Paret del Pont

Avui amb en Ramon ens n'hem anat a la Paret del Pont. Feia alguns anys que hi vaig fer Com un Porquet un dia a la tarda, buscant el sol. Avui tocava buscar l'ombra del matí i no hem estat els únics a buscar-la en aquesta paret.
Quan arribem a peu de paret ja hi trobem una cordada que se'n van a la Tasmània. I per sort, la majoria dels que vindran darrera també s'apunten a aquesta, que deu ser la clàssica d'aquí.

Nosaltres tirem un xic més amunt i localitzem el peu de via amb algun dubte: no sabem si la Crispín comença després d'un flanqueig. Però no, la Crispín comença un xic més avall a l'esquerra de la que portem per objectiu, la Didgeridoo.

 Al primer llarg de la Didgeridoo.

Comença en Ramon a buscar la primera xapa, força amunt. Sortosament, la roca és de primera i no ens dóna cap ensurt aquí. Em poso al segon llarg, on ja s'intueix que hi ha un passet de bloc per sortir de la R1. M'ho miro i vaig encertant més o menys una combinació suficient per sortir-ne airós, però m'ha semblat força difícil pel 6a proposat. Després, anar fent amb algun alejillo considerable. Per sort, una xapa porta un cordinillo que es veu de lluny, si no seria difícil orientar-se per aquí. El ressalt d'entrada a la reunió també va per la dreta, on hi ha una xapa que m'havia costat de localitzar des de més ensota... Ja començava a maleir no haver portat cap trasto, però no, finalment tot queda prou ben assegurat.

Després ve l'objectiu de tot plegat: el mur final, suposadament farcit de forats (6b+). M'hi poso amb calma, tastant diversos forats cada vegada, controlant peus i vaig fent xapa rera xapa sense desgastar-me massa malgrat que desploma. Encerto tot força bé i després d'una remada de la llastra invertida veig que probablement només calgui acabar d'aguantar per engalomar el llarg! Ho aconsegueixo, esbufegant intensament, però. En Ramon també s'ho monta prou bé i arriba a la R ben content. Als dos ens ha sortit més fàcil del que ho imaginàvem. Aquí també cal afegir-hi que les xapes estan ben properes, en cas que no es faci en lliure. En tot cas, estem ben contents! 

 Al tercer llarg de la Didgeridoo: la cirereta del pastís.

Ens plantem a peu de via amb un ràpel de 60m i decidim posar-nos a la Crispín, la de la seva esquerra, on hi ha una cordada que ara es posa al mur final. A ells se'ls han trencat algunes preses al segon llarg, cosa que no es fa massa gràcia... Caldrà anar amb cura!

Comença en Ramon per terreny suau, d'anar fent. Jo estic amagat darrera un arbre perquè els companys de dalt envien algun roc de tant en tant -estan canviant de reunió cimera. Quan torno a treure el cap veig que en Ramon probablement s'ha saltat la R1 i ja està al segon llarg. Com que porta cintes suficients, decideix tirar amunt. Això sí, per empalmar els dos llargs cal xapar les dues primeres assegurances amb una sola corda i posar cintes ben llargues per no haver de patir el ròssec que ha patit en Ramon. El segon llarg té alguns ressalts més difícils i no són agradables de fer arrossegant la corda...

Em poso al mur final que, sobre el paper, ha de ser més senzill que l'anterior (6a+). Dic sobre el paper perquè aquí he hagut de tastar més forats per trobar el millor. Tampoc no ha estat senzill posar-m'hi bé de peus i, a sobre, he hagut de fer una remada considerable a la zona grisa on tot es torna rom de cop. Per sort he pillat una bústia prou bona, però he hagut d'apretar. Aquí les xapes no estan tan a prop com a la Didgeridoo i per arribar a la penúltima xapa he de mirar-m'ho una estona. Dubto si xapar forçat des de lluny i opto per fer un passet més... que m'obliga a xapar prou pillat com per agafar-me per passar la corda. Després ja et pots posar bé i acabar de fer, fins la darrera xapa, suau, fins a l'arbre cimer i, en flanqueig descendent, fins la instal·lació de la Didgeridoo. Potser ha estat que no he anat tan concentrat, potser que estava més petat, però aquest mur m'ha semblat dur. Segurament sí que és més senzill que l'altre, però no penso que hi hagi un grau de diferència... En tot cas, estem ben satisfets quan tornem a ser a peu de via amb dues bones vies a la butxaca!

I per afegir algun altre element gràfic (la càmera s'ha quedat a la motxilla), la ressenya de l'Escalatroncs:

 

Riugréixer

Feia alguns dies que havíem quedat amb en Tati per sortir avui. Tenint en compte que toca buscar la fresca, decidim pujar cap a Riugréixer amb en Tati, en Xevi E., amb qui feia un munt d'anys que no coincidia, i amb la Sílvia, a la que he conegut per primera vegada.  Riugréixer ha estat també el destí escollit per un munt de gent, entre els quals una bona colla de clàssics, entre ells en Salva i el Toni, amb qui ens acabàvem de trobar a Escòcia...

Arribem i encara estem sols, així que escollim. Com que jo no tinc gaire tria possible, em poso a Turisme Total (6a+). Aquí hi ha un pas curiós al voltant de la segona xapa, on s'ha de fer un gesto a la dreta sobre presa no massa bona i peus dubtosos abans de pillar millor canto. Després, és qüestió d'anar fent, amb algun passet més, però sense massa complicació.

Fent Turisme Total.

A continuació em poso a la de la seva dreta,  Rikiparc (6b). Aquí hi ha una entrada on s'ha de tibar un xic més, però més franca que l'anterior. Després, algun moviment més de mirar-s'ho una mica, però no recordo cap altra dificultat destacable.

A Rikiparc.

Mentrestant, els companys han anat fent la Derbi Variant, que jo havia fet fa molt de temps en la meva única visita anterior al sector. He optat per no repetir-la perquè encara hi havia una altra opció amb pinta de factible. Així, que m'he posat a la Decotació Addicte (6b+). Bé, es tractava de fer la Decotació Absoluta (6a+) i aleshores decidir si continuar i acabar fent els 35 metres acabant per la Viatgeaddicte. La via comença d'anar fent, amb algun passet atlètic. Després zona tranquil·la i encarar l'entrada a la reunió de la Decotació Absoluta que és el més complicat de la via. Com que arribo la mar de bé, decideixo continuar. Aquí la cosa canvia notablement, però! El primer problema és una xapa que queda molt a l'esquerra i que donarà un fregament de ca l'ample. A més, després hi ha un dels dos passos difícils de la tirada. Aquí m'enfilo però m'adono que vaig canviat de mans i desgrimpo. Faig el pas bé, però em quedo pillat per xapar i m'agafo a la cinta. Reposo i continuo amunt. Aquí es pot anar fent raonablement bé, amb passos molt guapos buscant el millor camí. El darrer pas difícil és per xapar la reunió. A la xapa anterior em torno a penjar per estudiar-ho. Jo he acabat fent-ho per la dreta i flanquejant després, tot i que probablement es pugui fer també amb un remada llarga fins pillar el canto diagonal descendent i d'aquí, forçadet, un pas més i la reunió. M'he quedat ben baldadet! Per repetir-la, val la pena deixar una cinta molt llarga a la tercera xapa i a la segona de la segona tirada, o bé penjar una extensió llarguíssima de la tercera de la segona tirada -suposant que algú altre posa les cintes :)

A continuació toca reposar i veure què fan els lolos. En Xevi té muntat Gravetat Lúdica (7b) i d'alguna forma aconsegueix convèncer-me de que provi la part inferior, que suposadament té bon canto. M'hi poso, en top-rope, naturalment, i realment hi ha bon canto... però desploma tres parells de c... Total, que vaig fent, penjant-me aquí i allà, fins que veig que la cosa es complica i tiro avall. Feia molt de temps que no tibava de bícep pur!

En Xevi a Gravetat Lúdica.

I en Tati a la mateixa via.

Seguim mirant per aquesta zona perquè se suposa que hi ha un 6c+, Tiramilles fins la 1a reunió que es podria provar. Però quan un s'hi fixa veu que desploma uns altres tres parells, així que espero que en Xevi la monti per poder-li fer un tast en top-rope. Quan decideixo que em toca el torn m'hi poso amb dubtes. Hi ha bon canto fins al punt on desploma brutalment. Aquí s'ha d'anar a pillar un bidit invertit i fer una remada bèstia amb l'esquerra. Després de reposar, el pas surt, però no pillo el millor canto d'esquerres i encara venen uns quants moviments -3 xapes més pel cap baix- on el desplom és força intens. Buscant, apareixen cantos però mai prou bons. A base de reposar i reposar aconsegueixo sortir de la zona més desplomada i encarar la part final, en díedre atlètic i moviments xulos fins la R. Quina petada! Segurament el fet de fer-la després de l'intent a la Gravetat Lúdica ha passat factura, però la via és d'un estil que no he practicat mai gaire -i la mica que ho havia fet fa més de 7 o 8 anys!
 

Amb l'arribada de molts coneguts, avui ha estat una escalada social amb overbooking. Jo no havia estat mai en un sector amb tanta penya com avui aquí. S'havia de demanar tanda -literalment- arreu. Fins i tot algú s'atrevia amb les vies de l'altra banda, tot i estar al sol! He descobert que el vessant social també té la seva gràcia i amb aquest plan hem passat un dia collonut. Quan tothom ha estat servit hem decidit baixar avall fent una paradeta tècnica per remullar-ho amb cervesa a la Font del Balç.

En resum, a banda de la Sílvia que baixava la mitjana d'edat, avui ens hem acabat ajuntant una bona colla de clàssics. Una foto de grup:

Vallhivierna

Avui he portat la Clàudia a fer el seu primer 3000. Hem anat també amb el seu xicot i la Rosa, sortint i tornat a casa en el dia, el que suposa un bon pal de cotxe afegit a l'activitat alpinística pròpiament dita.

Deixem el cotxe a la presa de Llauset i enfilem el camí que voreja el llac. Hem anat seguint el camí que porta al nou refugi. Quan el veiem a sobre del torrent, hem seguit pel torrent i l'hem creuat més amunt. Després el camí s'enfila a l'esquerra. Aviat arribem a un estany penjat.

 Sortint a la fresca. Vorejant el Llac de Llauset.

 Impressionant mirador a l'Ibon de Llauset (?).

Seguim les fites que ens aniran acostant a l'objectiu, passant molt al sud de l'Estany "Chelat", en una zona on cal anar cercant bé les fites. Aquí trobem alguna curta pala de neu que creuem sense problemes, tot i anar amb bambes.

Seguim camí amunt fins l'aresta cimera, amb un ambient de muntanya aeri i impressionant. A més, el dia ens acompanya absolutament. Anem crestejant i aviat som al cim del Vallhivierna (3067 m).

  Avançant per la cresta cimera cap al Vallhivierna.

 En Peri ens ha fet la foto de família.

Aquí fem un mos i les fotos de rigor i enfilem direcció al Culebres (3062). Primer cal desgrimpar una mica per terreny senzill. Després s'arriba al "Pas de Cavall" i en Peri ho veu complicat i prefereix no passar-lo. La Rosa té l'excusa perfecte per quedar-se a fer-li companyia :) La Clàudia, que no té gens de por i està entusiasmada, no dubta i, plegats, anem passant amb les mans al fil de l'aresta i cercant preses de peu. Cap problema especialment destacat. Pel camí hi ha uns quants pitons que permetrien assegurar la penya -si portéssim alguna corda, cosa que no hem fet. 

  Travessant del Vallhivierna al Culebres: Pas de Cavall.

  Cim del Culebres.

Fem una breu estada al segon 3000 de la Clàudia i desfem el pas de cavall. Originalment havia pensat fer la circular i baixar directament pel coll de Llauset, però hem de canviar els plans i retornar pel camí d'anada. En el trajecte ens parem al que deu ser el Ibón de Llauset i suquem els peus en aigua. Després continuem avall fins al llac de Llauset. Flanquejar-lo de tornada es fa pesat, de debò, però finalment arribem al cotxe.

 L'Estany Chelat i el Russell al fons.

De tornada fem alguna parada tècnica a comprar gelats i aigua fresca perquè estem en dies de forta calor...

Ha estat una sortida super-xula. I el millor és que la Clàudia ha trobat el seu ambient. Això de crestejar l'ha motivat moltíssim. Ja té ganes de fer-ne un altre...

Tatxant projectes al Manantial

Avui amb en Ramon hem tornat a Can Jorba, al Manantial. Fa uns dies hi vam ser amb l'Ernest i, com sol passar, van quedar deures pendents. Hem escalfat a la via de l'esquerra del Mur de les Lamentacions, que vaig batejar La que sembla Senzilla (6a) l'altre dia. És un bon 6a per escalfar perquè el darrer tram de díedre et deixa ben satisfet! L'altre dia ho vaig fer força espatarrat cap a la dreta i avui ho he fet per la placa de l'esquerra... i no sabria dir què és millor!

Jo (dalt) i en Ramon al 6a.

En comptes de fer alguna altra via per seguir escalfant, em poso al projecte del dia, la Ziga-Zaga (6c) que em va quedar pendent l'altre dia. Com que no tinc qui em posi les cintes, decideixo que la faré en plan tranqui, reposant i tibant del que convingui per anar escalfant. I així vaig fent. Però en algun lloc al·lucino perquè l'altre dia gairebé la vaig encadenar a vista i avui fins i tot em costa decidir-me d'anar de xapa a xapa... El que fa el coco! La deixo muntada en top-rope i el Ramon li fa un pegue prou bo:

En Ramon, a la part de dalt de Ziga-Zaga.

Després arriba l'hora de la veritat. Concentració i amunt. I, la veritat, he anat molt ben concentrat. A la part de baix he anat fent amb soltura fins la repisa. Les primeres xapes del mur de dalt surten prou bé. M'he fixat en algunes preses clau i vaig encadenant amb eficàcia. Aviat soc a la pedra invertida on em vaig fondre l'altre dia. Avui tinc clar què he de fer i segueixo amunt. Aviat soc amb els peus en una pedra de marbre cantelluda i només queda un passet per agafar una llastra boníssima on les dificultats cauen. Però fins i tot a la darrera xapa procuro refer-me per no fallar al darrer pas de la via... Ha sortit prou bé! Una via de continuïtat, trencada per la repisa del mig, però si no fos per això, no sé pas! Després de la repisa hi ha cinc o sis xapes on no es pot badar gens! I en total, són 17 xapes, que aviat és dit. Imprescindible corda de 70m aquí!

El meu pegue (dalt) i el segon del Ramon Ziga-Zaga.

En Ramon li fa un segon pegue, que li surt pitjor que el primer... I per acabar, encara em queden ganes de provar la del costat, La Terapeuta, un antic 7a que a la guia està de 6c+. Al principi hi ha un pas bloquero al voltant de la segona xapa. Més amunt, anar fent fins al desplom. Al desplom no m'hi mato molt, però vaig trobant cantos prou bons per anar fent el goril·la i anar pujant. Penjant-me de tant en tant em trobo a la placa de dalt, que té una pinta similar a la Ziga-Zaga, però no m'hi poso perquè ja estic petat i satisfet i, a més, ja és tard. M'he estat 45 minuts muntant la Ziga-Zaga i això passa factura :) Curiosament, excepte el pas d'entrada, li veig color a La Terapeuta... Caldrà una altra visita :)

Canal de Diables /2

Després de l'altre dia, avui hem tornat a la Canal de Diables, a fer alguna cosa que quedava mitjanament factible. Quan ens trobem a l'aparcament fa una estona que està plovent i ens ho prenem amb calma. Rumiem alternatives de cotxe a la vora... fins que deixa de ploure i pinta que la tarda acabarà d'aguantar. Aproximem i ja som al sector!

Com que no tenia ganes de tornar a fer el V+ de La Rambleta, avui tocava escalfar amb La Ruda (6b)! Localitzar el començament no és senzill: sí que es veuen les xapes, però arribar-hi des de sota implica una excursió de molts metres amb trossos herbosos. Així que la única cosa raonable sembla començar des d'un xic més amunt i flanquejar a la dreta per pillar el primer parabolt. Resulta tot més senzill del que semblava d'entrada. Després, placa d'anar fent, amb presa petita i aprofitant l'esperó en algun punt. Més amunt ja tenim el desplom, més desplomat del que sembla des de sota. Aquí hi ha una mica de feina per xapar i més per sortir. M'ho he mirat recte, però no he vist canto suficient i m'he anat fonent un xic. Total, que em penjo per estudiar-ho. La línia sembla que va per l'esquerra, a buscar una pedra cantelluda per l'esquerra, des d'on es pot xapar i continuar encara per l'esquerra per fer alguns passos i entrar a la reunió des de l'esquerra. No és la via ideal per escalfar, perquè el desplomet és bloquero, però és el que hi havia...

Baixant posem cintes a La Trepanació (6b+), que va just a l'esquerra de La Ruda. Des de sota ja s'endevina que el tomàquet està a les primeres xapes i m'ho miro bé mentre baixo. Després m'hi poso a veure què tal. L'entrada és per l'esquerra de les xapes i cal flanquejar a la dreta per uns peus ridículs i unes mans igualment dolentes... A la primera caic. A la segona no pujo tant els peus i aconsegueixo fer els moviments, molt agònics sobre presa minúscula. Serà que s'ha "descascarillat" més del que diu a la guia, però és ben difícil! Després es segueix en diagonal a la dreta i es segueix l'aresta, amb molta més tranquil·litat. Més amunt, quan la cosa es redreça, hi ha un alejillo i un altre crux de la via. És ben bé que no estava disposat a deixar-me perdre l'encadene, perquè hi ha trobat un altre pas difícil, amb canto molt millor que a l'entrada, però Déu n'hi do. L'arribada a la reunió es fa sobre terreny novament vertical, però va sortint canto suficient. He quedat més que satisfet!

 Jo mateix, després de les 3 xapes del crux d'entrada de La Trepanació.

 En Ramon, a la zona d'anar fent de La Trepanació.

A continuació hem posat cintes a Sarcoma (6b+) que va a l'esquerra de l'anterior. Aquí també sembla evident que el tomàquet és al principi i m'ho miro bé mentre baixo. L'entrada és també molt nyapera fins xapar la segona. Aquí jo he tibat d'una lateral d'esquerra i he pujat molt i molt els peus sobre relleus minúsculs fins pillar un bidit molt poc fondo, però suficient per xapar la tercera. Després venen encara uns quants metres molt fins... No he pogut relaxar-me un xic fins la cinquena i he fet un gasto enorme! Després ve terreny més suau durant dues o tres xapes més però després es redreça perillosament. Baixant m'ha semblat que es veien cantos aquí i allà però no m'hi he fixat massa: he pensat que ja improvisaria! I ho he intentat però m'he quedat pillat. El que toca és anar per l'esquerra des de la xapa anterior i no esperar a fer-ho a dalt com he fet jo. El resultat és que no tenia torrons per aguantar i m'he hagut de penjar. M'ha fet molta ràbia, pensant en el que he patit a l'entrada, però que he resolt a la primera... Però és el que hi ha (també)! La següent es xapa bé des d'un bon canto i després cal anar a una pedra cantelluda d'esquerres i estirar-se molt cap a la dreta per sortir de les dificultats. L'entrada a la reunió l'he fet per la via anterior. La nostra es veia ben vertical també i amb liquen. I la petament que portava no m'ha animat a posar-m'hi... Ja ho faré bé si mai hi torno per encadenar-la!!

  Fins aquí no he tingut gaire descans a Sarcoma.

   Aquí comencen les noves dificultats -o m'ho ha semblat perquè anava ben petat.

   En Ramon fent l'entrada de Sarcoma un xic diferent que jo.

En Ramon avui ha anat fent de segon i també ha quedat ben servit! Hem fet tres vies llargues i intenses i ens donem més que satisfets. Només n'he encadenat una, però ha estat un entrenament més que bo! Sessions com aquesta deixen un molt bon gust de boca malgrat tot. Ara sí que ja no ens queda massa cosa aquí. Els dos 6b+ que hem fet m'han semblat molt durs, especialment el segon que no és només un pas sinó 4 xapes dures. Les que queden són, com a mínim, 6c que, amb el plus de rigor queda una mica massa enllà com per gaudir-ho massa. En resum és un sectoret que prou mereix una visita, però sense passar-se!

Canal de Diables

Avui hem quedat amb en Ramon. No teníem ganes de passar calor, volíem anar a Montserrat... Total que a la guia de la cara nord hi ha ressenyat un sectoret anomenat la Canal de Diables que tenia prou bona pinta sobre el paper.

Des del sector tenim una bona panoràmica, amb el cavall al fons.

Per arribar-hi, podem aparcar al punt on surt la drecera dels matxos, al cercle vermell:

Els mapes de google en 3D són una meravella aquí. Pàrquing, canal i sector.

Caminem una estona en direcció al monestir i quan trobem la canal, ens hi enfilem. Primer hi ha unes cordes i després cal anar-se buscant la vida. Passarem pel costat del sector anomenat les Guilleumetes i aquest serà el senyal que hem de començar a flanquejar cap a la dreta fins trobar les vies. Les més interessants estan al cercle groc de la foto. No queda massa lluny del cotxe, però s'ha de lluitar amb la vegetació. Els peus de via són suficientment bons, però cal fer pujades i baixades per moure's horitzontalment i no li vindria malament una visita amb tisores de podar.

Nosaltres hem seguit més o menys el que comentava en Groinket. Però hem començat per la més suau, La Rambleta (V+). Coincideixo amb en Groinket que en general les vies són dures per la proposta de grau, però són ben guapes. Aquí hi ha un inici bloquero de tibar-li fins la tercera xapa. També hi ha un xic de vegetació que he fet anar avall per no complicar-me més la vida del que ja s'ha de fer. En algun punt tenim un bolo massa bo com per agafar-s'hi: la roca és molt bona, però com que no és un sector massa popular, no se sap. Més amunt la via es suavitza i les assegurances allunyen un xic més, sense arribar a ser exagerat. Un bon inici!

Escalfant i més a la primera del dia.

A continuació ens posem a la que segurament és la millor via del sector, la Jaume (6a+). En Groinket diu que només per fer aquesta via ja val la pena venir aquí. Realment és molt bona. Tota ella es contínua, amb una entrada un xic més difícil i amb un final que també ho és perquè es redreça, la roca canvia de qualitat i les xapes allunyen un xic més. Diuen que 6b li quedaria bé. L'he encadenat i m'ha deixat un molt bon sabor de boca.

 Fent la Jaume. Una joia de continuïtat.

Des de la R de la Jaume va perfecte per provar la Porfit (6c). Ho fem en top-rope, atenent a l'experiència d'en Groinket. Té les 3 primeres xapes molt dures. Probablement el que calgui sigui entrar un xic per l'esquerra i anar a buscar la bústia gran i dolenta. Des d'aquí, pujar peus sense res bo per la mà dreta i anar a buscar una bustieta mig bona per la dreta... Jo només ho aconsegueixo amb la corda treient-me algun quilo del damunt. Després d'aquí és ben similar a la Jaume.

Lluitant a Porfit. Fins aquí és mooolt dur. Després, metres i metres de continuïtat. 

Jo ho he fet un xic més per la dreta que en Ramon.

Les dues darreres vies són molt llargues i et deixen la sensació d'haver escalat! Pensem en fer-ne una més perquè la tarda encara donarà una mica de sí i, descartant, només ens queda l'opció de fer la El Líquen (6a). El nom no és massa atractiu i la línia tampoc no ho és massa, però les alternatives són de 6b cap amunt i a aquesta hora no estic per romanços. Per algun motiu pensava que em passejaria per El Líquen i no ha estat pas així! Algun tram herbós al principi i la primera xapa molt alta ja posen una certa tensió. Després hi ha la roca que no és una meravella i alguna xapa allunyada fins arribar al crux de la via, al desplomet. Aquí també cal posar-hi morro i tibar per la placa desplomada perquè la fissura és cega... En un parell de punts he pensat en deixar un maillon i tirar avall, però no sé massa per què he acabat tirant amunt. La part final és un xic trencada i l'entrada a la reunió és ben difícil i queda prou allunyada de la xapa... És més difícil del grau proposat, la roca no és excel·lent, hi ha un xic de líquen... Queda tatxada. Jo no la recomanaria. Això sí, les fotos amb el Cavall al fons, queden ben xules!

  La darrera foto (i la primera) a El Líquen. El líquen no és la única pega...

Pleguem trastos i tirem avall. D'aquí un parell de dies hi tornarem, a veure si podem tatxar alguna altra via: a la dreta de El Líquen es veu una placa molt interessant!

Els Graus

Aquesta tarda amb en Ramon ens n'hem anat als Graus. Hem començat per la Placa de la Poma, on ja havíem estat altres vegades. Aquí hi ha tres vies ben guapes, la Pinxos no Morunos (V+), la Gamarús Alegre (6a) i la Atxís Txús (6a+).

La Pinxos és prou interessant, amb passos de forats al principi, un tram de finura, bon canto després i un ressalt vertical o lleugerament desplomat on s'ha de buscar bé la continuació més lògica. En Ramon la fa de primer, però per ser la primera del dia ja s'ha de tibar força!

A Pinxos...

La Gamarús és un xic més difícil sobre el paper, però més franca. Foradets al principi i un desplom amb molt bon canto. Per la dreta s'agafa una bústia d'escàndol que et treu de les dificultats ràpidament.

 Fent la (no pas el) Gamarús Alegre.

La Atxís té un passet bloquero als volts de la segona xapa. També hi ha algun canto amagat que no he sabut trobar. Més amunt, aire entre les xapes i una llastra enorme que sona buida, on hi has d'acabar posant els peus damunt.

 A Atxís, Txús.

Després d'aquest escalfament ens n'hem anat a la zona de El Beat, on jo no havia fet mai la #38, un 6b de 35 metres que pintava molt bé. Portem corda de 60, així que assegurem des d'un replanet des d'on ens sobrarà un xic de corda i tot. En primer lloc cal superar un ressaltillo per trobar la primera xapa. Aquí comença un muret vertical amb bon canto, on cal anar trobant el camí. Als volts de la tercera m'embolico una mica per la dreta. Realment cal anar per l'esquerra seguint bons cantos. Després, zona tranquil·la, d'anar fent amb algun pas de finura fins plantar-te sota el díedre desplomat final. Aquí hi ha un parell de passets forts. El primer per superar el primer desplomet. Una llastra a la dreta i un lloc a la fissura on es queden les gemes dels dits encastades permeten resoldre'l. Més amunt cal anar aprofitant el díedre i hi ha un passet primer per uns monodits a la placa de l'esquerra i després una obertura de peus curiosa cap a la dreta. Cal mirar bé perquè hi ha una bona pedra de peus. Després, només s'ha d'acabar d'aguantar, sense dificultats especials. Engalomada a vista, ha estat la cirereta d'avui, que ens ha permès plegar trastos i enfilar la tornada a casa.

A la #38 de El Beat.