Piteu

Fa una eternitat que no veiem un dia digne. Per tant, avui era obligatori anar a buscar el sol fos on fos. El Piteu és una zoneta del vessant nord de Montserrat orientada lleugerament a l'est. Això fa que hi toqui el sol fins al migdia: ha estat l'escollida!

L'accés és senzill: pujant al monestir des de Monistrol cal agafar el camí que surt a la dreta a la corba de la paella. Aparquem a uns metres de la carretera i trobem un corriol a la dreta que baixa cap a Monistrol. El seguim uns minuts fins trobar un cable... i ja som a peu de vies.

Es tracta d'un sector poc freqüentat però que presenta algunes vies plaqueres interessants. Anem a pams!

En Pep -com no- coneixia la zona i ens ha recomanat les 4 vies que hi ha al que deu ser el tros més freqüentat. Hem començat fent No me siento las yemas (6a), que va per la dreta de la placa principal. El començament és finet i després cal anar fent.

A continuació ens hem posat a Murdock (6a+), la primera per l'esquerra. La placa del principi és de les de mirar-s'ho bé. Després toca atacar el sostret controlant bé els peus perquè hi ha un passet...

A Murdock...

...placa montserratina típica!

Despreś d'aquesta hem fet Del Espaldazo (6a), la via que va per la placa a la dreta de l'aresta. Té algun pas de mirar-s'ho pel mig i a dalt de tot la roca està coberta de la polseta negra típica de les vies que no es fan massa.

La M. Alba a Del Espaldazo.

A continuació ha caigut Larry (6b+). Placa d'apretar-li en uns quants llocs al principi i un passet per superar el sostret. Molt maca! Els peus, però, ja comencen a protestar: tanta placa de treball tècnic de peus va passant factura.

Primers metres de Larry.

Superant el sostret de Larry.

Acabada la feina en aquesta roca, ens movem cap a la de la dreta, on hi ha dues vies: Janis Joplin i La de la fissura, ambdues de 6b. Com que anem de plaqueros, ens posem a Janis Joplin (6b). Aquí cal fer algun moviment mà-peu que se les porta. Després van sortint cosetes, però amb el cul apretat i fent treballar els malmesos peus!

Fent Janis Joplin.

I per acabar, seguim en direcció a la dreta per posar-nos a la via x (6b) (s'agrairà info). La via va per una placa a la dreta d'un díedre. L'entrada és estranya i força explosiva: el més difícil de la via. Després es va fent fins als darrers metres on la roca és més que dubtosa, vull dir terrosa. És la que ens ha agradat menys de les d'avui. A la dreta d'aquesta via en comença una altra amb una panxeta inicial plena de res -que sembla difícil, vaja.

Fent la via x.

Finalment hem aconseguit l'objectiu: poder escalar sense samarreta al sol!