Villaverde. Fa 30 anys

El 7 de Maig de 1982, tres menors d'edat més un que acaba de treure's el carnet carreguem els trastos d'escalada, motxilles, sacs de dormir i aillants (!), ens posem dins un 600 de color gris i enfilem la carretera cap a Terradets.  Ens acompanya el Volumen Brutal de Baron Rojo sonant en un caset a piles que portem en braços.

Tinc 15 anys i estic pletòric. L'inici d'aquest any no podia ser millor: hem fet l'Aresta Brucs de la Bessona Inferior, on m'he currat un primer llarg d'infart, he fet la meva primera via al serrat del Moro (la Casas-Chani) i les darreres dues setmanes hem fet dues vies a la paret de l'Aeri, la Antonio García Picazo i l'Electric Ladyland. A Terradets sols hi he fet la CADE, fent de monitor d'un curset d'escalada a finals de l'any passat, i la del Sergio fa quatre setmanes.

Però avui ens hem plantejat la Villaverde. Anem dues cordades i avui comencem l'Esteve i jo al davant. Darrera vindran en Kim i en Tati, completant la representació de la Basca Manresana Autèntica. Fa un bon dia i tot flueix la mar de bé. Ens anem alternant els llargs i em toca la cirereta de la via. La ressenya marca V amb un pas de V+, però està molt ben assegurada: dos pitons al principi i tres burins per una tirada d'uns 30-35 m. 

Vaig fent sense massa problemes. En el llenguatge de l'època això vol dir, com a mínim, reposar amb el fifí a cada assegurança, agafant'hi per passar la corda (no existia el verb xapar). És a dir, l'escalada en lliure significava anar d'assegurança en assegurança sense tibar massa del material. Era normal posar algun peu a la baga donat que les cintes no eren pas cosides i això molt probablement es consideraria A0. D'aquesta època són també les terrorífiques graduacions V+/A0, que avui encara perduren en algun recopilatori i que venien a dir: jo he pujat fent servir els estreps, però he vist una bona presa en algun lloc i potser t'hi podries agafar. Grans celebritats han pujat per molts llocs en aquest estil, que responia a una època.

No trobo dificultats especials fins al segon i penúltim burí. El següent queda força lluny i ja fa estona que no aconsegueixo veure com fer-ho. Hi ha un tram molt llis de mans i de peus i no men'n surto. Ho miro i ho remiro... Està clar que hauré de confiar en l'adherència dels gats... Tinc un foradet per la mà dreta i alguna cosa a l'esquerra... vaig pujant i gairebé estic al següent burí quan em rellisca el peu esquerre.

Feia dos anys que escalava i mai no havia sentit encara la sensació del buit xuclant-me avall. De fet, no era habitual que es produís un incident així. Asseguràvem amb atenció, fent servir el 8, com manaven els cànons, però en molt poques ocasions havíem hagut d'aturar una caiguda. En aquell moment jo n'era un espectador preferent i recordo que mentalment vaig tenir temps de repassar la cadena d'elements que evitaria un desenllaç fatal. La veritat és que el vol va ser considerable, en part gràcies a l'elasticitat de la corda després d'una bona colla de metres escalats, però l'aturada va ser ben suau.

Recuperat el control de la situació m'ho torno a mirar i remirar i decideixo resoldre-ho amb un pas de ganxo, un artilugi que feia temps que acostumàvem a dur penjat però que mai no havíem fet servir. Això em permet arribar al següent burí i acabar el llarg. Després, en poca estona, retornaríem a l'horitzontalitat per la falsa feixa.

Més tard, al bar del llac, aprendria que el lloc on havia caigut s'anomenava la Placa Chárter, precisament pel nombre de vols que en sortien. Avui en dia encara segueix sent un lloc respectat i, pel que es diu, poc sobat. Per alguna cosa serà.

Per cert, just al moment en que volava i creixia com a escalador, jo feia 16 anys.