98 octanos

Avui hem anat a la magdalena superior, a fer la 98 octanos amb la Cristina. Ja tenia ganes de fer via llarga una altra vegada i la via triada es pot fer bé en una tarda, sempre i quan no calgui tornar massa d'hora, jeje.

Ens hem plantejat pujar amb el cremallera però acabava de sortir... total, que he convençut la Cristina que arribaríem a dalt igual de ràpid anant a peu que esperant el proper... No ha estat exactament així però gairebé, i a sobre ha servit per arribar ben escalfats a peu de via. A la xarxa hi ha un munt d'informació sobre aquesta via de xapes grogues, però els escalatroncs l'expliquen especialment bé aquí.

El primer llarg és senzill i equipat generosament (III+). A la segona tirada l'equipament segueix la mateixa tònica però la via va guanyant verticalitat i dificultat progressivament (V-). De mica en mica cal estudiar la millor manera d'anar guanyant terreny sense que la dificultat sigui excessiva.

Al segon llarg

El segon llarg des de la R2

Les dificultats es concentren al tercer llarg (6a). L'inici segueix la tònica dels darrers metres del segon. Després el terreny es fa vertical i amb poca presa durant uns metres on cal vigilar per no tibar més del compte. Després, el terreny desploma lleugerament però amb millor presa. Buscant bé es van trobant els cantos que permeten superar aquest tram més de tibar-li. Val la pena no encantar-s'hi massa! Cap al final el terreny perd verticalitat i la línia de xapes ens porta a la reunió, un xic a la dreta. La Cristina ha aguantat bé aquest llarg tot i que ha hagut de fer servir un xic les seves habilitats ferrateres...

Abans d'entrar a la R3

El darrer llarg comença amb uns passos ben verticals de l'estil del llarg anterior (V+). Després el terreny per dificultat i segueix cap a l'esquerra i torna a redreçar-se un xic però amb menys dificultat (IV+).

Descens amb dos ràpels, un de 15m i un de 25m. La baixada, per les escales d'en Jacob i a pas lleuger fins al cotxe!

Tarda al revolt

Aquesta tarda ens hem escapat amb la Cristina cap al revol de l'Àliga a fer bronze. Hem començat per la clàssica Pixapins (IV+) i després ens hem posat a la via #9 (V), a la dreta de Stradivarius.

Hem canviat de zoneta per fer el díedre-bavaresa #3 (V+) on la Cristina ha descobert noves tècniques: díedre i bavaresa, com no :)

Al díedre-bavaresa.

Després hem anat a cercar un 6a que crec que jo encara no havia fet: Abrilsf (6a). No sé si el nom és correcte, però això és el que hi diu! Té un moviment ben finet i llarg al mig, d'aquells en què has d'apretar bé les dents (i més). Força guapa.

A Abrilsf.

A continuació veig una via de les noves La del Mesas 6b i li he fet un tast fins la segona xapa. Des de sota ja es veu una entrada poc agraida, amb roca mediocre -quin eufemisme- però confiava que més amunt milloraria. Però per als volts de la segona he agafat alguna bústia i encara he tocat sorra. Total que l'he desgrimpada i ja la faré quan estigui neta -si és que arriba a estar-ho mai. Caldria passar-hi l'aspiradora, tot i que es veu interessant.

Total, que hem arribat a l'extrem dret de la paret i ens hem posat al Gos Malparit (6a), on la Cristina ha pogut tastar de què va això d'escalar en desplom :)

Avui toca piular: La Piula

Tot i que ha fet calor durant el dia, al migdia s'ha anat tapant i hem pensat que es podria escalar a la Piula, d'on l'altre dia vàrem haver de marxar per la pluja. La veritat és que feia bastanta calor i malauradament el cel s'ha obert... així que ens hem rostit un xic.

De la Piula ja se'n sap que no hi ha vies fàcils on escalfar (parlo del meu nivell). En Pep ha proposat de començar pel Paripé (6b+) bonic i plaquero que hi ha a la part central del sector Barretina. Com que no hi ha gaires opcions, li faig un tast. Vaig tirant fins al primer ressalt dur. Allà sols trobo foradets petits... penso que ha de sortir quelcom millor... però al cap d'una estona ja estic penjat. Efectivament, cal tibar dels foradets ronyosos en una bona apretada! La via té tres zones dures i m'he penjat arreu. Fer-la com a escalfament i amb el sol escalfant de valent sembla que no és la millor combinació!

En Pep fent la (que no el) Paripé.

I aquí estic jo, a la mateixa via.

Amb la moral baixa, fem Fàstic de Gall d'Indi (6c) a la seva esquerra en top rope. Curiosament aquesta m'ha sortit. Diria que enlloc no s'ha de tibar tant com a la primera, però potser és que ja anava escalfat -el top rope crec que en sigui la causa : és més aviat de posar-s'hi bé i fer alguns passos agafat d'alguna nyapeta però sense tanta intensitat. En fi, ja hi tornarem per confirmar-ho.

Després hem anat a fer el díedre Panchitos (6b+). Aquest ha sortit i ha servit per restablir la moral. En acabat, encara he fet un top-rope a la veïna de l'esquerra, Kabrasaki (7a) on , anant-me penjant i anar tastant, m'han sortit tots els passos. Encadenar-la, però, sembla molt molt llunyà!

En Pep a Panchitos...

... i jo seguint-li els passos.

Acabant Kabrasaki en top-rope.

Una tarda de calor ben aprofitada per treballar la finura montserratina -i tibar fort a la darrera!

IV+ al flash

Això sols pot passar... al Coll de la Barraca!

Avui en Pep ens ha portat al Coll de la Barraca, a explorar un altre racó desconegut. Arribar-hi té el seu què, la qüestió és que hem d'arribar aquí (41.4413,1.5805) i deixar el cotxe prop del trencant. Seguim a peu la pista de la dreta fins trobar una fita que ens mena a una zona que recorda una antiga cantera: sóm al destí.

Comencem pel sector de la dreta del tot, el Pas dels Manguis. Aquí ens hem enfilat a Con prisas y a lo loco (IV+) per tastar la roca. Aquesta és l'única de les que hem fet que està equipada amb spits i té un mosquetó de reunió un xic rovellat, però correcte. La resta de vies estan equipades amb parabolts i arreu hi ha un mosquetó a la R.

Veient l'esperó de la dreta, en Pep s'ha enamorat de la Ei! Joans (IV+) i tant ell com la M. Alba han hagut de suar per superar el sostret. I sort que m'hi he fixat, perquè si no, igual no em surt a vista! Total, que me l'apunto al flash. Segurament deu ser un error de la guia, perquè la resta de vies, tot i que estan apretades, no estan pas tan desfasades. També hi ha la possibilitat que s'hagi arrencat alguna cosa perquè s'intueix un petit desprendiment. En tot cas, no és una via d'iniciació :)

Després del pas difícil de Ei! Joans.

Després hem atacat el Marciano Hipólito (6a). Feia bastants dies que no baixava d'una via amb els braços inflats... i aquí ho he aconseguit! Una via estètica, molt bona, molt vertical i de continuitat que m'ha deixat un molt bon gust de boca. Recomanable!

En Pep..

... i la M. Alba a l'estètica Marciano Hipólito.

Veient el pa que donen als 6as era atrevit posar-se en un 6b... però dels covards no se n'ha escrit mai res. Així que en Pep es posa a Arrrancada de cavall, parada de burro (6b) que, pel seu nom, ja deixa intuir de què va la cosa, jeje. Començament plaquero molt fi, amb un pas d'envergadura ben curiós per anar a pillar una regleta bona. Després es va fent fins que arriba el moment de deixar anar una fissura per passar a l'esquerra. Un altre moviment de tibar-li i el final ja és més tranquil. També surt a la primera havent vist en Pep com cercava els moviments.

Per acabar el matí, encara ens hem endut un 6a+ molt peculiar: Cristina, al sector Hawai. Es una via amb columnetes de formació calcària bastant variada. Tan aviat estàs tibant d'una columneta arrodonida, com has de fer un pas d'aherència (dubtosa) com has de pillar un bidit... Variada i maca, amb el més difícil als darrers metres, on cal navegar un xic.

Jo mateix als darrers metres de Cristina.

En resum, és una zona amb vies regleteres molt bones, on val la pena no pensar en la graduació i gaudir dels passos. També val a dir que són vies complicades anant a vista. Segur que coneixent els passos la cosa canvia i molt. Si no fos per la llarga aproximació en cotxe mereixeria algunes visites ben aviat.

Piteu

Fa una eternitat que no veiem un dia digne. Per tant, avui era obligatori anar a buscar el sol fos on fos. El Piteu és una zoneta del vessant nord de Montserrat orientada lleugerament a l'est. Això fa que hi toqui el sol fins al migdia: ha estat l'escollida!

L'accés és senzill: pujant al monestir des de Monistrol cal agafar el camí que surt a la dreta a la corba de la paella. Aparquem a uns metres de la carretera i trobem un corriol a la dreta que baixa cap a Monistrol. El seguim uns minuts fins trobar un cable... i ja som a peu de vies.

Es tracta d'un sector poc freqüentat però que presenta algunes vies plaqueres interessants. Anem a pams!

En Pep -com no- coneixia la zona i ens ha recomanat les 4 vies que hi ha al que deu ser el tros més freqüentat. Hem començat fent No me siento las yemas (6a), que va per la dreta de la placa principal. El començament és finet i després cal anar fent.

A continuació ens hem posat a Murdock (6a+), la primera per l'esquerra. La placa del principi és de les de mirar-s'ho bé. Després toca atacar el sostret controlant bé els peus perquè hi ha un passet...

A Murdock...

...placa montserratina típica!

Despreś d'aquesta hem fet Del Espaldazo (6a), la via que va per la placa a la dreta de l'aresta. Té algun pas de mirar-s'ho pel mig i a dalt de tot la roca està coberta de la polseta negra típica de les vies que no es fan massa.

La M. Alba a Del Espaldazo.

A continuació ha caigut Larry (6b+). Placa d'apretar-li en uns quants llocs al principi i un passet per superar el sostret. Molt maca! Els peus, però, ja comencen a protestar: tanta placa de treball tècnic de peus va passant factura.

Primers metres de Larry.

Superant el sostret de Larry.

Acabada la feina en aquesta roca, ens movem cap a la de la dreta, on hi ha dues vies: Janis Joplin i La de la fissura, ambdues de 6b. Com que anem de plaqueros, ens posem a Janis Joplin (6b). Aquí cal fer algun moviment mà-peu que se les porta. Després van sortint cosetes, però amb el cul apretat i fent treballar els malmesos peus!

Fent Janis Joplin.

I per acabar, seguim en direcció a la dreta per posar-nos a la via x (6b) (s'agrairà info). La via va per una placa a la dreta d'un díedre. L'entrada és estranya i força explosiva: el més difícil de la via. Després es va fent fins als darrers metres on la roca és més que dubtosa, vull dir terrosa. És la que ens ha agradat menys de les d'avui. A la dreta d'aquesta via en comença una altra amb una panxeta inicial plena de res -que sembla difícil, vaja.

Fent la via x.

Finalment hem aconseguit l'objectiu: poder escalar sense samarreta al sol!
 

No ens deixen piular...

Avui volíem anar a la Piula. Ja sabíem que el dia pintava malament, però hem fet l'aproximació... i quan en portàvem un bon tros, la pluja ens ha fet recular cap al bar de Collbató. Després d'una menta, el dia ha anat millorant i hem decidit provar sort a Nou Barris.

Des de baix ja es veu gent arreu i busquem una zona lliure, que ha resultat ser la part dreta del totxo de la Nela. Molt bona informació a càrrec d'en Jaume, aquí. Em permeto reproduir la seva ressenya, així com la d'onaclimb, així serveix de backup!

Les primeres vies que hem fet...

... i el segon sector que hem visitat.

Hem començat per les vies de la dreta del totxo de la Nela. Hem atacat successivament Bròquil Tòxic V+, Sun Gazing 6b (a la dreta de tot) i Jefe Ouray 6b+.

A Bròquil Tòxic.

En Pep fent Jefe Ouray...

... i jo, seguint-li els passos.

En acabat, hem aprofitat que no hi havia overbooking al sector pell roja i ens hem posat a l'Esperó de la Martina (V+).

La M. Alba a l'Esperó de la Martina.

Com a fi de festa, ens hem efilat a Borinot ensopit (6c). Com es pot suposar, aquesta ja ha suposat un esforç més intens i en algun punt he hagut de tibar amunt tibant de preses més ronyoses del que hauria volgut... però ha sortit!

Jo mateix, lluitant a Borinot Ensopit.

Finalment, el dia ens ha deixat escalar, encara que no a on volíem. Al principi, amb la roca humida. Després, fins i tot sense samarreta, quan tocava el sol... Quin clima!

Aresta dels Cavalls

Després de la sortida de reconeixement de l'altre dia, avui hem anat amb la Cristina a l'Aresta de la Roca del Salt dels Cavalls. Per ella ha estat un regal d'aniversari i és que avui ha fet anys! La ressenya de la via està aquí, i hem seguit la mateixa estratègia que en PGB empalmant els dos primers llargs, però no avancem aconteixements.

Aquesta vegada hem trobat can Robert a la primera -el que fa portar un bon mapa- i ens hem plantat al pàrking sense contratemps. Llàstima que es perdi tant de temps travessant Terrassa! Del pàrking, amunt! Puc confirmar que anant amb els trastos, la pujada es fa més feixuga :)

Començo la via a l'esquerra d'un diedret, seguit les xapes que es van veient. El fang és raonablement dur ;) i va aguantant. Malgrat tot, la Cristina veu com van baixant cosetes de les que ni me n'adono. El terreny obliga a mirar molt bé on agafar-se, però no té altres complicacions dignes de menció. Veig una reunió a l'esquerra i la xapo amb una cinta ultra-llarga. Després m'adono que la línia de spits segueix per la dreta de la R i trec una cinta anterior per alleugerir el fregament. Aquí hi ha un tram més vertical on cal estudiar bé la consistència del fang, que no inspira massa confiança -tampoc n'inspiren massa alguns spits posats en còdols molt sortits... No em vull imaginar la via abans del retroequipament!

El cas és que s'arriba a la reunió en terreny ja força tranquil. Portava 12 cintes, he deixat de xapar algun spit i me n'han sobrat algunes: per tant, deuen haver-hi unes 12 assegurances :)

Atacant la primera part de la via.

Els darrers metres del nostre primer llarg (LL1 i LL2 de la ressenya)

El següent llarg és una rampa senzilla on s'hi troben 5 spits. L'entrada a la reunió és verticalota i cal buscar la zona més compacta per anar trobant bons còdols que han aguantat.

El darrer llarg fa la seva impressió, vist de la R. L'inici va per un desprendiment que no inspira confiança, però aviat s'arriba a una successió de spits. Els passos no son massa complicats (V), però la roca obliga a mirar molt i molt, no fos cas que et quedis amb un tros de díedre a la mà, et mengis algun còdol o qui sap què. Al final del díedre es surt cap a l'esquerra i es supera un petit llavi per arribar a una savina amb un spit. Jo he seguit amunt fins al cim, però abans he hagut de tibar de valent en un pas força difícil per superar el darrer ressalt. La reunió cimera està posada en un lloc força peculiar (el perquè és una incògnita), doncs obliga a penjar-se al ressalt, però he preferit no acabar d'arribar a la instal·lació de ràpel per poder comunicar-nos. Això ha estat difícil per culpa del vent, però ens hem entès i al cap de poca estona, la Cristina estava al cim, contenta d'haver fet la via més llarga (probablement) de la Mola.

Sortin de la darrera R... Quina por!

Sortint del llavi de després del díedre

Al cim...

Per baixar cal fer un ràpel d'uns 30m. Nosaltres anàvem amb corda simple de 70 i n'ha sobrat un munt. La corda simple ha fregat un xic en empalmar els dos primers llargs, però ha estat suportable. Val la pena dur cintes llargues.

La baixada, sense contratemps i a casa a l'hora prevista. Què més es pot demanar?