Sardineta

Aquesta tarda ens n'hem anat a St. Llorenç, a la Sardineta. Gràcies al GPS l'excursió per Matadepera ha estat mínima i ens hem plantat a lloc (41.626591, 2.020908) de forma eficaç. Com que avui és la Mercè, el carrer és ple a vessar de cotxes... Ens entra cangueli, no sigui que ens haguem de barallar per les vies -a més, just davant nostre puja una parella amb material d'escalada... Però no: a la Sardineta hem estat sols!

Comencem per la Cazo Grande, V. Inicialment pensava que aniria pel díedre, però no: l'itinerari és atrevit i passa a la paret vertical de l'esquerra, amb bons forats, però un pas per entrar-hi. L'inici de la via és un tram arrampat, trencat i sense assegurances, fet que li posa un puntet...

 A Cazo Grande.

A continuació anem a la veïna de l'esquerra, la Crossroads (6a). Aquí s'ha de tibar fort per superar el sostret d'entrada i s'ha d'aguantar a la magnífica placa de forats. N'hi ha, però no tots bons!

  A Crossroads, després del sostret

D'aquí hem passat a la paret de la dreta, a fer la Jutzpah (6a). Tram senzill fins a sota la zona desplomada (fins que no hi ets no ho sembla!). Després s'ha de trobar la forma de superar la panxeta, cosa que m'ha costat una mica... Cal tibar d'un invertit per caçar bon canto a sobre. Després, pujar peus i crux superat! La resta, més senzilla i amb bona presa.

  A la  Jutzpah.

Després hem atacat la Via del Yankee (6a+), caracteritzada per una barra de pa a sota una panxeta. Aquí hi ha un pas interessant: tibar de la barra i anar pujant peus fins abastar canto suficient per l'esquerra. Després una bona bústia d'esquerra permet xapar. Pujar els peus a sobre del desplom té el seu truc: jo he anat per una pinça a la dreta i una altra de dolenta a l'esquerra i m'he quedat en terra de ningú. El Ramon em pilla i m'ho miro... I sí, és així. Només cal pujar el peu esquerre abans i aguantar amb les merdetes de mans que es troben. Per sort es poden pujar peus gradualment fins agafar millor canto. Després, molt més tranquil, però mantingudet fins la R. Molt bona via!

  Sortint de les dificultats a la Via del Yankee.

Per acabar, hem fet la Blackout (6b), aprofitant la corda per dalt. Passets d'equilibri a la zona de roca vermella per abastar unes bustietes ja a la roca bona. Un passet fins agafar la llastra característica i d'aquí una bústia bona de dreta i una de roma a l'esquerra. Rebot amb esquerra a una de millor, dreta a la roma i a una regleta per pujar peus i abastar un bon cantet diagonal avall que no és evident de veure. Després bon canto i ens plantem sota el sostre. Superar-lo no és difícil, especialment amb les preses magnesiades. Hi ha opció per la placa i en bavaresa.

 Un passet llarg a Blackout.

Després de que la faci el Ramon, jo li torno a fer un segon intent en top-rope per encadenar tots els moviments. Queda llesta per sentència un altre dia!

Primavera Plateá

Després de força temps, avui tornava a tocar fer via llarga. L'altre dia vaig proposar al Ramon d'anar a la Miranda del Princep a fer la línia de xapes que queda a la dreta de la via blava que vàrem fer l'altra vegada, la Makita.

Hem arribat al pàrquing del Vermell/Arcada els primers i hem enfilat costa amunt. Al cap de poc menys d'una hora hem arribat a peu de via. Sentim una cordada a la via blava, que ha vingut per can Maçana. Després sabrem que han trigat més però han suat menys... L'aproximació no té pèrdua, només cal estar atents al gran bloc que cobreix el camí i cercar un corriolet a mà esquerra. Per cert, que tot el camí (fins i tot abans de la cova de l'Arcada) comença a estar envait per la vegetació. Sembla que la quantitat de gent que hi passa no és capaç de guanyar la partida a la natura... Aniria bé anar-hi amb les tisores de podar!

Arribem a peu de paret, veig una línia de xapes i m'hi poso. M'han estranyat unes quantes coses: una, que les xapes eren spits. L'altre, que en algun bloc havia llegit que algú proposava V+ en comptes de 6a pel primer llarg, però no avancem aconteixements.

La tirada comença anant a buscar un spit per sobre d'un llavi. Aviat les preses es tornen escasses i cal apretar fort per pujar peus damunt el desplomet. Poso el peu en un cantet i baixa peu i canto i per poc que no encerto al Ramon. He aguantat precàriament, però m'he penjat per recuperar la calma. Superar aquest pas i la següent xapa té un polvet. Després la cosa es tranquilitza i segueixo pujant per una canaleta, amb xapes (spits) que van allunyant progressivament. Aviat arribo a terreny arrampat i intueixo per on ha d'anar la segona tirada, però no veig la R. Busco a l'esquerra i veig dues anelles lluents... amb una tira de parabolts que hi mena!! Resum: m'he ficat al primer llarg de la Primavera Marciana!

En Ramon al primer llarg de la Makita.

Arribats a la R li proposo al Ramon de baixar i fer la primera tirada de la Makita, que és la més guapa de la via segons dieuen. Dit i fet. En poca estona som baix, em poso a la feina i en poca estona torno a ser a la reunió (on, per cert, hem deixat les motxilles). Res a veure amb l'altre: aquí l'inici és finet, però poc vertical, després es tranquilitza força i només hi ha algun pas de tibar una mica en el ressalt que porta a la reunió. Es puja ben tranquilament.

Al primer llarg de la Makita. Primer recte, després un xic a l'esquerra
i ressalt d'entrada a la R recte.

Arribant a la R1.

El Ramon ha dubtat si fer la segona, però ens ha fet por que la seva poca experiència cercant l'itinerari per plaques sense referències li pugués jugar una mala passada. Això i el fet que fa temps que no ha muntat una R fan que m'hi posi jo. La tirada agafa la primera xapa de la via blava i després va en diagonal esquerra a buscar un parell de xapes més. Després és una rampa fins la R evident sota les xapes de la tercera tirada, en un únic parabolt. Per tant, no hi hagués hagut possibilitat de pèrdua...

La tercera tirada comença vertical amb canto suficient, però dubtós en algun punt. Superats els primers metres la cosa es tranquilitza molt. Es troba una R on he xapat una anella i he continuat metres amunt. Van sortint xapes tot i que el terreny s'arrampa força (i la corda comença a fregar). La reunió és sota una balmeta ben a l'esquerra, gairebé a tocar de la canal.

El quart llarg comença vertical amb bon canto. Després s'arrampa molt fins arribar a un ressalt on cal tornar a apretar. Presa força petita i tensió durant unes tres xapes. Tensió pel fregament de la corda i per la consciència que, després de tans metres, una caiguda portaria a la repisa... Segurament hagués estat interessant muntar una R abans... La R final, però, és pràcticament a dalt de tot. Després només cal pujar uns metres per terreny fàcil però descompost.

 Al quart llarg. En Ramon sortint del ressalt de la R3.

Apretant per arribar a la R4.

 

 I una selfie, sense palo-selfie...

Al peu d'un arbre ens hem tret els gats i hem endreçat els trastos. D'aquí cal pujar uns metres més fins el cim pròpiament dit i cercar la baixada, primer per la dreta i després per una canal. En arribar al coll amb la següent agulla, cal seguir recte, flanquejant-la per sota d'un llavi! A nosaltres ens ha semblat que potser el flanqueig seria més senzill més per sota... Error! Per sota et fiques en un terreny on cal fer el senglar per arribar al camí d'agulles-pas de príncep! O bé, com l'altre vegada, anar baixant directament avall, buscant les canals addients. Per tant, a la tercera anirà la vençuda -probablement quan faci la Primavera Marciana sencera, ja que ens l'ha recomanat una cordada que feia la via blava.

Total, que hem fet una bona activitat. El primer llarg de la Primavera Marciana, segurament el més guapo de lliure i la bonica Makita Plateá! Bona tornada a la via llarga!
 

Una altra tarda...

Avui hem tornat a aprofitar la tarda al Revolt de l'Àliga. Hem començat per la dreta de tot, fent la Heavy V+. Comparteix entrada amb la veïna Shrek i se'n va cap a l'esquerra. Als primers metres les xapes suggereixen un recorregut per la placa de l'esquerra, però la lògica de la via porta un xic cap al díedre. El darrer tram però és plaquero i guapo.

A Heavy.

A continuació faig novament la Gos Malparit 6a perquè el Ramon té ganes d'engalomar-la. Avui, però, no podrà ser... Caldrà insistir més!

Anem cap a l'Àliga i faig New Man 6a. En Ramon decideix que anirà en top. Jo l'havia fet fa molt de temps i l'he trobat novament molt guapa. Canto i alguna tibada llarga al desplomet inicial, zona tranquila i entrada a la reunió més espectacular que difícil.

A New Man.

Per acabar, em poso a la Badavadocs 6b. No l'havia fet mai i he hagut de fer un parell de reposos, però han sortit tots els passos. Un cop a baix dubto de si fer-li un nou intent des de baix, però com que sóc covard m'hi poso en top-rope. Surt sense problemes, però apretant fort. Queda pendent!

En top-rope a Badavadocs.

Com que en Ramon s'ha petat a la New Man, decidim que ja n'hi ha prou per avui. D'altra banda, el dia també s'acaba...

Una altra escapada al Revolt

Darrerament estem fent un intensiu de Revolt. El motiu no és altre que l'horari del Ramon, que obliga a buscar llocs amb aproximació nul·la per tal de poder aprofitar al màxim la claror. I també hi ajuda el fet de deixar-nos feina pendent, cadascú la seva...

Avui hem començat per la Portet Man (V). Diria que l'havia fet alguna vegada, però una cerca ràpida al blog no revela res... potser va ser quan encara no es coneixien els noms. En tot cas, és una via força més exigent del que suggereix el grau. Comença tranquila, ressegueix una llastra on cal fer bavaresa amb ganes i segueix un tram més finet on cal aprofitar la tècnica de díedre. L'arribada a la reunió és amb canto força millor. No oblidar-se de tibar del invertit de sota el sostre! Guapa.

A la Portet Man

Després ens hem posat a la Squamish (6a). Aquesta és força més fineta i cal anar movent-se a dreta i esquerra als llocs adequats. Després de la darrera xape té algun pas força delicat, on jo he anat a buscar un cantell al fil de l'aresta en un passet ben llarg. El Ramon, que també l'ha fet de primer ha trobat alguna cosa intermitja que a mi se m'ha escapat... Després, tot i que la R queda lluny de la xapa, la roca es torna més generosa. Tampoc no l'havia fet mai -sembla.

A la Squamish, buscant el canto que no hi és.

A continuació tenia ganes de treure'm l'espina de la Laia (6b). L'altre dia em vaig haver de penjar a la tercera xapa... Avui ha sortit perfecte i posant cintes. La clau d'avui: xapar creuat la tercera des d'un bon bec de dretes. Un canto d'esquerra bo i un bon peu rotant i baixant el genoll dret que ajuda a pillar una bústia bona i d'aquí un canto que permet sortir del desplom. En Ramon l'ha provat en top-rope i ha tret tots els moviments...

 A la Laia

Per acabar tocava al Ramon treure's l'espina de la Gos Malparit (6a). La faig primer per posar cintes. Cada vegada em sembla més dura i no és pas que m'hagi petat massa a l'anterior. Veritablement té unes bones tibades amb peus no massa bons -o encara no li he agafat el truc. El Ramon ha arribat més petat i s'ha fos aviat. Total, que encara queden deures pendents... Mentre jo he baixat he fet un tast a la Gosset Manyac (6c): des d'un bloc molt dubtós cap amunt la cosa pinta força bé. Ara, arribar-hi té un bon polvet. De fet, no he vist pas la forma de fer-ho, però tampoc no m'hi he esmerçat massa. Potser millor així, que no m'he hagut d'arriscar a fer baixar el bloc dubtós. A parer meu, no li faria gens de mal una bona sikada, perquè sona txungo, txungo.

Gos Malparit. Ben malparit, per cert!

Hem arribat els primers i hem estat els darrers de marxar. Entremig, tres cordades que també han vingut a gaudir d'una tarda ben agradable, amb una temperatura ideal, si bé al final hem hagut de posar-nos alguna capa extra!

 

Revolt esquivant la pluja

Aquesta tarda hem tornat a fer una escapada al Revolt amb en Ramon. S'ha d'anar aprofitant ara que el dia encara allarga un xic... Avui hem començat per la Somni de Pedra (V). Una via que no arriba a la vertical, però on cal concentrar-se per no anar avall.

A continuació ens hem posat a la Chimi Churri (6a). Entrada de tibar-li una mica i la resta és anar fent. El pas més complicat és moure's a la dreta per sota del sostre. Per paradoxes de l'escalada -o de la graduació-, resulta força més tranquila -o més franca, costa trobar l'adjectiu- que l'anterior.

 En Ramon a Chimi Churri

Després ens posem a la Alasken Amber (6b). Entrada idèntica a l'anterior i un pas delicat per flanquejar i abastar el díedre final. S'ha de controlar bé el millor lloc per passar a la dreta. Hi ha algun canto difícil de veure (no l'he vist) que ajuda...

A Alasken Amber i part superior de Vall de Marfà

Aprofitant que la corda passa per Valladolid, li fem un tast a la relativament nova Vall de Marfà (6b+), en top-rope per si no queda clar. L'entrada sembla impossible, però surten els cantos: la clau és anar a buscar una fissureta invertida de dretes a mig sostret. Ajuda pillar un cantet just a sobre amb l'esquerra. D'aquí es caça un bloc enorme amb esquerres que s'hauria de sikar per si un cas. Un bon canto de dretes un altre de mig mòbil (també seria convenient sikar-lo) per l'esquerra i una safata de dretes que permeten estirar-se i posar peus sobre el bloc enorme mencionat abans. A partir d'aquí jo he pujat un xic a l'esquerra de la fissura, tot i que segurament també hi ha possibilitats seguint-la directament. Surt a la primera, però bufant! En Ramon també s'hi baralla una estona.

Per acabar la sessió, tornem a repetir la Gos Malparit (6a). Amb les presses i potser el cansament em complico més del compte, però acabem l'exercici com toca!

Hem aconseguit escalar malgrat la inestabilitat que s'ha traduit en gotetes que ens han fet aparèixer algun dubte. Però el fanatisme s'ha imposat, jeje.

Tornem a les tibades... al revolt

 

Aquesta tarda ens n'hem anat al revolt de l'Àliga amb en Ramon. Tocava treure's l'espina de les darreres plaques bergadanes i a fe de Déu que ens l'hem tret :). Buscàvem l'ombra, així que hem començat pels primers 6a que hi ha al sector. Primer la Gos Malparit i després la Mos de Roca. A la Gos, el més complicat és l'entrada. Després es passa a la dreta amb relativa comoditat. A la Mos, l'entrada és la mateixa i després hi trobem un repòs molt bo en díedre. Aquí cal anar pujant sense matar-s'hi fins que es pot tibar en bavaresa mig còmodament i encarar els darrers metres. Més mantinguda que l'anterior.

En Ramon a Gos Malparit

En Ramon a Mos de Roca

Després que al Ramon li quedessin els braços com butifarres, hem anat a l'esquerra i ens hem posat a una via senzilleta que no havia fet mai (crec). La Ixot (o Gixot) (V). El començament és trencat -com a molts llocs- i cal vigilar a no fer baixar més coses del compte. Després es torna guapa!

Mentrestant ha vingut una parella que s'ha posat a la Kubotan. Repassant el blog veig que vaig fer-la el 2012 i que em va costar força. Avui me l'han flashejat i ha sortit sense massa complicacions... També l'han rebaixada de 6b+ a 6a+, potser entre poc i massa...  La clau és pillar el gran forat invertit a la fissura amb esquerra, pujar dreta i rebotar-la fins a la plataforma a l'esquerra de la fissura. Ajuntar mans i anar a buscar les viseres de la dreta, i remada de dreta fins un canto des d'on es xapa bé.

Intentat entrar a la fissura de Kubontan... no tinc foto millor, ho sento :)

Tenia confiança en que els mateixos flashers em donarien sort a la Laia (6b) que havia fet fa més temps encara (2009). I precisament la vaig fer amb el Ramon, tot i que ni ell ni jo no ens en recordàvem. Curiosament aquell dia em va sortir a vista i avui m'he hagut de penjar. L'altra vegada tinc apuntat que em vaig deixar de xapar un químic i probablement sigui el més assenyat: parar-se al tercer és petar-se. (Tot i que tinc apuntat que em vaig saltar el segon... potser em vaig equivocar o n'han afegit un). Des del canto bo a l'alçada del tercer (amb dreta), anar a buscar un canto i una bústia a tocar l'un de l'altre i remar fins un canto bo. Aquí es pugen peus i s'acaba la feina. M'ho apunto, a veure si un altre dia torna a sortir...
 

Facu

Després de gairebé un any, hem tornat a sortir a escalar amb la Clàudia. De ganes no n'hi falten, però a aquesta edat, les prioritas són les prioritats... Ens n'hem anat a la Facu. Fa uns anys que s'hi han obert unes quantes vies que apareixen a la guia que encara no tinc. Avui he preferit anar sobre segur, a un dels sectors més clàssics.

Hem començat per la Lourdes, senzilleta i d'anar fent, però molt i molt sobada. En un punt fins i tot m'ha lliscat el gat...

A la Lourdes

Després hem fet la de la seva dreta, la Montserrat Bardí. Als primers metres hi ha algun passet llarg on s'ha de tibar un xic per abastar les bústies bones i a la part de dalt hi ha una placa amb uns passets de mirar-s'ho. Interessant, també.

 A la Montserrat Bardí

D'aquí hem passat a la de la seva dreta, l'Angie. Senzilla, maca i llarga. Aquesta l'he fet fins dalt de tot. La Montserrat Bardí també es pot allargar fins la mateixa R, però no ho he fet.

 A la Angie

A continuació ens hem posat a la Tati Conill. Des de sota ja es veia que els primers metres tindrien tomàquet, i el tenen. Placa una mica tensa per arribar a la primera xapa on, controlant els peus, es pot anar fent. Xapar la segona es fa prou bé. El pas difícil és superar-la. Amb una remada molt llarga jo aconsegueixo pillar alguna cosa suficient per rebotar amb l'esquerra a un canto bo. A partir d'aquí és un passeig. La Clàudia no té la meva envergadura i pringa al pas dur, però gaudeix de la resta. Molt (massa) bloquera i concentrada per al meu gust. 

 Fent la Tati Conill, després del crux.

A continuació ens posem a la placa de l'esquerra, a la Anna. Placa tombada i passets de ballet en equilibri i adherència són un contrast enfront de l'escalada feta fins ara. Fina, guapa i menys senzilla del que suggereix el grau que, orientativament, li donen.

Placa tombada a Anna

En aquesta darrera el sol ja ha començat a ser molest. Hem arribat d'hora i s'ha pogut escalar la mar de bé malgrat el cel sense un núvol: bufava un xic d'aire i a l'ombra s'hi estava prou bé. I hem estat sols, que és un altre luxe!

El sectoret on hem estat és bo per iniciació o per reprendre el contacte amb la roca. Però està sobat, sobat. En alguna R també hi ha un mosquetó inox que ha fet dieta i s'ha aprimat perillosament fins al punt que l'he ignorat i he passat la corda per l'anella. Queda dit...