ben guapa, majoritàriament d'anar fent, però amb alguns passos on cal mirar-s'ho. Acaba anant per un llom de roca dins la canal i sembla que té continuació per la paret de la dreta.
Baixant d'aquí, ens posem a la Aresta (6b). L'inici és suau fins a sota el sostret on la via canvia de banda, creuant l'aresta. Aquí hi ha alguns passets on ja s'ha de tibar més. Després encara ens trobem amb uns passos de finura que Déu n'hi do. La roca és bona, però hi ha alguna llastra que seria dubtosa si no fos perquè ja hi ha passat molta gent, i se suposa que ja hauria caigut, jeje.

A Aresta.

Tornant hem fet una visita al Manantial, on ens hem posat a la més senzilla, Liquenatus (6a). El nom és escaient, donat que té un tram amb la roca recoberta d'una capa negra. A més, hi ha un xic de terra en alguns llocs, però a banda d'això és prou bona. La via va de moviments relativament llargs sobre els forats justos. Es deixa fer, però no s'hi val a badar. Sembla que hi ha un intent d'allargar la via uns metres. Probablement per això la reunió no té cadena sinó una baga entre xapes.

Fent la Liquenatus.

Aquí ja hem estat sols i la tarda no ha donat més de sí perquè encara hi ha feines per fer!

Pas d'Estrès a la Paret Bucòlica

La Paret Bucòlica és una paret de dimensions modestes en comparació amb les que l'envolten, però té una colla de vies ben atractives. Fa temps vaig fer la Terra de Dinosaures, a la part dreta. Avui, amb en Pep, hem anat a la part esquerra, a fer la Pas d'Estrès. Una ressenya prou detallada, aquí i una panoràmica més general aquí.

Aparquem i enfilem l'aproximació per la torrentera, anant seguint les marques de pintura vermella i les fites, atents a sortir de la canal per la dreta quan les fites així ho indiquen. La via és la primera que es troba seguint les fites. Un xic més a l'esquerra comencen la Treintaitantos i la Pedra de Tartera, força juntes al principi. Això pot servir d'orientació.

Comença en Pep el primer llarg. No presenta dificultats apreciables llevat de la superació d'un ressaltillo, on cal fer una tibadeta. La reunió és sobre una llastra, visible des de baix.

Començant la via.

La segona tirada és una placa excepcional. Alguna tibada de llastra al principi i després franges horitzontals al·lucinants, amb molt bona adherència de peus. Uns passos més suaus i un muret final, amb les típiques franges i els típics passos de calcari. Mentre he fet aquest llarg anava bufant un vent glaçat que, malgrat el solet que feia, feia témer que passaríem fred. Sortosament, la segona reunió és en una feixa arrecerada i a partir d'aquí el vent ja no ha molestat.

El segon llarg: Una placa "10".

El tercer llarg té un inici durillo, de pujar peus fins anar a buscar una franja bona (de les que tenen la punxa rovellada). Després cal seguir encara recte amunt i flanquejar després a l'esquerra, cap al tercer parabolt. A partir d'aquí passos suaus fins una feixeta, on comença una placa força llisa fins a sota el sostret que ratlla la paret. Per superar-lo cal un xic de finura fins agafar una llastra boníssima i pujar els peus amb decissió sobre el fil del sostre. Després, anar fent fins la reunió. És un llarg ben variat!

Pas curiós al principi del tercer llarg.

Finura fina al mig del tercer llarg.

Preparant la superació dels sostret.

La quarta tirada surt per l'esquerra i ataca una altra placa excepcional, tota ella un xic més difícil que la segona tirada. Van sortint cantos, però cal anar escalant. De fet, és una característica de la via: l'equipament està on ha d'estar, però obliga a gaudir de l'escalada! Al final del llarg alguna tibadeta, mai tan exigent com al llarg anterior. I tranquils, que la xapa acaba apareixent!

La quarta tirada és una altra placa "10", on cal anar fent... i aguantant!

Sortint de les dificultats a la quarta tirada.

El cinquè llarg té la dificultat concentrada en un pas a la sortida de la reunió (6b+ o 6c segons la ressenya). Com que en Pep li ha tret l'entrellat, m'ha sortit (de segon): cal anar amb tendència a l'esquerra i el pas clau és aguantar bé d'una frangeta vertical amb la dreta i aconseguir caçar preses millors a sobre. Després cal seguir escalant, però el terreny és molt més tranquil. Un ressalt vertical abans de la reunió a l'arbre és probablement el més dur del que resta de tirada.

El ressalt final del cinquè llarg.

La darrera tirada, que podria semblar de tràmit, és també molt bona, com la resta de la via. Comença per la paret de la dreta del díedre i s'enfila amb tendència a la dreta. La roca té un aspecte dubtós en algun punt, però sols cal estar a l'aguait. Trobarem algun tram de finura ben curiós i un final de via força atlètic, tibant de la fissura que permet superar per l'esquerra el barret que marca el final de la via. Reunió a la feixa, amb dos parabolts.

Als primers metres de la darrera tirada.

El resum de la via és simple: excepcionalment bona!

Ivan al Timbaler del Bruc

Avui hem anat a la Ivan del Timbaler del Bruc amb un dels seus aperturistes, en Jordi, i en Pep. La via havia estat restaurada fa uns anys, però en Jordi tenia ganes d'acabar de polir algun detall i jo la tenia a la llista de vies interessants... així que tot ha encaixat a la perfecció!

Ahir vaig anar de farra i avui hem matinat força... una mala combinació per anar a escalar, però tot ha anat rodat i ha estat una sortida genial. De tota manera, en sortir del cotxe feia una fresca considerable acompanyada de ventet -mals auguris per una via bastant exposada al vent. Ben equipats ens hem plantat a peu de via on el sol ens ha rebut amb els braços oberts, el que ha permès deixar la tercera capa a peu de via!

En Jordi no tenia feina ni al primer ni al darrer llarg, així que se'ls demana. La via comença superant un ressalt i anant a buscar una fissura. Posa un pont de pedra abans del primer parabolt i la resta està al seu lloc. Mentre pugem nosaltres, apretem una xapa que estava un xic fluixa. La primera reunió està en un replà molt còmode un xic a l'esquerra (20m V).

En Jordi M. al primer llarg...

...i en Pep al mateix lloc. El que fa la perspectiva!

Des d'aquí en Jordi comprova que les forces de la natura han anat treballant: s'ha aixamplat una esquerda a la reunió! També comentem una llastra que fa un xic de por, tot i que la via no passa per allà. Potser caldrà fer-la baixar...

El segon llarg, a càrrec d'en Pep, segueix la fissura-bavaresa. Els primers passos són més descansats anant per la placa, però aviat cal fer el bàvar fins que la via es decanta a l'esquerra, en un tram desplomat per sota d'un bony. Aquí en Pep ha posat un alien per protegir el pas que hi ha per anar a buscar una xapa. Aquí s'ha de tibar força i l'alien fins i tot fa un xic de nosa. Passat aquest tram, el terreny s'ajeu un xic i es progressa més còmodament amb tendència un xic a l'esquerra. Quan la via recupera la verticalitat, cal cercar els millors cantos -que no són masssa bons, per cert- a l'esquerra de la línia de xapes. Quan ens posem a sobre d'un gran bloc gris característic (i romo) ja baixa la dificultat (30m 6a+). En Jordi ha tret un burí vell aixafat que encara quedava a la via i ha anat apretant algun parabolt. Al llarg hi queda un xic de tot: pitons, tacs, burins, spits i parabolts, però tot en bon estat.

Negociant els primers passos del segon llarg.

Al crux del segon llarg.

En Jordi, arribant a la R2. La Francesc Sardans al fons.

Des de la segona reunió es surt cap a l'esquerra a buscar una xapa que indica el camí cap a una alzina, una branca de la qual ens mena a la reunió, a la paret del davant a uns 3 m de terra. (20m III) Es pot baixar sense problemes, però nosaltres hem assegurat des de la R. Gràcies al treball de jardineria realitzat ara ja no cal barallar-se amb res (ni ningú).

Preparant-me el material per la quarta tirada.

M'he demanat la quarta tirada, que comença flanquejant a l'esquerra fins a una xapa. Es supera un ressaltillo i entrem a la placa, ben vertical per cert. Aquí cal anar buscant per anar progressant. A uns quants llocs m'he notat ben inflat i pensant que m'hauria de penjar. Però cada vegada m'he anat dient: canvia una mica de posició, descansa, relaxa't, una tibada més i ja et penjaràs a la següent, si cal... fins que el terreny s'ha arrampat un xic i ha permès reposar! Des d'aquí es veu un clau amb un cordino (fins ara hi havia xapes) i un xic més amunt n'hi ha un altre. Aquest tram torna a ser exigent, però força menys que l'anterior. Després d'aquest tram verticalillo, el terreny es torna més suau fins la reunió. He hagut de lluitar i he acabat ben inflat, però he aconseguit encadenar el llarg! (30m 6b)

Des d'aquí fins que s'arrampa abans del pitó hi ha un bonic
tram de continuïtat gens fàcil.

Una foto de la quarta tirada, cortesia de la Marga i l'Albert que,
amb un company, feien la Francesc Sardans.

Cargolant...

Mentre hem anat fent la via, ha aparegut una cordada a la Francesc Sardans i a la nostra R4 hem coincidit aproximadament amb la seva darrera reunió, on el vent comença a ser un xic molest. També aquí en Jordi ha anat cuidant la seva criatura, apretant alguna xapa (spits en bon estat i parabolts).

El darrer llarg comença flanquejant a la dreta per anar a buscar una fissura-díedre desplomat. Uns primers passos on pot ser útil un estrep i un díedre amable una vegada superat el tram desplomat ens porten a la reunió cimera. En aquest llarg hi trobem pitons i parabolts. (20m Ae(quipat)/V).

El meu peu, a punt de desaparèixer, amb el vermell al fons.

Al díedre que mena al cim.

Resulta una via força recomanable. La roca és excel·lent als llargs superiors i força bona al segon i primer llargs. Sols cal anar amb compte en un tram de 3 metres al primer llarg, on es deixa a l'esquerra una llastra descomposta. A banda de les cintes, pot ser útil un alien vermell o groc per la segona tirada i un estrep per la darrera. A la primera podem posar l'alien o llaçar un pont de pedra abans de la primera xapa.

En Jordi i jo mateix, a punt per la baixada. Gràcies per obrir vies!

Ecos: Pluja d'Idees + Juan Bala

Avui hem comprovat que no tot s'asseca ràpidament a Montserrat, de forma que ens hem hagut de conformar amb un pla B un xic improvisat. Amb en Jortx i en Gatsaule hem acabat fent una ullada a la Cajoleta i ens hem enfilat per on ens ha semblat: resulta que ens hem posat a la Pluja d'Idees.

Comença en Jortx el primer llarg amb uns primers passos finets i d'anar negociant amb cura. A l'alçada de la primera panxeta hi ha un pas concentradet on s'ha de donar la talla. Després, és qüestió d'anar fent fins la reunió.

En Jortx als primers passos de la Pluja d'Idees.

Encarant el pas clau del primer llarg.

El darrer bony de la primera tirada.

Em poso al segon llarg, que es veu bastant més tranquil. La sortida de la reunió té uns passets d'anar controlant. Després trobem bon canto fins a un desplomet que es supera sense massa dificultats. Aquí trobo un parabolt i des d'aquest no aconsegueixo veure res més. La lògica de la via indicaria anar recte amunt, però hi ha un desplom a uns tres metres i no es veu cap xapa per enlloc. Buscant informació sobre la via he vist que no sóc pas l'únic que no ha trobat el camí correcte. El desplom es veu més suau cap a l'esquerra (hi ha un burí que no xapo) i m'encamino cap allà. Vaig navegant posant un parell de merlets fins trobar una reunió de dos burins en diagonal a la dreta (unes metres per sobre de la nostra reunió). Amb la ressenya a la mà probablement hauria flanquejat fortament a la dreta pel llavi on he trobat el meu darrer parabolt, però això no és pas massa evident... ho dic baixet, perquè els companys s'han acarnissat amb les meves aptituds...

Jo mateix al segon llarg.

En Joan ataca el tercer llarg, sense massa complicacions fins al cim. Quan pensàvem que hauríem de rapelar la via ha aparegut (ai, la vista!) la instal·lació de ràpel que porta fins al collet a la banda oposada. Des d'allà caminem fins al que serà el nostre objectiu: pujar el Montgròs escalant!

Arribem a la paret sud del Montgròs i ens posem a la primera via que trobem, que resulta ser la Juan Bala: la de més a la dreta de la placa pròpiament dita. Em poso al primer llarg i es va fent sense massa dificultats però anant amb compte amb la roca que, en algun moment, deixa entreveure alguna cosa no massa fiable. En Joan s'encarrega del segon, amb molt bona roca i algun moviment finet mentre que el mestre Jortx s'encarrega del tercer, de tràmit. En Joan i jo acabem d'arribar al cim des d'on assegurem al company en terreny molt senzill llevat de dos ressaltets.

Primer llarg de Juan Bala.

En Joan, al segon...

... i treient el cap a la R3.

Dos exemplars d'escalador al cim del Montgròs.

I el dia no ha donat més de sí. Bé, n'hauria donat, però teníem cangueli per la previsió del temps ;)

Cubells

Després de mooolts mesos de no fer esportiva, i de mooolts mesos de no sortir amb en Pep i la M. Alba, avui hem tornat a sortir plegats les dues parelles. La proposta d'en Pep, Cubells, sembla prou engrescadora tot i que algunes informacions parlen de vies dels 80's, apretades de grau i amb excursions entre assegurances.

Poc abans d'arribar al poble de Cubells, en un petit canvi de rasant trobem un trencall a mà dreta (venint d'Artesa). La pista comença en perfecte estat. Es va bifurcant i tornant un xic bonyeguda, però s'arriba ben bé fins a un replanet que hi ha després d'una pujadeta i que permet deixar-hi el cotxe. Un corriolet ens porta a peu de paret en poca estona. Venint parlàvem de la popularitat de la zona arran del llibre força recent que porta fins i tot algun guiri de visita per la zona. Però quan arribem som sols i el dia encara no està massa clar de per on evolucionarà: acabem de sortir de la boira i hi ha algun núvol... a veure!

Comencem per una via senzilleta, la Serak Esquerdat (5c), que comença a la part més baixa de la primera paret que trobem venint del pàrking. Escalada molt bonica i tranquila fins a una vira que talla la via. Després uns metres més fins a la reunió.

La Rosa a Serak Esquerdat.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la Raskakekasca (6a) i m'han deixat les cintes posades. Aquí ja hi ha algun pas interessant, un a l'alçada de la foto i l'altre entre la darrera xapa i la reunió. Aquí cal escalar un xic entre xapes, però sens dubte que estan al seu lloc.

Als primers passos de Raskakekasca.

La següent parada és al sector del Duc on comencem fent la Arc de Sant Martí (5c). Aquí ja està clar que el dia s'ha decantat pel sol i fa una calor considerable! La via és molt recomanable i variada: una colla de metres on simplement s'ha d'anar escalant, sense cap pas massa apretat. Com el nom suggereix, la via va anant a la dreta, sempre seguint la lògica de la roca. Arribant a la reunió, un milpeus gris també està fent la via en solo integral.

El sol apreta a Arc de Sant Martí.

A continuació ens posem a Ultimàtum (6a+), on els companys ens han deixat les cintes posades. Aquí ja cal tibar un xic més: Passades les primeres xapes cal estar atent a seguir una vireta cap a la dreta, amb molt poca presa de mans fins agafar una bústia raonable. Després, un bon monodit i zona més tranquila. D'altra banda, a la part final hi trobem un muret ben vertical. Aquí no hi ha passos extrems, però millor no encantar-s'hi massa :) Si tenim en compte que aquesta és la via més difícil que he engalomat en els darrers 9 mesos, es pot entendre que n'hagi baixat ben content!

La Rosa a Ultimàtum.

En Pep ha proposat de tornar a l'esquerra, per fer una vieta ben llarga i maca, l'Escudella (6a+). Des de baix ja es veu que les dificultats estan al mur de la part superior... i així és! La via comença molt tranquila per un esperonet a l'esquerra d'un fil de vegetació. Una vegada a la lleixa on comencen les dificultats cal cercar els millors cantos. Aquest és, precisament, el joc del calcari: trobar el canto o forat o llastreta que ens fan la vida més fàcil... o tenim dificultats! Per sort he aconseguit trobar la presa suficient per sortir-ne amb èxit, però els avantbraços comencen a notar alguna cosa que fa temps que tenia oblidada.

Jo mateix al muret clau de l'Escudella.

Després hem anat a la Placa Gran, on comencem fent l'Esperó Pompero (6a). La primera xapa és bastant amunt però en terreny fàcil i després trobem les assegurances on toca. Aquesta és una via molt agradable, on cal anar buscant el millor camí. No es tiba ni de tros com a les anteriors.

La Rosa a Esperó Pompero, porom...

A la dreta d'aquesta se n'ha obert una altra (Aleixolo 5c -gràcies Lluís) que no surt a la ressenya i que queda a l'esquerra de Esos Temblores... Comparteix reunió amb l'Esperó Pompero i és de dificultat similar, potser un xic més plaquera. Molt recomanable, també.

En Pep, a Aleixolo.

I per acabar la jornada ens acostem al sector Braille i ens posem a Chachi Piruli (6a). Aquesta és més curteta (15m) però ben guapa, també. La dificultat està concentrada a la segona xapa, on cal pujar peus en adherència i tibar d'un parell de merdetes fins caçar una llastra boníssima amb l'esquerra (un pas que hem batejat com més piruli que chachi: aquesta sí que és una via estil 80's). Després, amunt i a gaudir!

La M. Alba al pas piruli de Chachi Piruli.

La zona m'ha agradat molt: de ben segur que hi tornaré, però preferiblement a l'hivern. Avui el sol ha estat un xic molest, però ha anat fent una mica d'aire que ho ha anat suavitzant. Les vies que hem fet estan ben assegurades i la roca és excepcional. A més, té l'avantatge de ser a prop de Pons, on els xipirons del Cadí permeten completar la jornada ;)

Funció Clorofílica a la cara oest de la Pastereta

Aviat tindrem menys hores de llum a la tarda, així que aprofitem amb en Toni per anar a fer una vieta que jo no recordava haver fet, sense massa complicacions: la Funció Clorofílica.

Amb el cotxe d'en Toni aparquem a la placeta de dalt de tot. Hi ha més gent escalant per la zona, uns també a la oest de la Pastereta, fent la Josep Nieto. Ens acostem a peu de via i ens posem els trastos.

Començo el primer llarg. Els primers metres són senzills, però el primer parabolt queda molt amunt, així que poso un bon tascó prop d'un parabolt tallat. Després venen uns passos drets però amb bon canto i posteriorment uns metres fins. Després, terreny suau, amb tendència l'esquerra fins arribar a un replà on pensava que hi hauria la reunió. Però aquesta queda uns metres més amunt. Aquí hi ha un embolic de xapes i acabo anant per la Josep Nieto perquè no he vist els meus parabolts. Reunió un xic incòmoda.

Roca excel·lent al primer llarg.

En Toni, superant el tram vertical del primer llarg.

En Toni ataca el segon llarg, que va a un metre escàs de la JN. Assegurances abundants i molt bona roca ens porten a la R2 en un bon replà des d'on rapelarem després.

Al segon llarg: terreny amable i bona roca.

El tercer llarg ens porta gairebé al cim sense complicacions. Als darrers metres trobem una xapa blava (tota la via han estat vermelles) i una reunió amb dues xapes blaves. Un xic a l'esquerra d'aquesta hi ha dues anelles i uns metres més avall una cadena amb anella d'on hem rapelat nosaltres.

Baixem amb un ràpel de 30m fins la R2. Des d'aquí intentem arribar a baix amb un sol ràpel... amb un èxit relatiu: jo em quedo a una de les primeres xapes de la Zoe, des d'on aconsegueixo arribar a la canal deixant alguna baga que recuperarà en Toni, que fracciona el descens en dos trams.

Val a dir que la Zoe es veu impressionant: caldrà anar-hi -amb mentalitat esportiva, es clar!

Escabroni Escapullini

Matí a can Jorba amb en Ramon, que no vol perdre la forma de l'altre dia :) Mentre les Roses se'n van a fer una volta, nosaltres ens acostem al peu de l'Escabroni. Sortosament aquesta està lliure. A la Sol Solet hi ha overbooking++ i hi ha una cordada a la BMK amb qui anirem compartint reunions.

El primer llarg comença sobre roca un xic polida. Anem trobant xapes, però cal fer metres per arribar-hi. Poso un tricam a una llastra que queda un xic a la dreta en un lloc on la distància és més gran. Poc a poc, ens acostem a la repiseta on tenim les reunions de la BMK i la nostra.

Arribant a la R1 després d'un bon i llarg llarg.

Els companys de la Bego fan el segon llarg de l'Escabroni. Dubto què fer, però segueixo darrera seu perquè no ens fem gens de nosa. Els primers metres tenen una roca escandalosament bona. Després ve un tram més vertical i delicat, on cal donar la talla al "pas clau" (alguna cosa vol dir això). Possibilitats de llaçar algun merlet abans de la darrera xapa des d'on arribem a la R sense dificultats.

Encarant els moviments delicats de la segona tirada.

Vista des de la R, la tercera tirada sembla molt més complicada del que és: un festival de foradets i roca excel·lent fan que arribis a la reunió sense adonar-te'n. Aquí ja ens hem separat de la Bego, que segueix una línia en diagonal a la dreta.

La mare de totes les plaques...

La darrera tirada concentra les dificultats de la via, però també la bellesa -junt amb la tercera. Comencem flanquejant a la dreta per una repisa, després en diagonal fins trobar el punt més senzill del desplom on una xapa a l'esquerra ens assegura la tibada per entrar a la placa final. Aquesta és una delícia per al tacte, farcida de forats i bons cantos. Anem progressant sense massa dificultats, procurant buscar el camí més senzill per l'esquerra de la línia de xapes. Des de la darrera xapa encarem els metres més difícils fins a la reunió.

Encarant el darrer esforç de la darrera tirada.

Fem un ràpel des del cim fins la R2 on coincidim amb una cordada que baixa de la Sol Solet. Diria que des d'aquí s'arriba a terra amb cordes de 60 m, però tots hem fet un altre ràpel fins la R1 i d'aquí a baix. L'anècdota de la baixada ha estat l'espectacle quan m'he abocat per sobre el desplom final: la paret semblava la Rambla en plena temporada de guiris.

Com diu en Ramon, On és Wally?