Tibant més a la Falsia

Avui hem tornat a la Falsia, Moià, sector dreta, amb en Pep. Com que les vies fàcils ja van caure l'altre dia, avui tocava tibar més... Però anem a pams!

Escalfant a la #13...

Hem començat escalfant per les #11 i #13 de les ressenyes del blog dels sensepell. Llàstima que es fan curtes, perquè estan prou bé!

... i a la #11

A continuació, ens hem posat a una de les vies que no estan a la ressenya mencionada, però sí que hi ha una proposta de graduació al blog d'en Fernando. L'altre dia vam estar provant la de la dreta (6c) i avui hem tastat la de l'esquerra (6b). S'hi ha posat en Pep i ha estat una bona estona estudiant els passos, perquè no és gens fàcil. Jo m'hi poso en top-rope i trobo una manera que em deixa fer-la, perquè la línia evident ens sembla massa: a la secció dura, anar a buscar una pinça lateral esquerra, dreta a la bústia bona, creuar esquerra en lateral (canviant el pes) i anar a caçar un bon bec. Suposo que s'haurà de xapar des d'aquí, però queda dur... més que la de la dreta! Després, un pas més i reunió. La veig factible, però dura.

Encarant el crux de la "nova sensepell esquerra"

Després hem passat cap a la primera per l'esquerra, la Lambrusco (6b+). Aquí l'entrada és el pas més dur. Després de veure en Pep, opto per posar-m'hi en top-rope, també, perquè no tinc clara l'entrada. La millor seqüència per mi és: invertit esquerra, invertit dreta, tibada-llençament amb esquerra a un romo i rebotar a un bec bo. Després el terreny es tranquilitza una estona i torna a haver-hi un xic de tibantor quan s'ha de passar a la placa gris a l'esquerra. Aquí val la pena anar decididament a l'esquerra... Després, anar aguantant amb bon canto. També la veig factible, un cop controlada l'entrada. Més senzilla que l'anterior.

A Lambrusco

Per acabar, ens posem a la que vam estar provant l'altre dia: de les que no estan al blog sensepell, la de la dreta (6c). Jo tenia la seqüència clara i, amb les cintes posades per en Pep, m'ha sortit! Suposo que deu ser un pas fet a la meva mida... jo el trobo més senzill que el de l'esquerra, però ja se sap que això és subjectiu.

 Al crux de "nova sensepell dreta"

Ens en tornem amb deures (factibles) per la propera visita i amb una bona via a la butxaca!

Més Vall&Rana

Si tenim en compte la meva poca activitat escaladora, es pot dir que estic fent un intensiu de Vallirana: amb la d'avui ja són tres visites i encara queden vies... (i les que es quedaran per fer!)

Avui hem començat per la banda esquerre, on el peu de via té prou ombra com per fer suportable la calor. Comencem per la via que queda a la dreta de la coveta que es veu a la foto (probablement V+ o 6a):

 A la dreta de la cova

La via té un passet per superar un ressaltillo i després és qüestió d'anar fent. 

A continuació jo em poso a la que va a l'esquerra (probablement 6a). Diria que aquí hi ha un pas més dur o, com a mínim, he hagut d'apretar amb més ganes...

A l'esquerra de la cova

En Pep no la fa i proposa de fer la Macaco, que ell encara no ha fet mai. Com que jo tampoc no l'he fet ja m'està bé de posar-m'hi també. La Macaco és plaquera i més mantinguda, amb dificultats força constants arreu. Probablement el més difícil sigui als voltants de la tercera xapa. I també val la pena destacar l'arribada a la reunió, amb el darrer bolt força lluny i un passet que Déu n'hi do... Segurament resulta un xic més difícil que l'anterior, per la continuïtat.

 A Macaco

Tot i que en Pep em deixa fer una altra via sense reposar, prefereixo prendre-m'ho amb calma i recuperar-me poc a poc. Així que anem a treure el cap més cap a la dreta. Aquí hi trobem uns escaladors locals que, molt amablement, ens aporten informació sobre la zona. Nosaltres ens posem a O Demonio Verde Dreta (6a+). El començament és una placa arrampada. Després ve el terreny més tècnic i difícil, per encarar la zona desplomada però amb més canto. Alguns moviments recorden l'escalada a la Roca dels Arcs, amb desplom i canto generós!

 A O Demonio Verde Dreta

Però per desplom béstia i canto generós, la O Demonio Verde Esquerra. Li donen V+, probablement per les bones gandes, però val a dir que s'ha de tibar fort i encertar amb la ganda bona... Vaja, que un plus tampoc no desentonaria... L'objectiu és anar a caçar un bec lateral enorme i això s'aconsegueix des d'un bon forat per les dues mans. I aquí s'hi arriba amb una remada des d'un forat més dolent.

 A O Demonio Verde Esquerra

Aquí el sol toca amb més força al peu de via. Això i que les altres vies estan ocupades ens porten a anar novament cap a l'esquerra, no tant com abans, i quedar-nos al peu de Moby Dick (diuen que 6b+). El començament es fa amb comoditat en díedre. Després comença el tomàquet: el quart bolt es xapa encara prou bé, però per al cinquè jo he hagut de tibar de bidit a la fissura estreta de l'esquerra. Després hi ha l'alternativa d'en Pep i la meva. Jo he anat a buscar un canto a la fissura amb la dreta, he buscat una lateral per l'esquerra a l'esperó i un empotrament de la dreta a la fissura. D'aquí a buscar un romo primer i rebotar a un bon canto a l'esquerra de la fissura. En Pep ha anat a buscar un romo a la dreta de la fissura... Tots dos hem hagut de penjar-nos! Després cal buscar-se la vida fins sota el desplom i trobem un altre pas dur per superar-lo: cal una bona estirada fins una presa aceptable i rebotar a una bona franja. A partir d'aquí, bones franges, però els braços queden infladets... Una via bona, però força durilla!

 Iniciant el primer tram dur de Moby Dick

 L'espectacular desplom final de Moby Dick

I després d'aquesta el rellotge ens ha indicat el camí de tornada, que volem ser a dinar a casa! A veure quan hi tornem: si augmenta la calor probablement caldrà cercar les últimes hores de la tarda...
 

Vall&Rana

Avui hem tornat a Vallirana amb en Pep. L'altre dia vàrem començar per l'esquerra, però avui, a la tarda, hem anat a cercar l'ombra de més a la dreta...

Hem començat per una via ben guapa, de la que no recordo més detalls perquè realment escric això força més tard...

A la primera via de la tarda. Bona per escalfar!

Després hem passat cap a la dreta, a un pany de paret ben guapo on hi destaca una llastra per on transcorre la següent via que hem fet. És un 6a+ que té les principals dificultats a la zona on s'acaba la llastra. Aquí cal anar un xic a l'esquerra i retornar a la dreta. La resta, amb canto suficient per anar fent amb relativa comoditat.

 En Pep resseguint la llastra-fissura...

... i jo mateix, un xic més amunt.

Baixant li fem una ullada a la veïna de l'esquerra. Aquesta es veu més difícil i decidim provar-la en top-rope. Amb la informació obtinguda durant la baixada surt a la primera: el tram més dur és a la placa central, on cal tibar de regletes ben xiques per aixecar els peus d'una bona franja horitzontal. Fet aquest pas, es va fent. El desplom acaba sortint millor del que sembla, però s'hi ha de tibar... Probablement sigui un 6b o 6b+... ja ho veurem quan la fem!

 Fent un top-rope: a la zona de la finura!

A continuació ens n'hem anat cap a l'esquerra, a un pany de paret on sembla que s'hi han estat obrint vies ben recentment, doncs encara hi havia restes de pols del trepant. Comencem amb la que es veu més senzilla. El primer tram és d'anar fent, amb bon canto i el pas difícil és des de la darrera xapa fins la reunió. Terreny un punt desplomat i canto suficient, però cal apretar-li fort. Llàstima del gran contrast entre la part senzilla i l'entrada a la R, però és una bona via!

En pep, a la secció bloquera d'entrada a la R. Cal confiança per arribar a la R!

A continuació ens posem a la via de la seva dreta. A la vista de com estan les altres vies, està clar que els equipadors d'aquest sector han estat fent una tasca excepcionalment ben feta sanejant la roca per deixar les vies impecables i arranjant els peus de via. Aquí està clar que aquí encara fa poc que s'hi ha estat treballant! La via comença per un terreny plaquero d'anar fent fins trobar un muret vertical. Superat aquest, es va lleugerament a l'esquerra en terreny un xic dubtós ara mateix. Després s'entra a un lleuger desplom, amb una fissura i bons cantos. Es passa una mica a la dreta i a cercar la reunió en un darrer esforç. Serà una via molt bona (i llarga) una vegada hagi plogut i s'hagi fet un xic més.

A la via de la dreta de l'anterior. Encarant el desplomet.

Baixant de la reunió aprofito per ullar la via de la seva dreta, que supera el desplom de forma directa després de fer la mateixa entrada. Aquí s'ha de tibar de valent, però els passos han anat sortint en top-rope... Deures i més deures per la propera visita!

Matinal al Mal Pas de Travil

Un dels avantatges que té el fet d'anar canviant de zona d'escalada és que, quan torno a algun lloc, torno a poder escalar a vista vies que ja havia fet. Que no pateixin els puristes, que ja sé que això no va així. A més, l'avantatge es transforma en inconvenient quan toca tornar a provar vies que tenia al punt...

Aquesta llarga introducció és per dir que avui hem anat al Mal Pas de Travil amb la Cristina. Hem començat per díedre Dels Ossitos (V+) i hem continuat pel magnífic Esperó del Petitó (6a+).

Als Ossitos...

 ... i a l'esperó veí.

A continuació, la llarga i contínua Sant Antoni (6a+) ens ha servit per anar inflant lleugerament l'avantbraç. Per acabar, hem decidit provar la Pedra Filosofal (6c+) en top rope, aprofitant la reunió comuna amb l'anterior. Aquí cal donar la talla a la zona de la fissura invertida, on dos parabolts seguits ja permeten intuir que hi ha tomàquet. Finalment, ens ha semblat que la millor manera de resoldre el pas és anant a cercar amb l'esquerra un tridit cantellut però poc fondo. D'aquí, la dreta a un forat romo, pujar peus i agafar la fissura en lateral. Per arribar al tridit cantellut cal fer algun pas estrany, agafant la fissura invertida des de sota i des d'un bon canto que hi ha al seu inici.

 A la zona complicada de Pedra Filosofal.

Després d'aquest pas, la cosa encara dista d'estar resolta, però es va fent: primer un placa vertical amb algun pas de mirar-s'ho, després una panxeta on cal anar a buscar un bon còdol amb l'esquerra i queda una entrada a la reunió de presa petita. Res que no es pugui controlar, però venint inflat de baix això ha de ser interessant... Un altre dia serà, però encara no està pas madura!

Moià: la Falsia

Aquesta tarda hem dirigit les nostres passes cap al sector de la Falsia, a Moià. És un sector petitet, però que té prou possibilitats com per fer-hi alguna visita més. No gaires més, perquè majoritàriament hi ha vies dures... però la part de la dreta encara es deixa fer.

Comencem per la part de més a la dreta. Aquí les vies són ben curtes però, malgrat que no ho semblen des de sota, són ben boniques, ben trobades i ben equipades -amb químics o parabolts. Felicitats als equipadors!

Comencem fent la #12 (V) i continuem per la seva veïna, amb qui comparteix reunió, o així l'hem coincidir, la #13 (V+). En aquesta darrera s'ha de tibar un xic per superar la pilastra inicial. Després, anar fent.

Canto generós a la #12

Primers metres de la #13

Hem deixat cintes a la #14 però abans hem fet la Turbio (#15), un V+ ben guapo i la #16 (6a+). La Turbio té algun passet de més finura.  La #16 també és plaquera i ens reserva un passet bloquero on cal fer un pas ben llarg tibant de canto petit. En resum, cal apretar les dents!

Treball més plaquero a la Turbio...

 

... i més plaquero encara a la #16, con cal apretar fort.

Baixant d'aquestes ens donem per suficientment escalfats per fer la Marqués de Cáceres (6a+). Aquesta acaba amb un desplom contundent, però sortosament van apareixent  cantos prou bons. La via està retolada com a 6b al peu, però això probablement sigui encarant el desplom exactament pel bell mig, el que no és massa lògic. Baixant ho he provat i, efectivament, surt i surt més difícil.

 Tibant fort a Marqués de Cáceres

Acabem d'enllestir la via que ens queda a la part dreta i fem la #11 (V+). Aquesta també és vertical de placa, amb un pas concentrat.

Placa, també, a la #11

Després hem anat cap a l'esquerra d'aquestes vies, on la paret ja té més alçada -sense exagerar, però. Aquí hem fet la #9 (6a+), inconfusible perquè segueix una fissura pràcticament de dalt a baix. Aquí ja es pot gaudir de la llargada, amb uns moviments ben interessants. La dificultat principal està en un moviment a uns 5 o 6m de terra, on cal anar a l'esquerra per retornar a la dreta. La resta, anar aguantant, sobre bon canto -el que no és precisament el meu fort ara mateix. Malgrat tot, surt fàcilment.

A la bonica i "llarga" via #9

Per acabar la sessió, ens posem a una de les dues noves vies que encara no surten a la ressenya dels sensepell. En concret, a la de més a la dreta, on s'hi endevinen possibilitats. S'hi posa en Pep i va fent fins entrar a la zona desplomada. Aquí la cosa es complica força! Veient el pa que hi donen, opto per fer-la en top rope i em surt a la primera! Hi ha uns passos ben durs, però: primer, des d'una lateral m'he estirat força per abastar una fissura en l'únic lloc on s'endevina bona. Després, una pujada bestia del peu esquerra i recuperar la compostura amb millor canto. Finalment, una altra pota enlaire per equilibrar-me en els darrers passos. A veure quin grau li donen... en tot cas, és força més difícil que cap de les que hem fet fins ara. En una propera visita, potser li haurem de fer un intent des de baix...

 Iniciant el crux de la via de més a la dreta

Hem sortit de Manresa a 26º, hem començat a escalar a 22º i en poca estona hem baixat als 16º... i és que aquests aires fan de les seves! Malgrat tot, és un bon lloc per anar-hi a la tarda -ara que fa calor, vull dir. Segurament, els matins d'hivern també hi són agradables!

Retorn al calcari

Amb en Mario i en Pep avui hem anat a Vall i Rana. Llevat d'una visiteta al sector del corral als Rasos de Peguera l'agost passat, la darrera vegada que vaig tocar calcari va ser el novembre de 2012, que va desencadenar la meva primera lesió lumbar. Potser és casualitat o afers de l'inconscient, però durant tot aquest temps, quan he escalat ho he fet sobre conglomerat, fins i tot a Berga!

Dic tot això perquè avui m'he trobat un xic estrany sobre el magnífic calcari del sector que els companys han anat visitant els darrers dies. Hem començat un xic per l'esquerra, en un bon peu de via on arrenquen diverses vietes. En Mario s'ha posat a Pasovich (V+). La línia es veu prou bona i jo també m'hi he posat. Entrada d'anar fent, amb algun passet regletero. Després se'n va un xic a l'esquerra per una placa d'escàndol i es redreça força al mur final, on cal tibar, però amb bon canto. Aquí he tingut un ensurt amb un xapatge: resulta que quan estava unes xapes més amunt els companys se n'adonen de que la corda no està passada per una de les cintes. Com que estic segur d'haver-la xapat, deu ser que la tanca ha quedat entreoberta i la corda n'ha sortit... quin iuiu! Tot i ser senzilla, la via et deixa ben escalfat: la combinació de terreny vertical, presa desacostumada i temps sense tibar passen factura.

Jo mateix, retornat al calcari, a Pasovich.

D'aquí, en Pep proposa fer la Trabuco (6a+). Aquí ja s'ha de tibar bastant més! Un pas difícil a buscar una invertida, xapar i moure's cap a l'esquerra sobre canto petit. Després hi ha un tram o agafar aire per encarar el muret final, al principi sobre regletes i després en díedre per entrar a la reunió. M'ha sortit, però he hagut de bufar!

 En Pep al crux de Trabuco.

D'aquí hem anat un xic a la dreta, on hem atacat la línia més senzilla de la zona (que no vol dir pas que sigui lletja -al contrari!) , La Raja (V+). L'entrada segueix la fissura tot i que s'evoluciona en majoritàriament en placa i l'entrada a la reunió és ben vertical amb bon canto. 

 En Mario, a La Raja.

D'aquí passem a la seva veïna, la Maria (6a+). El primer tram és plaquero amb algun pas de finura. Quan la roca canvia de color la cosa es redreça, primer amb regletes sobre terreny vertical i després amb un bon desplom amb els cantos justos -si els encertes! Jo no he fet (d'encertar-los) i m'he hagut de penjar. Queda un pas llarg, amb peus dolents, com a crux de la via. Després, canto i amunt fins la R.

En Mario, a la boníssima Maria.

Després d'aquesta en Pep proposa de fer un 6b del que no sabem el nom (aquest està pintat al peu de via de les altres), a la placa d'un xic a la dreta. Aquí decideixo que la faré en top-rope, perquè veig que s'hi ha de tibar força! El primer tram és d'anar fent, vertical però amb canto suficient, a vegades seguint unes llastres, a vegades sobre regletes... Arribats a la zona desplomada cal fer una tibada i anar a buscar un llavi invertit amb la dreta. Un bony a l'esquerra permet anar pujant la dreta fins al final del llavi i d'aquí agafar una franja suficient per xapar -Déu n'hi do! Després, terreny vertical però amb millor canto, un xic per l'esquerra. Ha sortit i, per tant, caldrà atrevir-s'hi una altre dia!

En Pep, resolent el 6b amb autoritat.

Per acabar el dia ens n'hem anat molt a la dreta, fins trobar un magnífic peu de via on comença, entre altres, la Rototom (6a+). Aquí hi ha un pas durillo a l'entrada, assegurat per un parabolt on hem posat un mosquetó de rosca per evitar tocar terra en cas de caiguda. Després ve algun bloqueig llarg, però la cosa afluixa fins un primer muret. Aquí hi ha regletes petites i cal donar la talla. Després, el canto augmenta igual que la verticalitat del terreny i només (que ja és dir) és qüestió d'anar aguantant. També la faig en top-rope.

Jo mateix, a Rototom.

La zona està molt ben cuidada. Malgrat la proximitat a la civilització, l'entorn és ben agradable, net i molt ben arranjat, amb peus de via meravellosament treballats. Des d'aquí vull felicitar els equipadors. Tant de bo es pugui mantenir en aquestes condicions durant molt de temps! Diversos cartells així ens ho recorden, perquè tots sabem que hi ha de tot a la vinya del senyor. Sembla però, que l'amenaça de la massificació plana damunt la zona, tot i que hi ha vies que porten molt de temps obertes. Espero no contribuir-hi des d'aquí i, per això, m'he estat de donar massa detalls.

Agulla de l'Arbret: Om Mani Padme Hum i Aitor

Ja fa uns quants dies que intentem quedar amb la Cristina. Finalment, avui hem pogut coincidir i hem optat per anar a fer via llarga. El tracte era que avui ella s'estrenaria en anar de primera en via: si bé en esportiva això ho té sobradament controlat, en via llarga era una assignatura pendent.

Proposo d'anar a l'Agulla de l'Arbret i començar per la Om Mani Padme Hum, que té un equipament prou generós com perquè la transició sigui suau. Comença la Cristina, seguint els químics que mostren el camí. La zona més delicada és al voltant d'un forat que es voreja per l'esquerra i per dalt. Un dia vaig apuntar que en aquest llarg calen 10 cintes.

El primer llarg de la Om Mani...

A la R1 fem el relleu i surto jo, per la dreta de la reunió per terreny vertical, però amb bon canto. Tornem a trobar un ressaltillo vertical uns metres més amunt i després el terreny s'arrampa. Ignoro la reunió amb dos maillons i me'n vaig a fer la reunió del peu de la bola final. Canviem els papers i la Cristina acaba d'arribar a la reunió a l'arbret.

Arribant a la R2. 

Havia llegit que el ràpel tenia algun problema. Li he fet una ullada i confirmo el que ja s'havia dit: hi ha hagut una esllavissada que, sense afectar la instal·lació, ha deixat uns blocs d'aparença inestable per damunt de les anelles. Això i el fet que tenim intenció de fer-ne una altra ens decanta per rapelar des de l'arbret fins la R1 i d'aquí fins al peu de via.

Retornant a peu de via. 

A continuació ens posem a la Aitor. Aquí la tònica és diferent i hi ha les assegurances justes. Per arribar a la primera cal pujar una bona colla de metres, tot i que no són especialment difícils. Després el terreny es torna més vertical i trobem les assegurances que calen. Només tornen a allunyar per arribar a la reunió. Val a dir que la Cristina s'ho ha currat de primera sense despentinar-se!

La Cristina, atacant el primer llarg de la Aitor. 

El segon llarg tiro jo. Uns primers metres verticals amb xapes relativament properes menen a un terreny més tranquil. La lògica probablement ens portaria a ajuntar-nos amb l'aresta brucs, però cal afinar la vista i anar a cercar la via amb tendència a l'esquerra.

La Cristina s'enfronta al tercer llarg. Aquest comença també amb tendència a l'esquerra a cercar el primer spit a l'inici d'un ressalt vertical. Aquí cal donar la talla, especialment quan s'acaben les assegurances i les dificultats encara no afluixen, sinó que es mantenen encara uns quants metres amb presa petita i sense veure el següent spit. Després la cosa es suavitza. 

La Cristina, resolent amb solvència el tercer llarg de la Aitor. 

Optem per no fer el darrer tram fins dalt, ja que l'acabem de fer i, a més, hi ha un compromís que no ens permet allargar-nos massa estona, jeje. Nosaltres hem fet reunió a les dues xapes amb maillons que probablement corresponguin a la Om Mani: des d'aquí arribem a peu de via en un sol ràpel de 60 m.

Es pot dir que l'objectiu del dia ha estat més que assolit. La Cristina ha fet de primera en 4 llargs algun dels quals té prou gràcia... Prova superada! Ara caldrà pensar en el següent repte, on el martell hi pot tenir protagonisme.