Aresta dels Cavalls

Després de la sortida de reconeixement de l'altre dia, avui hem anat amb la Cristina a l'Aresta de la Roca del Salt dels Cavalls. Per ella ha estat un regal d'aniversari i és que avui ha fet anys! La ressenya de la via està aquí, i hem seguit la mateixa estratègia que en PGB empalmant els dos primers llargs, però no avancem aconteixements.

Aquesta vegada hem trobat can Robert a la primera -el que fa portar un bon mapa- i ens hem plantat al pàrking sense contratemps. Llàstima que es perdi tant de temps travessant Terrassa! Del pàrking, amunt! Puc confirmar que anant amb els trastos, la pujada es fa més feixuga :)

Començo la via a l'esquerra d'un diedret, seguit les xapes que es van veient. El fang és raonablement dur ;) i va aguantant. Malgrat tot, la Cristina veu com van baixant cosetes de les que ni me n'adono. El terreny obliga a mirar molt bé on agafar-se, però no té altres complicacions dignes de menció. Veig una reunió a l'esquerra i la xapo amb una cinta ultra-llarga. Després m'adono que la línia de spits segueix per la dreta de la R i trec una cinta anterior per alleugerir el fregament. Aquí hi ha un tram més vertical on cal estudiar bé la consistència del fang, que no inspira massa confiança -tampoc n'inspiren massa alguns spits posats en còdols molt sortits... No em vull imaginar la via abans del retroequipament!

El cas és que s'arriba a la reunió en terreny ja força tranquil. Portava 12 cintes, he deixat de xapar algun spit i me n'han sobrat algunes: per tant, deuen haver-hi unes 12 assegurances :)

Atacant la primera part de la via.

Els darrers metres del nostre primer llarg (LL1 i LL2 de la ressenya)

El següent llarg és una rampa senzilla on s'hi troben 5 spits. L'entrada a la reunió és verticalota i cal buscar la zona més compacta per anar trobant bons còdols que han aguantat.

El darrer llarg fa la seva impressió, vist de la R. L'inici va per un desprendiment que no inspira confiança, però aviat s'arriba a una successió de spits. Els passos no son massa complicats (V), però la roca obliga a mirar molt i molt, no fos cas que et quedis amb un tros de díedre a la mà, et mengis algun còdol o qui sap què. Al final del díedre es surt cap a l'esquerra i es supera un petit llavi per arribar a una savina amb un spit. Jo he seguit amunt fins al cim, però abans he hagut de tibar de valent en un pas força difícil per superar el darrer ressalt. La reunió cimera està posada en un lloc força peculiar (el perquè és una incògnita), doncs obliga a penjar-se al ressalt, però he preferit no acabar d'arribar a la instal·lació de ràpel per poder comunicar-nos. Això ha estat difícil per culpa del vent, però ens hem entès i al cap de poca estona, la Cristina estava al cim, contenta d'haver fet la via més llarga (probablement) de la Mola.

Sortin de la darrera R... Quina por!

Sortint del llavi de després del díedre

Al cim...

Per baixar cal fer un ràpel d'uns 30m. Nosaltres anàvem amb corda simple de 70 i n'ha sobrat un munt. La corda simple ha fregat un xic en empalmar els dos primers llargs, però ha estat suportable. Val la pena dur cintes llargues.

La baixada, sense contratemps i a casa a l'hora prevista. Què més es pot demanar?