Tarda a Can Jorba

Manresans a Can Jorba... no el de la plaça Sant Domènech sinó el de Montserrat Sud, on gairebé mai no hi falta gent. Avui, dia de vaga, el pàrking estava ple, però escalant sols hem trobat un parell de cordades. Hem anat a parar a Can Jorba Central i ens hem començat a enfilar per les vies de la dreta, #14 i #12 segons ressenya del lloro. Són vies llargues que et permeten fer un munt de metres sobre una roca molt bona.

Tot i que des de sota no sembla cap meravella, la #14 (6a) acaba essent una via prou guapa. Cal barallar-se un xic amb la figuera perquè mostri una xapa que amaga però la resta està prou bé.

Els primers moviments de la #14..

Després ens hem posat a la #12 (6a+) que té un començament paral·lel a l'anterior per desviar-se després cap a l'esquerra seguint un llavi desplomat. Es travessa el desplom amb un pas de tibantor i s'acaba de gaudir de la via!

En Pep iniciant la #12...

... i encarant la panxeta.

Per acabar, ens hem posat a la "via nova" (6b) a la dreta de la tic-tac-toe. L'entrada és durilla fins a la tercera xapa. Després la cosa es tranquilitza i els darrers metres es redreça i cal aguantar. Hi ha canto, però cal moure's per trobar-lo i anar aguantant. 35 metres de viote!

Jo mateix als primers metres de la "via nova"...

... i més del mateix un xic més amunt.

Tres vies, però gairebé un centenar de metres de bona roca!

Stromberg al Gorro Frigi

No és normal que faci servir el cremallera per pujar a Sant Joan, però avui gairebé ens hi hem vist obligats amb la Cristina: Fa uns dies vaig comprovar amb horror que a les 8 del vespre ja era fosc -val a dir que era un dia que el cel estava tapat, però tant s'hi val: el dia s'escurça de manera alarmant. Com que teníem intenció d'anar a gorros a la tarda no era qüestió de perdre massa temps... Per tant, confesso: he pagat, però per força major, jeje.

Ens hem enfilat a la Stromberg del Gorro Frigi. L'Eduard, com sempre, la descriu la mar de bé aquí i poca cosa cal afegir-hi. Confirmo que el primer llarg té alguns moviments prou finets al principi i diria que no és només que t'agafa en fred. Nosaltres no ho hem fet, però pot ser bona idea empalmar els dos primers llargs si és que portem prou cintes.

Entrant a la R2

El tercer llarg és el més interessant: un començament tranquil ens porta a un desplom que, vist des de baix, sembla més difícil del que acaba essent. Tot acaba amb un parell de passets dels de tibar-li amb ganes i després ja estem en terreny simplement vertical. Un flanqueig cap a l'esquerra i recte amunt sense oblidar agafar el bustión que ens permet salvar un tram fnet i que s'agafa bé a base d'anar pujant peus. Val a dir que la Cristina ha patit un xic però se n'ha sortit: amb algun A0 però ben contenta.

Acostant-me al desplom del tercer llarg. Hi ha còdols enormes!

La Cristina, acabant el tercer llarg.

La quarta tirada té un inici dret però amb canto impressionant -he aprofitat per fer didàctica llaçant un merlet- i després sols queda trobar la reunió anant per un terreny arrampat. Diria que no és recomanable empalmar aquest llarg amb el darrer perquè l'inici d'aquest és un pas a bloc prou durillo com per no ser recomanable jugar-se una caiguda a la rampa de la reunió degut a l'elasticitat de la corda. He xapat els dos primers parabolts i m'he mirat la manera de fer el passet: qüestió de tibar-li fins poder pujar els peus a sobre la panxeta!

Al cim hem estat envoltats per la boira i a l'anterior reunió ha sonat un tro proper que ens ha fet témer una remullada. Per sort no ha estat així i hem pogut gaudir de la baixada, aquesta vegada direcció a la Plaça de Santa Anna i les escales del pas dels francesos.

I la lluna, sempre tan majestuosa...

Faraó de Baix / Clot de l'Esteve

Aquesta tarda ens hem escapat cap a Montserrat amb en Pep. Feia un bon solet i les vies de can Jorba que volíem atacar semblaven massa rostidores... per tant ens n'hem anat al Clot de l'Esteve o Faraó de Baix on tenim una bona colla de vies per escollir.

Hem escalfat al sector Banana Fish fent Cabriola (6a). Una vieta plaquera, llarga, que es va complicant a mida que es guanya alçada.

Després hem anat al sector Gronxador on hi havia dues cordades escalant. Ens hem posat a la bavaresa Boicot (V+): una entradeta de díedre i després bavaresa de tibar-li fort, amb algun pas inicial amb menys canto però bo en general. Val la pena no aturar-se massa!

Una vegada vista a casa, la graduació del sector gronxador en general m'ha semblat ben curiosa tant per sí sola com en comparació amb la Cabriola. Segurament s'explica pel fet que les vies són antigues i aleshores molava la graduació justa...

A Boicot, una magnífica bavaresa ben factible per fer posant catxarros!

Baixant hem aprofitat per deixar cintes a Sestao 0 - Baracaldo 6 (6b), amb graduacions entre 6a+ i 6b+ segons on mirem. Jo he hagut de penjar-me a la quarta xapa per mirar-m'ho perquè no ho veia massa clar -a més alguna presa bona (per mi) no estava magnesiada i sí alguna ronyositat inmunda!

A Sestao..., estudiant una bona estona i acabant penjat!

Després ens hem posat a la llarga i bona Killdafly (6a): molt bona roca amb inici picant sobre foradets que es tranquilitza progressivament fins l'antiga reunió on es tanca el díedre. Després queda un muret amb algun passet fi però que es deixa fer bé.

Matant la mosca a Killdafly

I per acabar, hem atacat Rulan Guarrós (6a). L'entrada és més dura que l'anterior i després té un alejillo considerable sobre terreny gens fàcil -bastant més dur que Killdafly.

I com que el blog és, fonamentalment, el meu llibre de piades pensat per suplir la meva memòria precària, m'apunto que la dificultat de les vies (sense conèixer-les prèviament) m'ha semblat: Cabriola < Boicot < Killdafly < Rulan Guarrós < Sestao i que aquesta darrera és força dura.

Òpera Prima

De tant en tant, en Toni fa una visita per les seves terres natals i, si podem, anem a escalar plegats. Avui ha estat un d'aquest dies i li he proposat d'anar a fer una via a Gorros (l'Òpera Prima) o bé a fer esportiva a alguna banda. No ha dubtat gens a preferir fer via, malgrat el temps que fa que no toca el conglomerat montserratí.

La via es troba molt ben explicada aquí (com sempre: felicitats, Eduard). Nosaltres, però, hem preferit pujar fins a Sant Joan a peu, així l'activitat és més completa, jeje. A peu de via en Toni s'ha animat a fer el primer llarg i ens hem anat alternant fins fer cim dues hores més tard.

L'inici de la via està ben marcat amb un parabolt groc i a partir d'aquí sols cal anar seguint-los. En general, la via està molt equipada i segueix la tònica de superar panxetes o ressalts verticals units per trams més arrampats. Tot això sobre una roca excel·lent. Què més es pot demanar? Hi ha panxetes interessants als llargs 2, 3 i 5. Val la pena dir que hi ha una ziga zaga important a l'inici del segon llarg: Per evitar el fregament amb corda simple, he tret la primera cinta un cop xapada la segona i la segona un cop xapada la tercera. De fet, aquesta tercera podria estar molt més a l'esquerra i tot rutllaria millor.

El llarg més difícil és el 4rt. Un primer pas durillo per la dreta, un lloc on agafar aire i després cal encarar un bombo on cal decisió: potser hi ha millors cantos, però val la pena no perdre massa temps si no són massa dolents. Després, una passejadeta fins la R.

Avui l'única foto és la de cim, feta amb el mòbil: ahir la càmera es va quedar amagada en algun racó després de que la preparés per la sortida...

Els protagonistes, al cim

Total, que hem gaudit d'una de les vies més guapes de gorros, amb un dia tapat -sense fred ni calor- i amb una companyia immillorable. Una sortida '10'!

Fent camí

Problema: com anar d'aquí (41.670,1.688) a aquí (41.6777,1.6806) sense trepitjar la pista que va de Castellfollit del Boix al Cogulló de can Torre?

Aquest problema, que no tenia solució, ara ja en té! Ha calgut recuperar parts de camins coberts per la malesa, aprofitar un tram que es fa en bici i obrir un tros de camí a base de tisores de podar, xapo i xerrac. Ara el camí està marcat amb fites, sols falta qui el segueixi de tant en tant!

Segurament no és el camí més adequat per córrer -encara caldria afaitar alguna branca més- però és una bona alternativa per caminar. Inconvenients: com que aprofita caminets existents es guanya i perd alçada en un tram... m'ho hauré de mirar amb més calma -jo no sóc enginyer de camins :)

Via 'llarga'

Fer via llarga amb les noies era una de les tasques pendents que teníem en Pep i jo. Avui ha estat el dia per trencar aquesta barrera. Triar via no ha estat gens fàcil: havia de ser una via tècnicament senzilla, amb alguna reunió intermitja, no massa aèrea i que permetés un descens sense ràpel. Entre les vies que complien aquest requeriment, l'aresta brucs de la Miranda de les Boïgues que, a més, permet convertir-la en una matinal.

El dia ha acompanyat malgrat que a l'aresta hi feia un xic de vent i no s'ha passat gens de calor, però ha permès gaudir de l'escalada.

Ens hem plantat a peu de via i he comentat que l'existència de la via Daniel SA a la dreta de l'aresta brucs, però d'entrada ens ha semblat més interessant començar per l'aresta brucs pròpiament dita. Comencem la Rosa i jo i al darrera vindran en Pep i la M. Alba. El primer llarg supera un sòcol poc atractiu, però la reunió és en un replà còmode que permet comentar bé els aspectes tècnics.

A l'hora d'encetar el segon llarg passo una bona estona buscant per on segueix la via. Després d'una bona estona, arribo a la conclusió de que per allà passen 4 vies. D'esquerra a dreta:

• Via amb alguna xapa aïllada
• Via amb tres o quatre espits més o menys seguits
• L'Arestra Brucs autèntica
• La Daniel SA

De l'Aresta Brucs sols es veu una xapa rovellada a uns 15 metres de la reunió. Diria que els tres o quatre espits és el traçat que es segueix habitualment i de la via de més a l'esquerra no en sé res. Com que havia fet la Daniel no feia massa, optem per seguir-la, no fos cas que precisament avui haguem de fer reunió en un burí sense plaqueta :)

La Daniel és més difícil -al segon llarg hi ha un tram força fi- però l'equipament dóna més confiança. Val a dir que també té més pati perquè va amb tendència a la dreta, anant a buscar la paret est. Sortosament ningú no s'ha bloquejat i l'experiència ha estat un èxit. La segona reunió és raonablement còmode, amb menys pati a l'esquerra, que és on he posat la Rosa :) El tercer llarg és d'anar fent on cal destacar l'arribada a dalt, per un terreny on cal vigilar on ens agafem.

La Rosa, encarant el tram difícil del segon llarg...

... i arribant al cim, amb un somrirure d'orella a orella.

El descens requereix prestar un xic d'atenció però es pot posar la corda per ajudar, com així hem fet.

Atenent a l'èxit de la sortida, ara caldrà buscar-ne una altra!

PD. Des de la R2 he vist un burí que segurament és de l'aresta brucs original, més o menys a la mateixa alçada. Deduixo que al segon llarg es posa algun tascó o friend en una fissura, a dos metres de la R1, es navega un bon tros fins a la xapa amb maillon que es veu des de baix i després es busca aquest burí -sense perdre's. Ignoro com està la reunió. S'accepta informació!

 

Mal Pas

Escric aquest post bastant més tard de la data 'oficial'... espero que la memòria no em falli massa, jeje!

Aquesta tarda hem anat amb en Pep al Mal Pas de Travil. Ens hem begut l'enteniment? No, però gairebé! Hem pensat que potser trobaríem alguna via a l'ombra... i així ha estat, però sols cap al tard. Mentre no arribava el 'tard' ens hem anat rostint de valent, però això ha servit per curtir-nos una mica!

Hem començat pel Díedre dels ossitos (V+), ben guapo i calentó.

Jo, al díedre-rostidor

Després hem seguit per Peu de Moix (V+) i Teia de Maria (V+). Dues vietes que no havia fet i que són ben maques. Avui serveixen per seguir escalfant en els dos sentits.

En Pep a Peu de moix...

... i jo, a la Teia de Maria.

Hem tornat cap a la dreta a fer la magnífica Sant Antoni (6a+), aquesta ja a l'ombra! Abans, però, he anat al cotxe a buscar l'aigua que m'hi havia deixat. Pel camí he aprofitat per remullar-me al torrent que baixava ufanós! Tant de bo hi hagués hagut un bon toll -segur que m'hi hagués sucat!! De la via sols cal reiterar que és una meravella verticaleta i de continuïtat.

Jo mateix, a Sant Antoni.

A continuació ens hem acostat al que havia de ser el projecte del dia: Amic Traït (6c+). En Pep ha fet l'Esperó del petitó per mig muntar-la i jo li he fet un top rope fins on es podia i he acabat de muntar-la fins dalt amb algun A0. Entre que la via no és regalada i que el dia no era el més indicat l'he vist molt lluny de poder-la atacar amb garanties... Ja menjarem sopes i vindrem en millor moment!

En Pep a l'esperó...

... per poder tastar l'Amic Traït (a l'ombra).

No cal dir que hem estat sols però tampoc no hi havia ningú al Balcó, tot i que allà s'hi devia estar millor!