Avui feia un temps anticiclònic amb boira alta a bona part del país. Tocava sortir de les planes centrals i ens n'hem anat amb en Pep i en Mario cap a la costa. Primer, cap a Vallirana a un sector diferent del que coneixíem. Ens hi hem acostat però la manca de sol i el fet que les vies no ens han atret especialment ens n'han fet desdir... i hem enfilat cap a Castelldefels, a Penya Senyal. Matí de descobertes gràcies a la nova guia que ha comprat en Pep.
Arribem al sector amb el cel tapat encara, però aviat s'ha anat obrint i hem acabat sense samarreta. Però anem a pams!
La proximitat amb la gran metròpoli segurament explica que el sector, força petit, estigués força ple de gent. Malgrat tot, hem pogut escalar allà on hi havia espai. Hem començat per la més senzilla del lloc, la The End is the Begin (#22) del blog d'en Fernando (V+/6a). Tranquila i d'anar fent, més difícil del que semblava d'entrada.
A la primera via del dia
A continuació ens hem posat a la placa de la seva dreta, la #20 (6a+/6b), saltant una via difícil d'entremig. Aquesta via té una entrada força dura fins arribar a la segona xapa, amb caiguda incerta. Després afluixa una mica però torna a tenir els seus passets. Des de la xapa de sota de la llastra no es veu la següent assegurança fet que, sumat a un passet de decissió, fa que pugin les pulsacions. Després, anar fent en diagonal a l'esquerra fins la R comuna amb la via de l'esquerra. Poc aconsellable. Baixant m'he mirat un xic el 6c que puja recte i hi he vist possibilitats. Però no era moment de fondre les piles!
Després de resoldre l'entrada de la #20.
Després de deixar-nos aconsellar, ens posem a la placa de la dreta de les vies anteriors, on hi ha la #17, un bon 6a+ sobre roca peculiar: bastants cantos plans a resultes dels trencaments de la roca, una bona colla d'ells en baixada. Malgrat tot, la via és maca, contínua i ben assegurada.
A la millor via del dia, la #17.
La de la seva dreta De l'úter vingueren i de la via ens tregueren (6b) havia de ser de la mateixa tònica però no ha estat així. Té un parell de passos durissims, com a mínim enfilant-los recte. I fent alguna petita ziga-zaga és fàcil acabar amb una xapa d'una altra via als morros... En fi, que no ens ha agradat especialment. Jo l'he feta en top-rope atenent a l'horari que portàvem i en Mario hi ha renunciat.
Patint perquè no ens treguin de la via...
Un altre dia tocarà visitar altres parts del sectoret que sembla que han d'estar millor. Aquí ens ha cridat la graduació absolutament dispar de les vies, sobretot a la guia. Al blog d'en Fernando la cosa està més afinada. Però posar la mateixa dificultat a la #17 i la de l'Úter és per flipar! Probablement hi fem alguna altra visita però el sector tampoc no és per tirar coets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada