Sant Benet (Ora et Labora): GEDE a l'elefant i Aresta del Violí

Després de bastants dies, avui hem tornat a St. Benet amb en Jortx. Objectiu, la GEDE de l'elefant i alguna altra per completar la jornada que, finalment, ha estat l'Aresta del Violí a la Miranda de Sant Benet.

La GEDE comença amb un primer llarg arrampat i senzill (III) on jo he posat un alien a mitja tirada, més que res per practicar la imaginació en l'autoassegurament.

En Jortx, treient l'àlien de la primera tirada

La segona tirada (IV+), molt curteta, segueix una llastra i acaba en un tram de roca un xic menys compacte per entrar a la reunió. El tercer llarg és una guapada: ha sortit tot en lliure, encara que s'ha de treballar de valent: V+ segons el consens general però probablement 6a als darrers metres. Sols he fet servir cintes, tot i anar carregat d'eines vàries per si les mosques... però no han calgut.

Aquí estic jo, estudiant l'entrada a la tercera reunió

En Jortx, als darrers metres abans de la R3

A la quarta tirada ni ens hem plantejat fer-la en lliure. Tres passets d'A0 tocant ferro i torno al tacte de la roca, molt agradable aquí, per cert. El llarg l'hem fet acabar just als arbres del peu de la següent tirada.

El començament del cinquè llarg resulta ben estrany (és a dir, difícil). Un pitó protegeix molt bé l'entrada, però malgrat els diversos intents no trobo la manera d'entrar al díedre. Finalment, ho resolc amb un pas d'A0 fins trobar alguna presa que em permet posar-m'hi bé. Entre el primer i el segon pitó he posat un tasconet (sóc un enamorat dels tascons: en Jortx recordava haver llegit que algú havia posat un alien blau) però és absolutament prescindible. A partir d'aquí, el llarg es va fent bé. No he afegit cap més assegurança excepte les savines que es van trobant. A sota he penjat una foto fent aquest llarg la darrera vegada que vaig fer la via. Era l'any 1981, era el primer dia que estrenava peus de gat (enrera quedaven les botes rígides) i, com es veu, vaig fer servir els pedals amb alegria: segons marcaven els cànons de l'època.

Jo mateix a l'any 1981. Cinquena tirada: sense cintes exprés, amb arnès complet i estrenant peus de gat.
Evidentment, pedalant amb alegria!

El darrer llarg surt cap a la dreta, buscant el terreny més assequible. Es pot anar a xapar un parabolt de la Boy-Roca per evitar fer el llarg a pèl.

Cal dir que mentre feiem la via hem quedat envoltats per la boira que, poc després, s'ha esvaït. Abans, però, ens ha regalat algunes imatges com aquesta dels Gorros:

Els Gorros, apareixent fantasmagòricament entre la boira

Després d'aquí hem anat a fer un love-climbing a l'Aresta del Violí. Bona roca, sense dificultats especials i assegurament generós:

Jo mateix al primer llarg ...

... i aquí al segon.

En Jortx al darrer llarg, el més difícil de la via (V)

Visitant l'Àliga

Avui teníem intenció d'anar més lluny, però finalment en Ramon sols ha pogut sortir al matí. Descartant també una sortida a Montserrat -caldria llevar-se d'hora per arribar a dinar- hem acabat visitant l'Àliga i el seu revolt.

Hem començat escalfant a la Pixapins (IV+) i la Stradivarius (V+), amb en Ramon engalomant tot posant les cintes. Després he muntat l'esperó a la dreta de la pixapins (no recordo el nom), un 6a força maco, amb una entrada un xic desplomada i uns passets finets més amunt. Li he suggerit al Ramon que la fes de primer... i l'ha fet: primer 6a engalomat (crec que ara toca cava).

Després de liquidar aquest tram de paret hem tirat cap a la dreta, on he vist una via anomenada Petit conill (6b). Me l'he mirat un xic... sembla que hi haurà una entrada de tibar... més amunt placa i suposo que directament cap dalt... Sembla factible... M'hi poso! A l'entrada s'ha de tibar un xic, amb 3 químics molt propers entre sí: un luxe! Després, la placa i... aaaargghhh, Raaaaaaaaamooooooon que això tira pel mig del sostre! Efectivament, burro de mi no he vist que la via va a buscar un megasostre. No porto pas prou cintes: el company me'n tira algunes. A més, des de la placa fins al primer químic del sostre hi ha un viatget que contrasta amb els 3 químics seguits de l'entrada i a sobre, d'entrada, no es veu pas massa canto (quina por). Després en surten 2 que permeten xapar el primer seguro del sostre i a partir d'aquí, sembla que la cosa va de llançaments amb els peus penjats a l'aire. Aconsegueixo xapar el següent en A0 i m'ho miro i remiro. Finalment, trobo la seqüència que em permet fer els passos: no cal penjar-se totalment de braços però sí que cal fer unes tibades dures fins caçar un bon canto a la dreta del darrer químic. A partir d'aquí, pujar peus a sobre del sostre i salvats! Recony amb el Petit conill! Amb la seqüència apresa, queda de projecte!

En Ramon s'hi ha posat per tastar l'entrada i després hem fet la Chimi churri (6a) just a la dreta d'aquesta i la Alasken Amber (6b) (la següent a la dreta). En Ramon no ha tingut dificultats a la primera i m'ha deixat sol a la Alasken Amber. Aquesta és molt més tranquila que el Petit conill (no és la única incongruència en les graduacions de la zona).

En Ramon a la Chimi-churri

I aquest sóc jo a la Alasken Amber. El Petit Conill va per l'esquerra d'aquí i atravessa
el sostre que es veu a dalt (fins i tot es veu un químic retallat al cel)

Per acabar, hem visitat el tros de paret on jo em vaig dedicar a arrencar cantells la darrera vegada i hem fet la New Man (6a), aquesta vegada sense contratemps, just a l'esquerra de l'Àliga que dóna nom a la zona. Deu n'hi do el que cal tibar-li. Es bastant més difícil que l'esperó de 6a i que la Alasken Amber... o serà que jo anava més petat que la roca de l'inici?

Jo a la New Man sortint de la zona dura del principi

I en Ramon a la mateixa via, un xic més amunt

Un total de 7 vietes la mar de guapes per agafar gana per dinar, acompanyats per un solet la mar d'agradable.

Cargolant...

Aquest matí hem sortit amb en Ramon cap al Cargolaire. Ell feia temps que no sortia i la zona li era gairebé nova així que he fet de guia!

Hem començat per la sempre magnífica Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a la reunió característica. El Ramon li ha tirat de primer amb èxit, però les ganes de seguir així se li han esvait estranyament...

A continuació hem fet l'Inevitable destí (V+), fineta i de posar-s'hi bé. Baixant he aprofitat per fer-li una ullada a la Panxeta dels Collons (6b+), que havia tastat fa un temps (gairebé un any). Aquesta vegada li he vist possibilitats i m'hi he ficat. Primer intent i em penjo a la primera xapa. Segon intent i arrenco un de les poques preses de peu: avall, una rascadeta i ja està. Tercer intent i surt: una agonia total però ja la tinc al sac! Projecte del dia aconseguit.

Jo mateix a la primera xapa de la Panxeta dels ...

Després ens hem ficat a La Barraca (6a) amb el seu pati característic. Confirmo que l'entrada a la reunió és el pas més burro.

En Ramon a La Barraca

Baixant d'aquesta m'he decidit a tastar la seva veïna, L'orgia de la tarda (6b). Des de baix estudio la sortida de la segona xapa quan en Ramon em comenta que arribar a la segona es veu finet, finet. M'hi poso i aconsegueixo arribar bé a la segona, tot i que sóc incapaç de recordar com ho he fet. La sortida de la segona és xungilla de debò. Diria que cal tibar d'unes regletes bastant nyaperes, pujar peus i caçar un pla mig bo que queda a l'esquerra. Aquí pot ser un bon lloc per xapar o aguantar un xic més fins tenir una llastreta més boneta per la dreta. Després, una estirada i salvat! Cal dir que aquesta teoria l'he elaborada penjat còmodament de la segona i xapant la tercera en A0. Ara que els passos han acabat sortint! Queda pendent per la propera visita!

Com que en Ramon en volia més -i tampoc era qüestió d'arribar massa d'hora a casa- encara hem fet el Diedretnotanfacilet (V+). L'entrada continua essent el pas més dur, amb diferència. Després és qüestió d'anar fent.

En Ramon a l'entrada no gesns facileta del Diedretnotanfacilet

I per acabar, aprofitant que ens quedava de camí encara hem fet la Mercisu (V+). Aquesta vegada he tornat a sortir seguint la bavaresa invertida del sostret, en comptes de passar a la placa com feia al principi. Diria que és bastant més còmode així.

Jo mateix a la Mercisu

En acabar i fer recompte, hem quedat sorpresos de la quantitat de feina feta en aquest magnífic matí de tardor.
 

Túnel de rentat: Roc de la Palomera

Després de bastant temps, avui he tornat a sortir amb la M. Alba i el Pep. Ahir va estar diluviant una bona estona i aquest matí havíem quedat per trucar-nos després de comprovar el temps: sols quedaven restes de boira. Per tant, en marxa!

En Pep ja coneix la zona, però per a mi és completament nova. Una aproximació un xic feixuga potser hauria de ser garantia per estar sols... però no: l'efecte internet es nota! No us penseu, però: sols erem dos grups!

Després de la pluja d'ahir l'aproximació ha estat un veritable túnel de rentat. Cada fulleta ens deixava anar la seva goteta i us puc assegurar que de fulletes pel camí se'n toquen un munt! Sort que en Pep feia de guia i anava eixugant un xic al seu pas... En arribar al sector "Palomera 2" hem hagut de canviar-nos de roba!

La ressenya de la zona la podeu trobar aquí tot i que més avall he copiat la ressenya de la zona on hem estat i així el post té almenys una imatge -és que la càmera s'ha quedat a baix al cotxe!

Hem començat per la Bardo (V+). Un inici finet, un tros arrampat amb grans bolos i algun pas finet més amunt ens porten a la reunió. Totes les vies d'aquest sector són llarguetes el que fa que siguin encara més disfrutones.

A continuació hem fet la Mandala (V+/6a). Uns passos verticals i de mirar-s'ho una mica a la zona de la fissura cega i anar fent més amunt. Comparteix reunió amb l'anterior.

A continuació ens hem posat a la Bienbujcá, tot i que a peu de via diria que hi diu quelcom diferent. La ressenya marca 6a, però per no haver de tibar més d'això cal anar per l'esquerra al mur vertical. Voler anar recte per les xapes (el que obliga fins i tot a anar un xic a la seva dreta) m'ha portat a una zona de nyapes, un xapatge agònic i haver-me de penjar. Evidentment que no és 6a ni en broma! Després és qüestió d'anar tibant una mica i la cosa va sortint.

Per acabar el matí, hem fet la Punky Marciano (6b), aquesta sense majors problems. Bé, cal tibar-li fort al muret vertical del principi i aguantar bé la resta, però s'ha pogut fer!

I després d'això, a enfilar el camí de tornada!

El resum: Una zona amb vies bones i llargues! Roca bona, tot i que al despenjar-se queia alguna coseta. Equipament igualment bo.

Les vies del sector Palomera 2, extretes, sense permís, d'onaclimb
 

El retorn

Per a molts, les vacances són l'època de més fanatisme... Aquest any, per a mi han estat unes setmanes de desconnexió total amb les rutines de l'any. Això vol dir que també m'he desconnectat de la roca i m'he dedicat a altres plaers, entre els que la vagància hi ocupa un lloc destacat :)

Així que avui, ja amb un notable síndrome d'abstinència he quedat amb en Jortx (sí, sí, el que ja no pot sortir a la tarda) i en Tati per anar a fer una tibadeta. La proposta del Tati era a Calders, sector Vista Pirineu. Com que era un lloc que no havia visitat, m'ha semblat perfecte tot i la manca de vies assequibles: Un V+, un 6a i un 6b+. La resta, de 7b en amunt... En arribar al dipòsit ja em trobo a en Tati, acompanyat de l'Esther. Al cap d'un instants apareix en Jortx i ens posem en marxa.

Aquí trobareu més informació d'aquest sector, petit, però que bé es mereix una visita.

Vàrem començar per la Bicoca (6a). Després de tants dies de no fer res -ja feia broma dient que ni tan sols em sabria encordar- ha sortit però ja m'he inflat un xic buscant com solucionar el pas tonto que té als volts de la segona xapa. L'arribada a la reunió també té interès però no ha costat pas tant.

En Tati a la Bicoca

Com que no m'han donat oportunitat de tastar el V+, després d'aquesta hem atacat la Trifulga (6b+). Des de baix ja es veia que aquí caldria tibar de valent i per això li he deixat al Jortx l'honor de posar les cintes. Després de que el sibucot l'ha fet sense despentinar-se m'hi he posat jo... i m'he despentinat! Es fa raonablement bé fins a la darrera xapa. A partir d'aquí cal buscar una xorrera per la mà dreta i després s'obren diverses possibilitats, cap de les quals té el canto suficient pel meu gust. He fet diversos intents, quedant-me a un pas del canto final salvador però cada vegada he vist que no hi havia prous turrons... Baixo i més endavant faig un segon intent. Aquesta vegada he anat més decidit però novament he fracassat al darrer pas difícil (cal dir que hi ha un bon vol). Finalment, en Jortx l'ha tornat a fer i l'he desmuntat en top-rope, arrossegant-me vilment... està clar que tants dies de repòs no proven :)

En Jortx encarant els darrers metre de la Trifulga...

... i jo, intentant fer el mateix

Entre intent i intent en Tati ha anat provant un del seus projectes inhumans... Quan he marxat, encara s'hi estava barallant!
 

Rasos de Peguera: Les Agulles

Després de l'activitat d'ahir avui tocava roca. Prop del refugi dels Rasos hi quedava el sector de les agulles sense cap visita per part meva. Per tant, ens hi hem acostat. L'aproximació no és evident i, com és conegut, mal descrita a la guia. Seguint el camí que ens portaria al Rusc hem d'estar a l'aguait en un revolt a l'esquerra: a la dreta surt un caminet que, després de baixar uns dos metres, segueix gairebé horitzontal fins a un mirador entre dues roques. Cal descendir a la dreta abans d'arribar a aquest mirador.

Hem començat per la Desesperances. Les dues primeres xapes són molt tècniques, amb poca presa. La resta, és qüestió d'anar fent: van sortir els cantets justos al moment just. La via fa una bona llargada, que deixa amb bon gust de boca. El grau oficial és V+, clarament apretat.

Desesperances

Després hem fet Oju la laja. També ha sortit en rotpunkt a vista però havent de lluitar. Especialment els primer metres són durs, durs. I la resta, no és pas regalada! Oficialment, 6a però també aplica el comentari anterior.

En Ramon a Oju la laja

Vida social al camp base: consultant la guia, collint madalenes ...

Farts d'estar asseguts a l'arbre -i, entre nosaltres, sense valor per provar el 6a+ que quedava a l'esquerra a la vista del pa que s'hi dóna- hem anat a visitar la zona inferior.

Hi destaca una agulla ben estètica amb dues vies amb pinta de ser força dures. I a la dreta de tot, malgrat que ja se'ns acabava el temps -coses nostres- m'he enamorat de la via L'Enric te la recomana (6b+) i no me n'he pogut estar de provar-la. L'entrada és una successió de bons cantos amb assegurances bastant allunyades. De mica en mica el canto comença a escassejar fins a un pas llarg on cal anar a caçar una bústia que no he vist. Repòs i després de localitzar la bústia arribo al següent químic. Aquí ja no ho he vist clar: sembla que per anar al darrer químic la cosa està fotuda, especialment de peus. Com que no tenim temps per provatures em despenjo i cap a casa... Un altre dia serà.

Jo mateix a la part agraida de l'Enric de la recomana

Ha estat una bona cura d'humilitat -perquè no crec pas que l'activitat d'ahir justifiqui els patiments d'avui!

Duatló: bici i cresta

Avui hem fet una combinació de bici i cresta que ha resultat força disfrutona. Els integrants de l'equip: En Ramon, les Roses i jo.

Aparquem el cotxe a l'esplanada del pàrking de l'antiga estació d'esquí dels Rasos de Peguera i preparem trastos (10:15): els d'anar en bici i els de grimpar. Hem baixat en bici fins al poble de Peguera, hem amagat les bicis darrera una casa ensorrada i hem enfilat el camí cap a la cresta de Peguera, ressenyada en diversos llocs.

La vall del poble de Peguera. Res a envejar a Suïssa o similars

La cresta transcorre d'est a oest i comença per un terreny ben senzill...

El primer tram de "cresta". Anem cap al marron al fons...

...i anem conquerint petites elevacions

...per anar-se complicant progressivament. Així, en una punxa hi trobarem una instal·lació de rapel d'uns 8 metres. Si bé es pot desgrimpar sense massa dificultats, ha anat bé per agafar soltura en aquesta maniobra.

El primer ràpel

La següent dificultat és una xemeneia (10 metres amb un pas de IV) equipada amb 2 químics.

La xemeneia

Després de la xemeneia hem seguit fins al cim de l'agulleta que la domina on he muntat reunió en una cinta amb maillon que hi ha (així practiquem les reunions incòmodes, jeje). El Ramon ha fet el tram en solo integral el que li ha restat tots els punts d'homologació que havia acumulat treballosament fins al dia d'avui...

Després ve un ràpel d'uns 12 metres amb un començament difícil perquè es comença de costat i la corda tiba de costat. Els que no hi estan acostumats tenen algun moment de tensió pel fet d'haver de controlar el fre i la postura simultàniament...

L'inici estrany del ràpel

Després d'això, un tram de IV+ on m'he posat les ninjes porsiaca, equipat amb dos químics. Es un passet un xic just de peus i amb una fissura a l'esquerra que fa de mal agafar. Després la cosa es tranquilitza tot i que la roca ja no és tan bona. La reunió es fa a l'anella del següent ràpel.

Des d'aquest ràpel es veu una altra instal·lació a la següent agulleta (estem parlant d'agulles que fan tres metres d'alt i que estan a una distància de sis metres una de l'altra) i jo m'hi he encaminat. He baixat directe des d'aquesta segona agulla però l'itinerari m'ha semblat molt rebuscat. He suggerit als altres que fessin el ràpel directe fins baix sense passar pel darrer bony-agulla.

El final de la cresta

Aquí li ha tocat a la meva Rosa de fer venir les cordes correctament... Segur que s'ha curtit de valent (encara em parla, però) ...

Quan hem estat tots a baix portàvem unes 2h i poc des del començament i era una bona hora per dinar. A més, feia sol a estones i s'estava a recer del vent! Per tant, a dinar s'ha dit!

Després hem tornat a retrobar les bicis (14:00) i ens hi hem enfilat per tirar vall avall un trosset. Hem anat seguint els rètols que indiquen el camí dels bons homes...

Indicadors del camí dels bons homes amb dues variants. Nosaltres, empenyem

... i hem anat passant per l'Estany i el Racó tranquil que havia visitat feia uns dies. Evidentment, en aquest camí no hem pas anat tota estona a sobre la bici sino que l'hem acompanyat al costat un bon tros de la pujada. A la zona on s'aparca per anar al Racó tranquil hem enfilat un corriol que porta al mirador de la Figerassa (seguint un rètol que anuncia un fort pendent -de pujada- però ja no ens venia d'aquí).

I des del mirador, baixada! Pel camí parem en un prat per fer veure que fem una migdiada (les Roses no eviten la parada però sí que els nois fem la migdiada...) i seguim baixant fins a trobar la carretera que puja als Rasos on teníem un segon cotxe -no tenim pas prous cames com per tornar a dalt pedalant. Mirant les hores de les fotos veig que als volts de les 17:45 posàvem les bicis al cotxe.

La cresta no és gaire exigent. El tram en bici és essencialment (malauradament no tot) baixada (-1000 metres aprox)... Però estem ben servits!