Camí dels Francesos

Aquests dies toca treure's l'estrès i per això res millor que una bona caminada. El camí dels Francesos ens permet guanyar el cim de Sant Jeroni pel vessant assolellat de Montserrat i és una bona opció per una matinal sense llevar-se d'hora.

Arribem fins a Can Jorba i agafem la pista en direcció a la Vinya Nova. A uns metres hi ha una esplanada arbrada on podem deixar els cotxes.

El camí ha estat netejat recentment, però només al principi! Es tracta d'anar pujant fins al coll de Moset, allà seguir per la dreta, carena amunt fins arribar al trencall a sota del Camell de Sant Jeroni a l'esquerra (s'ha d'estar atent per veure'l). Seguim pujant fins al coll amb l'Albarda Castellana i aquí agafem el corriol de l'esquerra que ens mena a les escales cimeres de Sant Jeroni.

Les escales cimeres de Sant Jeroni. Al fons, els Gorros.

Avui hem tornat pel mateix camí. La baixada és més ràpida que la pujada, sí :)

Desnivell 750 metres
Temps 2h30 aproximadament

En groc, el recorregut d'avui, Camí dels Francesos de pujada i de baixada.

Via del Carles al Gorro Frigi

Avui he tornat a sortir amb la Clàudia, després de molt de temps de no escalar amb ella -i més temps encara de no fer via llarga. Havíem quedat també amb en Ramon i tots tres hem enfilat la caminada cap a Sant Joan. Així arribem a peu de via ben escalfats!

Aproximació amb boires pixaneres.

El dia ha estat força tapat, amb un núvol que ha quedat enganxat a Montserrat i que no ha deixat sortir el sol, tot i que d'intents n'ha fet una bona colla.

A peu de via decidim que començaré jo i el Ramon farà les darreres tirades. La Clàudia així anirà recordant què és això d'estar penjada a les reunions. La via del Carles és una bona i repetida opció per gaudir de metres d'escalada sense preocupacions, just el que ens calia avui. Pel costat mateix hi passa la Snoopy, que havia fet fa molt de temps i que té un altre ambient... Però, com dic, avui tocava un love-climbing.

Farà més d'una dotzena d'anys que l'havia fet i recordo que vam empalmar les dues primeres tirades. Avui, però, he fet bondat i he fet el que tocava fins la R1. Diuen que les reunions han canviat de lloc, segurament ara no es pot pas empalmar... Els companys pugen la mar de tranquils, qüestió d'anar fent.

 Entrant en matèria al primer llarg.

La segona tirada segueix la mateixa tònica: bon canto, esmolat a estones i anar controlant. Un muret a uns metres de la reunió és segurament el més destacable del llarg. 

 El darrer tram de la segona tirada. Mica en mica ens allunyem del camí...

La tercera tirada és similar, però té un tram on s'ha de tibar bastant més que a la resta. Hi ha bon canto, però la roca és ben vertical durant ens 5 metres, molt ben protegits. M'ha semblat que valia la pena anar un xic per l'esquerra, acostant-se a la via veïna, que té alguna xapa antiga de tant en tant. Després d'aquest ressalt vertical, ja s'entra a la reunió sense massa problemes.

  La Clàudia, resolent el ressaltillo amb autoritat.

Aquí fem canvi de cordes i segueix en Ramon. El començament del quart llarg és un xic més vertical però aviat s'arrampa i només és qüestió de cercar les xapes, que aquí allarguen una mica més i, a més, n'hi per la vora d'altres vies que van més o menys pel mateix indret.

 En Ramon a la quarta tirada.

La darrera tirada va a buscar la fissura. A continuació es passa a la paret de la dreta amb un pas més vertical. De seguida la cosa es suavitza i arribem al cim del Gorro Frigi, amb reunió a la creu.

 Al tram vertical de la darrera tirada.

Per la Clàudia ha estat una altra bona experiència! I, la veritat, és una via ben guapa, equipada per no haver-se de preocupar. El descens ara és un xic més delicat del que era. Nosaltres hem desgrimpat un bon tros, fins la placa més vertical amb la xemeneia al costat. Aquí hem passat la corda i l'hem fet servir per ajudar-nos. El mateix hem fet a la següent instal·lació i després ja només ha tocat anar fent, apretant el cul una mica al flanqueig final. Després, baixada per la canal fins al camí i una altra passejada fins al monestir. Total, una matinal més que ben aprofitada!

Més Palomera

He estat una colla de dies sense activitat per diversos motius. Avui però teníem ganes de tornar a sentir la tibantor als avantbraços i, sobretot, cremar adrenalina acumulada després de dies i més dies on els neandertals han estat causant-nos diverses incomoditats. Tocarà agafar paciència, però ens en sortirem!

A la Palomera s'hi conjuga una aproximació una mica més llarga del que la majoria considera acceptable (que avui ens va prou bé per esvair els mals pensaments) i vies llarguetes i prou maques. També són exigents pel grau proposat, però això ja se sap que és només orientatiu. Només cal apujar-ho una mica i ja està. Avui hem començat per la Na Fent (IV+), que encara faltava a la col·lecció. Passets delicats al principi i anar gaudint després.

A Na Fent.

A continuació hem repetit La Güena de los Güenos (V+). Primeres xapes d'aguantar la respiració en algun punt i després un festival d'escalada plaent.

A La Güena de los Güenos.

Després d'aquesta hem anat a veure Las Tetas de la Meteoróloga (V+). Aquí s'ha de tibar una mica bastant, però la via no defrauda i resulta ser també molt recomanable (6a).

Per variar, tots dos a  Las Tetas de la Meteoróloga. Desconeixem qui era

però segur que als aperturistes els va agradar: la via és ben bona!

Força més difícil és Individualismo Colectivo (6a) que va just a la seva dreta. El començament és vertical i amb passos ben llargs tibant-li força. Després ve una zona més suau seguida d'un ressalt ben vertical on hi ha un l'altre pas de la via. Jo he anat un xic per la dreta i poc a poc he anat pujant fins trobar la següent xapa on les dificultats baixen notablement. Més que collada de grau, però xula. Val la pena posar cintes i deixar la primera passada si no et vols obrir el cap, però.

En Ramon a Individualismo Colectivo.

I d'aquí ens n'hem anat avall. En Ramon ha oblidat una corretja de la seva gossa i quan hi tornarà d'aquí dos dies ja no l'hi trobarà. Si algú l'ha vist...

La Palomera

Amb aquests canvis de temperatura, per la matinal d'avui hem anat a buscar una cara est, no sigui que encara pringuem de fred... Quedem al Bruc amb en Ramon i ja amb un sol cotxe enfilem cap al pàrking del Faraó de Baix. Trobem el camí amb marques vermelles i tirem amunt. En una bifurcació amb marques a totes bandes, val la pena anar a l'esquerra. Nosaltres no ho hem fet i hem tingut alguna dificultat per trobar el camí bo. Però al cap d'una estoneta de caminar, que ja ens venia de gust, ens plantem al que se'n deia Palomera II. Fa una colla d'anys hi havia fet algunes vies a l'esquerra, de forma que avui hem anat cap a la dreta i d'aquí anar baixant.

Hem començat per una via llarga i senzilla, la Canalín, Acanalado, Este Cuento se ha Acabado (V-), 33m. Consisteix en anar seguint la canal i gaudir de l'escalada. Ben assegurada, però amb aire entre xapes per no haver d'anar carregat de cintes, jeje. Trobem un passet en un ressalt vertical i la resta és un passeig fins la reunió. Amb corda de 70 arribem sobrats a terra.

 A la canaleta, escalfant motors.

Després hem fet La Güena de los Güenos (V+). Les primeres xapes són tenses, més del que correspondria pel grau. Després és un festival de plaer, amb bon canto i també molts metres (un xic menys que la d'abans).

  Gaudint de la roca a La Güena...

La següent, The Hard Men Path (V+) segueix més o menys el mateix guió: tensió al principi i escalada agraïda després.

 Panxeta amb bon canto a The Hard Men Path.

Baixant, hem aprofitat per posar cintes a Panik Attack (6a). Com orientació, la ressenya original de la difunta OnaClimb posava que les primeres xapes eren 6b. Efectivament, també aquí es compleix el guió de les altres i cal apretar fort fins la tercera, aproximadament. Aquí ja es pot bufar, dir fiu-fiu, i aleshores torna a tocar gaudir fins dalt durant els 30 metres de la via.

 Acabant l'apretada de Panik Attack.

Per acabar la sessió ens hem posat a Triceratops (6a). Per variar va del mateix pal, amb la diferència que el pas més difícil és per sortir d'una panxeta als voltants de la tercera xapa. Per algun motiu m'he putejat xapant i no m'he decidit a fer el pas a la primera i he optat per penjar-me. Hi ha una apretadeta fins pillar unes bústies raonables i després torna a ser un festival de bona roca. La reunió queda mooolt amunt i al darrer ressalt no he vist les xapes de la via i sí les d'una que va per l'esquerra, on hi ha una bona apretada. Despenjant-me ja he vist les xapes que tocaven... Aquí sí que cal controlar bé la llargada de la corda i fer un nus al final. Amb el xiclet s'arriba a terra amb corda de 70, però no sobra res.

 Per superar aquesta panxeta de la Triceratops hi ha una apretada.

Després de més de 150 metres escalats sobre bona roca optem per tocar el dos, a dinar a casa. Hem estat de conya, amb fresca a peu de via i una agradable escalfor mentre escalàvem. Encert al 100%!

Tornem a la Bauma de Can Solà!

Avui tocava treure's l'espina de l'altre dia. Hem anat a la Bauma de Can Solà i avui sí que hem escalat. De forma suau, però hem escalat!

Hem començat per les quatre de la primera placa, de dreta a esquerra. Primer, la El Gay más Guay (V), després Levis (V), a continuació Oriol (6a) i, per acabar aquest sectoret, l'Esperó de la Martina (6a+). Ja les havia fet, però són guapes i no sap greu repetir-les.

 

 Les 4 primeres del dia, en dificultat creixent.

A continuació hem anat a la dreta, a la Díedre (6a). Aquesta és, com el nom indica, un díedre molt evident, que es deixa escalar amb canto raonable, però d'una verticalitat important. Una bona via, raonablement llarga i mantinguda.

 A Díedre.

Després hem passat més a la dreta, a fer una Via Nova, que comparteix entrada amb La Panxeta. Segons unes notes al bar Anna està graduada de 6a+. Té un pas de bloc força potent a l'entrada, comú amb La Panxeta. Després va un xic a l'esquerra i encara hi trobem algun passet més, però que es va fent.

 A la Via Nova a l'esquerra de La Panxeta.

I, per acabar, encara m'he posat a La Panxeta original. L'he trobat més senzilla que l'anterior, però el pas difícil, com a la seva veïna, és el de l'entrada. A la guia està graduada de 6b, suposo que per aquest pas. A la ressenya del bar li posen 6a... Aquí el sol ja comença a tocar i això ens convida a marxar, amb una bona colla de vies a la fresca.

El Ramon ha fet de primer les quatre primeres i ha deixat La Panxeta per una ocasió millor. El dia haurà servit per treure una mica el rovell...

Default: Bauma de Can Solà

Avui tocava buscar un indret fresquet i, després de cercar-lo, havia aparegut. A vegades, però, els plans no surten com estaven pensats... I avui ha tocat tornar a anar a buscar material que, segons en Ramon, hauria de ser-hi, però no hi és. Total, que el dia ha anat avançant i s'ha hagut de buscar un pla B i hem enfilat cap a la Bauma de Can Solà.

Allà hem estat ben fresquets, amb la companyia de l'Espurner i la Bego amb qui hem compartit xerrades primer i corda després. Bé, també hem tingut altres companys, ben curiosos:

 Un cuc-oruga enorme i de colors variats voltant a peu de via.

Els companys es posen a la Fissura del Nil i jo començo per la de la seva esquerra, El Gay Más Guay (V), que l'altre dia no vaig fer. El Ramon es troba fatal: la combinació d'excessos al vespre més les corbes ràpides al matí per reiniciar la jornada han estat fatals. Fa aquesta via en top-rope, prou bé encara.

"La" via d'avui del del Ramon.

A continuació m'he posat jo a la Fissura del Nil (V+) i en Ramon ho ha deixat estar. Aprofitant l'oferiment dels companys, em deixen fer la Xemeneia del Bernat (6a) amb les seves cintes. La via és d'anar fent, amb un pas difícil per acabar-la. Després d'aquesta gairebé dono per tancada la sessió.

Retornat al punt inicial el Ramon encara s'ofereix a assegurar-me a una vieta més, però al segon parabolt el cos li demana que ho deixem estar. Baixo i ens n'anem cap a casa. Malgrat tot, he acabat fent tres vietes que no havia fet encara, totes elles ben xules.

A casa encara he pogut gaudir d'alguns dels tomàquets que s'han salvat al cotxe del Ramon. És que quan les coses han d'anar malament, hi van!

Llacs i pic de Tristaina

Fa una colla de dies que no penjo res al bloc, senyal de manca d'activitat. A finals de juliol però hem fet una escapada cap a Andorra. A banda de les típiques activitats comercials i una visita al Cirque du Soleil també hem tingut temps per caminar una mica. Avui, toca explicar l'ascensió al Pic de Tristaina.

Venint des d'Ordino aparquem uns 500 metres abans d'arribar al final de la carretera. Si estem atents veiem uns indicadors de fusta i podem aparcar al costat de la carretera. D'aquí baixem uns pocs metres i anem enfilant camí amunt, tot ben senyalitzat.

Passem per la dreta del primer llac. Una mica més enllà, trobem el segon i, finalment l'Estany de Més Amunt. A partir d'aquí el camí segueix pujant fins uns altres estanyets més alts, on hem trobat uns magnífics exemplars de cavalls.

Pasturant a cor què vols.

Aquí trobem un indicador que mostra la direcció a seguir cap al Pic de Tristaina (2878), amb la indicació de que és molt difícil. Realment és una passejada i només s'han de recolzar les mans a terra en un punt, però mai se sap qui s'aventura per aquests llocs i val més ser cautes. 

L'indicador, un xic més amunt de l'Estany de Més Amunt.

El camí va guanyant alçada cercant les febleses del vessant. Arribem a la cresta cimera, ampla i de bon caminar, i només ens cal seguir pujant uns pocs metres. Des del cim hi ha una vista impressionant. Al nord, cap a l'Étang Fourcat, ja a França. Fa un dia esplèndid i es veu una panoràmica fabulosa, incloent la Pica d'Estats. Al cim hem trobat un paio que ha pujat per l'aresta est, probablement amb alguna grimpada. Queda anotat per una altra vegada

Els sènior de la colla.

No hem trigat massa, tot i anar quatre i sense apretar. La baixada no ha suposat cap problema, tampoc per la Mònica a la que no li agraden les alçades. Però hem arribat als llacs de la civilització sense contratemps i allà hem fet un mos per dinar. La tornada l'hem fet per la banda contrària dels llacs. El camí també està marcat però resulta un xic perdedor a la part final, de baixada cap al primer llac. Per cert, he estrenat sabates, que ja tocava, i han anat de conya.

Panoràmica de la vall que hem seguit. Les pistes d'Ordino, al fons.

A l'hotel, un circuit de relax ens ha deixat nous i hem anat a veure el Cirque, però això seria una altra història.