Perles. Els Roures

Després de molt de temps, avui hem tornat a sortir a escakar en Pep, la M. Alba, la Rosa i jo. En Pep va proposar Perles, i cap allà hem enfilat perquè jo no hi havia estat mai. La zona m'ha encantat per la roca impressionantment bona que hi trobem. Alhora, hi ha una bona varietat de vies que ens han deixat un molt bon gust de boca.

En Pep ens ha portat al sector dels Roures on hem pogut comprovar que s'hi han anat obrint unes quantes vies més, a banda de les que hi ha ressenyades. Més a la dreta de la Estel, se n'hi troben un bon grapat més. Imagino que algun dia es donaran a conèixer.

Malgrat que no hi havia cap cotxe, en arribar a peu de paret ja hi havia dues parelles franceses que estaven enfilats. Cap problema: hem començat tastant algunes de les vies noves.

La Rosa i jo ens hem posat a Obelix (V+) per escalfar. Uns passos de placa, un tram arrampadet -on ens creua una via de IV- i sortida seguint una fissureta on hi ha un pas curiós.

Després hem fet la via que hi ha a la dreta de la Estel, de nom xxx. Aquesta no té el grau al costat del nom. Imagino que, per coherència amb la resta que hem anat fent, serà un 6b doncs hi ha alguns llocs on cal mirar-s'ho bastantet.

Jo mateix a xxx.

Aprofitant que els francesos han anat movent-se cap a l'esquerra, ens hem posat primer a la Corfú (6a) i despres a la Mikonos (6a). Si existeixen les vies '10', aquestes dues ho son sense cap mena de dubte. Ofereixen una escalada tècnica, gestual, amb bon canto, continuïtat... què més es pot demanar?

Aquí tenim en Pep en acció a Corfú.

Aquí la Rosa a Corfú...

... i aquí a Mikonos.

Després hem fet les dues de la seva dreta, que també comparteixen reunió: la Boira (6a) i la Estel (6a). Dues vies més que són una veritable joia de l'escalada i que hem disfrutat de valent.

Jo mateix a Estel.

A aquestes alçades aquest tram de paret s'ha anat omplint, amb 4 guiris rudes de parla anglesa que semblaven anar de curset i alguns del país no rudes. Total, que ens hem desplaçat cap a l'esquerra, on en Pep acabava de fer la Ninota (6c).

Com que me l'ha recomanada tant, m'hi he posat i val a dir que s'entén perfectament la seva recomanació. Un altre viote! Aquí he hagut de treballar bastant més, però el grau és agraït, com a la resta. La Rosa també ha fet tot el tram difícil però ha quedat fosa quan ja entrava a la zona més suau. Però fins aquí ho ha fet tot! Felicitats!

La M. Alba a Ninota...

... i la Rosa a la mateixa via.

Per acabar la sessió, en Pep i jo encara hem fet la Filigrana (6c). Si dic que és una altra via '10' es pot pensar que exagero, però és així: placa fineta a l'entrada seguida de desplomets on, miracolosament, apareixen gandes als llocs justos! Sembla talment com si la roca hagués estat creada per ser escalada. Impressionant!

A la primera panxeta de la Filigrana...

... i estudiant la sortida.

En acabar, cap a Ponts a menjar un xic abans de tornar a casa. Val a dir que ens ha quedat un molt bon gust de boca! També ha estat un subidón per la Rosa, que mai no havia escalat tantes vies amb tant d'èxit.

Respecte a la graduació, he fet servir la que apareix als peus de via perquè els graus que han sortit a altres llocs no em semblen coherents entre sí. Per exemple, a vista he trobat més senzilla -o igual- la Corfú que la Mikonos (a l'inrevés que a les ressenyes) i més dura -o igual- la Filigrana que la Ninota. I pel que fa al grau absolut, hi ha llocs on els 6c serien 6a+, però això no vol dir que aquests darrers siguin els correctes. El sector és una petita joia, on es pot gaudir plenament de l'escalada. I això és el que compta!

Esquivant la foscor a la Vinya Nova

Aquesta tarda hem anat a la Vinya Nova. Pensàvem que la primera setmana després del canvi d'hora encara hi hauria temps... doncs hem acabat tornant quan la lluna feia ombra!

Hem començat anat al pis de dalt, amb unes ressenyes que duia el Tati. Hem començat per la via de més a la dreta, la #30 d'onaclimb. Es una via amb una roca amb poquíssim relleu, agònica i nyapera (Esquirol) a la que li donen 6b+. Serà perquè el conjunt no arriba a la vertical, perquè tots dos l'hem trobada molt dura -bé, jo més, que m'ha hagut de penjar a un munt de llocs. No m'ha agradat i menys per escalfar.

En Tati ha volgut provar una vieta de 7b+ que queda allà a l'esquerra però ha decidit desgrimpar des de mitja via. Tampoc no li ha agradat especialment...

Després hem anat a les vies #4-#7 del blog dels esgarrapacrestes. Jo m'he posat a la via #4 (6b) Dies de Ràbia, que ha sortit a vista però lluitant molt. I pensar que a onaclimb està de 6a, juaaaaaa juaaaaa, me parto! Un munt de passets de nyapetes, flanquejos, romets i peus precaris conformen una via continua i guapa, però dura!

En Tati s'ha tret la via que va a la dreta d'aquesta (7b+). Aquí està clar que hi ha bacallà del bo!

Per acabar he fet una ullada al 6c de la dreta (la #7, Fucking Brilliant)  que també té fama de dur. Al voltant de la primera xapa hi ha un pas molt estrany, que mig m'ha sortit al segon intent en top rope. Després, s'ha d'anar tibant de valent, però s'hi veu color. Algun dia caurà...

I amb tot això, quan hem recollit trastos era negra nit... Quin canvi!

La Seca!

Aquesta ha estat una setmana passada per aigua. Això vol dir que portava un grau de fanatisme bastant elevat... i he convençut la Rosa perquè m'acompanyés a fer una escapada matinal de les que fem de tant en tant. Si cal ser a casa d'hora, una de les millors opcions és el Cargolaire, on hi tinc feina a dojo.

La casualitat ha fet que fa gairebé exactament 2 anys que vaig fer un primer intent a La Seca i avui tenia la intenció de fer-li un altre tiento, amb la secreta esperança que seria el definitiu.

Hem començat escalfant a la ja clàssica Tarda de Sant Joan (V) per continuar amb El Vanguardista (6b), com a la darrera visita.

La Rosa a la curiosa entrada a la R de Tarda de Sant Joan.

Jo mateix a El Vanguardista...

... i la Rosa als primers metres de la mateixa via.

Després, hem fet cap al peu de La Seca (6c+) i m'he posat a muntar les primeres dues xapes. Quan hi he estat posat, he decidit acabar de muntar-la fins dalt i en el procés he fet una bona volada a punt de xapar la 4ª xapa... i és que m'he ben embolicat! Està clar que cal anar-hi des de la seva esquerra i no per sota com he intentat. I després, també se'n surt per l'esquerra...

El desplomet d'entrada de La Seca (ho sento, no hi ha evidències de l'ascensió, jeje).

Amb la via muntada penjant-me de tot i força, i havent provat el llançament de diverses formes, li he fet un pegue en top-rope que ja ha sortit. Curiosament, el que em va millor és llançar amb l'esquerra amb els peus més o menys a sota meu. Després, un canvi de mans i cap a l'esperonet i amunt. A la placa, cal controlar un parell de regletes d'esquerra i cuidar els peus per xapar la 4ª i a partir d'allà, sortida agònica amb molt de compte per l'esquerra fins agafar un esperonet per acabar flanquejant a dreta fins la R.

Després, ha arribat el moment de la veritat! El llançament ha sortit molt controlat així com la superació del sostret. Cal dir que pràcticament he ignorat la 2ª xapa: l'he xapat quan la tenia a sota els genolls i gairebé del mateix lloc he xapat la 3ª. Després ha estat qüestió d'aguantar els moviments de finura fins la cadena. Finalment!!

Després d'embutxacar-me La Seca, ja he tingut la feina feta. Per acabar la sessió, encara ens hem posat al Diedretnotanfacilet (V+), on hem gaudit d'alguns moviments tensos sobre poca presa!

La Rosa, al Diedretnotanfacilet.

I ben contents, cap a casa!
 

Moretona: Placa del sol naixent

Aquesta tarda hem tornat a tastar les plaques moretonenques amb en Jortx. Avui hem visitat la placa del sol naixent, on hi ha algunes vietes interessants per mi i un projecte per al bou.

L'escalfament cal fer-lo a llocs no massa fàcils, així que em fico a La Pelleringa (6b). La via té un pas complicat on cal pujar molt els peus confiant en la seva adherència i la resta es va fent bé. Anant a vista no he confiat prou i m'he hagut de penjar. Al segon intent però ja ha sortit!

Després m'he posat a Rudo Alpinista (6b). Aquí hi ha un pas bastant dur a l'entrada. Com que he vist a en Jortx fent-lo m'ha sortit a la primera. La resta de via és qüestió d'anar aguantant, però tibant bastantet.

Un aprenent d'alpinista fent la Rudo Alpinista

Per acabar, he muntat un top-rope a la Sinequano (6c) i li he fet un tiento. No hi he vist color! Als primers metres hi ha alguns passos de foradets xungos i peus llisos que no m'han semblat gens evidents... ja ens ho mirarem algun altre dia!

I mentre jo m'he arrossegat, en Jortx s'ha ventilat la Síndrome Post-Orgasme (7a+) en un plis-plas. Felicitats!

En Jortx resolent amb autoritat la Síndrome Post-Orgasme.

Demà toca descansar, que sortir dos dies seguits és massa per la canalla!
 

Fresca prohibitiva

Aquesta tarda hem enfilat cap al prohibitivo en Tati, en Jortx i un servidor. He escalfat fent la Normal de l'Aspirina (6a). La via consta d'una entrada en bavaresa fins a un petit relleix -amb excursió inclosa al preu- i un tros de placa que es fa curt i amb roca regular al darrer tram.

A continuació, com que la resta de vies fàcils ja les havia fet i no tenia ganes de repetir-les, ja m'he posat a la feina i he fet El drac de la fissura (6b+). La via té la dificultat concentrada en el tram de la tercera a la quarta xapa, on cal tibar de bustietes xiques i confiar en que els peus aguantin a la roca un xic patinosa. Via interessant.

Després estava moralment obligat a intentar triomfar a la Riss (6b+). Li he fet un primer intent, posant les cintes i recordant els passos... i recordant que la via és molt dura pel grau, especialment a les dues darreres xapes. El segon intent no ha estat pas gaire millor a partir de la penúltima xapa, i és que no hi ha una seqüència clara i bona sino que sembla que n'hi ha múltiples de bastant dolentes. Dos intents han estat el màxim que li he concedit a la via avui. El proper dia, dos més i així successivament :)

Lluitant amb la Riss, que no es deixa!

Mentrestant, els bous han anat fent de les seves i ho han engalomat tot. Ni la bonyegada de cap que s'ha fet no ha aturat en Jortx! Sóc l'ovella negra del grup, beeeeee, beeeeeee!!

En Jortx, a la Normal del dolmen (6b+)

I en Tati, engalomant una via nova, de la que han anat caient pedretes a dojo...

I avui hem passat fred per primera vegada després de l'estiu. Fred de debò, perquè passava un airet del que deixa glaçat... A veure si ja caldrà anar buscant el solet a partir d'ara!

Hardkore

Avui hem fet una sortida matinal amb en Pep i la M. Alba. Feia dies que no havia sortit amb ella i està ben clar que això d'anar sortint regularment es nota: ha triomfat de valent, i això que no hem fet vies massa senzilles.

Inicialment volíem anar cap al Clot de la Mònica però uns cartells amenaçadors ens han fet canviar d'opinió: avui hi havia cacera de senglar i demanaven, si us plau, que no ens fiquéssim a la zona marcada amb vermell... Total, que hem optat per conservar la pell, no sigui que ens confonguin amb un tocino fer, ara que els gossos i els lleons s'assemblen...

He proposat de visitar la placa Hardkore i cap allà hem anat. Hem començat per la Video-Clip (6a). És una via llarga i preciosa i, per tant, molt recomanable. Algun pas de finura ens recorda que som a Montserrat...

La M. Alba a Video-clip...

... i jo també.

La Hardkore, que hem fet després, és més difícil, amb algun tram vertical on cal buscar la manera de no patir més del compte. Diria que és un bon 6a+, llarg, mantingut i molt xulo!

M'agrada la Hardkore!

I a la M. Alba, també! Aquí, als primers moviments...

... i aquí, a la zona de tibar-li.

Després m'he posat a l'Esperó del Xilum (6c). Aquí ja s'ha de treballar bastant més. Bastants passets buscant el millor camí enmig d'un oceà de possibilitats. He sabut trobar una combinació correcta, i ha sortit! Cal dir que la via és llarga, mantinguda, amb alguna excursió gens fàcil entre xapes i sobre una roca pitjor que a les altres vies.

Jo mateix a l'Esperó del Xilum.

En Pep i la M. Alba no s'han posat a l'esperó i ens hem mogut cap a la zona del Supositori. Aquí, en Pep ha semblat recordar que la via #26 era assequible. Li comento que l'entrada no ho sembla pas, de senzilla! I tant que no ho es! En Pep monta la via agonitzant a les primeres xapes i la M. Alba s'ajuda en algun punt. Més amunt, la via presenta dificultats decreixents. Treient el tram que hi ha fins la tercera xapa, la via seria 6a+. Ara que, si les primeres xapes fossin al mig, la via igual seria 6c+! Però, com passa molt sovint, la graduació 'oficial' (6b) sembla no tenir en compte l'entrada. Altra cosa és que podria ser que hagués petat alguna coseta...

Després de veure una possible seqüència gràcies als intents d'en Pep, m'hi he posat i ha sortit a la primera, però amb un moviment molt dur per arribar a un bon bidit des d'on es xapa la segona. A partir d'aquí, aguantar i amunt...

Baixant encara hem coincidit amb en Joan, que ha estat provant alguna via del supositori pròpiament dit... senyal que està fort!

I el matí no ha donat per més!
 

El Gerro

Avui hem anat amb en Tati cap a Montserrat, al Gerro. Ell en tenia bones referències i la veritat és que el lloc val la pena.

La cara est està solcada per nou vies esportives de dificultats entre 6a+ i 7b. Entre la informació de la guia i la de les actualitzacions d'onaclimb, n'he fet una ressenya que les agrupa totes:

Ressenya de la cara est del Gerro

Quan hem arribat a la zona hi havia una parella que estaven acabant la seva sessió i ens han fet cinc cèntims de les vies i els seus graus. Finalment, hem començat per la Big Kikuiu (6b). Des de baix semblava que hi havia bon canto, però de seguida s'ha vist que allà hi havia una bona dosi de tomàquet. L'he feta un cop i m'he hagut de penjar perquè hi ha algun pas que no es gens evident. L'he deixat muntada i al segon intent ha sortit... Quin escalfament!

Després m'he posat a Yoyo (6c). En Tati ha dit que hi havia una tibada dura i que la resta s'anava fent. Havent vist la seqüència dura, sols ha estat qüestió de tibar-li, i ha sortit a la primera! Un altre per a la (petita) col·lecció!

En Tati m'ha deixat muntada la Mal de Vell, sense ser conscients del seu grau (7a). Doncs m'hi he barallat i els passos han anat sortint. Una tibada molt dura passada la segona xapa ens porta a un forat, primer amb la mà esquerra i després amb la dreta des d'on es pot xapar la tercera amb comoditat. Fins a la següent també hi ha tela: un canto d'esquerra, rebot a un forat romet i anar a buscar unes rugositats per la dreta. Pujada de peus i estirar-se per agafar un canto llastrós des d'on es xapa a l'alçada del pit. D'aquí, anar a buscar un forat-canto amb dreta i estirar-se bastant per buscar un forat rom per l'esquerra. Pujar peus i buscar una rebaba a la baumeta des d'on s'arriba a una bústia de dretes boníssima. Des d'aquí es xapa bé, però novament la tens al pit! Des de la bústia de dretes m'he estirat a caçar un forat d'esquerra, la dreta a un canto oxidat i l'esquerra a un canto similar. Si hi ha una cinta llarga posada es pot xapar d'aquí. Si no, cal fer una pujada de peus dura i s'acaben les dificultats.

Al primer intent m'he anat penjant i he estudiat la seqüència bona. Després li he fet un pegue a mort que ha estat un èxit fins la darrera xapa. He arribat creuat al canto oxidat d'esquerres i l'adrenalina ha pujat! En Tati m'anima a desgrimpar i reposar de la bústia bona, cosa que faig, agonitzant. Allà m'he refet un xic, però no gaire perquè els peus no són per tirar coets i la mà esquerra tampoc. Torno a tirar i arribo correctament als cantos oxidats, poso una cinta a la cinta existent i xapo. Intento fer la darrera pujada de peus... i no puc: no hi ha forces. Aaaarrgggh! M'he hagut de penjar!! Es una llàstima, però estava totalment fos. El proper dia, potser sortirà.

Mentrestant, en Tati ha anat fet la pràctica totalitat de les vies, deixant-se només dues de faciletes per una futura visita. Tot a vista, naturalment! Quin plaer veure aquests lolos passejant-se per la roca!