Puig Sobirà

Avui al Pep li venia de gust conèixer Puig Sobirà, prop de Moià. Jo hi havia estat fa uns dies però hi queden moltes vies per fer. Hem aparcat una mica més enllà que l'altre dia, sota un pi, als volts de la zona on la cinglera fa un canvi de direcció. Un xic abans trobem unes fites que marquen el corriol d'accés correcte: l'altre dia ens vam encigalar de mala manera! Amb cura, fent ziga-zagues seguint les fites, s'arriba a peu de paret de forma prou humana.

Ens nlhem anat a l'extrem esquerre, i hem començat per la via #5, Narcís (V/V+). Un ressalt al principi, terreny més amable a continuació i una bona fissura per tibar una mica més per entrar a la reunió. Guapa, tot i que es fa curta com gairebé totes per aquí.

A la primera del dia, encara a l'ombra.

A continuació, fem la #6 (V/V+)  just a la seva dreta. Aquí hi ha una mica més de feina, amb més passos de continuïtat i un tram final plaquero per entrar a la reunió. Cal tibar força al principi perquè desploma lleugerament i tota ella és prou vertical. Més guapa que l'anterior.

Bona via, la #6.

Baixant hem posat cintes a la del costat, la #7 (6a+). M'hi poso però els primers metres són complicats de debò. Intento arribar a la segona xapa més o menys recte des de baix i hi ha uns passos molt durs de roms dels que no aconsegueixo aguantar-me. Em penjo i m'ho remiro i veig la forma de sortir-ne. Després, la via és d'anar fent, sense massa dificultats. En Pep decideix que no la provarà així que li faig un tast en top-rope, a veure si me'n surto. I me n'he sortit, però entrant de dreta a esquerra, gairebé flanquejant per una línia de cantos suficientment bons. Segurament es fa així, si no, la dificultat puja notablement!

Després ens hem posat a la que vaig no vaig poder encadenar a vista, la #4 (6a+), un estètic esperó desplomat. Avui, sabent com fer-ho, m'ha sortit prou bé. Però hi ha una remada molt dura i una tibadeta curiosa que, si no els encertes, pringues!

Avui he encadenat la #4!

Després hem fet la #2 (6a), la més senzilla d'aquesta part esquerra. Tot i així s'ha de tibar força perquè la paret és vertical o més i l'escalada recorda la Roca dels Arcs. Quan sembla que el terreny es suavitza, tot es torna rom i, per tant, s'ha d'aplicar finura! Una via ben variada per tant pocs metres de recorregut!

Escalada Vilanovina a la #2.

Després ens hem posat a la #1 (6a+). De fet, és molt més senzilla que la #2 excepte al crux, a la darrera xapa. Aquí tot es torna rom, massa rom pel meu gust així que m'he penjat i tot per estudiar-ho. Després, d'entre l'univers de franges romes, ha aparegut un bidit d'esquerra raonable que permet pujar peus i caçar una repisa bona des d'on s'arriba a la R amb pocs moviments! Buff, Déu n'hi do!

La #1 reserva la sorpresa pels darrers metres de via.

I, per rematar-ho, encara faig un top-rope a la #3, un suposat 6b que ja s'endevina que ha de donar molta més feina que això. O bé s'han trencat preses, cosa possible perquè el primer tram té roca un xic dubtosa, o no ho entenc. He trobat una manera de fer-ho després de mirar-ho molt. M'han semblat moviments molt durs! Per cert, aquesta reunió es veu més antiga que les altres, amb una cadena i maillon tirant a cutrillos...

En top-rope a la #3 i ni així.

Penjo a sota les ressenyes d'en Fernando, tunejades a partir del material del Bloc Empotrat que va publicar-les originalment per tenir-les a mà.

El sector mereixerà alguna altra visita, serveix per fer exercici en una matinal amb temps justet com avui!