Serrapinyana

Aquests dies toca aprofitar com sigui les estones on se'ns permet escalar. Total que avui m'he escapat amb l'Ernest i hem enfilat cap a Serrapinyana, on no havia estat mai.

Hem començat "escalfant" a Tia Maria (6b), un díedre que es veu prou amenaçador, però que el company em comenta que és el que hi ha, per escalfar. Es va fent prou bé, però en un punt arrenco una presa que estava pinçant amb la mà dreta. No té conseqüències, però em posa a vibrar. Més amunt el díedre es redreça i desploma un xic i hi ha un pas de decisió on s'han de pujar peus ben amunt. Em penjo per mirar-ho perquè em fa mandra tibar tant així en fred. La resta surt, però no val a badar. Anava amb la idea que era 6a+, però 6b és ben correcte.

 

Al díedre de la Tia Maria.

Després ens n'anem cap a l'esquerra, a Ni Por ni Vergonya (6b+). Començament atlètic, amb desplomets amb prou bon canto per anar pujant. Després una zona tranquil·la i un muret final més tens. El començament del mur té una zona de regletes i després hi ha algun passet finet. L'arribada a la reunió l'he fet un xic per la dreta, amb un pas d'hombro a la fissura cega. Surt, però en top-rope, com tota la resta del que faré avui. La primera m'ha deixat una mica tocat moralment, tot i que aquesta és prou factible pel grau.

Ni Por ni Vergonya. Jo en top-rope, però ;)

Després ens posem a Makalu (6c). Inici d'anar fent fins que toca passar cap a la dreta. Al flanqueig cal mantenir els peus ben baixos, aprofitant un forat al fil de l'aresta, fins posar pes a un bolo des d'on es surt prou bé. Després ve una zona vertical on toca passar per l'esquerra d'un bec enorme, desviant-se de la línia recta. I un mur final durillo. M'he penjat en un punt per mirar els passos, que no són evidents, però es fan. Presa petita i tècnica de peus per ajudar.

A Makalu.

A continuació hem anat cap a la dreta, a fer Mandanga (6b+). Inici molt bloquero, on toca recolzar l'esquena a la paret de la dreta i pujar com sigui fins posar un peu a una presa prou bona. Després toca atacar un desplomet. Quan ho faig jo arrenco una presa que estava pinçant i baixo gairebé tres metres amb el xiclet de la corda. Per sort, no toco l'Ernest, però de miracle! Torno amunt, sortint en bavaresa del sostre. Una mica més amunt torno a arrencar una presa, ara un còdol amb la mà esquerra! Més amunt, terreny amb presa molt petita. Un crux amb una tibada de bidit i peus en adherència que em fa molta mandra, però surt. Després, més finura montserratina. Bona via, llàstima de les arrencades de preses...

Fen l'indi a Mandanga.

Per acabar, l'Ernest es posa a Una Flor no fa Estiu (7a). Tot i superar el tram bloquero del principi, s'ha hagut de penjar a la part de dalt, quan toca flanquejar una mica a la dreta... Per un altre dia!

El bou, lluitant a un 7a...

Mirant-ho en perspectiva, les vies han estat prou bé. M'ha tombat la primera i no m'ha deixat gaudir de la resta, però són prou bones, excepte Mandanga, que trobo força estranya i m'ha semblat dura. S'hi pot tornar, ni que sigui per intentar encadenar aquestes d'avui, perquè altra opció no sembla que hi hagi...

 

Mal Balç

 

Avui, matinal km0 fent algunes cosetes de trad amb la família. La zona dóna per posar catxarros a bastants llocs...

 

Mercadal Superior

Tot i haver sortit ahir, avui hi he tornat! Crec que feia molt de temps que no empalmava dos dies seguits d'escalada... Avui amb l'Ernest, el Josep i el Martí ens hem plantat al Mercadal Superior, uns amb l'objectiu de fer metres i altres amb objectius més elevats!

Hem començat per la Mel i Mató (6a). Maca, llargueta i amb moviments ben estètics. Uns passos tensos al principi i alguna remada més llarga en algun punt posen el puntet de tensió a la via.

 

En Josep a Mel i Mató i l'Ernest guanyant la cursa a Leon per Sempre.

Mentrestant els companys han estat a Leon per Sempre (V+), una via que no surt a la guia a la dreta de Mel i Mató, dedicada a un bon company. També m'hi he posat perquè no tenia ganes, encara, de tibar més i preferia anar escalfant poc a poc. El més difícil de la via és al principi, fins la segona xapa. Després és qüestió d'anar fent, amb bon canto i moviments disfrutons, fins dalt de tot de la paret.

A Leon per Sempre.

El Josep ja s'ha posat a Saltimbanqui (6a+) i jo també li he seguit els passos. Una altra via guapíssima, però on s'ha d'apretar bastant més a la part de dalt, allà on es redreça. Un primer moviment difícil per abastar una bona franja horitzonal als volts de la penúltima xapa. I un altre per superar la darrera i arribar a la reunió. Toca pujar peus en adherència per agafar una regleta poc visible un xic a l'esquerra. Des d'aquí una remada fins agafar bona presa de mans i acabar d'arribar a la reunió. Molt guapa, però he hagut de lluitar-la fort a vista! Deixa satisfet!

En Josep (a dalt) i jo mateix fent Saltimbanqui. A baix,
reposant després d'haver fet una ullada...

Després ens n'hem anat a Sabor d'Abans (6a). L'havia fet en top-rope un dia que el Josep va patir-hi més del compte i avui tocava tatxar-la :) Uns metres senzills amb uns blocs que no cauen, tot i que no inspiren gaire confiança. Xapada la segona, cal anar una mica per la dreta per superar la panxeta. Després ve una altra apretadeta, terreny suau i un muret curiós. L'he fet per la dreta, però baixant he vist que per l'esquerra es fa prou bé, per la zona de roca gris d'aigua, on hi ha una lateral d'esquerres ben bona. Tot i això, el pas té el seu què! Després toca anar navegant, amb algun tram d'adherència, altres amb canto millor... Des de la xapa que queda més a l'esquerra, la dificultat ja va baixant i et pots relaxar. 35 metres de via ben guapa que, per mi, es mereixen un plus de dificultat! Molt bona, tot i les ziga-zagues.

Dues perspectives de Sabor d'Abans.

Mentrestant l'Ernest ha fet la tatxada anual a Marilin (7a) i en Josep li ha fet un pegue en top-rope. Aprofitant la corda jo també li faig un tast, sabent que queda lluny: els companys diuen que és un 7a "difícil", així que no hi ha pas gaires opcions! Els passos van sortint penjant-me constantment. Excepte a la part de dalt, quan tocaria tibar d'una regleta d'esquerres que obliga a tibar molt similar al que em va causar la lesió i aquí opto per un A0. Passos recontrafins a dalt de tot, el proper dia tocarà provar la opció "clàssica", un xic per la dreta.

Ensumant què s'hi dóna a Marilin.

En Martí ha anat fent una bona collita de vies també, en cordada amb l'Ernest, així que tots hem tingut una bona ració!

En Martí a Díedre Negre.

El súmmum hagués estat trobar-nos una bona rovellonada... però no ha estat el cas!

Via del Jaumet al Sòcol del Montroig

Aquesta és la tercera visita al Sòcol del Montroig en tres setmanes seguides. Avui ens hi hem acostat amb el Ramon i l'objectiu, la Via del Jaumet. Per internet hi ha una bona colla de piades i no costa trobar-ne informació.

Amb l'ajuda de les fotos, no costa situar gaire el peu de via. Aquests dies, a més, hi ha un parell de cordes fixes a la vora, de la gent que estan muntant les xarxes de protecció per la carretera.

Començo amb el primer llarg. Uns metres fàcils sobre roca a controlar fins una savina. Després la cosa es redreça i toca progressar una mica en díedre, amb preses que miren una mica avall. Aquí trobem xapes a dojo i sols toca concentrar-se amb els passos, algun dels quals requereix una certa atenció. A partir d'un punt, toca escalar per la placa de la dreta, gaudint de roca excel·lent. Trobem un munt d'assegurances i jo he posat un camalot vermell a la part de baix i un groc després de la darrera xapa. Val la pena portar força cintes!

 

La primera tirada. Probablement la més guapa.

 

Als moviments delicats...

 

... i als darrers metres.

El segon llarg segueix una placa prou xula amb tres xapes. Després la roca es torna mediocre i rostolleja bastant. El Ramon s'ha animat a fer-la i se n'ha sortit la mar de bé!

Segona tirada. Placa interessant al principi i rostoll després.

La tercera tirada té una arrencada una mica més dura, però està ben protegida. La roca és raonablement bona tot i que hi ha coses mòbils que no ens atrevim a tirar avall. Després, el mateix que abans, terreny tombat, roca més estranya i rostoll fins la reunió, a l'esquerra del díedre que ve a continuació.

 

A la tercera tirada. Uns metres xulos al principi.

El Ramon s'anima a fer el díedre, que resulta molt xulo de fer. Toca posar algun catxarro abans del spit que es veu i després ve una apretadeta i tornem al terreny de rostoll.

El díedre de la quarta tirada. Trobem una apretada després de la xapa.

La següent tirada comença ben guapa, resseguint un muret amb algunes xapes. La roca és bona, però s'ha de mirar on t'agafes, que hi ha coses soltes... Després toca caminar fins al peu de la xemeneia del següent llarg on he fet reunió en un tascó.

La cinquena tirada és curta. Comença amb un muret xulo.

La sisena tirada ressegueix una xemeneia. He posat un alien verd i un camalot lila mentre duren les dificultats. Després trobem un pitó i la cosa es suavitza. He posat un parell de coses més fins arribar a la reunió que he muntat en un parell de friends.

 

A la xemeneia.

 

M'encarrego també de la setena tirada, que té un començament bloquero. Gairebé des de terra poso un parell de tascons per protegir l'arrencada, però aviat tinc resolts els primers metres i em puc parar amb comoditat a posar un camalot vermell que entra a caldo. Queda algun moviment fi i aviat s'arriba a un pitó i la cosa es suavitza. Més amunt un tascó, continuo una mica per l'esquerra on entra un bon alien i uns metres més amunt toca passar per sota d'un bloc que s'aguanta miracolosament a la paret. Passo per la dreta i al cap d'uns metres sóc a la reunió, aquesta sobre dos parabolts, a la dreta de per on va la Alpinisme de Secà que vam fer fa un parell de setmanes.

La penúltima tirada. Començament guapo i exigent.

 

En Ramon, traient el cap a la sortida del darrer ressalt.

 

Després torna a tirar el company. El darrer llarg comença amb un ressalt vertical protegit per una xapa. Després un tascó i una savina i aviat s'entra en terreny rostollaire. Cal anar en diagonal a l'esquerra fins un pont de roca amb baga -o bé acabar d'arribar a la feixa i muntar la reunió allà.

 

En Ramon, atacant el darrer llarg.

Desem trastos, resseguim el corriolet cap a l'esquerra i anem a buscar el ràpel de 60 metres.

 

Rapelant. 60 metres amb un parell de trams a través de la vegetació.

 

I els voltors, sempre atents!

La via està bé però no m'ha entusiasmat massa. Té un primer llarg molt bo, i alguns trams d'algunes tirades també. Ara bé, hi ha força trams de rostoll i uns quants amb roca dubtosa. Em va agradar molt més la Petita Àneu i també la Alpinisme de Secà, amb més tirades contínues. La via està força equipada, però val la pena portar tascons, el semàfor d'aliens i els camalots del 0.5 al 3, que és el que duiem nosatlres. No ho hem posat tot, ni de tros, però més val anar sobrats. Alguna baga savinera també posarem.

La Petita Àneu al Sòcol del Montroig

Després de molts anys, hem aconseguit l'impossible: fer coincidir al Jordi M., el Ramon i un servidor escalant! L'objectiu ha estat novament el sòcol del Montroig, on hi queden unes quantes vies desequipades que tenen bona pinta. La d'avui, la Petita Àneu, oberta el Juny d'enguany, molt ben ressenyada, com sempre, per Lo Gall de Ponent aquí.

Som matiners, massa. Potser amb una parada tècnica al bar ho haguéssim clavat, però avui no n'hi ha de bar, com a mínim no n'hi ha de calentó: sí que serveixen per la finestra, però tampoc no anàvem tan fanàtics com això. Així que arribem a l'aparcament i la paret encara està a l'ombra i estem a 1º C. Esperem com a mínim a doblar la temperatura... Anem controlant com va entrant el sol i ens plantem a peu de via just quan comença a tocar-hi, poc abans de les 10. Amb el sol de seguida fa caloreta i comença a sobrar alguna capa de roba... Jo en deixaré una a peu de via i la recolliré a la baixada.

En Jordi s'ha demanat el primer llarg (V+), que és l'únic que està equipat. Díedre sense fissura, amb algun passet de mirar-s'ho una mica, acariciant la placa de la dreta, tot això protegit per 6 xapes, un luxe!

Al primer llarg.

Fem canvi de reunió i em poso a la feina, que m'han cedit els llargs guapos. El segon comença prou vertical amb roca prou dubtosa com perquè hi hagin posat un parabolt. Abans jo hi poso encara un Camalot #1. Passada la xapa toca escalar una mica amb poques possibilitats de posar catxarros fiables. Un alien groc en una bústia i uns metres d'apretar-li una mica fins arribar a la savina on hi trobem una baga llaçada. Uns metres de fissura ampla i senzilla i després entrem a un díedre més exigent. Aquí toca anar posant cosetes, molts tascons i algun friend. Trobem un pont de roca llaçat i després més feina. El díedre es torna complicat i hi ha alguns passos ben fins on s'ha d'apretar de valent. La fissura es deixa protegir bé, però no et pots relaxar gaire. Un Camalot #3 permet sortir de les dificultats més serioses i després queda una fissura estreta de bon escalar i protegir fins la reunió. Amb l'experiència de la setmana passada, he agafat més cintes, poc menys d'una vintena pensant en els 50 metres de la tirada. Però la veritat és que he anat deixant força aire entre flotants i he arribat a la reunió amb ferralla de sobres! Però val més que en sobri que no pas que en falti, encara que obligui a aixecar més pes... Pel que fa a la dificultat, 6a al principi, després es suavitza (V+), torna a apretar (6a) i acaba més suau (V+).

Començant la segona tirada. Comença la festa!

Després d'aquest tram més suau, comença el díedre més exigent (on hi ha el Jordi)

El tercer llarg va a càrrec d'en Jordi, que el resol amb autoritat. Comença en tendència un xic a l'esquerra per continuar després més o menys vertical amunt (V/V+). Un tasconet per l'esquerra i un alien en una bústia vertical asseguren el tram més vertical. Després ha posat algun altre friend bo abans d'entrar en terreny més tombat on es va en lleugera tendència a la dreta (III). Una baga llarga indica la posició d'un clau en terreny descompost. El llarg acaba resseguint un díedre vertical amable (IV), amb bones possibilitats de posar-hi de tot.

Placa xula a l'inici de la tercera tirada.

 

Darrera nostre ja s'intueix la paret final.

Fem canvi de reunió fins arribar a una baga en un pont de pedra i ataco el darrer llarg, també de 50 metres. Comença amb una placa de roca rogenca rallada per unes fissures on poso un #0.75 (V+). Després, uns blocs fins arribar a una savina, llaçada també, que permet arribar al peu de la paret final. Toca atacar una paret vertical, resseguint un diedret poc marcat que té una fissura cega a trams. Aquí he hagut de donar la talla. Vaig posant tascons i aliens allà on la fissura ho permet. Algun queda ben bé però algun altre no dóna tanta confiança. A més, s'ha d'escalar amb ganes (6a). Per sort, la roca és punxeguda i abrasiva i els peus es queden allà on els poses. Si no, la cosa hagués estat força més complicada. Poc a poc vaig pujant posant trastets més aviat xics fins que el díedre insinua una mica de desplomillo (6a/6a+). Protegeixo amb un parell de peces i toca un runout perquè durant un tram no hi ha massa opcions de posar res bo. Per sort, va apareixen canto i al cap d'uns metres el díedre tomba una mica i deixa posar-hi un #1 a caldo que permet retrobar la calma (V+). A partir d'aquí, anar fent, amb roca cada vegada més dolenta. La meva corda ha tirat avall una pedra i en Ramon s'ha quedat amb un roc molt gros a les mans. Ell ha entrat a la reunió (en savina, llaçada) directe mentre que jo he anat per la dreta, ressegint uns blocs.

Caminant fins al peu del darrer llarg, pel díedre que s'insinua a la dreta dels sostres.

Primers metres, verticals però de bon fer.

Al díedre s'ha de donar la talla, escalant i posant flotants.

En Jordi, a punt de sortir de les dificultats.

Darrers metres complicats.

Escalar aquest darrer llarg m'ha mantingut en tensió, sobretot psicològica: d'una banda, les peces s'han de posar amb molta cura (i alguns dubtes) i, de l'altra, vas pujant amb la incògnita de què podràs posar més amunt, perquè el terreny és vertical. Això sí, una vegada completat, subidón! Pel que fa a la dificultat, ens ha semblat més difícil que qualsevol dels altres d'avui i dels de Alpinisme de Secà. Per tant, un plus no hi sobraria...

La via és guapa! Jo no seria tan atrevit com els ressenyadors originals i no diria que està semiequipada. Més aviat està desequipada i cal portar un bon assortiment de trastos. Els tascons, imprescindibles, amb algun mitjà-petit repetit. Parxís d'aliens, camalots del 0.5 al 3. A més d'això nosaltres portàvem algun totem, algun linkcam i uns aliens vermell, groc i gris repetits. D'això extra jo només he posat un linkcam xic però probablement s'hauria pogut substituir per un alien. La roca és bona en la seva pràctica totalitat, excepte llocs puntuals i normalment no genera estrès.

Un altre viot al sòcol del Montroig! Un terreny excepcional per gaudir d'aquest tipus d'escalada! Per cert, avui, com que anàvem tres, hi ha més fotos gràcies al Ramon que ha assumit el rol de fotògraf i que, per tant, no hi surt ;)

A sota, la ressenya, extreta de Lo Gall de Ponent.

Tarda passada per aigua

Amb en Ramon hem pensat que podríem passar la tarda per alguna zona del Berguedà. A mida que ens hi atansàvem el cel s'anava tapant i prop de Puigreig ha començat a ploure. Decidim canviar de plans perquè el cel està obert arreu... o gairebé. Ens n'anem cap a Moià, al Revolt de l'Àliga però els núvols negres del nord van gairebé al mateix ritme que nosaltres. Malgrat tot, ens hi posem!

Començo amb Prisamata (V) i quan és el torn del Ramon ja plovisqueja. L'acaba sense entrebancs però ens hem de refugiar sota una balma durant una estona... Una bona estona! Uns companys que han arribat amb la pluja han fet una via i han abandonat, però nosaltres, allà!

En Ramon a la primera del dia.

Al final el cel s'ha obert i després fins i tot ha tornat a sortir el sol! Així que hem fet Stradivarius (V+), on s'ha de tibar de valent per començar a escalfar de nou.

A Stradivarius.

Després, cap a la dreta, a fer la Chimi-Churry (6a) i a continuació Alasken Amber (6a+/6b) a la seva dreta.

A Chimi-Churry ja ens tocava el sol de nou...

...i a Alasken Amber ja comença a anar de baixa.

El Ramon les ha fet totes de primer, amb èxit excepte la darrera. Aquí hi ha un passet de flanqueig curiós on s'ha de tenir confiança...

Hem plegat trastos ben freds. De fet, el cotxe marcava 5º C quan hi hem arribat! Quina tardor més fresca!! La tarda ha servit perquè ens toqués l'aire. No hi ha hagut fanatisme, més aviat mandra, però al final hem fet una mica d'exercici, no gaire perquè les vies són molt curtes...