Koyaniskatsi + Mickey Mouse

Avui torno a fer via llarga, aquesta vegada amb en Ramon. Li proposo de fer la Koyaniskatsi, entre altres opcions, i aquesta li fa el pes. La tenia pendent de fa temps! (I aquesta, sí que la tenia pendent. No com la Tomàquets d'Amagatotis de la setmana anterior, que l'havia fet amb el Ramon el 2018! Se suposa que el blog és per fer-me de memòria, però ja veig que ni així).

Arribem a la Roca Gris i veiem una cordada fent la Esparraguera. Nosaltres ens enfilem canal amunt fins al peu de via. Millor, però, seria anar pujant pel corriol que hi ha passats 10 metres després de la canal.

El peu de via es detecta per les xapes horitzontals que es veuen. Començaré jo perquè em toqui el tercer llarg. Els primers metres són una mica delicats fins la primera xapa i una mica més. La roca no dóna confiança absoluta, però està prou bé. A partir de mitja tirada, la dificultat afluixa considerablement.

Primer llarg.

El Ramon ataca el segon llarg. Abans de la primera xapa posa un bon pont de roca i després van havent-hi xapes a distàncies raonables, sense estar a tocar. La roca millora en general, excepte en algun punt.

A la segona tirada.

El tercer llarg és una meravella. Des de la reunió es veu una xapa per l'esquerra i una altra, més amunt, a la dreta. D'entrada les xapo totes dues perquè no tinc clar que toca seguir per la placa. Quan me n'adono, poso un merlet i trec la xapa de la dreta, que ja és de la Little Big Horn. Més amunt hi ha una xapa i després toca posar-hi una mica de morro perquè no es veu res. Tot i això, toca pujar recte amunt amb decisió. Intueixo que trobaré una bústia per un friend i, efectivament, camalot groc a caldo! Uns metres més fins una fissura que puja en diagonal cap a la dreta on hi poso un bon tascó i un terreny més suau fins a un pitó, ara ja a la fissura que toca anar seguint gairebé fins la reunió. Un alien groc a caldo i després em trobo un parabolt força a l'esquerra, cosa que m'ha estranyat ja que convida a separar-se de la fissura. Però s'hi torna ràpidament i un camalot vermell ajuda a protegir els darrers metres fins la reunió, un xic a la dreta.

Vistes del tercer llarg des de la R, que queda mig penjada al damunt.

A partir d'aquí, seguim la Mickey Mouse. Se n'encarrega el Ramon, que ha vist una xapa i un cordinillo més amunt. Entremig posa un alien vermell. Més amunt, algunes xapes més, en escalada molt guapa per roca molt bona al principi, i una mica pitjor més amunt. Reunió a la dreta de la de l'Esparreguera, on hi ha la cordada veïna.

Quarta tirada.

Segueixo jo per la Mickey Mouse. Jo em pensava que l'altra vegada havíem sortit per l'Esparraguera, però no: el blog diu que vam fer la via com toca! Es xapa el primer bolt i després cal fer una apretada per pillar el segon. Toca pujar els peus i després ja anem per terreny amable fins una reunió amb anelles que no faig. Surto lleugerament per la seva esquerra i acabo posant un camalot groc a una bustia, ja en terreny de sortida de la via, comú amb l'Esparraguera. Reunió en una bona savina en terreny pla. Al Ramon se li ha travessat el pas de superar la panxeta, però al final ha pogut remuntar a tranques i barranques.

En Ramon, traient el cap al ressalt final.

Ens posem les bambes i anem a buscar els tres ràpels de la Urquiza. Si no fos perquè el Ramon no havia fet cim, segurament el més assenyat és rapelar des de les anelles que he ignorat. Així no cal dur les bambes ni fer la passejada fins al nostre descens. El darrer dels tres ràpels, de 60 metres, ens ha deixat a la canal.

El resum, una via que m'ha agradat molt. El llarg estrella, el tercer. La guia de Montserrat Sur recomana repetir els friends mitjans però realment no cal. Nosaltres els hem carretejat en va. També és prescindible el camalot #3, nosaltres no l'hem posat. Tascons, semàfor d'aliens i camalot #1 i #2 seria suficient tal com hem treballat nosaltres, més alguna baga per savines, pont de pedra, merlet...

Anècdota: La instal·lació de ràpel té mosquetons de ferro grans amb la tanca soldada i els hem fet servir. Avui anàvem amb una corda més vella que l'altre, el que vol dir que rapelant, el nus es va movent: la vella tiba més que la nova. Normalment toca tibar alternativament una corda i després una altra, perquè aprofites per passar per la següent anella la corda que toca tibar, així s'aprofita temps. Però el EDK (nus simple) sembla que és capaç de travessar aquests mosquetons grans, de forma que, en un primer moment, ens costava recuperar la corda al segon ràpel: el nus havia travessat el mosquetó! Solució: passar la corda per l'anella, que no hi passi el nus.

Anècdota 2: Hi ha escaladors amb cagaleres (res a dir). I a sobre caguen al mig de la canal (aquí ja hi tinc quelcom a dir: no costa gaire apartar-se una mica). I a sobre deixen la merda exposada i una estesa de paper que fa fàstic (aquí ja m'indigno: s'ha de ser molt porc!).

Tomàquets d'Amagatotis a la Palleta

Avui hem sortit amb l'Ernest a fer via llarga. Li he proposat d'anar a Montserrat, a la Tomàquets d'Amagatotis que jo fa molt de temps que voldria fer i cap allà que hem anat.

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació, pesada pels ressalts i la feina que dóna. Diuen que es tarden 45 minuts, no ho hem mirat. Arribem a peu de via ben escalfats, però notem que l'aire és fresquet...

Fem sorteig de tirades i em toca començar. Agafo trastos (aliens, tricams i tascons) i tiro amunt. Des de sota he mirat possibles opcions per posar alguna cosa abans de la primera xapa, que queda força amunt, però quan hi sóc passen dues coses. Una, que no és evident què posar ni on. Dues, que em sento prou valent per anar fent. Total, que aviat aconsegueixo xapar la primera i així baixa una mica la pressió. A partir d'aquí toca anar llegint la roca i anar pujant. La veritat és que m'he sentit molt suelto i he anat pujant sense estressar-me. Arribo a la sabina i hi passo per la dreta. Penso que la llaçaré un pas més amunt però aviat hi sóc al damunt i veig que seguiré per l'esquerra, de forma que faig passar la corda pel darrera i prou. Després de xapar la següent voleio la corda enfora i aquí no ha passat res! Queda un tros de mur d'anar fent, amb bona presa. En tot el llarg toca anar apretant, de fet, noto que els braços treballen, però sense passar-se. Després de la segona savina, que sí que llaço (no cal anar de sobrat, jeje) queden uns metres fàcils fins la reunió. A l'Ernest aquest llarg diu que li ha costat, tot i anar de segon.

Les savines fan nosa per fer fotos des de la R1 ;)

Ell pren el relleu i ataca la segona tirada, que surt una mica per l'esquerra. La tònica és similar a la del primer llarg. En un punt, la via se'n va una mica més a l'esquerra i després segueix vertical. Per aquí hi he trobat un parell de trams exigents, però que es deixaven fer. Des de la darrera xapa s'ha d'anar en diagonal a la dreta, amb uns primers metres encara difícils. Fa una mena de llavi on es poden posar coses, tot i que no queden perfectes. Un tricam que ha posat el company ha acabat baixant pel fregament de les cordes. Més amunt, un pont de roca i terreny suau fins la reunió.

El segon llarg, per gaudir-lo també.

Surto jo a fer la tercera pujant en vertical per sobre de la reunió. Un primer parabolt protegeix el mur més dret. Després ve terreny més suau i després bastants metres més, també senzills, fins la segona i darrera xapa. Una mica més amunt he posat un tricam en mode passiu i he acabat arribant a la reunió passant per la part dreta del llavi-ressalt.

El company ataca el darrer llarg amb decisió. Un primer tascó permet assegurar un tram que es fa millor per la part desplomada de l'esquerra. Després es pot passar a la placa de la dreta i posar més coses, un tascó i llaçar una savina que tira a farigola. Més amunt, una savina digna i sortint de la fissura un bon pitó. El llarg demana decisió als primers dos metres i després és d'anar fent. A la part final, es pot posar alguna coseta més.

La darrera tirada.

Rapelem per la Tuaregs. Un ràpel fins la R2 i l'altre fins al terra, apurant les cordes de 60, avui unides per l'European Death Knot.

La via és espectacular. Roca molt bona i amb molt bon tacte. El sol no ens ha tocat fins la part final del segon llarg, cosa que vol dir que el que assegura s'ha de posar una segona capa per no passar fred. Més amunt màniga curta. La temperatura al cotxe a la Vinya Nova era de 17º.

Calders - Mirador Est

Feia temps que no anava a Calders i avui li he proposat al Ramon per fer una sortida llampec de tarda.

Al Mirador Est no hi havia estat mai... i no m'havia perdut res, però anem a pams.

Comencem amb Antifa (V+). Una via curteta com totes les d'aquí, prou interessant, amb una reunió que queda molt a la dreta i que li allarga un metre el recorregut.

A Antifa.

Aprofitem el top-rope i fem Carla (6b) en top-rope. Surt a la primera, però agonitzant de valent.

A Carla. Cal tibar de valent... 

Després ens posem a Trempera Matinera (6a) on el Ramon diu que, com a mínim, la primera xapa no queda amunt. La veritat és que hi ha vies veïnes on t'arrisques a perdre els turmells, o bé per arribar a la primera, o bé per arribar a la segona (i no és que en quedin gaires més...). Tot i això, la via és lleugerament desplomada, no és evident, i demana. Tant, que em penjo a la primera xapa per estudiar la jugada. L'estudio i segueixo amunt, a xapar la segona i d'aquí fins la reunió. La ressenya indica que és compartida amb la via de l'esquerra i això és el que faig. La realitat és que no hi ha cap "reunió" sinó només un parabolt amb anella i per arribar-hi tornen a perillar els turmells. A sobre, resulta que hi ha una altra reunió d'aquestes, simbòliques, recte amunt. Està clar que els equipadors no anaven sobrats de pressupost. La veritat, hagués estat millor posar una única reunió compartida...

Com és natural, passo olímpicament de posar-me a la veïna de l'esquerra perquè no tinc ganes de despenjar-me un altre cop d'un sol punt.

Ens n'anem cap a la dreta, a fer la via #34 (V+). Les altres vies tenien un equipament rata, però aquí la cosa està bé. El problema aquí ha estat un altre i és que jo he hagut de fer-li un segon pegue per encadenar-la (i el Ramon no l'ha encadenat ni a la tercera en top-rope). L'explicació probable és que s'hagi arrencat un canto clau... perquè el que hem trobat està en la línia del 6b/+.

La #34 és guapa i ben equipada. Ara bé, és molt més difícil que V+.

Per acabar, encara ens posem a la #33 (6a). Curiosament, aquesta es deixa encadenar. És recomanable deixar una cinta llarga que permeti xapar abans (un xic per sobre d'on està el Ramon) i cal estar atents a no caure abans de xapar la primera...

A la #33. 

Amb això donem la tarda per tancada. El resum d'aquesta visita seria el següent. Aproximació molt curta. Ombra de tarda. Vies molt curtes, o molt, molt curtes, algunes de dues xapes. Diverses vies fan por per l'alçada on està la primera o la segona xapa, amb risc real. Algunes reunions amb una única anella. Graduacions sui generis.

El Folló

Després de bastant temps torno a sortir amb en Tati. Avui ens n'he anat al Folló. Ell hi havia estat fa moooolts anys. Mentre conduïm, trucada al Mohawk que té bona informació. Amb això ja tindrem alguna cosa sòlida!

Cal anar gairebé fins la casa de turisme rural del Folló i aparcar al creuament que hi ha uns 250 metres abans de la casa perquè l'aparcament allà és privat. Per fer l'aproximació el millor és seguir aquest track que he gravat baixant. La idea és seguir unes taques grogues, combinades amb algunes fites. Hi ha altres tracks per la xarxa però tots sembla que passen per dins de la propietat i hi ha alguns cartells que ens conviden a no fer-ho. Calcular uns 20 minuts d'aproximació.

Nosaltres hem anat a l'esquerra de tot. Hem començat per Finestra al Cel (6a). Val la pena portar algun alien o tascó per protegir el tram -fàcil- fins la primera xapa, que queda molt, molt amunt. La via segueix una fissura al primer tram. Després hi ha el pas més difícil de la via, on la xapa queda força lluny, per passar cap a l'esquerra quan la primera fissura s'acaba. Després ve un terreny vertical, en algun punt amb pinta de trencat, però amb bon canto. Des de la darrera xapa es surt per la llastra de l'esquerra i de seguida es passen els peus cap a la dreta per entrar a la reunió, senzill però amb xapa lluny.

En Tati, a dalt, i jo mateix, a baix, de Finestra al Cel.

Aprofitem la reunió i baixo posant cintes a la del costat, Munalis (6a+). Com a l'anterior, la primera xapa queda a can pixa. Incomprensible. Després ve un tram molt curt, trencat. I a partir d'aquí, una fissura espectacular. Cal tibar fort en bavaresa, fer algun empotrament i, en general, tibar-li fort. També hi ha un alejillo que d'entrada fa por, però s'hi arriba còmodament. Per sortir de la darrera xapa d'aquest primer tram, cal una mica de morro per l'esquerra. El segon tram de la via és el més difícil. El primer tram és desplomat i cal tibar de fissura, un canto d'esquerra, pillar fissura i moure peus per xapar amb mans a una franja horitzontal. Pujar peus i pillar molt bona llastra. Al final, uns metres d'anar fent.

No sé exactament què passa aquí, però he arribat a la reunió bufant de valent! I els braços queden tocadets. No ho sembla però tot plegat és la mar de vertical!

A Munalis.

Després ens n'hem anat un xic cap a l'esquerra i hem fet la The Wanderer (6b) tot i que volíem fer El Frare (6b) que comparteix entrada. Aquí hi ha una mica més de feina a l'entrada, amb unes apretades intenses i un xapatge de la segona molt a desmà, mola allargar-la. Després ve un tram més suau, però tot plegat vertical (o més). Hi ha un passet curiós per flanquejar cap a la dreta, on he agraït tenir la cinta posada. El mur final, sobre roca gris, també demana força. Per sort, he pogut reposar a una bona franja horitzontal i atacar-ho amb ganes. Des d'una bona franja horitzontal sobre la darrera xapa, remada per pillar fissura a la dreta i anar resseguint una mena de llastra fins arribar a la reunió. Despenjant-te queda clar per què he acabat infladet: quedes separat de la paret!

Per cert, per fer El Frare cal flanquejar a l'esquerra abans del sostret que es veu, a buscar la placa gris. Al company li ha semblat que allò era una altra via que venia de baix i buscava sense èxit una via que se n'anés a l'esquerra...

Fent The Wanderer que comparteix entrada amb El Frare.

A continuació el Tati s'ha posat a Ginseng a la Vena (6b+). L'entrada es veu xunga, tant que el company s'ha de penjar per estudiar-ho. Baixa i hi torna, ara amb èxit. Quan és el meu torn, opto pel top-rope i ni així: el primer pas és A0! Després ve un tram més agraït però més que vertical i amb cantos que no són positius i van inflant. Després la via se'n va cap a la dreta a la placa gris. Aquí hi ha una altra apretada! El magnesi està per l'esquerra però en Tati ha pillat una roma de dretes, una invertida d'esquerra i, pujant peus per dins, ha pillat el canto que permet sortir de les dificultats. Jo ho he fet igual, amb èxit també. A la part final ja vaig ben inflat i he de reposar aprofitant una franja de mans i bons peus. Toca sortir per la vertical a l'esquerra i entrar a la reunió des de l'esquerra. Bona i dura!

A la part de dalt de Ginseng...

El company encara li fa un tast a Decapitació (7a+/b). Sort de la canya, perquè hi ha alguns passos que se li resisteixen de debò. Jo no faig cap gest més i enfilem el camí de tornada.

Per aquí hi pugen les nenes grans...

El lloc ens ha agradat. Ombra fins les 15:00, vies llarguetes, força bones. L'equipament és bo però l'estratègia de posar les xapes és peculiar, normalment amb el pas difícil amb la xapa lluny, en plan: que la penya pateixi! Imprescindible la canya per xapar les primeres, que estan massa amunt. L'entrada de la Ginseng és estratosfèrica! No hi ha moltes vies (hi ha altres sectorets cap a la dreta, però no en dúiem informació) i l'aproximació és una mica selvàtica.

La Placeta

A La Placeta sols hi havia estat una vegada, fa gairebé tres anys. Avui li he proposat al Manel d'anar-hi i ha acceptat. Ell hi ha estat unes quantes vegades amb en Pep i en Mario.

Sort del 4x4 del Manel perquè si no tinc dubtes que s'hi pugui arribar amb segons quin vehicle... Hem aparcat al lloc "oficial", al revolt, i en uns minuts baixant per la pista hem arribat al primer sector, el que mira a oest. El Manel no ha estat mai a l'altra banda i avui fa fresca així que ens n'hem anat a l'altra banda. Allà jo hi havia fet un parell de vies. Després de situar-nos, proposo que ens posem a Bufa (V+). El nom li escau bastant bé perquè he bufat! Déu n'hi do de la feina que hi ha. Ens ha semblat dura!

A la primera del dia. S'ha de tibar!

Baixant hem posat cintes a la del costat perquè m'ha semblat del mateix estil. El Manel pregunta si la faig des de sota i dic que sí. Abans de posar-m'hi però miro la guia i m'adono que es tracta de Pam i Pipa (6b+). Com que la corda és a terra toca posar-s'hi com sigui. El començament és vertical, amb presa xica però franca. La veritat és que va sortint la mar de bé, amb alguna remadeta en algun punt i presa xica i peus xics en algun altre. Me'n surto tan bé que penso que les dificultats deuen estar més amunt, al segon mur. Però no, també es deixa fer la mar de bé. M'ha semblat suau. Ara bé, al Manel no li ha semblat igual. En top-rope l'ha anat fent prou bé (és un dir: ho ha donat tot i l'ha encadenat!) i ha baixat ben satisfet.

Tibant més a Pam i Pipa.

Busquem una altra feina i ens plantem al peu de Tocatiuevi (6a+). Suposadament hauria de ser més senzilla que l'anterior... però no és així. A la planxa d'entrada hi ha bastanta feina i toca apretar de valent fins la tercera xapa, que aleshores la via canvia de banda. Per fer el canvi hi ha un tram de roca dubtosa però no hem arrencat res. Aviat es xapa la primera del segon tram i és l'hora de posar-se a la feina. Xapar la segona s'endevina complicat, a banda que queda força amunt. No és evident que hi hagi cap canto bo per fer-ho. Pujo i baixo unes quantes vegades però tinc dubtes: la intuïció diu que hi deu haver un bon canto per xapar-la però una cosa és la intuïció i l'altre la certesa. A més, una caiguda aquí vol dir caure a sobre la repisa que baixa en diagonal, cosa que no em ve de gust. Al final, aconsegueixo xapar des d'una bústia bona que hi ha molt a l'esquerra. Aleshores torno a baixar i m'enfilo més o menys recte i sí, trobo bon canto per xapar però no caiguis aquí! A partir d'aquí hi ha un tram amb bon canto que, de sobte, desapareix. No ho veig per enlloc i em penjo. Després trobo un canto lateral que no havia vist i faig el pas sense complicacions. A la darrera xapa la cosa es repeteix: no veig canto i em torno a penjar. Ara resulta que s'ha d'anar una mica a l'esquerra, amb unes bústies raonables. I xapar la reunió també té la seva història: jo ho he fet des d'una bústia d'esquerres, en una remada llarga fins agafar descaradament la cadena. Segurament en un segon intent, sabent on s'ha d'anar, la faria sense massa problema. Però m'ha semblat absolutament desfasada (probablement 6b/+). En tot cas, és més difícil que Pam i Pipa.

Tibant molt més aquí.

En Manel s'hi posa i ha de penjar-se unes quantes vegades. L'ha trobat molt dura també. Aprofitant el top-rope li faig un pegue a Bansky (6c) que arriba a la mateixa reunió per la dreta. Aquesta és un viot amb totes les lletres! Gairebé tota ella és de bústies, algunes de millors que altres, alguna de xica i alguna remada llarga. En tot cas, s'arriba a la franja horitzontal força bé. A partir d'aquí també va sortint canto variat. En algun moment s'aprofita alguna pedra de la via veïna. La part dura de la via és el darrer tram, d'entrada a la reunió. En top-rope he tibat sense manies d'alguna pedreta fosca i he trobat alguna bustieta dolenta però suficient per entrar a la reunió bastant des de la dreta. Apuntada per un altre dia!

A Bansky. Un viot que tocarà intentar algun dia des de sota.

El Manel no la fa i busquem alguna cosa factible més a la dreta. Així, em poso a Cames de Periquito (6a+), que ja s'endevina dura veient-la des de sota. Efectivament, és dura! És molt llisa i amb canto bastant romo fins bastant amunt. De fet, els que semblen els forats salvadors vistos des de terra són bastant roms quan hi arribes! I el pas més dur, per mi, encara és per sortir-ne, on cal  fer treballar molt bé els peus i la presa de ma no és gaire abundant ni agraïda. He hagut d'apretar de valent per encadenar-la! Equipament generós, cosa que s'agraeix aquí!

A la darrera del dia ho he donat tot per encadenar-la. Quin patiment!

Amb aquesta feina feta ens donem per satisfets i enfilem el camí de tornada. Les vies ens han agradat molt, però la graduació de la guia pensem que no serveix per triar on et poses. En seria l'excepció Bansky. Pam i Pipa és més senzilla que qualsevol dels suposats 6a+'s que hem atacat. La meva proposta, per ordre de dificultat, Bufa, que seria 6a a molts llocs, Pam i Pipa (6b), Cames de Periquito (6b), Tocatiuevi (6b+) i Banski (6c). Ja se sap que per gustos, graus. Però l'ordenació seria aquesta (ep, això és només per la meva orientació si hi torno!). En tot cas, les vies són guapíssimes, que és del que es tracta. L'equipament genial, amb mosquetons a les reunions. Sols he vibrat una mica a Tocatiuevi. Hi tornarem!

Casanova

Avui havien de començar a baixar les temperatures i amb en Ramon teníem ganes d'escalar. Havíem de ser molts més, però al final hem quedat nosaltres dos. Havia sorgit la idea d'anar pel Berguedà i no se m'ha acudit millor idea que anar a Casanova, pensant que hi podríem estar bé.

Comencem per la par de la dreta, amb la Pels Nens (V+). Vieta d'anar fent. Als trams que toca el sol, quedem rostits. A l'ombra d'un arbret, s'hi pot estar prou bé.

Escalfant la musculatura. El sol ja ens escalfa el cap per una altra banda...

Per algun motiu, al Ramon li ha semblat que podríem provar Carn Dolça (6a+) que va just per l'esquerra. Jo recordava que alguna vegada els experts m'havien dit que no era gaire agraïda de fer, però he pensat: posa-t'hi! 

Aquí el sol hi toca de valent i no passa ni gota d'aire. Faig els primers metres i quan venen les complicacions m'entra una mena de mandra que fa que em pengi. Penjat, em miro el pas que ve i m'entra més mandra. Hi ha una bona tibada, des d'una regleta de dretes fins a un bon (?) forat per l'esquerra més amunt, tot això amb una mica de desplom i pocs peus. No sé per què, però no m'he motivat gens a fer el pas i he optat per sortir cap a la dreta a buscar una reunió propera i acabar així la segona via.

Amb el sol que cau pensem que podem anar a mirar a la dreta de tot. Per sort, allà hi ha un peu de via amb molts arbres i s'hi està fresquet i tot! Una mica més animats hi portem els trastos i jo em decideixo a posar-me a la #38 (6a). Comença amb uns passets estranys i aviat em trobo penjat novament. Faig algun moviment més i poso alguna cinta més, en A0 i opto per baixar. El Ramon està motivat i diu que s'hi posa! Aprofita la corda en top-rope fins on he arribat i a partir d'aquí va tirant amb vibracions (pel que diu) i aparent solvència.

Quan baixa, jo li faig un top-rope. Al pas que m'he penjat li hem tret l'entrellat: no aprofitar un canto gran que hi ha més a l'esquerra i, en canvi, anar a buscar un hombro rom a la fissura i un pas acrobàtic per pujar peus i tibar de la fissura en lateral. Acabaré fent el pas 3 vegades i, al final, ja no em sembla tan complicat! Més amunt hi ha més canto però encara s'han de fer unes bones tibades.

En Ramon resolent el 6a.

Baixant, em miro la Directa Esperó (7a) que encara no sortia a la guia. Li he fet un intent per mirar els passos, evidentment en top-rope! L'entrada és cabrona com a l'anterior, però ara ja es deixa fer. Després ve una remada molt llarga a buscar una cosa roma però però bona per la dreta. Jo hi arribo, però el Ramon no. D'aquí, unes llastretes, un pas de contorsió mantenint l'equilibri i agafar un foradet prou bo. Pujar peus i una bona remada per pillar un bidit de dretes. Fins aquí, bé. Ara, a partir d'aquí no tinc ni idea de com seguir (tampoc no hi ha magnesi que ajudi). Sembla que per la dreta hi ha manera de pujar algun metre però després hi ha el no-res. Per l'esquerra, com no sigui molt per l'esquerra, no hi ha sabut trobar res. Algú ja m'ho explicarà!

Provant algun pas del 7a.

Darrerament porto una bona ratxa, encadenant quintos! Avui la calor, però sobretot la manca d'aire, ens ha jugat una mala passada. Després d'aquests quatre intents hem recollit trastos i cap a casa.

Marcant Estil a l'ombra de Camarasa

Avui hem quedat amb el Pep, el Mario i el Manel. Amb els dos darrers feia molt temps que no coincidíem i ha estat un plaer retrobar-nos. Vaig proposar de buscar algun sector a l'ombra i hem anat a Camarasa a la dreta, on jo només havia estat un cop fa molts anys. Avui ens hem quedat a tocar la carretera, en part perquè s'ha de caminar un trosset i no volem pas caminar més del compte, i en part perquè hi hem trobat prou feina.

Ems hem repartit, en Pep i en Mario per una banda i el Manel i jo per l'altra. Amb el Manel ens posem a Miss Doga (V). Els inicis són plaqueros, amb prou bon canto, però controlant bé quin forat és bo i quin no. Les vies estan una mica patinoses i la humitat i la calor, malgrat l'ombra, no ajuden gaire. S'ha d'escalar, també a la part final on cal encarar el desplom, millor un xic per la dreta. L'he trobat dura.

En Manel, a Miss Doga.

A continuació, ens posem a El Descendiente (V), que hauria de ser del mateix estil. Però no, l'entrada és molt, molt dura. Vertical a tope, amb canto molt justet. Després la cosa es torna plaquera amb regletes xiques d'anar fent i després ve un terreny amb bona ganda. Una rampa porta al desplom final, on les xapes estan a la dreta de la línia evident i cal fer unes tibades de ca l'ample.

 

 En Manel, a El Descendiente i en Pep a Miss Doga.

Per més que ho hem anat comptant, del dret i del revés, no ens hauríem d'haver equivocat de vies: Miss Doga ataca el desplom final per la dreta i El Descendiente per l'esquerra. El Descendiente està completament desfasada.

Anem un xic més a la dreta i ens posem a Los Panchetas (V). Aquí hi ha un tram on s'ha de tibar després de la segona xapa i, sobretot, procurar no caure per xapar la segona perquè l'escalador aniria a terra. El xapatge de la tercera és agònic a més no poder. A partir d'aquí la cosa es suavitza moltíssim i només queden algunes contorsions senzilles per entrar a la reunió.

Jo mateix a Los Panchetas, a dalt, i en Manel a la mateixa via, a baix.

Anem cap a l'esquerra i ens posem a Lo Moni (6a). Via molt senzilla, amb una apretada forta per entrar a la reunió. És un ressalt lleugerament desplomat després de molts metres de via ramposa. Per tant, caiguda potencial molt dolenta. La darrera xapa queda molt a desmà de la línia evident, un xic per l'esquerra i jo la xapa mentre decideixo si xapar la reunió o la darrera.

 

 

Fent Lo Moni.

Els companys han fet, en primer lloc, algun dels IV's que hi ha a la vora i després els hem anat deixant top-ropes muntats. Al final de tot, encara li fem un top-rope a Pelae Free (6a+). No m'he atrevit a fer-la per sota per les greus incoherències de grau que hem anat veient aquí. Aquesta té una tibada forta al ressalt desplomat: bústia amb dreta, regleta bona amb l'esquerra, pujar peus i remada amb ganes fins pillar algun canto/regleta. Aviat es posen peus prou bons i la via acaba igual que Los Panchetas, que és el top-rope que hem deixat muntat. Aquesta no està refotudament desfasada, segurament sols li posaria algun plus.

Jo mateix, tibant a Pelae Free.

En uns moments entrarà el sol i, a més, volem ser a dinar a casa. Al final hem fet 5 vies que no està malament (el Mario un més crec) i marxem ben satisfets! Hem estat a l'ombra, però la temperatura i humitat ambiental són molt altes. No sé si això ha influït en la nostra capacitat escaladora d'avui, però ens ha semblat un sector dur: estic ben content d'haver encadenat algun V pelat!