Xert

La sortida d'ahir s'havia de complementar amb una visita a Xert. Hem començat pel sector del Fardatxo, que no ha estat immediat de trobar [Coordenades pàrking (40.539003,0.130094)]. Una ressenya es troba al blog del makidelpinxo, encara que hi ha hagut algunes aportacions noves. En Pietro també hi ha fet més d'una visita. Com a mínim, vàrem localitzar les novetats:

a) Una via nova (nom? grau?) en una agulleta a l'esquerra d'El Ginecòleg.
b) El Gran Mestre (7a) a la dreta de El Contorsionista
c) Una via (nom? grau?) a l'esquerra de Friki 666
d) Salvita, amb entrada directa
e) Dues vies (nom? grau?) a la dreta de Auxilio...
f) Crec que hi havia alguna cosa a prop de la Esta pal Xapi.

Als comentaris, l'autor de les novetats ens hi ha posat informació útil. Gràcies Quique!

Nosaltres vàrem començar per la Xertisme (6a). Des de sota es veu una entrada atlètica i després un tram de finura. Efectivament, a l'entrada cal tibar un xic (vigilant de no topar amb el cap, com vaig fer jo -ai, el casc ben desat) i després es continua en díedre una estona abans d'entrar a la placa. Una via interessant per escalfar.

Jo mateix als primers metres de Xertisme.

La Rosa, al mateix lloc...

... a l'igual que la M. Alba i en Pep.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han estat a fent la Revirada (V+) i ens hem intercanviat els llocs. Els primers passos són un xic delicats perquè la roca no és totalment franca però aviat entrem en una zona amb roca bona i franges horitzontals. La via supera algun tram ben vertical i es va fent tot i que hi ha algun pas on cal mirar-s'ho un xic. Els darrers metres són sobre una roca excepcional!

Jo mateix...

... la M. Alba...

... i la Rosa a Revirada.

Mentre feiem aquestes vies han arribat tres escaladors amb els que ens hem fet companyia la resta d'estona. Abans d'atacar la placa fissurada de la Friki 666 on ells estan escalfant, ens posem a la Sargantana (V+). Avui la Rosa ja s'ho passa millor perquè no hi ha tant de pati! La Sargantana (Fardatxo pels locals) comença enfilant-se a un pedestal. Després ve un tram vertical amb franges horitzontals on -com passa sovint- sols cal trobar la menys dolenta. L'arribada a la reunió és un xic fina però es deixa fer.

En Pep...

... i la M. Alba fent Sargantana.

A continuació ens hem posat a un viote, Friky 666 (6a segons la ressenya, 6a+ per en Groinket i per mi). Una via llarga, vertical i de continuïtat tot i que té alguns bons reposos on pots refer-te. Si no, ja en parlaríem! Una via guapa, guapa i llarga, llarga (tot i que, comparat amb ahir, sols té 25 m).

La Rosa a Friki 666...
... i en Pep, enfilant-se a la mateixa via.

Després d'aquesta he estat dubtant de per on continuar. Estava clar que havia de ser alguna cosa més picant i dubtava entre El Contorsionista o Agarram la Figa. Finalment m'he decidit per Agarram la Figa (6b+). També té 25 metres i es veia notablement més dura que l'anterior. Concentració i amunt! L'entrada no es pas senzilla fins la primera assegurança, que queda força amunt. Després és qüestió d'anar aguantant: al principi alguns roms fins arribar a una fissureta, alguns bidits, algun pas de finura fins a posar els peus sobre una llastra on he pogut reposar l'estona que he volgut. Després, más de lo mismo: anar buscant els millors passos, no sempre evidents, i buscar les maneres de poder espolsar braços de tant en tant. El pas més difícil, des de la figa (vull dir la figuera) fins la reunió. Aquí he acabant fent un flanqueig a la dreta agafat amb una llastreta (uff) per anar pujant després amb algun pas fi fins agafar una bona regleta des d'on es xapa la R. La Rosa ha fet un tast dels primers metres i ho ha deixat córrer.

Jo mateix als primers metres de Agarram la Figa...

... i aquí lluitant amb els darrers moviments.

En Pep a la mateixa via.

Després d'aquesta, i veient que no quedaven gaires vies senzilles perque s'hi puguessin enfilar les mosses, hem anat a visitar el sector iniciació [Coordenades pàrking (40.533475,0.150479)]. Pujant hem trobat una parella que baixava, on ell resulta que és el primer equipador (1985) d'aquest indret! De fet, de lluny ja es veuen les típiques regaleres que delaten la presència de vies, darrerament reequipades. Hem començat per la via #5 (V+).

La Rosa a la via #5.

A continuació ens hem posat a la seva veïna de la dreta (nova): La via #5bis (V+), que m'ha agradat força: entrada de tibar un xic, ficar-se en un toll d'erosió, seguir per un díedre, entrar a la reunió (comuna amb les vies #6, #7 i #8) per placa guapa... Genial!

La Rosa a la via #5bis.

I per acabar el dia, m'he posat a la via #4 (6a), aprofitant que en Pep hi ha deixat les cintes. Aquí la Rosa ja ha optat per recollir els trastets, perquè el dia ja s'estava complicant.

En Pep a la via #4...

... i jo al mateix lloc un xic més tard.

Quan hem acabat, hem recollit i hem baixat al poblet de Xert a fer un mos. El primer lloc que hem trobat ha estat el Blanco y Negro on no hi havia possibilitat ni d'entrepà... però sí de pizza. Com que hi havia gana ens n'hem cruspit una cadascun i hem tocat el dos. Diria que el bar dels escaladors deu ser en alguna altra banda...

Ha estat la nostra primera visita a Xert i han quedat ganes de tornar-hi. Ara faltarà trobar l'ocasió!

Roca Blanca

Amb en Pep i la M. Alba teníem intenció de fer una sortida d'un parell de dies i aquest cap de setmana semblava que es podria aprofitar -des dels punt de vista de la meteo. En Pep tenia ganes de visitar la Roca Blanca, prop de Sant Carles de la Ràpita i les zones de Xert, prop de Vinaròs. Doncs dit i fet!

Les ressenyes de la Roca Blanca i altres zones properes es poden trobar en aquest blog (font original) o bé aquí, al blog de la UEC Tortosa. Per arribar-hi, seguim la N-340 fins aquí, on agafem el trencall asfaltat a mà dreta (venint del nord). Seguim la pista fins trobar una pujada encimentada on es poden deixar uns quatre cotxes. A partir d'aquí continuem per la pista fins trobar unes fites a l'esquerra que ens conviden a acostar-nos a una caseta blanca amb barbacoa al costat. El caminet passa just entre la casa i la barbacoa i va guanyant alçada progressivament. Les fites i l'evidència del destí no permeten cap error.

Arribem a sosta el Díedre Amposta i comencem a estudiar la paret. Ens sembla que el més sensat és començar per alguna via del sector "la rampa" que hi ha a la dreta del Díedre Amposta. Tinc intenció de començar per Imaginación al Poder però la Rosa em fa adonar que sembla que fa 40m i la nostra corda és de 70. Imagino que hauríem arribat a baix, però per si de cas, comencem per Café con Leche (V+) i continuem amb la seva veïna de l'esquerra: El Porvenir de una Ilusión (V+).

Jo mateix a Café con Leche.

La Rosa a El Porvenir de una Ilusión.

En Pep a Mafalda.

Faig la Café con Leche fins a una reunió que hi ha uns 7-8 metres abans de la feixa que creua la paret. Comprovant que sobra corda, faig El Porvenir de una Ilusión fins la feixa, tot i que la ressenya també marca 40m.

A continuació ens desplacem a l'extrem dret de la paret, per anar a tastar El Super Seis (6a+) del que tan bé en va parlar en Groinket. Per arribar-hi cal fer un xic l'indi pels inicis de la via ferrada que hi ha a l'indret i seguir per unes cordes fixes. La via és genial, llarga (37m) i variada, amb trams de finura, trams de forats, algun lloc de tibar, algun de buscar l'itinerari... fins arribar gairebé dalt de tot de la franja. No cal dir que et deixa el cos bé -en tots els sentits. En Pep i la M. Alba també la fan però a la Rosa les alçades de la paret li han fet massa respecte i opta per baixar a mig camí. Serà la darrera via que faci avui: el coco juga aquestes males passades.

Aquí estic jo fent El Super Seis.

La Rosa, a la mateixa via...

... la M. Alba també ...

... i en Pep que tampoc no vol perdre-se-la!

Després desfem el camí fins al peu del sector àfrica i estudiem quina via atacar. En Pep acaba posant-se a Corsarios i jo a Invitación, tot i que la intenció era una altra :) A vista, acabo triomfant a Invitación (6b) i no puc deixar de recomanar-la. També és ben variada, amb uns trams inicials verticals amb algun forat bo i una bifurcació després -per sorpresa meva- cap a l'esquerra superant el desplom on hi ha els passos més exigents. Una altra via "10" de 35m.

Jo mateix als primers metres de Invitación.

El Delta i Sant Carles des del nostre balcó.

Deixo la corda perquè en Pep la farà en top-rope i em poso a la Corsarios (6a+) amb les cintes que m'ha deixat en Pep. Arribar a dalt ha costat però també ha deixat un bon gust de boca. El principi és més físic i de forats per acabar amb uns passos més regleteros quan ja estàs ben carregat: no en va també té 35m!

Jo mateix als primers metres de Corsarios...

... i un xic més amunt.

La M. Alba a la mateixa via.

En Pep a Invitación...

...i aquí entrant al desplom.

Total, que hem engalomat 5 vies, cadascuna de les quals en fa com dues de les "normals": més de 150 metres d'escalada excepcional!

I, en acabat, cap a Vinaròs, a l'Hostal Teruel, on hem sopat, dormit i esmorzat com reis. Demà serà un altre dia, també intens!

Torrelletes

Aquest matí en Pep m'ha portat a escalar a la zona de torrelletes, una altra de les que jo encara no havia visitat mai. Malgrat que anàvem un xic justos de temps, hem tingut temps de fer unes quantes vies.

Per arribar-hi, entrem a Torrelletes venint de la nacional i, a una plaça-rotonda que hi ha, trenquem a mà dreta. El carrer asfaltat acaba en un petit aixamplament on hi caben uns quants cotxes. Nosaltres hem aparcat aquí tot i que es pot provar sort més endavant. Avui erem sols, el que vol dir que la sort ens hagués somrigut...

Durant l'aproximació ja hem vist que segurament a la nit havia remullat perquè les roques es veien bastant humides, a l'igual que la vegetació. Confiem en que la paret s'hagi pogut eixugar amb el solet que està fent... i així és -parcialment.

Hem començat per la Pica'm l'Ullet (V), que té alguns passets ben curiosos malgrat el grau. Després hem fet El Trencall (V), amb la mateixa tònica que l'anterior. A continuació, hem atacat la Reventa Calderes (6a+), que té una entrada bloquera (i avui un xic humida) bastant més difícil que aquest grau i amb els dos primers xapatges -especialment el primer- compromesos. L'he trobat molt dura!

En Pep a Pica'm l'Ullet.

En Pep a Reventa Calderes.

A continuació hem anat a la banda de la dreta, on hem fet la Rucasana (V+) que ha resultat bastant disfrutona. Per acabar, encara hem atacat El Foradet (6a+) que també ha sortit -gràcies a haver vist la seqüència i bufant de valent, aixó sí!

Jo mateix a Rucasana.

Jo mateix a El Foradet.

I el matí no ha donat més de sí. Caldrà tornar-hi algun dia amb la roca ben seca per gaudir de la suposada adherència de la roca.

Sortida llampec

Aquest matí, tot i la mandra que feia sortir de l'escalfor del llit primer i de la de casa després, hem acabat fent una sortideta llampec perque ens toqués l'aire.

Primer hem anat a la Roca dels Cartutxos, on em semblava recordar que hi havia unes vies assequibles. En arribar al peu, hem vist que hi havia una cordada que ens ha demanat si nosaltres teníem alguna informació del sector. Els responc amb la mateixa pregunta, perquè sols en tenia referències vagues. Ells han estat a les dues vies més orientades tipus "aresta brucs" mentre nosaltres hem començat per una que comença ja entre la vegetació de la canal que puja per la part dreta.

La Roca dels Cartutxos

No em pensava pas que la via resultés tan complicada. M'ho he hagut de mirar bastant perquè els moviments no són gaire evidents (6a+) fins passades unes quantes xapes. Després, la via s'arrampa, guanya canto i acaba anant un xic en diagonal a la dreta fins a una baumeta on hi ha la reunió.

La Rosa no tenia ganes de tibar-li perquè m'ha vist lluitar més del compte. Baixo treient el material, em poso les bambes i començo a recuperar corda. Mirant enlaire m'ha semblat que feia una espècie de bucle estrany però no hi ha donat més importància... fins que la corda ha quedat encallada! Amb l'altre cap, he hagut de tornar a fer el llarg, per comprovar que el culpable de l'encallada de corda ha estat el nus que no havia desfet!! Quin pardillo, algun dia havia de ser el primer!!

En acabat hem anat a la cara est del Gerro, on l'altre vegada havia quedat pendat la Mal de Vell (7a). La Rosa em comenta que sols tenim temps per un pegue... caldrà intentar-la posant cintes. Sortosament recordava bona part dels moviments claus i he anat fletxat fins la darrera xapa, on he mig reposat abans d'atacar el darrer pas -el que l'altra vegada també se'm va atravessar. M'hi poso i veig que no aconsegueixo trobar bon canto per pujar peus. Vaig ben inflat i... pilla! Entre que estava prop de la darrera xapa, que la cosa és més que vertical i que la Rosa pesa poc, he fet una bona i llarga voladeta encara que sense conseqüències.

Després de reposar un xic a la penúltima xapa, m'ho he tornat a mirar i he vist que m'he tornat a embolicar com l'altra vegada. Des de la bústica bona cal anar de dreta a esquerra a buscar un bon canto rovellat amb l'esquerra i pujar peus: primer l'esquerre a una presa gris que fa baixada i encaixar el dret en un altre canto rovellat. D'aquí es xapa sense problemes i es tira fins la reunió. Espero tornar-hi abans no me n'oblidi de nou!

El Gerro

I d'aquí cap a casa, que hi havia compromisos!

Aresta Arcarons

Avui hem anat amb en Jortx i en Gatsaule a l'Aresta Arcarons. Feia temps que teníem intenció d'anar-hi però les circumstàncies ens ho han dificultat fins avui. Aquí hi ha una bona piada amb ressenya inclosa. I sort n'hem tingut d'aquestes ressenyes perquè tot i que jo ja l'havia feta no en recordava cap detall. Especialment, no recordava que fos expo com se la qualifica darrerament i és que l'octubre del 1982 no hi havia vies expo :)

La previsió del temps era que havia de fer un dia perfecte però ens hem trobat amb un dia bastant putamèrdic. Cada vegada és més habitual que els caps de setmana es presentin previsions millors de les reals (fins i tot, a vegades ni tan sols quadra el que diuen els mapes amb el discurs parlat dels minipresentadors) -no fos cas que algú es desdís de fer gasto per una previsió desfavorable!

Però, intentat veure-hi el vessant positiu, com a mínim no ens hem torrat durant l'aproximació des de can Jorba pel camí dels francesos.

L'estètica i llaminera Aresta Arcarons!

Arribats a peu de via ens hem repartit les tirades com bons companys: jo les dues primeres, en Jortx les dues següents i en Gatsaule les dues darreres.

El primer llarg comença pel costat d'una canal herbosa i un xic descomposta. He anat evitant posar-hi el peu en la mesura del possible, però el tram fins la primera xapa -just a sobre d'una llastra- ha estat més tens del que m'esperava malgrat un alien que he posat bastant al principi. Després de la primera, trobem dues xapes més bastant properes. Després, una altra xapa i una excursió senzilla fins la R1.

Aquí estic encetant la via, uns metres abans de la R1.

El segon llarg comença flanquejant a la dreta per entrar en terreny un xic vertical on cal anar mirant bé el millor camí ben protegit per tres xapes bastant seguides i una altra un xic més amunt. Després hi ha una llarga excursió fins la següent assegurança que és un clau al peu d'una llastra característica. Aquí he posat tres aliens que han anat donat confiança per arribar al clau, amb algun pas de mirar-s'ho bé. En algun forat encara hi hagués entrat un camalot del #2. De la llastra a la reunió hi ha un tram on també cal buscar el millor itinerari, un xic per la dreta.

Sortint de la R1.

Els companys al segon llarg.

El tercer llarg comença un xic per l'esquerra de la reunió, amb passets delicats per anar a buscar una (la) xapa que protegeix un pas vertical per superar una panxeta per la dreta. Després, ve una excursioneta per terreny més tranquil on en Jortx ha posat un parell d'aliens.

A l'alçada del parabolt, a punt de superar el passet del llarg.

La quarta tirada també comença un xic per l'esquerra per agafar una línia de cinc xapes, amb passos fins però ben protegits, per acabar fent un arc cap a l'esquerra fins a la R4.

Als primers metres de la quarta tirada.

Als darrers metres abans de la R4.

El cinquè llarg no presenta complicacions. Es tracta d'una rampa suau amb bona presa que ens porta a la reunió (estranyament, de burins) dins la bauma característica.

El cinquè llarg.

El darrer llarg, en canvi, té un començament desplomadet. Diuen que és un 7a santbenetero, però un cop tens al peu a l'estrep fins i tot els 7a's surten! Bromes a banda, el fet que estàvem a les reunions tremolant de fred (literalment), ha propiciat que ni tan sols ens haguem plantejat intentar trobar el pas -bé, en Jortx ho mirat uns deu segons. D'altra banda, ha de ser bastant dur perquè els peus estan ben volats!

Preparant els trastos per a l'Ae del darrer llarg amb un xic de ressol.

La reunió cimera, és una reliquia de mira'm i no em toquis. Val la pena anar a buscar directament la instal·lació de ràpel que hi ha un xic més avall en direcció al collet. Nosaltres l'hem trobada quan ja començàvem a pensar que hauríem de penjar-nos de la famosa arrel!

El descens no està exempt de dificultats. Primer un ràpel volat fins al collet i després anar crestejant amb pujades i baixades d'anar amb compte fins a una bona alzina recoberta de bagues i un maillon que indiquen un segon ràpel cap al vessant sud. Amb dues cordes de 60 s'arriba ben avall fins a terreny còmode. A partir d'aquí anar seguint fites i marques cantones a dojo fins a peu de via.

Malgrat que el dia no ens ha acompanyat gens, ha estat una bona experiència: la sensació de pujar per un fil d'aresta aeri i estètic...
 

Demasiado lejos para ir andando

Feia dies que en Jortx tenia ganes de visitar la paret de les Bagasses i a mi em feia gràcia fer la Demasiado lejos para ir andando, una de les que em faltaven a la col·lecció. Aquests dos factors han propiciat la nostra sortida d'avui.

Està clar que hem matinat massa perquè quan hem passat pel pàrking de la font la paret estava a l'ombra i baixava una bona rasca de més amunt. Hem anat fent temps a l'hostal del llac bo i entretenint l'estómac, hem fet temps al cotxe i hem fet temps a peu de via! Total, que hem començat la via a les 11:40, encara ben pelats de fred. Està clar que en aquesta època cal entrar a la via encara més tard!

La via comença per la dreta de la llastra de la Villaverde i va guanyant alçada per un terreny variat sense massa complicacions.

En Jortx, als primers metres de la via, ben glaçat!

Les complicacions apareixen al segon llarg (6b). Els primers metres es van fent raonablement bé però aviat comença a haver-hi alguns passos delicats. Hi ha les assegurances justes, però a més d'un lloc el xapatge és en un moment crític. A sota el desplomet m'he hagut de penjar perquè no endevinava la continuació. Finalment, he sortit de la xapa un xic per l'esquerra per flanquejar per sota el desplomet. Aquí he fet un altre xapatge agònic i m'he tornat a penjar, acció que ja he anat repetint arreu fins a la reunió. Superar el desplom curiosament no és difícil però després hi ha uns metres finals on cal tenir els dits escalfats, els gats a ple rendiment i resar perquè tot plegat aguanti. En particular, la darrera xapa no sé per on s'ha de fer xapar per no fer-s'hi gaire mal. He al·lucinat bastant i el company també tot i que ho ha fet ben net. Certament que el fet de venir fred hi ha contribuit, però el llarg se les porta!

Jo mateix encetant el segon llarg, encara ben glaçat...

... i aquí havent entrat al regne del sol i lluitant els darrers metres.

En Jortx encetant el tram difícil del llarg...

... i lluitant l'entrada a la R2.

La tercera tirada és bastant més tranquila, tot i que hi ha algun passet on cal mirar-s'ho més del que correspondria pel fet de ser un simple V. Escalada maca, buscant el millor trajecte sobre la característica roca dels tercers llargs d'aquest pany de paret.

Gaudint del tercer llarg.

El quart llarg (6a) torna a ser interessant i llarg. Aquest l'he aconseguit encadenar però gràcies a que es van trobant uns quants llocs on es pot recuperar l'alè. He tingut la sensació d'anar fent passos de bloc entre reposos relativament còmodes. Tot i així, he arribat a la reunió ben baldat.

El començament és sobre canto generós amb lleugera tendència a l'esquerra fins trobar una llastra on s'ha de flanquejar cap a l'esquerra pràcticament sense mans. Després es van alternant passos difícils amb algun repòs bo on es pot agafar aire i estudiar amb compte el que ve.

Jo mateix a la quarta tirada.

En Jortx, després del flanqueig curiós ...

... i poc abans d'entrar a la R4.

La cinquena tirada (6a+) segueix el guió de les seves vies veïnes: començament sobre canto més o menys generós per entrar en un terreny molt compacte que porta fins la reunió. Val a dir que el tram compacte ho és bastant! Anant de segon l'he tret però esbufegant de valent i fent passos d'equilibrista acompanyats -segons sembla- d'expressions facials d'antologia de les que no hi ha constància gràfica.

Jo mateix esbufegant sobre nyapes.

El següent llarg (V+) ja és bastant més tranquil. Primer pas de tibar-li per superar el sostret característic i un tram amb franges bastant més erosionades que als llargs anteriors -el que es tradueix en bones gandes que cal saber trobar oportunament. L'esforç fet passa factura i he d'anar estudiant acuradament els moviments però acaba sortint bé. Aquest llarg també està ben assegurat.

Els primers metres de la sisena tirada.

Finalment, uns metres de tràmit amb un pas bloquero d'entrada ens menen a la falsa feixa amb la satisfacció d'haver fet una via ben interessant. Caldrà tornar algun dia a fer el segon llarg en millors condicions climatològiques però m'ensumo que fins i tot així em costarà molt de treure-li l'entrellat...

Vilanova de Prades

Avui hem anat a Vilanova de Prades en Pep, la M. Alba, la Rosa i jo. Zona desconeguda per mi -com gairebé totes, jeje- i que ha resultat ben interessant. La roca és un conglomerat curiós, gairebé totalment recobert de calcari que deixa un munt de forats a la vista. Alguns de bons i la majoria dolents, el que obliga a tastar-ne més dels que un voldria quan es va a vista com avui.

La sortida d'avui havia de servir per provar com em respon un dit, que l'he tingut adolorit des de fa gairebé una setmana... és que això d'entrenar no s'ha de fer!

Hem començat al sector Pitufos i la Rosa i jo, a la via Pitufos, un suposat IV+ que ha resultat bastant més complicat del que es podria deduir del grau. Després, hem anat cap a la dreta, fent la Makoski i, despreś, Emboscada i Arpó. Aquestes vies presenten una dificultat creixent, amb alguns passos on cal mirar-s'ho d'allò més bé. Encara que, com a molt, arriben a V+, a la majoria de llocs serien uns bons 6a... però sembla que aquesta és la tònica general per aquí. Sabent-ho ja està!

Jo mateix, fent Pitufos.

La Rosa, també a Pitufos.

En Pep, a Makoski.

La M. Alba, a Makoski.

Després ens hem mogut cap a l'esquerra, hem passat per sota la Ruta del císter i El pi per arribar al Sector curull. Aquí, la Rosa i jo hem fet l'Esperó desapareció (6a), via que segueix -com no- un esperonet curiós on cal anar buscant bé per no complicar-se més del que cal, que no és poc. Hem fet reunió a la cadena de la via Banana Yang perquè en Pep i la M. Alba estaven a Yosemite, on ens hem enfilat despreś.

Yosemite (6a+) comença per una placa a la dreta d'un fissura herbosa on caldria passar-hi la podadora. Si es vol esquivar la vegetació cal fer uns bons passets de placa d'apretar bé el cul i les dents. Més amunt, una fissureta amb un tram bonic que segurament dóna nom a la via. Després la fissura es torna cega i finalment desploma i cal buscar-se la vida bé anant per la placa, bé tibant-li fort per la fissura i el desplom. La dificultat és similar -i alta- pels dos camins: els he tastat un de pujada i l'altre en top-rope baixant. Molt assenyadament, la Rosa ha optat per deixar el darrer tram per un altre dia i ha decidit que per avui ja havia tibat prou.

Com que a mi encara em quedaven ganes de tibar, hem anat més a l'esquerra, passant pel Sector del sostre fins al Racó dels corbs. Aquí he atacat en primer lloc la Lluvia y truenos (6a). Uns passets ben curiosos per superar el desplomet inicial ens porten a una placa d'anar fent amb una entradadeta curioseta a la reunioneta. [Nota en off: Avui hem rigut constatant que el llenguatge dels escaladors està ple d'eufemismes: que si "hi ha un passet", que si "només és qüestió de pujar peus" -com si escalar consistís en alguna cosa més que pujar peus-, que el pas és "guapo, guapo"... només per no dir les coses pel seu nom!]

Després d'aquesta via, una altra amb estrella, la Ochi tai-tai (6a+) a la que he aprofitat per posar les cintes mentre baixava de la Lluvia, no fos cas que m'emportés alguna sorpresa! I no, la via ha anat sortint: Una entrada bastant burra porta a una zona seguint una fissureta. D'aquí a un terreny un xic dubtós -no ha caigut res- i un final de placa ben guapo, també amb entradeta curioseta a la reunioneta.

Per acabar, com que en Pep acabava la Caza mariposas (6b) al sector Curull, m'hi he posat en top-rope per finalitzar el dia tot i que ja tenia els peus adolorits. Val a dir que segurament és la millor via que he fet avui! Una entrada fina però on es veuen molt clars els passos per arribar a un desplomet que es supera bastant còmodament amb una bona bústia d'esquerres i un bidit rabiós amb la dreta i després canto bastant generós per acabar de gaudir la via.

Després de baixar hem dinat al poble, al local que hi ha a la rotonda i hem enfilat el camí de tornada. Un bon dia d'escalada, en un entorn molt guapo, amb roca curiosa i en bona companyia! Caldrà repetir...